dijous, 30 de desembre del 2010

Feliç Any 2011!

Feliç any nou!
Aquest vídeo es vell com el Charles Chaplin, però es pot tornar a veure i sempre fa riure...






dinner for one, vostfr, très drôle !!
Carregat per asilis93. - Comèdia, series d'humor, monòlegs i vídeos divertits.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Art i canvi climàtic

“Potser la musica salvarà el mon”. Avui he descobert que això ho va dir Pau Casals. Ho he descobert avui a una web de músics d’Estats Units.
Crec que tenim molt en comú amb aquests músics americans.
Són una associació de músics que volen millorar el medi ambient i lluitar contra el canvi climàtic MUSE) http://www.musemusic.org/
Ells diuen: molts músics troben a la seva terra la inspiració pel seu art. Ara haurien de mobilitzar-se per a salvar aquesta terra.
Ells s’inspiren en la terra i recullen diners per a editar CD musicals. El producte d’aquesta activitat va a petites organitzacions que fan projectes ecologistes

Els amics de MUSE no estan sols. Mols artistes s’estan mobilitzant , a Europa també. Les iniciatives son diverses: teatre inspirat en la falta d’aigua a l’Àfrica, exposició de fotografies, art participatiu amb teatre de carrer, exposicions de pintura..
Moltes associacions funcionen amb la idea de facilitar idees als artistes que volen que el seu art doni forma a les noves històries que faran viable la futura civilització respectuosa amb la terra.
Als que us sentiu artistes i estimeu la terra, us recomano la web “Lab for culture” de la European Cultural Foundation. Hi ha un treball , en versió castellana, sobre “Cambio climático: los artistas responden”, on podreu trobar una sèrie d’iniciatives, individuals o de grups d’artistes que ja funcionen.
En parlarem més. Les possibilitats son moltes. Només cal perdre la por i atrevir-se a canviar el món des d’ara.

Estic buscant iniciatives semblants aquí. De moment, nomes trobo « Viu al parc ». Ja n’hem parlat. Un programa artístic que funciona als parcs naturals de la provincia de Barcelona. http://gentcreativa.blogspot.com/2010/11/viu-el-parc-aquest-diumenge.html

dimarts, 28 de desembre del 2010

Vacances per a gent creativa

Com son les vacances de la gent creativa? Per què persones que canten fan teatre, pinten o toquen la guitarra... haurien de fer unes vacances passives, com espectadors passius?
Per a la gent creativa, les vacances no són un simple consum, sinó una oportunitat per a actuar de forma creativa. O no?
Si voleu començar a fer turisme creatiu i aneu a la vostra agència de viatges potser tindreu un desengany. La majoria encara no n’han sentit parlar. Però podeu anar a Internet i buscar Creative Tourism Network (versió Català) http://www.creativetourismnetwork.org/conferencia/
Si visiteu aquest espai tindreu la sorpresa de veure que avui ja podeu trobar ofertes de turisme creatiu, molt variades.
Molts d’aquests gestors turístics de nova generació eren a Barcelona els proppassats 9 i 10 de desembre, a l’edifici de la Pedrera. Era apassionant parlar amb aquesta gent extraordinària. Per exemple, veureu que podeu visitar Creta d’acord amb les vostres preferències i trobar oportunitats de participar en tallers de cuina, de fotografia o de dansa, cadascú tria allò que li agrada.
Podeu anar de viatge amb la vostra càmera fotogràfica i visitar una ciutat amb un guia fotogràfic a Sri Lanka, a New York o a Barcelona.
Podeu anar a Suècia i viure en un espai natural amb activitats artístiques o excursions guiades.
Podeu trobar estades amb propostes de tallers artístics molt diversos a Canterbury (Regne Unit), a Nova Zelanda, a New Mexico (EUA), a Venlo (Holanda), a Zaragoza (Espanya), a Budapest (Hongria) o a Zagreb (Croàcia).
Podeu fer una visita diferent a Paris (França), amb un guia voluntari que us permet visitar el barri que trieu, i conèixer les activitats creatives mes diverses.

A Barcelona podeu trobar un seguit de propostes de tallers artístics de tota mena.
La bona noticia, que vaig poder constatat a la Pedrera és que hi ha un munt d’emprenedors que estan preparant noves ofertes amb activitats diferents a diversos llocs. Caldrà estar a l’aguait i no tornar a fer turisme de consum. Es més car i més trist, si sou gent creativa. Tots aquests emprenedors es tornen a trobar l’any que ve a Paris, on l’ajuntament ja ha vist la llum i juga la carta creativa.
Molta gent ja ho sap fa temps que hi ha formes de viatjar diferents. Que no cal anar tant lluny per a trobar un món nou i diferent. Que podem trobar un món de meravelles en un poble petit o una illa. Que no es pot anar a qualsevol lloc del món i visitar una cultura diferent com si fóssim uns marcians, des d’un hotel de cinc estrelles.
Hi ha molta gent que ja ho sabia. Ara comencem a trobar emprenedors que saben fer les coses i que les posen a l’abast a la xarxa d’Internet. Els temps estan canviant!

Gent creativa que fa projectes: visiteu les fitxes d’aquest blog

Cada dia som mes els que treballem per a incorporar l’art a la vida de cada dia, per a donar sentit a la vida de la gent.
Això és precisament el valor de la gent creativa. Gent que vol recuperar l’art per a la seva vida i la seva vida social.
Nosaltres no ens volem embolicar en teories, que n’hi ha.
Si voleu saber què hi ha i que es pot fer en aquest camp, us recomanem el nostre FITXER de projectes. Nomes cal veure, al mateix bloc Gent Creativa, la pestanya que hi ha a d’alt.
De moment, encara no n’hi trobareu molts, però hi ha gent creativa que port l’art a l’escola, al barri i a la ciutat, a la cohesió social amb la immigració, a la defensa de la natura, al turisme i a l’empresa.
Hem trobat exemples a tot el mon, també aquí.
Estem oberts a omplir més fitxes amb els projectes que ens presenteu...

dimarts, 30 de novembre del 2010

Veus per la música i la integració

A Barcelona funciona un grup amb quest nom des del 2004. Cada dia surten bones sorpreses. M’encanta que es declaren deixebles del famós projecte de Veneçuela. Ja n’hem parlat aquí dels joves de José Antonio Abreu a Veneçuela: http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/parlem-de-280000-nens-i-joves-que-fan.html
Per cert, no sabia que li han donat el Premi Príncep d’Astúries, fa un parell d’anys. Ben fet.
El grup de Barcelona tenen una coral i una orquestra amb nens i joves de 5 a 15 anys. Els hi ofereixen formació musical i instruments. Quan no poden pagar-s’ho, i això passa diuen, en un 40% per cent dels casos, tenen finançament gratuït amb la Caixa. Volen ajudar als nenes amb risc d’exclusió. Per això conviden a aquells originaris d’Amèrica Llatina i Marroc juntament amb nens originaris de Catalunya, amb presencia de famílies de rendes baixes.
Tenen llista d’espera, ampliarien si tinguessin més diners. Aquí es poden gastar diners i saber que son ben gastats, si algú te dubtes i no sap que fer-ne i per això no fa res.
El seu objectiu es trobar-se, millorar la convivència, el diàleg intercultural, l’autoestima.
Fan trobades amb les famílies que hi porten plats cuinats per elles originaris dels seus països.
Trobareu mes informació a un reportatge que hem trobat al Periódico de Catalunya amb el títol "Convivencia musical" (veure pdf adjunt), d’aquest mes.
Podreu veure els nois i noies en acció en un vídeo del programa Babel de TVE. Apareix en mig d’altres temes, com vells oficis i cuina boliviana, però val la pena: http://www.rtve.es/alacarta/todos/ultimos/dia-0.html#930490 (minut 20) i podeu conectar amb ells a Asociación Músicos por la Paz y la Integración: musicospazintegracion@yahoo.es

dijous, 18 de novembre del 2010

Si teniu un congelador gran i horitzontal com els dels gelats...

