dilluns, 19 de desembre de 2011

Quan bufa el vent treu la pols de les branques més velles

Quan bufa el vent de la creació artística...treu la pols de les branques més velles de la cultura tradicional. Que de pols, n'hi ha molta, prou que ho sabem.

La bona noticia és doncs que a Lliçà de Vall, a pocs kilòmetres de Barcelona, està en marxa un procés de creació artística molt interessant. Es una iniciativa que lidera l'ajuntament, però que la posa en mans de la gent
 És la creació d'una nova festa, que celebrarà un fet molt caracteristic: els pous de glaç que havien funcionat al poble fins a principis del s. XX. No se si tothom sap que, quan encara no sabíem fabricar gel artificial, les poblacions tenien un pous especials on guardaven la  neu a l'hivern i d'on treien barres de gel la resta de l'any per a guardar els aliments o fer gelats. A Lliçà de Vall encara en guarden uns quants.

Be, un bon pretexte per a mobilitzar artistes i gent creativa, diables i castellers, associacions i entitats.
Volen fer creació i demanen participació. Fins i tot la idea del projecte artístic està per decidir, perquè ho faran entre tots
Arribat a aquest punt podeu imaginar un autentic caos. Creatiu, però caos. Pels que us interesseu per aquesta mena de projectes, us proposo que visiteu una presentació molt entenedora que convida a participar, que organitza la participació, fa un calendari, fixa objectius.. Un pla que podria fer enveja a més d'un dirigent d'empresa.
http://ldvlafestadelglac.blogspot.com

Com s'ho fan els artistes per a facilitar la creació dels ciutadans? Com s'implica  la gent per a descobrir un fet històric oblidat i llençar la imaginació? Com es controlen les idees massa cares i es busca la viabilitat? Com es guanya la participació d'aquells que normalment no hi son, per que no es senten invitats? Com es practica la creació entre gent de talents tan diversos? No s'acabaran barallant tots plegats?
Tot això pren forma en aquest pla. Això no és encara la creació, però la farà possible. Això fa possible que idees inèdites arribin a ser realitats i que tothom s'ho senti seu. Sentir les tradicions no es tan difícil, sentir les creacions vives, que hem viscut i hem recolçat... això significa autoafirmació i cohesió social.

Aquí, l'ajuntament no fa allò clàssic: jo pago, jo decideixo, vosaltres dieu ooooh què maco"! La crisi també te el seus aspectes positius, se'n pot aprendre molt.

Un alta cosa que estem aprenent: les tradicions son com les rutines, ajuden a viure, ens donen solucions mínimes. Peró la vida es molt trista si la vivim a mínims. La creació és la resposta. El que es vell no cal llençar-ho, cal recrear-ho. Aquest es el vent que bufa, molta pols s'enlaira. Ja era hora.

Postdata. Si voleu coneixer altres projectes semblants
Tallers per a la festa

dijous, 15 de desembre de 2011

Resulta doncs que la gent creativa és més llesta ?

Sembla una broma però no ho és. Estem parlant d'estudis realitzats a la Universitat de Chicago sobre les escoles que tenen algun programa artístic (arts education).
L'estudi o estudis, per que parlem d'un conjunt de treballs coordinats , amb Fundacions i entitats diverses, i sobre escoles que tenen programes molt diversos, ve d'un Comitè presidit per Michelle Obama (PCAH) i publicat el mes de maig

Sobre les arts a les escoles, el president Obama diu:" les escoles creatives estan revitalitzant la creativitat i la innovació que han fet gran aquest país". Això ho diu tot recordant que fa trenta anys ningú sabia que vindria la revolució d'Internet i que ara, els escolars s'haurien d'anar  preparant per a realitzar les innovacions futures, que segons ell, haurien de sortir dels Estats Units

O sigui que hi ha molt en joc.
Per aquells que penseu que tot plegat no deixa de ser una vaguetat, jo voldria invitat-vos a mirar el document que trobareu aquí:  http://www.pcah.gov/

Per a mi, aquests estudis estan dient una cosa clara: el pont entre creativitat i innovació es mes evident que mai, el podem demostrar amb estadístiques.

Efectivament, els estudis esmentats demostren que, entre les escoles que practiquen les arts en alguna forma, s'aprecien uns resultats, mes enllà dels artístics, que son:
     * millors nivells de lectura i de matemàtiques
     * mes motivació i més compromís a la feina
     * millors hàbits mentals ( solució de problemes, pensament creatiu...)
     * competències socials (treball en grup...)

Què us sembla? Segur que ja us esteu preguntant si vosaltres mateixos practiqueu o heu practicat alguna activitat artística.
Personalment, com que tinc molt poca habilitat en aquest camp, de tant en tant em poso el davantal i faig una creació a la cuina. La meva dona m'ho aprecia, no tinc més public
Un detall molt important d'aquest informe: les escoles amb projectes artístics arriben a superar sistematicament la diferencia tradicional entre alumnes pobres i alumnes rics.Els pobres poden igualar o superar els resultats dels rics. Aquesta era doncs una barrera que semblava impossible d'eliminar.

Els millors resultats els tenen les escoles que practiquen l'ensenyament a través de les arts o amb  les arts. En diuen "arts integration".

Així que, artistes de tot el mon, atenció, teniu un tresor si sou capaços d'ajudar a la gent, petits o grans, a practicar alguna activitat artística. Caps de RRHH, podeu entrenar la vostra gent per treballar en grup o pel pensament creatiu, si feu tallers artístics a l'empresa. Si aneu curts d'innovació, practiqueu una mica la creativitat.

En fi, si sempre havíeu pensat que fora de les matemàtiques i la lògica, tot es temps perdut, torneu-vos-ho a pensar bé. Potser al vostre fill no li aniria malament de cantar en una coral si va fluix en matemàtiques. Si és que li agrada cantar, és clar.

divendres, 2 de desembre de 2011

D'acord, les coses ja no son allò que eren

        Es veritat, les coses canvien, però alguns sembla que volem oblidar-ho.
Per exemple, ara hi ha "gent creativa". Son persones normals,  però dediquen algunes hores a la setmana a practicar activitats artístiques. Uns canten,altres toquen un instrument, altres fan teatre o ballen, altres escriuen o fan fotos o vídeos. Ho fan per que els hi agrada. No hi guanyen diners. Els diners els fan amb una feina que no hi te res a veure.
         Molts ho fan pels altres, actuen en public o ho pengen a Internet, a les xarxes socials. Molta gent se'n beneficia i no paga res. Son coses que potser donen sentit a les seves vides tot ajudant als altres.
         Son gent discreta, potser coneixes gent a la teva feina que ho fan des de fa temps i tu no en tens ni idea. Altres potser son artistes més o menys coneguts però que ho fan, volen comunicar amb la gent
         Son molta, molta gent. Sabem que als Estats Units les estadístiques disponibles diuen que arriben al 20% de la població adulta els que actuen com gent creativa. Però això només son els que estan registrats. Amb els no registrats, potser arribaríem al doble. Molta gent.
Sobre aquesta estadistica:
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/03/un-esdeveniment-cultural-extraordinari.html

        Això ja és un fenomen social del nostre temps, però intentem oblidar-ho. Oblidem potser que molts joves ja no tenen aquella addicció al consum. Molts han vist que comprar es només una funció utilitària i compren allò que consideren just i paguen allò que consideren apropiat. No es per la crisi, no, es una nova forma de veure el consum que no crec que torni enrere quan la crisi s'acabi, que practiquen els menors de 45 anys. Ara saben que comprar no donarà sentit a la seva vida
        Aquests joves saben també que no dona sentit a la seva vida treballar en empreses i administracions dirigides per gent mentalment envellida, que saben que les coses canvien però que ho volen ignorar. Hi treballen per pura necessitat i amb paciència esperen un canvi generacional que arriba tard, massa tard. Molts trenquen amb aquest mon i es converteixen en emprenedors.
       Peró de moment, altres coses si que donen sentit a la seva vida. Moltes vegades practiquen l'esport. Altres, fan creacions artístiques. Molt sovint , creacions que donen plaer als altres. Així contribueixen al benestar dels altres, son gent creativa. Creen i contribueixen.
       Algunes vegades tenen la sort de trobar projectes que funcionen i que els hi ofereixen l'oportunitat de desplegar al seva activitat i arribar a més gent. Per exemple, Wikipedia, aquesta enciclopedia d'Intenet que els fills i els nets d'aquesta gent envellida , estan consultant cada dia i sense pagar. Algú que ells no coneixen els hi està regalant la seva creació. Algun dia els hi haurien de donar les gracies, no?
       D'acord, les coses ja no son com eren. Potser vostè mateix  s'hauria de repetir aquesta frase cada mati davant del mirall?

dimarts, 22 de novembre de 2011

Wikipedia: per què hi ha gent que treballa gratis?


                                                                       Qualsevol nen coneix Wikipèdia. La majoria l’utilitzen contínuament, cada dia per a fer els deures a casa. Molta gent busca a Wikipedia per a saber mes coses sobre un autor, quan li ha agradat el llibre que acaba de llegir o  una pel·lícula que acaba de veure
Es cert que d’enciclopèdies sempre n’hem tingut, però mai com ara les havíem utilitzat per a saber sobre el mon de cada dia, en qualsevol tema. Des de les energies alternatives a la fisió nuclear. Quanta gent ha visitat Wikipèdia per a saber què era això del “Deute”!
Quanta gent ha buscat discretament una paraula que s’utilitzava a la seva empresa i que ell no entenia!
Però potser son pocs els que s’adonen de què hi ha al darrera. Com es fabrica això, com es facilita gratis, com es posa al dia en tants idiomes?
El secret de la formula es diu “contribució”. Es a dir, es allò que fem i donem. No és pas allò que ens sobra i donem. L'economia de la contribució és una nova forma de viure

Wikipèdia mobilitza milers de persones a tot el mon que fan feina gratis i la faciliten al públic. Ho fan per que els hi agrada. Els hi agrada fer una cosa que saben fer i que és útil pels demés. Els hi agrada que els hi diguin “gràcies”.

D’entrada, d’això en diríem una enciclopèdia d’aficionats, es a dir, de no professionals.
Però la qüestió és que amb aquest sistema, Wikipèdia arriba a competir amb les enciclopèdies tradicionals, amb una diversitat d’idiomes i de temes que ningú pot igualar. Treball contributiu o voluntari no significa treball de poca qualitat.

Es clar que a l’interior de la fundació que produeix l’enciclopèdia hi ha 40 professionals que cobren per administrar . També hi ha centenars de col·laboradors voluntaris responsables de garantir la qualitat, filtrar o corregir alló que no funciona. Sense aquesta exigència de qualitat, tot plegat s’ensorraria.