Si el teniu, o sabeu com trobar-lo, podreu participar en un projecte artístic, d’aquells que mobilitzen gent creativa.
Un projecte als instituts de Barcelona, amb artistes que posen en marxa els tallers.
Els alumnes participen en la ideació i realització de l’obra.
Treballen durant tot el curs escolar, en horari lectiu i juntament amb un equip de professors.
Són l’associació A Bao A Qu http://www.a-abaoaqu.org/ que ara justament té una exposició amb els treballs realitzats del 16 de novembre a l’11 de desembre de 2010 al Nivell Zero de la Fundació Suñol (c/ Rosselló 240).
Als que en vulgueu saber més us recomanem el bloc “En Residència, creadors als instituts de Barcelona” http://blocs.xtec.cat/enresidencia1011/
Enhorabona als artistes, alumnes, professors i responsables del Consorci d’Educació, gent creativa a Barcelona. Una bona sorpresa.
Ho podeu llegir al diari Avui el proppassat dimarts 16 de novembre: Tots som artistes
No oblideu el congelador, els hi fa falta per un projecte que està començant

dimecres, 10 de novembre del 2010

Opera al cafè!

Però què be que s'ho passen a Pamplona amb l'opera!

S'ha de veure, no us ho explico.

Mireu només les cares de la gent

Això és opera i no el que fan als teatres No ens fa pensar?


divendres, 5 de novembre del 2010

Viu el Parc... aquest diumenge

Una oportunitat per a gent creativa menuda..
És una festa on les famílies, nens i grans, entren en el joc i fan una munt de coses que no fan pas cada dia.
Festa major del parc al Castell d’Olerdola:
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3869

Sobre originals i còpies

Poques coses son més sagrades entre nosaltres que les obres d’art, sobretot els originals. Quan pensem que estem davant d’un original i ens diuen que “només és una còpia”, automàticament sentim que l’objecte sagrat ja no ho és, la llum s’apaga i ens quedem a les fosques.

Qui ho diria, que avui, quan ja estem de tornada de tot o gairebé de tot, encara estem en aquests jocs. Pels més escèptics, una pregunta: qui penseu que té una consideració més intocable entre els barcelonins, l’arquebisbe o en Antoni Tàpies?

Doncs ara resulta que el MNAC ens dóna l’agradable sorpresa de jugar amb el tema. No juga amb l’arquebisbe sinó amb l’art. Poca broma. Ha penjat pels carrers de Barcelona unes reproduccions d’obres d’art “consagrades”. Les trobo molt maques i així he decidit que no cal que vagi a veure l’original a Montjuic. http://www.elmnacprenelcarrer.cat/cat/ubicacion-plano.php

En canvi si que us recomano que aneu a veure una pel·lícula al Verdi que també juga al la frontera del sagrat, aneu a veure “Copia certificada”. No és pas una pel·lícula de missatge, com dèiem abans quan algun volia fer-nos un sermó disfressat de pel·lícula, sinó una pel·lícula de debò, que us deixarà marejats, podeu perdre el nord i sortir-ne completament “laics” sobre els sagrats principis de l’art desprès d’un joc tant divertit.
http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30966/copia-certificada/

Tot plegat, perquè gosen fer una pregunta: què es mes important, l’objecte artístic o la persona que el mira o l’artista que el crea? Una pregunta que podria posar en crisi els nostres valors: vull dir el valor de les fires d’art i de les subhastes boges d’objectes “sagrats”. Quan parlem d’art, parlem de gent o parlem d’objectes?

En fi, que potser que ara no podrem fer tanta conya sobre la Sagrada Família que sembla que aquests dies serà objecte, molt objecte, de veneració per part d’una ciutat que es pensa de debò que és laica, però que ha tingut els túnels del AVE penjant d’un fil durant tot un any, encara que tots els enginyers del planeta els portessin la contrària. A Europa no s’ho creien: un segle esperant el tren d’ample europeu, i ara que finalment ja semblava nostre, la Sagrada Família es plantava al mig.

Per cert, que tot plegat, ho estant construint sense llicència municipal. Per que pels socialistes de l’ajuntament, és un tema sagrat, és clar.

Som un cas. Aneu a veure la pel·lícula, us divertireu. També podeu visitar el MNAC si voleu, però sense fer genuflexions, si us plau. Una mica de dignitat.

dimecres, 3 de novembre del 2010

De Barcelona a Lió

De Barcelona a Lió no hi ha tanta distància. És un salt, en cotxe, en tren o en avió, es pot fer en un cap de setmana..
Però penso que alguns hi hauríem d’anar de tant en tant a peu, en peregrinació. Per què a Lió hi ha meravelles que no trobareu si peregrineu a Santiago.
Parlo de Lé Défilé, un espectacle de dansa itinerant al carrer, amb 15 grups que produeixen el seus vestits i les seves coreografies durant 6 mesos de creació i de feina.

Us puc assegurar que no trobareu res semblant a Barcelona. Ara us diré per què.
Si decidiu anar-hi, recordeu que a Lió s’hi menja molt bé. Jo tinc un gran respecte per la gent que cuina bé. El Défilé es fa al setembre, o sigui que us podeu preparar amb temps.
Per cert, a Lió també hi fan la Biennale de la Danse, un esdeveniment de prestigi europeu, que es va passar uns anys sense omplir, tot i la seva qualitat i el prestigi dels seus artistes de primera línia. Però, en lloc de fer-ho a l’estil barceloní, tot contractant experts en màrqueting i una bona campanya publicitària i crear la marca “Barcelona dansa”....varen aplicar la imaginació creativa que tan bé els hi surt a la cuina. Varen inventar Le Défilé.
Era pura lògica. Als lionesos els hi agrada la dansa? Es clar que si. Però això no comença per pagar una entrada i seure. Això comença per sortir al carrer i ballar. Elemental. Ho van fer així i els hi va sortir Le Défilé. Ara els lionesos, tota la ciutat, l’àrea metropolitana amb suburbis, immigrants, marginals i aturats, preparen un espectacle i surten al carrer. Ara es venen les entrades de la Biennale sense campanya publicitària.
El Défilé es finança amb el pressupost de promoció de la Biennale,. També es finança amb el pressupost de seguretat i de cohesió social, previsió de conflictes ètnics, integració laboral de minusvàlids i d’aturats. Parlem de valor social d’un projecte realitzar per artistes, no per assistents socials.
Aquests milers de ciutadans que ballen amb entusiasme cívic fan art i xalen com bojos. Fan art, no art pobre o art social o art comunitari. A veure si ens entendrem per una vegada. Els projectes que es presenten passen per una selecció acurada si volen rebre l’ajut previst. Treballen durant mesos amb artistes per a posar apunt l’escenografia, el vestuari o les figures ambulants. Mobilitzen i entrenen amateurs i voluntaris. No oblidem que son Le Défilé de la Biennale de la Danse, poca broma. No s’hi valen nyaps ni “chapuzas”.
Per què quan parlem del “valor social” de l’art o de la cultura, no s’hi val qualsevol cosa. L’art es un esforç creatiu que podem trobar en qualsevol persona, que pot arribar allà on el seu talent, el seu treball i els seus mestres el poden dur. Tothom en pot fer, d’art. Nomes caldrà que cadascú reconegui els seus límits. A Lió al carrer, podrem veure milers de dansaires que demostren un esforç extraordinari i molt talent, dirigits per gent que sap què vol dir creació artística. Voluntarisme i populisme, no. Els nyaps no enganyen més que aquells que volen ser enganyats.
És clar que molts no en volen saber res d’això. Molts creuen en l’artista excepcional que normalment trobarem al costat del poder, un brillant a la corona del rei. Una categoria sagrada per a una funció sagrada. Una figura distant que mai entrarà en contacte amb el poble baix. La resta son “activitats populars”, tan se val si són castellers com dansaires, art dels pobres i per a pobres. Pobra gent que sovint amb pretextes d’identitat repeteixen cada any les mateixes activitats sense cap creativitat. Aquí l’art esdevé classista, i sense cap mala consciència.
Alguns no aniran mai a Lió, que queda tan a prop.
Aquí podeu llegir més sobre els criteris del Défilé : http://www.biennale-de-lyon.org/Danse2010/DP-defile_2010.pdf
Aquí podeu veure algunes imatges : http://www.biennaledeladanse.com/fr/lm/part2/defile/

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Els “Quaderns d’Acció Social i Ciutadania” d’aquest mes

Els Quaderns, una revista d’estil universitari, publiquen aquest mes un numero extraordinari sobre “El retorn social de la Cultura”. El tema doncs resulta més viu del que semblava quan comentàvem fa pocs dies l’informe anual del Conca (vol dir, consell nacional de arts. “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA )

Es una revista en paper. Com les d’abans. Els interessats la trobaran a DIXIT http://dixit.gencat.cat

A aquest número de la revista de la direcció d’Acció Social hi participa el Departament de Cultura , cosa que no té res d’estrany, per que es precisament aquest departament qui patrocina el programa artístic més potent que tenim a Catalunya, que jo sàpiga, orientat a la cohesió social. Vull dir el famós “Tallers per a la festa” . http://www.tallersperalafesta.org/portada/principal.asp

Us recomano que visiteu el web per que les fotos son molt espectaculars, i per que si assistiu a alguna d’aquestes festes hi trobareu un gust particular. Vull dir que no son festes amb els elements tradicionals de tota la vida que ja nomes encanten als que son del poble i per la festa major.