Si ho pensem bé, és una forma de treballar que ja existeix des de fa molts anys. Gent que fa feines que no cobra, d’això tothom en te exemples a la seva família. Estan entre nosaltres, no son marcians, encara que sovint tenen molt poc reconeixement, com si fossin transparents. En el mon artístic en podem trobar muntanyes d’exemples. Molts del projectes de gent creativa son iniciatives d’artistes contribuïdors.
Al mon informàtic, l’Open Software ha creat productes amb aquest sistema que estan competint sense problemes amb Windows. Al mon esportiu, molts dels joves compten amb entrenadors voluntaris. La sèrie es infinita i va a més.
Però el lloc principal de la contribució és Internet. Articles, informes professionals, musica, imatge, cine. Hi ha coses de qualitat però cal saber trobar-les. Cada producte necessita un editor  que es sàpiga moure en aquest medi

A Wikipedia hi podem trobar una bon exemple d'empresa amb deu anys de rodatge,  que sap evolucionar amb el temps, tot un model de negoci que cal aprendre. Ells tenen clar que no es finançaran amb publicitat , ni pagaran als autors i que sempre arribaran gratis a l’usuari.Estan creant formes adaptades de sponsorització.
Certament, no podem aplicar aquesta formula a totes les situacions. Cal afinar be per a saber què cal fer amb professionals pagats i què amb contribuïdors gratuïts. Què cal preveure per que la relació entre uns i altres sigui positiva i sigui transparent. .

En el fons es tracta d’oferir a la gent, oportunitats per a contribuir amb feina, amb allò que saben fer, que saben que la gent apreciarà. Tots voldríem poder dedicar una part de les hores del dia a fer quelcom de creatiu, que tingui sentit, que millori el nostre mon.
 Aquesta es l’energia que encara no sabem aprofitar. Encara no en sabem crear les condicions. En podem aprendre potser de Wikipedia

dilluns, 7 de novembre de 2011

Un Cavall de Troia d'anada i tornada

Un grup d'artistes catalans han anat fa pocs dies a Turquia, com si fossin un Cavall de Troia .Suposo que allà saben prou bé de què es tracta. Troia era a la costa de l'Egeu, al territori que avui nomenem Turquia.

Esperem que aquest cavall no tingui res de dramàtic, però segur que tindrà conseqüències.

La idea original ve de la Unió Europea. L'any 2007, tot pensant en el desenvolupament social i econòmic de Turquia, van notar que "els prejudicis culturals podien ser un obstacle per la cooperació i el diàleg" . Que calia superar una idea "centralista i homogènia d'Europa", i van apostar per la "unitat en la diversitat" amb els instruments de l'art i la cultura.

Els polítics de la UE van apostar per l'art per a facilitar el comerç. Van tornar a inventar el Cavall de Troia.

Això és aixi encara que per alguns resulti increïble.Molt sovint hem vist Brussel·les com una torre d'ivori plena d'advocats i d'economistes. Però en aquest cas, crec que algú va veure la llum. Molts fracassos de cooperació internacional i d'inversions empresarials tenen la seva clau en un dèficit d'empatia.Falta superar barreres i prejudicis.Els diners no ho solucionen tot, segons com, encara ho espatllen.

Per si no us ho acabeu de creure, us reprodueixo el text literal del document de la UE: 
Culture and Arts can be an excellent tool for enhancing dialog, better understanding and cooperation between Turkey and EU members states' civil societies. On the other hand cultural prejudices may constitute an obstacle for dialogue and cooperation. In that respect, partnerships in the field of culture and arts will not only serve to more efficient and fruitful dialogue and cooperation but also help to overcome possible cultural prejudices.Partnerships in the field of culture and arts between Turkish and member states' civil societies will also conttribute to to the EU policy "unity in diversity"
(1.2.Objectives of the programme and priority issues./ Civil Society dialogue- II Culture and Arts-3.4.2010.pdf)

Per a mes informació : http://ec.europa.eu/europaaid

 Com s'aplica l'art i la cultura per a desfer malentesos culturals? Doncs, cal fer-ho amb gràcia.Artistes catalans i artistes turcs, allà i aquí, treballaran junts, crearan junts, intercanviaran idees i habilitats, oferiran a la gent l'oportunitat de participar.
No es tracta de fer una tournée de grups tradicionals.
Aquí hi han mes detalls:
Catalunya i Turquia
El llenguatge comú, no cal inventar-lo. És l'art, el millor llenguatge.La musica, la dansa, el teatre de carrer.No cal traductor.
Valorar l'art dels altres, participar-hi, crear junts, es la millor manera d'arribar a casa seva.
Això fan ara els artistes catalans allà. Després vindran ells  aquí. Serà doncs, el Cavall de Troia de tornada.

L'ultim record que els turcs tenien de nosaltres potser era embarcats en vaixells de guerra a Lepanto.L'enemic sempre és lleig. Potser ens veuen com els "cristians", és a dir, violència, prepotència, distancia. Peró ara son un país en expansió, els nostres empresaris ja hi son, els nostres artistes també

Post data.
Com de costum, aquí va un contacte, un projecte de gent creativa que us pot interessar , si penseu en un projecte.  Avui us donem un link on veureu molts exemples semblants al de Turquia. Tallers per a la Festa
Exemples de cohesió social via creació artística, on artistes i gent creativa treballen junts








dijous, 27 d’octubre de 2011

Sempre millor, sempre amunt, sempre més forts



Trobo un amic que és lector d'aquest blog. En confiança , em diu, sobre la gent creativa, això ho trobo simpàtic. Fins i tot em sembla saludable pels joves que estan sense feina i no tenen en què passar el temps. O potser un bon truc per a animar la festa major del poble ara que els ajuntaments van curts de recursos.