Aquí trobem festes creades des del principi per artistes, entitats i voluntaris. Això es nota. Fa pocs dies recomanava visitar la festa que s’han inventat a Agramunt al voltant dels torrons. Ho trobo genial: muntar-se una festa amb torrons i imaginació per a crear una llegenda escenificada al carrer amb gent i ganes. Es una experiència contagiosa. Dóna ganes de viure, veure la gent creativa en acció.

Enhorabona doncs pels Quaderns: ja ens feia falta una mica més de reflexió teòrica sobre un tema, art i valor social , de plena actualitat al sector cultural europeu.

Per cert, a la mateixa web de Cultura hi trobareu una col·lecció de documents realitzats per IGOP, institut de govern i polítiques publiques. Joan Subirats i Xavier Fina de la UAB treballen en aquest mateix tema des de fa un parell d’anys. Us recomano l’informe (en forma resumida) “El retorn social de les polítiques culturals”. www.gencat.cat/cultura/publicacions

Bé, que ningú s’espanti ara, que no ens volem tornar universitaris nosaltres també. Continuarem fent la nostra feina: buscar i explicar projectes artístics amb valor social, projectes que milloren la cohesió social, la feina, la salut, la relació amb la natura o l’educació. Gent creativa que crea, que millora i que gaudeix de la vida. No parlem d’artistes d’anar per casa, parlem d’artistes.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Nota Cleveland


Al Museu de les Arts de Cleveland han descobert la gent creativa
Continuem parlant de valor social dels grans equipaments artístics. Ja hem comentat el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. M’agradaria comentar-vos algun dia com s’ho fa el Museu Etnològic que tot i ser un dels mes pobres (en diners, vull dir) de Barcelona, és un dels que més valor social arriba a crear. M’agradaria comentar com el MNAC, un altre museu, son veïns a Montjuïc, no acaba de trobar la manera de fer-ho. Aquí es veu clar que no és pas una qüestió de diners
(Podeu saber mes sobre l’Etnològic I sobre com s’ho fa, amb el vídeo de l’entrevista a Pep Fornés Visions i Projectes de gent creativa... )
És una qüestió d’idees. Per això ens interessa el cas del Museu de les Arts de Cleveland. S’han aliat amb un centre educatiu, University Circle University Circle Inc., han buscat espònsors, artistes, voluntaris..i han mobilitzat diversitats culturals a la ciutat i a altres països. Ja van per la vintena edició, si voleu divertir-vos, ja podeu apuntar-vos-hi pel juny del 2011.
Però parlem ara de Cleveland i del seu Museu de les Arts que un cop a l’any envaeix el carrer.

http://www.clevelandart.org/events/art%20festivals.aspx?pid={4724DB39-449D-4E6D-99F1-1DC008462AAB}
Estem parlant d’un esdeveniment artístic i participatiu, on prima la diversitat. On els tema de cada any desenvolupa un aspecte de les pintures del Museu. El lema de les creacions de l’any passat era « Chiaroscuro, la seducció de la Penombra ». El de l’any vinent encara no es coneix.
Es una desfilada anomenada “Parade the Circle”. University circle és una plaça de la ciutat característica per la seva diversitat ètnica. Allí circula la desfilada.
Durant més de 20 anys, el Museu signa un esdeveniment que marca el calendari d’estiu de la ciutat. Color, musica i art per a totes les edats. Hi juguen artistes nacionals i internacionals, juntament amb artistes locals, famílies, escoles, grups de les diverses comunitats, ninots gegants, dansaires, mascares d’artesania, grups multicolors. Inclou activitats d’entreteniment, menjar...

divendres, 8 d’octubre del 2010

L’art pot donar sentit a la vida

A pocs dies de la reunió anual de la Cultural Action Europe, publiquen a la seva web un article curt de la seva presidenta, Mercedes Giovinazzo, una europea de Barcelona que des de fa nomes un any està donant un cop de timó substancial a aquesta entitat que agrupa xarxes culturals d’Europa.
Recordeu que ja en parlàvem fa pocs dies, de Cultural Action Europe, en relació amb un tema que portarà cua al mon cultural, també aquí. Parlàvem aleshores del “valor social de la cultura pels ciutadans”, de la forma de justificar diners públics en un projecte cultural que suposadament aporta valor social: Podem parlar del valor social de l’art?
Valor social de l’art era també el tema del nostre CONCA, el consell nacional de les arts de Catalunya, que porta poc temps d’existència i que encara no fa molt soroll: “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA
Doncs ara, podem dir que Cultural Action Europe i la seva presidenta apunten al cor del problema. Som capaços de proposar un sentit a la vida per als postres joves? Quan la qüestió no és ja un tema personal sinó ciutadà, sembla que és de la màxima actualitat: http://www.cultureactioneurope.org/lang-fr/news-archive/39-2008/619-reflections
Aquesta és justament la força de la gent creativa: no es tracta d’assistir a molts concerts al Liceu o al Palau sinó de veure com l’art que practiquem projecta la seva llum sobre els altres. Si cantem en una coral hi guanyem nosaltres i hi guanyen els que ens escolten.
Precisament, és una donació que ens surt de dins, no donem coses, ens donem, és la matèria prima del sentit de la vida. És, com diuen els de l’associació Congrés , tot recordant la frase de Dostoievski, “…i si la bellesa pogués salvar el món?” La seva pregunta continua vigent, avui més que mai: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/gent-creativa-de-tot-el-mon-barcelona.html
Per cert, el “Congrés de Barcelona” que anunciàvem aleshores s’ha endarrerit fins el cap de setmana de Tot Sants del 2011. Ja en parlarem

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Com genera valor social el Gran Teatre del Liceu?

Fa uns dies parlàvem de les iniciatives al mon cultural europeu relacionades amb l’art i el valor social que pot crear. Fins i tot, explicàvem les propostes que hi han sobre la taula per a valorar aquest tema amb indicadors a l’hora de justificar l’ús de recursos públics.
Doncs aquest mateix tema sembla que preocupa al Liceu de Barcelona. En un article que publica el seu director Joan Francesc Marco (La Vanguardia del 25 de setembre) afirma que el Liceu “actua a la nostra societat com vehicle de cohesió, oferint al ciutadà un entreteniment cultural prestigiós i d’alt nivell formatiu“.
L’afirmació del director és rotunda tot i que no dona detalls sobre com realitza aquesta missió de cohesió social envers al ciutadà.

Si voleu mes informació sobre les activitats de valor social del Liceu podeu visitar el seu espai a la web, especialment a l’apartat “Activitats Educatives“ http://www.liceubarcelona.com/index.php?id=11
Per cert, recordem aquí un bon exemple d’activitats de cohesió social a la Philarmonica de Berlin en relació amb instituts de barris d’immigrants, amb un projecte de dansa que implica al propi director de l’orquestra Simon Rattle, (veieu si voleu més detall, en aquest mateix bloc, “Com la creativitat pot canviar la vida de la gent“, http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/com-la-creativitat-pot-canviar-la-vida.html)
En tot cas, el tema és sobre la taula. Tot comentant les dificultats financeres que passa el nostre Liceu amb la crisi actual, el propi Joan Francesc Marco ho planteja així en el seu article “Tots som conscients de que en períodes de crisi es tendeix a banalitzar el valor de la cultura i a relegar-la en front de necessitats bàsiques socials...“ Una reflexió que moltes institucions artístiques s’estan fent segurament en aquests moments.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Gitanos i cultura europea

Fa pocs dies, els caps de govern la Unió Europea van celebrar a Brussel·les una comèdia de vergonya sobre el tema dels gitanos. Això no pot quedar així.
Estem parlant d’uns 12 milions de persones que a molts llocs de la UE estan patint misèria i tractes racistes. Una comunitat que, tot i que van patir un holocaust particular amb mig milió de morts als camps d’extermini nazis, no compta amb el respecte ni l’ajut dels europeus d’avui.
Ara, quan els partits veuen que l’extrema dreta va amunt, es precipiten a utilitzar els seus arguments i a identificar la misèria d’alguns gitanos amb la delinqüència.

La situació dels gitanos es molt diversa, a cada país ho és. No es tracta d’afegir-se als que son bons per a resoldre un tema d’aquesta complexitat amb quatre frases superficials. No hi ha solucions clares i senzilles.
Però sabem que no podem amagar les deixalles sota l’estora i fer veure que no existeixen. Portem dècades de tancar ells ulls o mirar cap un altra banda. Ara hauríem de presentar un diagnòstic i proposar una política europea sobre aquestes comunitats.
No fer-ho es facilitar el camí al racistes.
En aquest moment voldríem afegir un ingredient per la solució futura. Aquest conflicte no es simplement un tema de supervivència i pobresa. També és un cas flagrant de manca de diàleg intercultural, d’incomprensió mútua, de malentesos acumulats anys i anys. També és doncs un conflicte cultural. Aquí ens cal doncs gent creativa
Aquí caldria doncs aplicar també recursos artístics per a millorar la cohesió social. Els gitanos compten amb un tradició musical extraordinària. Si posem en marxa un programa des de la base, amb formació i practica musical als nois i noies d’aquestes comunitats, estaríem posant les bases per recuperar la dignitat d’aquesta gent i facilitarem les oportunitats d’intercanvi.
D’experiències no en falten , en aquest sentit. Ara caldria fer-ne una política cultural europea que desenvolupés la formació, la practica, la recerca, la promoció de grups emergents, els projectes musicals híbrids. Hi ha precedents en el mon del jazz negre als Estats Units, amb el flamenc , tot i que no podem parlar de politiques culturals.
Comptem també amb una petita experiència a la “Carrera del Gancho”, una festa celebrada a Zaragoza l’any 2005 amb participació de gitanos d’aquest barri. La musica va ser el pont que va facilitar la cooperació entre grups

http://www.fusic.cat/projectestancats/carreradelgancho/www.carreradelgancho.org/principal.html
En aquest mateix bloc hem comentat el cas de Nova Orleans desprès del Katrina, de com la musica es un component de recuperació de la comunitat, de la seva dignitat. El tema s’està presentant en una sèrie de TV als Estats Units que ja ha arribat aquí , sobre el barri de Tremé i la musica popular
També trobem exemples a les favelas de Rio de Janeiro. És el tema de la pel·lícula de Fernando Trueba, el Milagro de Candeal. http://www.clubcultura.com/clubmusica/candeal/trueba.htm

dimarts, 28 de setembre del 2010

Invasions massives a la nostra ciutat. No hi ha cap remei?

Pels que vivim a Barcelona o hi fem una visita de tant en tant, ens serà fàcil imaginar-nos la riuada de gent que baixa per la Rambla o si ho preferiu una mica més fi, pel Passeig de Gràcia. Turistes. Altres ciutats coneixen aquest fenomen. Una invasió que sembla inevitable si en volem els beneficis econòmics que comporta.
Ara ens preguntem què hi pinten en aquest fenomen la gent creativa? Segons les estadístiques que tenim, als seus països d’origen, un mínim de 20 a 25 % dels adults són gent que practica les arts, sols o en grup. Podem pensar doncs, que dins d’aquesta riuada indistinta de personal també hi trobaríem una proporció semblant.
Però, em direu, saber-ho no ens arregla res. Si fa no fa, tots es comporten d’una forma semblant. El turisme que hem fabricat és, en bona mesura, un fenomen de masses i la gent es comporta tal com s’espera que es comporti, massivament.
En fi, no sempre. Hi ha gent creativa que ve a Barcelona a practicar una activitat artística, individual o en grup. Cada dia més. I cada dia més, es troben amb gent creativa de la ciutat i fan coses junts. Aquí podem posar molts exemples: els més vistosos son les corals, orquestres i grups de dansa que venen i actuen gratis davant de molt públic. (Si us interessa us podem donar un contacte per a assistir-hi). http://www.barcelonacreativa.info/
Hi ha gent que ve a pintar i conèixer tallers de pintura, que ve a fer fotografia o vídeo, a fer cuina, a aprendre a ballar flamenc…

N’hi ha cada dia més
Es clar que em direu que son un minoria, per que la majoria s’apunten al sol i platja, a les visites de monuments fotografiables, a visitar museus que “cal veure” a tota velocitat. Evident. Per recordem que estem entrant en situacions de “cua llarga” .( Veieu la sèrie dels cinc articles en aquest mateix bloc*).
En dues paraules, això de la « cua llarga » és un fenomen que s’està repetint en tots els mercats culturals: llibres, series de TV, musica, programes de TV…Tot i que el màrqueting cultural continua venent els productes mes massius, cada dia hi ha mes gent que sap utilitzar Internet per a descobrir allò que prefereix, allò que li agrada de debò, encara que sigui minoritari. Les grans audiències baixen, les vedettes prefabricades ja no son allò que eren.
Per això en diuen la teoria de la « cua llarga », per que els productes minoritaris, petits però molt nombrosos, arriben fins i tot, a sumar més que els productes massius promocionats per les grans industries. Passa amb la música, comença a passar amb el turisme. El visitant creatiu prefereix dissenyar-se un viatge al seu gust, on ell mateix actua, on troba col·legues d’altres llocs que comparteixen amb ell el gust per la música o per la gastronomia.
Barcelona ja ha posat en marxa un sistema per a facilitar als visitants creatius les oportunitats que busquen, cadascú la seva. Ara ja està en marxa la formació d’una xarxa de ciutats grans mitjanes i petites de tot Europa, una xarxa de ciutats obertes als visitants creatius. Al desembre es reuneixen a la Pedrera, a Barcelona.

Es una oportunitat per a entrar a la xarxa europea. Paris i Roma ja en formen part.

www.creativetourismnetwork.org
*“La cua llarga” Sèrie de cinc articles sobre com, en el mercat cultural, els grups petits arriben a sumar més que el grup majoritari.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/serie-long-tail-1-la-cua-llarga.html

dijous, 23 de setembre del 2010

Sèrie The long tail 5 ("la cua llarga")

Cinquena i última entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Molta gent creativa fa música a Catalunya. Ho sabem