Dons be, festes majors si, d'acord. Però hi ha molt més que això. Avui us porto tres casos, ben diferents, on trobarem gent creativa en acció. L'un ens el porta el CCCB, una institució sensible als temps, que proposa al seu public una oportunitat de participar en una exposició d'imatges, tot presentant un vídeo de dos minuts. Si voleu formar part de la "Pantalla global", animeu-vos, ho trobareu aquí.

http://pantallaglobal.cccb.org/
El segon exemple, alguns ja el coneixeu, és la fira musical FIM que convida als grups emergents a penjar el seu vídeo a la web de la fira. Si son seleccionats seran presentats al public en directe i als compradors professionals. Es una història petita, local, però cada any es presenten 600 o mes grups i només 40 surten seleccionats. A mi em cau be aquest projecte, en vaig formar part a l'origen. Si fóssim a Amèrica, d'això se'n parlaria
El següent cas és el diari digital més fort del mon que ve dels USA i te 30 milions de lectors al mes. Forma part d'American On Line. Es diu The Hufffington Post. aquí podeu trobar l'edició USA
http://www.huffingtonpost.com/The Huffington Post ens interessa per que és un negoci periodístic de nova línia, que creix quan la premsa clàssica te problemes per a sobreviure (sense anar més lluny, aquí, els nostres millors diaris viuen dels impostos que paguem els que en paguem)
Aviat els trobarem amb edicions europees, aliats amb diaris europeus.
No son digitals purs. Combinen digital amb paper, global i local, periodistes professionals i gent creativa. Gent creativa es gent que envia noticies i escriu blogs sense cobrar. Ho fan per que els hi agrada escriure, participar.
Però, atenció: el treball de la gent creativa passa per un filtre de qualitat com el treball dels professionals. Ho tenen clar: la participació ciutadana no és una excusa per a la mediocritat.
És el mateix criteri que ja hem vist a la fira musical FIM. En canvi , el CCCB sembla que encara està optant per acceptar totes les col.laboracions.

En tot cas , estem molt lluny de l'estil de participació que trobem a alguns diaris digitals de casa nostra. Alguns arriben a uns nivells tan tristos que semblen hereus de les parets de les latrines de la mili.
Creativitat rima amb qualitat. Sempre millor, sempre amunt, sempre mes forts..com els deportistes.

Post data.

Avui us oferim la connexió amb Hai Hiroko, una artista japonesa que realitza obres d'art per a promocionar el medi ambient, la pau i la solidaritat. Amb aquests objectius col.labora amb el sector tecnològic per avançar cap a la ciutat ideal (La Saline Royal, a França)
http://www.saihiroko.com/en/profile/index.html

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Els comptes, clars. La gent, creativa.



Amb els temps que corren, no ens podem fer els distrets, ens hi juguem molt. Si practiquem l'art i contribuïm a la societat d'alguna forma, no vol dir que vivim fora de la realitat tot caçant papallones.
Vull dir, que si parlem d'art, de creació, de societat contributiva... això no vol pas dir que no sabem de comptes.

A veure, aqui no som comptables, però per a entendre de comptes no cal ser-ho.
Potser millor no ser-ho. Per que ja veiem com els experts, amb els seus comptes , poden demostrar-nos tot el que volen.
Ja ho sabeu, si voleu fer trampes i portar dobles comptabilitats, el primer és fitxar un comptable.
De manera que la gent creativa volem els comptes clars.

Mireu això, tots ho tenim a la vista. No cal fer discursos:
  • Molta gent, els més pobres, sobretot, està patint. Aturats, gent sense subsidis, minusvàlids sense serveis, llistes d'espera per a operar-se, retallades a escoles publiques...Segons els nostres càlculs, ja és hora de que els rics paguin més impostos. El seu % és mes baix que el que paguem els assalariats i els pensionistes.
  • No s'hi val a distreure a la gent de bona fe. Els rics catalans, també haurien de pagar més. No s'hi val a distreure a la gent amb discursos patriòtics.
  • Cal modificar les hipoteques. La gent es queda al carrer i amb el deute a sobre. Si ara els pisos han perdut valor, els bancs havien fet negoci amb aquest risc. Ara els hi toca assumir la part que els hi correspon.Cal pactar una sortida
  • El frau fiscal és molt gran, parlen d'una quarta part dels impostos. Son molts diners. Molts n'han guanyat molts aquests últims anys.
  • Hauríem de fer pressió sobre els socis europeus per modificar la línia d'austeritat generalitzada. França, Alemanya, Holanda, haurien de fer de locomotora europea. Anem tots al mateix barco. Ningú se'n sortirà sol.
  • Algunes administracions publiques catalanes haurien d'aprendre gestió. Ara sabem que ajuntaments i Generalitat estaven fent grans obres que no ens podien permetre. Tenim aeroports sense viatgers, palaus de cultura i d'esports de luxe. Ports esportius i altres meravelles.
  • Justament quan alguns no paraven de plorar per que el dèficit fiscal amb l'estat ens arruïnava. Ara ens ho recorden els països que ens estaven pagant la festa.
La gent creativa és i serà necessària si volem que el país vagi endavant.Molta gent ja treballa en la societat contributiva. Gent que fa coses que ningú li paga, a casa o al carrer.Però també cal tenir clars els comptes
El gat tenia raó, cal que els "comptables" aprenguin a tocar el violi Recordeu:http://gentcreativa.blogspot.com/2011/08/el-gat-i-els-comptables.html
Post data: avui presentem un centre que aplica l'art al canvi ètic i sostenible. Es diu Cittadellarte i funciona en una vella fabrica al mig del camp, al Piemonte.Tenen tallers permanents on apliquen l'art a innovar en educació, ecologia, economia, la producció, el treball, la comunicació, la moda o la nutrició