Això no és una afirmació gratuïta ni un bon desig sense conseqüències. Això és una cosa que està passant i que no fa soroll. És un fet que ens diu que els temps actuals ja no son com eren quan nosaltres érem joves. Que el mon potser funcionarà amb regles de joc diferents mentre alguns es capfiquen en recuperar allò que ja no hi és ni te raó de ser.
Però, això, no és greu, per que tot indica que anem cap a situacions on la diversitat es possible. Que ja no caldrà disfressar-se de persona mediocre i vulgar per a ser acceptat i sobreviure. On cadascú buscarà allò que li agrada de debò, no allò que els altres diuen que ara toca.
Estem sortint del segle de la mediocritat imposada per les multinacionals. Amb talent, un producte diferent i la comunicació idònia podrem sobreviure (no serem els primers ni els mes famosos) però farem la nostra creació i trobarem gent capaç d’apreciar-la. I amb una mica de gràcia, en podrem viure, si som emprenedors.
Però deixeu-me que us expliqui la historia que he començat però que no he explicat fins al final.
Recordeu que us parlava de la fira de musica emergent FIM de Vila-seca. Que organitza anual una trobada cada mes de maig, cada vegada amb mes èxit. Els músics seleccionats es presenten a Internet, ofereixen el seu catàleg. Tenen contactes directes amb els empresaris de sales de concert i troben el seu públic via web, Twitter i Facebook.
El que això té d’especial es que tot plegat funciona sense publicitat i que els millors, arriben cada any a nivells de primera fila en el mercat català. En la proppassada edició s’han presentat uns 600 grups (estan creixent a un ritme sorprenent del 60% a l’any) i 40 surten seleccionats, en tots els estils i idiomes. La promoció on line, de boca a orella, fan possible que un d’aquests grups ompli el Palau de la Musica dues vegades seguides dins del mateix any. Son coneguts, viuen dels concerts.
Han aconseguit allò que durant dècades era impossible aquí i arreu. Fer la musica que ells volen fer, arribar al seu públic, no adaptar-se a les vulgaritzacions prefabricades de les discogràfiques per a competir en el mercat. No arribaran a ser “estrelles“ de discogràfica però fan la musica que volen fer.
Si nomes 40 son seleccionats, què passa amb la resta fins a 600? Doncs, que el maig vinent es presentaran un 60% més de grups. Per que aquest “cercle virtuós“ funciona sobre una “piràmide“ de gent creativa on els millors pugen pel seu talent i on tothom sap apreciar el talent. On molts dels que escolten música també en fan o l’interpreten.
Ara aquesta gent creativa treballa en allò que li agrada i sap fer, creativitat. No estan a la cursa per fer “el salt a la fama“. No lluiten per a ser primers en vendes, sortir a Eurovisión ni omplir estadis. No juguen en un joc ple de trampes on no se’ls hi ha perdut res.
Aquí un es pregunta què caldria fer per que això anés a més. Si no volem caure en manipulacions, la autèntica ajuda ha de donar més formació, més qualitat, mes oportunitats de contacte, més intercanvis.
Per que fent això donem una llum d’esperança en el futur a molts joves, un ingredient de gaudi en la seva vida, un factor de cohesió social, descobrim una forma de societat més sensible i civilitzada, un vehicle de diàleg intercultural, una oportunitat de educar-se de forma mes creativa, oportunitats de feina com artistes, tècnics i emprenedors. Mes dignitat i autoestima.
No es tracta d’ajudar-los, sinó de retirar obstacles, d’obrir portes. Avui ja son molts, molts mes dels que imaginem.
Tot plegat és una qüestió de model social. No som davant del fanatisme de la “secta Internet“. Parlem com hem dit, de talent, treball, sensibilitat, comunicació, d’emprenedors. Tant se val si ho fem o ho trobem a la TV, a Internet o al carrer.

Deixem enrere la massificació i el fanatisme, l’obsessió pel consum, les actituds passives.
Són bones noticies per aquells que us agraden les bones noticies. Aquí sempre en trobareu, això és la meva feina.
P.D: última hora: ens arriba un exemple d’utilització d’Internet per a fer difusió de musica de grups “petits”.

Llegiu l’’article adjunt i visiteu la web... això està funcionant : http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Concierto/cualquier/parte/elpepiespcat/20100912elpcat_14/Tes

dimarts, 21 de setembre del 2010

Sèrie The long tail 4 ("la cua llarga")

Quarta entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Com podem entrar en aquest mon nou que encara no veiem?
Si mirem atentament els exemples d'Amazon, Netflix, Rhapsody i altres, veiem doncs uns fets que es repeteixen: són llocs webs que ofereixen uns fitxers enormes, on es poden trobar èxits musicals o llibres best sellers, al costat d’una immensa “cua“ de productes minoritaris, desconeguts o passats de moda. Ens estan oferint estocs accessibles pel públic, 20 o 40 vegades més grans que els negocis tradicionals del sector.
Aquesta és doncs una primera novetat que trenca amb els mètodes tradicionals, es a dir, una botiga amb pocs exemplars o un magatzem amb estocs petits. Aquestes limitacions d’espai es traduïen en un màrqueting pensat per a vendre pocs productes en grans quantitats, es a dir, un màrqueting de productes per a tothom, promocions massives per a imposar gustos “passats per aigua“ , mercaderia pel “mínim comú denominador“.
Però, atenció, no n’hi ha prou amb disposar d’uns arxius immensos i de fàcil accés. Ara cal que la gent hi arribi a trobar allò que li agrada, cadascú , diferent. Ara ja no cal comptar amb la publicitat per a orientar les compres, la comunicació esdevé de “boca a orella“, son recomanacions fiables les que ens poden guiar entre milers i milers d’opcions.
A les grans webs com les esmentades, això es fa de formes diverses. Hi ha el sistema automàtic que diu al comprador: “si li ha agradat aquest llibre, aquesta cançó, potser li agradarà també...“ . Naturalment, això passa per que la mateixa web ofereixi els grans èxits comercials que atrauen grans quantitats de públic. Aquest públic o una bona part, acabarà també comprant productes minoritaris. Així doncs, els dos extrems de la cua es reforcen, en aquest cas.
Un sistema equivalent consisteix en oferir a la mateixa web els comentaris d’altres lectors sobre un determinat llibre o producte.
Amb posterioritat a l’article “The long tail“ que comentem aquí, apareixen amb força les xarxes socials a Internet, Facebook és la mes utilitzada a casa nostra. Son el sistema ideal per a donar a conèixer llibres o cançons per a mercats minoritaris, gracies al sistema de comentaris i recomanacions entre el propi públic. Les xarxes socials son un vehicle innovador per passar de la informació ( i de la propaganda) a la comunicació (dues persones es comuniquen)
Un altre mecanisme que ja s’ha provat i que , en el cas de les cançons s’ha vist que funciona, consisteix en oferir cançons, una a una, i per un preu que respongui als costos reals. S’ha vist que aquest preu podria rondar els 25 cèntims d’euro sense produir pèrdues (contra els 1,50 euros que continuen cobren les discogràfiques), tenint en compte que no hi ha costos d’empaquetat, distribució i botiga i que sovint son productes ja amortitzats. Es un preu realista que compensa al comprador les molèsties d’anar a comprar productes pirates amb poca qualitat. Però els segells musicals no en volen sentir a parlar i prefereixen no vendre productes minoritaris tot i que podrien facturar tant com ara facturen amb els productes estrella. Però no estan muntats per a treballar així i la mentalitat no canvia fàcilment.
Però, sigui quina sigui la tècnica, el concepte ja funciona i està demostrat que comporta una gran capacitat de compra sobre productes poc coneguts. Vista la inèrcia dels sectors tradicionals, emergeixen per tot arreu iniciatives alternatives que es van consolidant amb inversions molt petites i molta agilitat. Per exemple, el boom de les pel·lícules documentals que no arriben a produir documentals estrella. Però el volum i la qualitat dels documentals s’ha incrementat enormement en els últims anys, sobre temes que tenen un interès específic o un espai territorial limitat
Entre nosaltres tenim noves editorials que fabriquen només una dotzena d’exemplars i en fan una llançament via Facebook. Amb les recomanacions entre lectors , van apareixent els nous compradors i la editorial els va fabricant a mida que arriben.
En aquesta mateixa línia funciona el model de la fira FIM (música al carrer de Vila-seca) que combina la web i la plataforma Internet amb un esdeveniment al carrer, cada mes de maig a Vila-seca. Els potencials compradors descobreixen els nous productes via Facebook, web i YouTube. Però la “compra“ no es fa on line, sinó que es fa via concerts en directe, que te els avantatges de qualitat que no trobarem pas via Internet o mp3.

Cap a on va doncs el futur? Ara ja no tenim excusa per a acceptar la dictadura dels monopolis musicals, però la solució ja es veu que no cau del cel. No és per que Internet funcioni que tot s’arreglarà. Les plataformes alternatives, com la FIM catalana cal fabricar-les i introduir-les. En cada cas, amb la tècnica mes adient segons el públic i el producte. No hi ha una formula per a tots els casos. Cal imaginació i innovació empresarial. Però ara ja podem dir que les coses estan canviant i que la gent creativa te cada dia mes oportunitats per a fer el seu art i per a donar-lo a conèixer.

dijous, 16 de setembre del 2010

Sèrie The long tail 3 ("la cua llarga")