Parlen del Tercer paradís. Desprès del primer, la Natura, i del segon, el domini de la ciència i la tecnologia, anem cap a la Tercera: quan la ciència , la tecnologia, l'art, la cultura i la politica restitueixen la vida a la terra. Tot un programa per a la gent creativa

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Una dona amb sentit de l'humor



Avui tenim una proposta que us pot interessar. Crec que val la pena. Hi ha una autora que vol reeditar el seu llibre de poemes eròtics i divertits, i que busca els 2000€ que li fan falta. Busca petites aportacions, la voluntat, per a completar la xifra. Es diu Roser Amills.

La editorial Verkami organitza la història i publica el llibre:

És a dir, que amb els temps que corren, hi ha una dona que te l'humor de dir-vos que li doneu un cop de mà per a publicar un llibre de poemes. A més, els poemes no son pas tràgics, com els temps actuals, sino eròtics i divertits.

Sort en tenim, no? Que el malhumor general no arribia contagir a tothom i encara trobem gent disposada a donar-nos una bona noticia.

Crec que per la gent creativa, això és un oportunitat que no podem deixar passar. Aqui no ens demanen que comprem un producte, sino que ajudem a crear-lo. Verkami ja es part de la nova societat post crisi, la societat contributiva. Si donem alguna cosa que nosaltres mateixos fem o ajudem a fer... estem donant la volta al consumisme.

Post data. Avui us presentem un artista, Blaise Patrik i els seus Ateliers Partage. Un artista que pinta grans murals als espais publics, amb participació de la gent del mateix lloc. Ho fa a Bruseles, ho ha fet a una fabrica Toshiba a França i ho ha fet a Palestina. Us recomano que mireu les fotos de la seva web, per les pintures i per la gent:


divendres, 30 de setembre de 2011

Joves sense dignitat, joves amb dignitat

Aquest estiu ha passat una cosa bona, una alegria.
Un jove de 26 anys, originari d'un barri pobre de Veneçuela, és director d'opera al teatre La Fenice de Venecia
La Fenice no es qualsevol cosa. El teatre on Verdi va estrenar la Traviata. Que això li passi a un noi de barri tampoc no és qualsevol cosa.
Algú pot pensar que així son els genis artístics, que salten totes les barreres socials i la musica acaba triomfant, com a les peli cules de Hollywood.

Però aquest noi que es diu Diego Matheuz ni s'ho ha fet tot sol ni ha perdut de vista el seu barri. Aquest noi forma part d'un moviment musical creat ja fa anys per Jose Antonio Abreu, un gran home que va entendre que els nois de barris pobres també podien accedir a la musica i als nivells més alts, si tenien talent, si rebien el suport necessari i si treballaven com cal.

Diego és doncs un més d'aquests nois, son milers de joves creatius, que han rebut formació musical, han format orquestres juvenils, han progressat amb independència de la seva classe social.
Molts altres companys seus fan el mateix camí com amateurs o com professionals, quadascú segons el seu talent. Aquí podeu trobar més informació sobre aquest moviment.

Abreu va tenir una pensada genial: els nens i joves dels barris no necessiten rebre sinó donar. Quan et reconeixen la teva capacitat, quan et donen oportunitats d'oferir els teu talent als altres, quan et proposen un ajut si fas un esforç, la teva dignitat dona un pas endavant. La teva, la de la teva família, la dels teus amics.
De la dignitat dels joves n'hem sentit a parlar molt aquest estiu. Hem vist que sortien al carrer no per a demanar beneficis sinó per a afirmar la seva dignitat. Això ho hem vist aquí mateix, a Espanya, al Marroc, a Tunísia, a Líbia, a Egipte, al Yemen, a Israel, a Síria. També hem vist els joves sense dignitat a Londres.
Molts no ho acaben d'entendre. Què demanen? es pregunten, quina llista de reclamacions presenten? Penso que aquests joves diuen coses molt diverses, sovint incoherents. Però la gran sintonia que han trobat entre la majoria dels ciutadans, joves i grans, ve de la seva afirmació de dignitat. Quan els abusos son tan clars i no està clar qui doni la cara, nomes queda la dignitat i la indignació.
Amb la musica, a la Fenice, han donat una lliçó de dignitat a gent que ja no es recordaven del sentit d'aquesta paraula.
Nota. a partir d'avui iniciem un espai on trobareu links de tot el mon, d'entitats que fan projectes de gent creativa. En presentarem un cada dia. Creiem que poden ser útils per aquells que volen impulsar projectes de gent creativa
Iniciem doncs la serie amb http://www.culturepourtous.ca , una entitat del Canadà que realitza projectes artístics amb valor social. Al programa "Art au travail" realitzen tallers artístics a empreses per a promoure la creativitat o el treball en grup.
Si teniu referències d'entitats d'aquestes, us agrairem molt que ens ho feu saber a tots

dimarts, 20 de setembre de 2011

El meu amic jueu

Fa poc, a Barcelona, vaig anar a escoltar un concert gratis. el donaven un grup d'alumnes de la universitat de Princeton, dels Estats Units.
Aquí els podeu veure, hi ha la foto del cor, amb els seus vestits blaus. També s'hi explica com organitzen aquests concerts des de la fundació Turisme creatiu.

Cantaven molt bé, el concert era fantàstic i ells eren gent molt simpàtica. Gent creativa, és clar. Venen a Barcelona, canten gratis, canten amb corals barcelonines. Al final , vaig parlar , per casualitat, amb un d'ells. Li vaig dir, vosaltres sou nord-americans, però us podeu considerar ciutadans de Barcelona. És ben clar, veniu, canteu per a nosaltres, ho feu amb gent d'aqui. Què més es pot demanar? Us podeu sentir a casa vostra entre nosaltres. La musica pot fer aquests efectes, ja ho sabeu.

Després varem continuar parlant, tot visitant l'Eixample, passejant. Per casualitat va dir que ell era jueu i vaig aprofitat per a fer-li algunes preguntes, per curiositat. No veig un jueu cada dia ni cada mes. Li agradava parlar i li podies dir les coses sense problemes.

Be, no us diré tot el que vaig aprendre, però si que us vull confiar un secret, una pregunta em va quedar pendent. Per què em sentia tant incòmode quan vaig saber que era jueu? Què ens passava?

Ell em va dir d'entrada: molta gent ens confon, creuen que tots som el mateix, que tots pensem el mateix. Però nosaltres som gent, jo soc gent. No som una tribu ni una secta. Crec que ens agrada ser oberts, de tot arreu, tenir idees pròpies, ser diversos. Com a mínim, sé que a mi m'agrada. Voldria que la gent em veiés així, tal com soc.

Allò que els jueus compartim, va continuar, no és pas fàcil de dir. Una religió, una llengua, una tradició? Segur que no ens posaríem pas d'acord tots plegats. Però , en tot cas, allò que fa o diu un Estat determinat, no ens representa pas a tots. Com si ara anessis a creure que tots els italians parlen i pensen com en Berlusconi.
Tots tenim la nostra creu , vaig pensar

Personal ment, sé que no podria dir res dels jueus, la meva ignorància és total. Vull dir dels que avui viuen per tot el mon, de les persones reals. No parlo de històries, no de mites ni fantasmes. Per a fantasmes, nosaltres, que anàvem a l'esglesia al meu poble, a l'ofici de Dijous Sant, amb un carrau que feia un soroll de mil dimonis, a "matar jueus"! Ja em direu si podem començar a parlar de fantasmes; en trobaríem potser als armaris personals? Per no dir que llegiem una historia infantil on els jueus d'una sinagoga de Toledo sacrificaven una criatura per a fer els seus rituals. Més val que ho oblidem. Però no li donemmassa depresa la culpa a Franco o a l'esglesia, aquí tothom ho feia, ningú ho criticava, eren tradicions populars que es compartien sense més.
Hi han tradicions i tradicions, no?

Avui, les meves relacions amb els jueus no existeixen. Per això m'agradava parlar amb aquell noi. Em feia un efecte semblant al que vaig viure quan vaig trobar-me amb el primer rus de veritat desprès d'anys i anys de sentir- ne parlar a casa com dels rojos mítics de la nostra postguerra. Un altra tradició que compartíem les famílies de dretes i cristianes, com la meva.

M'agradaria saber-ne mes dels jueus, potser aquell noi no era una excepció. Potser n'hi han molts que son oberts, cultes, emprenedors, creatius.. Ja se sap que la gent així ho pot tenir difícil. Potser ens estem perden oportunitats, els fantasmes del passat no ens haurien de frenar la curiositat, no?

divendres, 16 de setembre de 2011

La Jennifer, art i societat



Avui aquí ens divertirem amb la Jennifer, una xoni de Castefa
Que traduït al llenguatge normal (què vol dir normal avui?) vol dir: que hi ha una nova cançó que te un gran èxit a Facebook., d'un grup emergent anomenat els Catarres (que , segurament no coneixeu), que parla d'un Romeo català que s'enamora d'una noia. El cas és que el Romeo és un catalanista d'una peça i la noia, la Julieta, és una xoni de Castefa, o sigui una noia de família originaria del sur que parla castellà (abans en dèiem xarnegos). Castefa és Castelldefels, en aquests ambients.

Però no en parlarem per pura diversió. Si només fos per a riure, us donem el link i prou. Per que avui tenim una bon cas d'allò que tractem a Gent Creativa, un cas d'art i valor social. Avui veurem com l'art pot entrar a la vida del dia a dia de la gent amb efectes molt positius. Pot fer miracles. Ja ho veureu tot seguit.

Però mireu com canten i en parlem:

I ara mireu com l'expresident de la Generalitat ens explica què acabeu de veure. Això no és pas una broma, com podríeu creure. Aquí està passant alguna cosa:

S'ha de reconèixer al senyor Pujol un sentit de l'humor que no és freqüent en el seu gremi. Ell s'ho pot permetre per que ja està jubilat. Encara que altres han entès que no parla pas per a riure sinó per que la cançó ha fet diana i ell ho sap molt bé. Està preocupat.

Per a completar a informació: la Vanguardia li dedicava al tema mitja pagina fa un parell de dies. Tot plegat una inesperada i increïble reacció per aquests nois i noia, els nomenats Catarres, que es llencen sols per la vida musical i que troben uns promotors de luxe.