Tercera entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Sense fer soroll, el mercat cultural s’està dividint en dos mons que s’ignoren
Recapitulem: gràcies a Internet, avui son viables productes artístics que abans no ho eren. Llibres, CD musicals, programes de TV, vídeos i pel·lícules que han nascut pensats per un grup minoritari, no per la majoria.
Certament, hi ha el mon de productes tradicionals que funciona, com sempre, amb pocs productes i molt màrqueting. S’adreça a públics de tots els gustos, de totes les cultures, busca el seu mínim comú denominador (mcd), ell nivell de mediocritat més nombrós.
L’altre, el dels productes minoritaris, es un mon emergent, ja ho era fa sis anys i continua més que mai, on podem descobrir productes més afins als gustos de cadascú. Això passa per Internet, encara que el producte que comprem pot ser un concert, un llibre o una pel·lícula. Però son productes que podem descobrir per Internet, no hi ha una promoció publicitària que ens els porti a casa sense buscar-los.
No disposem d’avaluacions econòmiques que comparin els dos mercats, però tenim indicis de que, en molts casos, com el que citem d’Amazon, els productes minoritaris sumen mes, vull dir que facturen més, en total, que els productes best sellers. Més facturació però mes distribuïda, ens allunyem del monopoli tradicional
Ja sé, és difícil de creure.
Estem mirant la televisió, i als informatius ens donen la noticia de que la pel·lícula que ha facturat més de tot l’any, arribarà a Espanya el mes que ve. Fins i tot, ens en ensenyen un tros. Hem de creure que això que veiem, no és publicitat pagada, sinó una noticia “cultural“. La pregunta és, que m’importa a mi quina és la pel·lícula que ha donat més diners? Quin interès o qui qualitat em proposen? Però això sembla que no és el tema.
Es a dir que, en la majoria dels casos estem davant d’un producte fabricat per anar al mercat mcd (recordem, mínim comú denominador). En general, son inversions molt altes on el risc es minimitza per assegurar el retorn. Improbable que un geni del cinema es pugui colar en una fabrica de productes mcd.
Podrem trobar exemples de programes de TV amb molta audiència. De llibres molt famosos, de cançons de moda de l’estiu. La tècnica sempre es la mateixa. Però tot i el triomfalisme, es un sector amenaçat per que el mercat es desplaça cap els productes minoritaris i específics. Les sales de cine o les discogràfiques estan perdent clients contínuament. Diuen que es culpa de la pirateria. Ja en parlarem. El fet es que moltes compres s’estan desviant cap altres productes. Molt temps de les audiències se’n va de la TV cap Internet. Molta gent, cada cop més, no encaixa en el mcd. Volen productes específics que mai tindran grans tiratges (no els necessiten) ni mai surten als informatius de la TV.
Això ens pot explicar la progressiva degradació que en termes generals apreciem a les TV en matèria de qualitat. Produir "per a tots els gustos" amb audiències decreixents, vol dir treballar a cost reduïts. Això es pot traduir en programes d’alta vulgaritat, per exemple. Tenen mèrit avui els programes de qualitat a la TV, que n’hi han.
Per exemple, vull recordar el cas de les series de TV americanes de la productora HBO i altres, amb títols com Mad Men, The wire, Treme (la més recent, sobre la Nova Orleans desprès del Katrina). Son un exemple de qualitat que es promociona sol, es a dir, de boca a orella, per Internet i fóra d’Internet. El seu director i guionista, David Simon ha fet famosa una frase que diu , més o menys. “L’èxit de les meves sèries es que quan escric el guió m’oblido de l’espectador mitjà“
Bé, ho diu més dur, sona fort. Com si tots ens consideréssim “espectador mitjà“. Però, ben pensat, jo sé que no ho sóc pas. Em considero atípic per que no gaudeixo amb les clàssiques pel·lícules d’èxit americanes dels últims temps amb violència permanent i gratuïta, efectes especials monstruosos, sexe sense gràcia, nivell d’intel·ligència propi d’adolescents i també humor amb molt poc estil. Tenen èxit però no son per a mi, son pel mcd o el espectador mitjà. Mitjà? Potser fóra més exacte dir que son el grup mes nombrós, però que només son una part minoritària del mercat cultural. La majoritària som els grups diversos i especials que sumem mes que ells, però que no som noticia de telediari

dimarts, 14 de setembre del 2010

Sèrie The long tail 2 ("la cua llarga")

Segona entrega dels cinc articles que comenten l'article clàssic i famós "Long Tail"
“La cua llarga“, un malson per les cadenes de TV, grans discogràfiques i editors de best sellers.
En aquests últims anys, les cadenes de TV van perdent audiència. Elles saben be a on va a parar : a Internet. Saben qe pels menors de 35 anys, el temps que passen a Internet ja supera el que passen a la televisió.
Els publicistes s’hi trenquen el cap. El públic es va desplaçant però no es concentra en pocs mitjans com sempre havia fet. Ara l’audiència s’esmicola en trossets petits i diversos.
El mateix està passant amb la musica: grups musicals emergents que tenen el seu públic, que viuen de la seva musica. Llibres de segona fila, pensats per públics específics,que arriben a vendre pocs exemplars però amb pocs costos.
Internet sempre està pel mig: avui, la gent que comparteix gustos que no son els majoritaris, arriben a trobar-se, es recomanen productes. Alguns els compraran a Internet, altres no. Molts omplen els concerts de musics que a nosaltres ens poden semblar desconeguts, i ho son per a molts, però tenen els seus addictes.
Passen ara coses curioses: per exemple, cita Anderson el fet de que als USA, amb 1,5 milions de ciutadans d’origen indi de la India, no tenien sales de cinema que projectessin pel·lícules Bollywood. Es clar, els indis estan repartits per tot el país i cap sala podria comptar amb ells. Ara, amb Internet, un públic tan nombrós troba els productes que li agraden sense problemes. Ja no importa que ells siguin un grup minoritari dins del país.
En altres casos, podem trobar els públics concentrats en un mateix territori però poc nombrosos per a donar suport a un grup musical local. Això s’havia vist a Catalunya des de fa molts anys. No hi havia manera de competir amb la producció musical adreçada a tot Espanya. Ara ja no es un problema, per que els grups es promocionen a Internet, hi donen la seva musica gratis, com a mostra, però omplen els concerts amb gent que ja els coneix, que els ha descobert a Internet i que paga per escoltar-los en directe.
Per concretar mes, prendré l’exemple de dues „botigues“ que venen llibres als USA ( de fet, son més aviat dues cadenes), Barnes &Noble, llibreries “físiques“ i Amazon, venedor de llibres on line. Les xifres no son actuals, tenen sis anys, però ens serveixen per a il·lustrar el tema.
Barns&Noble, tot una gran cadena de llibreries té un catàleg de llibres molt limitat , de 130.000 títols, que es correspon amb la limitació d’una botiga. Els prestatges poden oferir uns 1200 títols, no més. Així doncs, aquesta empresa fa les seves vendes, bàsicament, amb títols forts, molts best sellers. Cada llibre ha de donar molta facturació.
Amazon només treballa via Internet i envia el llibre per correu. El seu catàleg disponible pel públic és enorme, és de 2,3 milions de títols. Per que factura més amb els títols petits (això és la “cua“) que amb els pocs títols grans. Com sabem , això és precisament una cua, una part curta i molt ampla, i una part llarga i molt prima.
Com es que Amazon arriba a vendre títols poc coneguts, que no són populars, que ni la TV ni la premsa no destaquen ni promocionen? Aquí ve la diferencia: Amazon ofereix a tot el que compra un llibre per Internet una informació automàtica que proposa nous títols similars al comprador. “Si li ha agradat aquest llibre, potser li agradaran també aquests altres“.
Un altra forma d’Amazon: lectors d’un llibre que el comenten, el critiquen o el recomanen. Aquesta informació també es troba a la web d’Amazon.

Bé, el tema no s’acaba aquí. En parlarem encara

dijous, 9 de setembre del 2010

Sèrie The long tail 1 ("la cua llarga")

Iniciem avui la publicació d’una serie de cinc textos que fan el comentari d’un article clàssic i famós al mon dels negocis Internet relacionats amb la venda de llibres i de musica
Avui no hi ha excusa per la mediocritat. Si teniu talent, feu coses diferents i sabeu comunicar, podeu crear i fer la musica que us agrada de debó. Bones notícies.