Bé, cadascú en traurà el que voldrà, d'això és tracta. Per que la cançó no és partidista, la caricatura no és pas agressiva. Aquests nois son fins. Vist en perspectiva, ara em semblen els de la Trinca, que sempre els he considerat genials, d'un humor partidista. Feien llenya del contrari. Tan legitim com vulgueu, però no deixa de ser "humor contra algú". Aquí hi ha humor i prou. Una perla de comunicació en temps de joc brut i violent. Estil Barça, diríem.

Això és un retrat d'un noi que el podrem trobar pel carrer cada dia, un retrat del Romeo catalanista que va pel mon blindat amb els seus atributs patriòtics.Es tan freqüent que ja no ens crida l'atenció i ell es considera d'allò més normal. Fins que un dia es troba a l'altre. Algú que és diferent. Tota una història del nostre temps.

En fi, molt be pels Catarres, molt bé pel senyor Pujol , molt be per la Vanguardia. Aquest Romeo podria ben be ser fill o net d'un lector típic seu. Es doncs un punt a favor per la seva redacció.

En fi, son els miracles que pot fer l'art, ja us ho deia. Amb modèstia, elegància, sense trencar cap plat , han fet una diana.
En temps de crispació, els llops d'una i altra banda s'han quedat amb la boca oberta, no saben si es carn o peix. És humor


dimecres, 14 de setembre de 2011

Musiques, pàtries i gent.



Us proposo que mireu aquest vídeo.És un moment molt especial, irrepetible.La RAI el va filmar amb molta gràcia, fa uns mesos , a l'opera de Roma. Veureu que el públic canta amb el cor i l'orquestra de forma molt emotiva.Alguns troços son una mica foscos per que no hi havien focus, no estava previst, va ser una explosió espontània.

Sembla que Itàlia passa per un mal moment, que ja dura massa. Aquell dia, l'opera que tocaven era Nabucco de Verdi i la dirigia Muti.A l'escenari, el cor acabava de cantar el "Va pensiero". És el cor dels esclaus jueus presoners a Babilònia. Canten per la llibertat, per la seva pàtria perduda. El vídeo arrenca just en aquest punt i es produeix allò que no estava previst.

El director els anima a cantar un altra vegada el "Va pensiero", i tota la sal dreta canta amb emoció amb el cor de l'escenari. Se'm va posar la pell de gallina quan ho vaig escoltar i veure. No us ho perdeu. Aqui les meves paraules no valen gran cosa, és la musica.

Vaig pensar: els italians tenen sort de tenir una pàtria i una musica que els hi va regalar Verdi. Jo no tinc una cosa semblant.
Però mica a mica vaig sentir que jo en formava part. Que hauría cantat amb ells per la meva pàtria, amb els italians i amb els jueus de Babilònia, tot i que no soc no italià ni jueu. O potser si que ho soc una mica: ara que he cantat amb ells em sento italià i jueu, amb la seva gent, no amb els seus Estats.

Després he pensat que sento una empatia semblant amb altres musiques i altres pàtries. La sento amb el "Freunde", l'himne de l'alegria, un poema en alemany i una musica que compartim els europeus.
També em sento una mica francès quan sento la Marsellesa. Francès amb els francesos, no amb l'Armeé ni la France.

Una cosa semblant em passa amb "l'Estaca". És l'himne de la gent que vol la llibertat. El cantàvem a Catalunya i també el varen cantar a Madrid. Amb tota aquesta gent i amb aquesta musica em trobo a casa. També m'hi trobo ara amb els indignats, encara que els pobres no tenen musica. És una sentiment que comparteixo amb ells, encara que no sempre diuen ni fan allò que jo diria o faria.

Encara tinc més musiques, que ja no son del nostre temps però que comparteixo amb nostàlgia. Parlo de "We shall overcome" com la cantava Joan Baez quan érem joves i compartíem llibertat i democràcia amb gent d'America i de tot el mon. Encara més lluny en el record, la Internacional, que no en sabia les paraules però això no tenia importància.

Aquestes coses de l'empatia son com son, no com haurien de ser. Cadascú te les seves. Ara a mi se'm presenta el "Va pensiero" i em sento italià, jueu , del Magreb, mediterrani. Em sento gent amb aquesta gent, no dels Estats. Crec que sovint els Estats s'apropien de les musiques de la gent. És una llàstima, una confusió.
Penso que a molta gent li passa una cosa semblant però que no ho expliquen. Potser no hi pensen. Jo tampoc no hi havia pensat fins que vaig trobar aquest vídeo

dimarts, 30 d’agost de 2011

El gat i els comptables

Trobo que últimament, només parlem de diners, de com arribar a fi de mes, dels deutes dels ajuntaments, del deute de Grècia...

Doncs ara us explico un conte, parla d'un príncep que es va quedar sense diners. D'un príncep i d'un gat molt fi. Potser us refrescarà les neurones.

Diu que una vegada hi havia un príncep que vivia en una palau.Era un palau molt famós per que hi feien molts concerts de violins. Tenien una orquestra de violins que tothom apreciava molt.
El príncep també tenia una gat, un gat que li agradava molt la musica i que no es perdia un concert.

Però varen venir temps difícils, una crisi, i el príncep era cada dia més pobre. Un dia, els comptables del regne, que n'hi havia molts, es van presentar al príncep i li van anunciar que calia retallar despeses i eliminar serveis, per que els comptes no sortien. Entre altres, calia retallar els concerts de violí.