Ja sabem que no tots els nois que estant aprenent a tocar el piano, a cantar en una coral o a fer un taller de pintura o de teatre, arribaran a primeres figures. La majoria, no en viuran mai. Però això no és cap problema si sabem entendre que la creativitat artistica és ja un benefici per ella mateixa i encara més quan s’excerceix en grup, quan es presenta en públic.
La gent que practica l’art formen com una piràmide, on molts son a la base, la majoria, alguns arriben a nivells més avançats, amb treballs, talent i un bon mestre. Uns pocs son bons professionals i molt pocs son excel·lents.
Encara que tinguem el nostre sostre personal, per que no tenim més talent o per que no ho treballem prou, la piramide és important, és important formar-ne part. Es bo que gent com nosaltres, del mateix poble o del mateix barri, de la nostra cultura, arribi amunt, que faci coses molt creatives, coses que han sortit de la nostra comunitat. És bó viure, apreciar i coneixer l’art que ve de lluny però també ho és que la creació neixi prop de casa.
Però no ens enganyem, diuen alguns, aquesta gent creativa potser només representa un testimoni, molt autèntic però condemnat de bon principi per la massificació imperant al comerç internacional de la música, la cançó o el cinema. Segons aquesta visió pessimista, estaríem parlant d’una piramide truncada, que no té cap oportunitat de crèixer més enllà d’un cert nivell local o familiar. Com un últim recurs, les subvencions de l’Administració o d'algun esponsor podrien crear excepcions protegides i minoritàries.
És així? Doncs, parlem-ne, per que, encara que la perspectiva ha estat molt fosca durant unes quantes decàdes, ara sembla que veiem escletxes de llum.. Però cal fixar-si amb atenció. Son bones noticíes, per aquells que els hi agraden les bones notícies. Pels que semblen recrear-se en el pessimisme i la lamentació crec que no hi ha res que els pugui treure del seu forat.
En aquesta nota i en algunes que fare aviat, comentaré un article que circula pel mon artistic i d’Internet des de fa sis anys i que sembla que ningu no ha estat capaç de desmentir. Es tracta de l’autor Chris Anderson, director de la revista Wired, publicació amb molta inflluència dins d el sector de noves tecnologies i d'Internet. L’article es titula "The long tail", que podem traduir com "La cua llarga“.
No us inundaré aqui amb xifres i gràfiques, és un article de màrqueting, però intentaré resumir alguns aspectes essencials. Crec que per una persona que vulgui tenir avui una visió actualitzada de la cultura i de l’art i que faci una aposta per la gent creativa, aquest és un tema substancial. No podem esperar deu anys per a saber i entendre com Internet ha fet un impacte a la nostra cultura i per a entendre la naturalesa d’aquest impacte. Ara ja es pot veure.
Per això, intentaré explicar-me curt i senzill.
Curt i senzill, alló que Anderson explica i argumenta és el seguent: Internet i les seves plataformes de comunicació, ben utilitzades, estan canviant les regles de joc al mercat mundial de la musica, dels llibres i del cinema i el video. Fins fa pocs anys, les grans multinacionals d’aquests sectors havien apostat per vendre i promocionar pocs productes en cada moment. Eren els "famosos", les estrelles, "los 40 principales". Evidentment, aquests pocs productes eren adreçats al "mínim comú denominador", havien d’agradar a tothom o gairebé tothom. Famosos fabricats i promocionats amb uns mitjans molt potents, aplicats a un nombre reduït de productes. Eren i encara són imparables.
Ja tenim doncs en marxa la massificació cultural, un esforç de màrqueting per a influir sobre els gustos de la gent, amb independència de les seves arrels artístiques o literàries. Però aquesta situació, encara que no ens n’adonem, està de baixa. Les vendes dels "numero u" en cançó, en llibres, en cinema, ja no son el que eren i el sectors estan en crisi. Grans empreses també estan en crisi, tot i que ara es veuen més pelicules que mai, es llegeixen mes llibres que mai, s’escolta mes musica que mai.
I no tot se’n va en pirateria, com semblen afirmar tossuts que estan fent aigues de forma irreparable. Ben cert, la pirateria hi és. Però també hi han les vendes que van als que no són "numero u". A tot el món, hi ha una emergència de cancó, llibres i cinema que té públics minoritaris, però tanmateix és molt públic. Són productes de públics reduits però sumats son majoria, per tant són productes viables.
És clar, Internet hi té molt a veure. Però ja en continuarem parlant a la pròxima nota.

dimecres, 8 de setembre del 2010

“Societat i cultura”: l’aposta del CONCA

Un lector que no vol que diguem el seu nom però que demostra que en sap i que està a l’aguait, m’avisa de que en CONCA també treballa en la línia europea de “valor social de l’art i de la cultura”. No en tenia ni idea i m’alegra saber-ho. http://www.escacc.cat/ca/contingut/el-conca-presenta-el-seu-primer-informe-anual-sobre-l-estat-de-la-cultura-a-catalunya-1084.html

En primer lloc, vull agrair a aquest lector aquest cop de mà discret però efectiu. Així son els lectors del blog, pocs i bons.
També vull aprofitar l’ocasió per a comentar que la meva idea sobre el CONCA ha canviat. La veritat és que desprès del seu conflicte inicial ja no em feina il·lusions sobre la seva independència del statu quo politico-cultural (aquell centenar que son algú en aquest país...). Un vot de confiança per Francesc Guardans. Aquesta línia que podeu trobar al seu Informe anual es traduirà, diuen, en un esforç per a produir indicadors adients i en fets que el seu futur Pla Estratègic anirà definint.
Estem davant d’un canvi de mentalitat tant potent, de l’elitisme i la foscor al servei social i la transparència, que no sabem imaginar el trasbals que portarà.
Aquesta és la millor medicina per a escombrar les corrupcions que no volem que es tornin a repetir (i que es repetiran mentre funcionem amb subvencions i accions de prestigi).
Encara que, de moment, tinc la impressió personal, de que l’Informe anual del juny passat, va ser d’una total discreció. Llegeixo tres diaris al dia i butlletins del ram i no ho havia vist subratllat enlloc.

Del que diu el diagnòstic del document en qüestió, m’agrada allò de donar prioritat a iniciatives que incideixin en la capacitat creativa de les comunitats, la presa de poder cultural per part dels territoris, la gestió de la diversitat cultural i la participació proactiva dels ciutadans més enllà de la seva consideració com a consumidors culturals.
En fi, que els hauré de fer socis honoraris d’aquest blog de Gent Creativa.
Altres temes interessants: la projecció de la cultura a la societat, a l’economia, a l’educació. Més atenció a la creació i menys a la conservació del patrimoni. Més inversió i menys subvenció. Trobar formes per a millorar el diàleg intercultural amb les noves immigracions, fomentar la creació d’empreses.
El CONCA s’ha definit. Haurem de veure com es defineixen les politiques culturals dels partits ara que s’acosten eleccions. Personalment, la meva anticipació és una mica trista: cap partit no hi farà cap esment. Van massa ocupats en temes massa importants que jo no acabo d’entendre. Si tinguéssim una sorpresa!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Podem parlar del valor social de l’art?

És a dir, podem afirmar que l’art crea un benefici per la societat? Podem pensar en molts aspectes d’interès per la societat, com trobar feina pels joves, millorar la salut, millorar la cohesió social i superar marginacions, superar els conflictes entre immigrants i natius, activar la creativitat i la innovació d’una empresa, millorar les relacions de la ciutat amb la natura.
Els que creiem en la gent creativa, n’estem convençuts. Però potser estem vivint d’il·lusions. En temps de crisi hi ha gent que necessita coses sòlides, ens diuen. Ens tornem materialistes sense remei. No?
Doncs ara voldria comentar un fet que no es pas anecdòtic. Precisament ara que estem en temps de crisi...
Podem afirmar que cada vegada serà més difícil que els politics adjudiquin diners públics que no comportin un benefici social evident, si pot ser, mesurable.
En alguns casos podrem dir: 1 euro d’inversió en una organització social o cultural comporta 4 euros de valor social, per exemple. La paraula “subvenció” anirà desapareixent del vocabulari i , sobretot, dels pressupostos municipals o de la Generalitat.
Alguns es posaran les mans al cap horroritzats, altres pensarem que ja era hora. Però, tant se val, la crisi és aquí i anirem veient novetats.
Per exemple, qui ens havia de dir que veuríem les nostres estimades caixes d’estalvis en plena operació de fusions i sanejaments desprès de l’orgia de les hipoteques? Doncs ho estem veient, si senyor, i per una decisió que no ve de Barcelona ni de Madrid, que podem nomenar de tipus “federalista” de la Unió Europea. O sigui que, gracies a la crisi, les caixes es reformen i la UE actua com si Europa fos una federació. Hi encara hi ha qui diu que el federalisme va de baixa)

Doncs, a Europa també s’està cuinant la pròxima novetat: el valor social del tercer sector. Com sabem, el tercer sector es refereix a les entitats no lucratives, de salut, socials o culturals.
La ultima convocatòria de la Cultural Action Europe, CAE, el lobby o grup de pressió de política cultural més potent d’Europa ens convoca pel mes que ve a una Conferencia amb un títol en anglès difícil de traduir “The time is now” que ve a ser com un toc de trompeta (en català potser direm “Ara toca”)
I que toca ara? Dons, segons diuen, ara toca mesurar el valor social de les entitats culturals. Sembla doncs, que els politics voldrien saber si per un euro d’inversió en entitat cultural es generen per exemple, 4 euros de valor social, o 10 o cap.
Qui en vulgui saber més, sobre com es mesura aquesta cosa tan difícil, aquí tenim la publicació que ens envia la mateixa CAE, “Measuring social value. The gap between policy and practice” de Claudia Wood Daniel Leighton. És un document que ja circula a Gran Bretanya. Amb aquesta Conferencia, la tindran sobre la taula milers d’entitats culturals a tot Europa. Us adjuntem el document sencer que faciliten gratuïtament pel sistema Creative Commons www.creativecommons.org. La propietat de la publicació és de Demos
Però, com ja es costum en aquest Blog, no us demanem el sacrifici d’estudiar-vos aquest document. Aquí el teniu , en tot cas disponible , per si la vostra entitat ja vol posar-se en remull de cara al que ens arribarà aviat (de moment les coses ja s’estan posant més difícils amb això que en diuen el “decret Millet” que consisteix en exigir a les fundacions catalanes una sèrie de dades financeres sobre els seus dirigents. Personalment crec que, per la majoria de dirigents d’aquest ram, que son mes aviat pobres, un maldecap afegit. Pels pocs que viuen bé, no calia, per que son prou coneguts, no?)
Però, tot i la gravetat del cas del Palau de la Música, això potser es anècdota i quedarà en anècdota si segueix la aparent parsimònia de nostra societat per a reaccionar davant dels delictes del nostres prohoms. El Palau no sembla un problema europeu sinó català, un cas de policia, jutge i... una mínima vergonya publica dels importants locals, dels selectes. Els “selectes” 100 que son a tot arreu, com explicava fa un temps el propi Millet a qui volgués escoltar-lo. En tot cas, poc te que veure amb l’art i la cultura.
El que si que te que veure, és com s’administra el diner públic que, de bona fe i sense prejudicis politics, s’aplica a promoure l’art a Catalunya. D’això parla aquest document europeu, encara que no sempre podrem arribar a xifrar el valor social de forma tant matemàtica com ells ho presenten.
Però d’això es tracta. De reconèixer a l’art el seu potencial valor social. De no donar per entès que qualsevol expressió artística hauria de disposar de diners públics. Que cal justificar el valor social de l’acte artístic si no volem que la gent ens acabi dient que els temps estan molt durs per a pagar-se aquestes alegries que sovint son en benefici de grups molt limitats. Sovint son els sectors socials mes necessitats de “valor social” els que queden mes lluny de les activitats artístiques més alimentades pel diner públic.
L’art per l’art ho justifica tot? No és una qüestió metafísica sinó dramàtica, quan hi ha crisi que hi ha, quan van mal dades.

divendres, 30 de juliol del 2010

És l’hora de sortir al pati!

Ja ho sé que havia dit que me n’anava de vacances, però acabo de rebre una nota que parla, justament de “sortir al pati”. Bé, doncs, no m’he pogut resistir a aquest crit salvatge, una explosió de llibertat que diu que s’han acabat els discursos...
(Aquesta temporada portem el cap ple de discursos, anem saturats.)
Doncs aquesta nota ens ve de Bèlgica i parla d’una reunió de nens de moltes escoles que participen en un festival de teatre. Ells fan el teatre, són els actors, però també participen en els textos, fabriquen les històries.
Fan teatre i el públic paga entrada. Això ja ens fa una mica més de respecte.
Els nois viuen les emocions de les històries
Si algú vol participar doncs d’aquesta sortida al pati, encara hi és a temps. És el 20 i 21 d’agost.
Si no hi podeu anar i el tema us interessa, us puc anunciar que aquesta entitat participarà al Congrés de Barcelona, Tot Sants 2011, on participaran entitats que fan creació artística amb impacte sobre la societat. Ja en parlarem amb més calma.
(Ara si que plego de veritat i me’n vaig de vacances)

dijous, 29 de juliol del 2010

Abans de marxar de vacances

Marxar de vacances o quedar-se a casa, tan se val. D’una forma o altra, abans de dir adéu i tocar el dos. És quan tens la impressió de que no hi ha res millor que apagar i callar.

Així doncs, just quatre paraules per a dir, fins aviat.

Que tingueu , aquí o ben lluny, unes vacances ben creatives. Amb música, colors, festa, llibres, amics, nens, plantes i animals.

Ara més que mai, és l’ocasió per a fer allò que ens agrada, allò que no fem durant el curs. Fem-ho. No esperem que la felicitat ens caigui del cel o ens la fabriquin als altres.

No deixem que la por de la por ens amargui la vida. Amb poca cosa podem viure.

Jo ho intentaré, us ho prometo.

dimecres, 30 de juny del 2010

El bosc i la ciutat

Si ens ho pensem bé, un bosc a les portes d’una ciutat, no pot durar massa.
És com allò que es diu, com un caramel a la sortida d’un col·legi.

Bé, en tot cas, es deia així, per que avui em sembla que anem massa tips per fer cas d’un caramel.

Tornem al bosc. Els que sortim de la ciutat en calent, ens estimem tant la natura que si trobem un bosc ens el podem menjar. Apart dels bons sentiments, que no discutim, no crec que siguem bons veïns de forma espontània.

De la ciutat sortim en ramat, al bosc en canvi , es el lloc per a trobar-nos amb nosaltres mateixos.
De a ciutat sortim accelerats pel consum continu, generant deixalles, fent soroll. Al bosc no hi ha res per a consumir, les deixalles el destrossen.
La ciutat ens fa agressius, al bosc nomes ens podem barallar amb les plantes.
Quan el ciutadà descobreix que al bosc s’hi troben bolets , com al supermercat, però que son gratis, l’ecosistema ja tremola.

En fi, ja es veu com va la cosa. A la ciutat , si som molts es un èxit. Al bosc, és un desastre.
La pregunta era, doncs, com podríem suavitzar al ciutadà quan entra en contacte amb el bosc, abans que l’amor per la natura esdevingui un amor fatal?
Arribats a aquest punt, molts, de bona fe, estan pensant que jo dramatitzo, que no n’hi ha per tant. Que l’urbanita davant de la natura es comporta, en general, de forma civilitzada. Doncs, jo els convidaria a donar una volta per les platges de Barcelona el dia desprès de la revetlla o de les festes de la Mercè. Davant del mar Mediterrani d’un blau preciós , just quan el sol surt de l’aigua fresca , podrà veure una escampada d’escombraries monumental. Camions i camions, tones i tones. No es un espectacle familiar, millor no portar-hi criatures.

Com és possible? Com és que ho hem assumit com un fet inevitable? Quina es la solució de l’ajuntament de la ciutat? Semblaria que ho consideren natural i inevitable. Quina idea es fan les nostres autoritats municipals sobre el poble “baix”?
Als boscos pròxims a Barcelona han trobat , sembla, una formula que funciona des de fa anys: la creativitat artística. Si portem al bosc la sensibilitat de l’art, sembla que els “elefants” es poden convertir en lleugeres papallones i que la natura se’n pot beneficiar. També se’n beneficien els propis ciutadans.
Funciona tant bé aquest principi, que sembla que uns 100 municipis veïns dels boscos barcelonins participen en aquestes activitats artistico-naturals.

Es una cosa que no fa soroll però que compta amb milers i milers de persones que, sense l’art , potser s’haurien menjat el bosc. Ara ja estaríem posant barreres i guardes per salvar els mobles.
Fa pensar que les coses puguin funcionar així. Per a salvar les coses delicades que trepitgem cada dia amb indiferència ens caldria posar –hi més art. Això ja ho està fent, per sort per a nosaltres, la discreta gent creativa que viu entre nosaltres, sense esperar barreres ni guardes
Webs on trobareu més informació:
l'informatiu dels parcs http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/

Cercle d’amics dels Parcs http://www.diba.es/parcsn/cercle/

Viu el parc http://www.viuelparc.org