Així ho van decidir i es van acabar els concerts i el palau es va quedar sense musica. Allò era molt trist, fins i tot el gat va desaparèixer.

Va passar un temps i la situació no millorava. Un dia, el príncep va veure el seu amic el gat. Majestat , li va dir, ho he pensat molt i tinc una proposta. Cal que els comptables aprenguin a tocar el violí i així tornarem a escoltar musica.

Així ho van fer, per que hi havia molts comptables i van formar una gran orquestra. I el gat ja no va marxar mai més.

La història no és meva, és de Yehudi Menuhin , un gran violinista, un gran amic i un gran home. Era molt fi, com el gat

dijous, 28 de juliol de 2011

Ja tenim indignats, ara ens cal l'artista


Aquesta història tracta d'art i de participants i va passar a Barcelona, a Poble-sec. Però crec que la podrem aplicar a qualsevol procés participatiu, a l'empresa, a la política, als diaris. A totes les situacions que podeu viure a Internet i a les xarxes socials.
Fa pocs dies dèiem aquí "tots som artistes". Ho deia en Pau Casals i també Yeyudi Menuhin. Però atenció, que molts ciutadans artistes i participatius, molt Youtube, Facebook o Twitter no fan una obra d'art. Molts indignats no fan un govern, molts Wikileaks i Christian Lassange no fan un periodista ni un diari.
: http://gentcreativa.blogspot.com/2011/07/tots-som-artistes-lart-en-temps.html

D'acord, la participació és el futur, però sense demagògies.
Doncs, fa pocs anys, vaig participar al barri de Poble-sec a un projecte artístic i participatiu, es deia Ulisses. Ho vaig viure i ho puc explicar tal com va passar. Ulisses, el viatger, era el personatge de la historia, l'heroi del nostre segle, que va d'un país a l'altre. tot plegat hauria de ser una festa al carrer, amb artistes i participants de moltes cultures i origens. Tants com els qui hi ha vivint al barri. Va ser un éxit, però no ho han tornat a repetir. Era conflictiu, és clar. Encara ens queda molt camí per a fer, molta paciència.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/quan-tornara-ulisses-al-poblesec.html

La gracia del projecte era reunir artistes, amateurs i ciutadans amb ganes de compartir un mateix projecte, una creació conjunta a partir d'una gran diversitat. Musica, dansa, dissenys, teatre de carrer, disfresses i figures.
Varem reunir la gent, els anàvem a buscar a casa, no esperàvem que vinguessin. Els varem reunir i els hi vam dir, el projecte es vostre, digueu què voleu fer i com. Nosaltres us hi ajudarem.
La diversitat era total, tots els colors, tots els llenguatges, totes les edats i sexes, totes les classes socials. Tots els nivells de talent i de competència. Podia haver estat com la Torre de Babel. Però aquí ve la noticia: hi havia tensions però la festa es va fer, un èxit.
La gent participava per que acceptava una disciplina implícita. Acceptava la regla del talent artístic, la disciplina de la qualitat, la clau de la autoritat que tots respectaven.
qui no ho hagi vist no s'ho creurà, però el mateix passa als prop de 70 projectes artístics i participatius que hem anat comentant en aquest blog.
Podem treballar amb participació, podem assumir la diversitat, però cal l'artista, el que crea la tensió cap a la qualitat. Sense qualitat no hi ha emoció, la participació ja no te sentit. S'apaga la flama. Pot néixer una primera il.lussió, però despres veiem que no valia la pena, que no anàvem enlloc.
Tota la vida he treballat d'enginyer, molts anys amb la informatica i Internet m'he guanyat la vida.
Però cap enginyer (ni cap comptable) poden fer allò que sap fer una artista. És el mateix que sap fer el Josep Guardiola (un altre artista) amb milers i milers de nois que juguen al futbol. Crear l'il.lussió, obrir el camí a la qualitat, al talent i al treball. Dibuixar l'e xit.Els milers de nois s'identifiquen plenament amb els jugadors que arriben a d'alt de tot. Perquè saben que hi arriben amb la disciplina del talent, la qualitat i l'esforç. Això tots ho comparteixen. Veuen que la seva participació tenia sentit.
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/futbol-i-art.html El contrari d'això és la força dels diners, el poder, la rigidesa que desarma el talent, la burocràcia. Mireu al voltant vostre, veureu molts artistes i molta gent creativa, tots ho podem ser. Però també veureu gent sense talent, que tanca portes.
Necessitem doncs l'artista

dimarts, 12 de juliol de 2011

Tots som "artistes". L'art en temps dificils

Tots tenim un do natural per a la creació artística. És clar, uns tenen més talent que altres, però això no te tanta importancia. L'important és aprofitar el que tenim. Nomes cal que els artistes ens ajudin, que organitzem projectes on participar.
Això no és un invent ni un bon desig, és una realitat.
Ja fa temps que ho van intuir gent tant artista com Yehudi Menuhin o Pau Casals.Però encara hi ha molta gent que no s'ho pot creure.

D'això parlem aqui, d'aquesta gent anònima que arriben a participar i a crear. Això els hi canvia la vida, millora el seu barri o la seva ciutat, desconcerta els mercats, genera nous artistes independents, canvia les regles de joc. Molta gent ja no es conforma a ser sempre, public passiu. Internet ho està facilitant.

Poden ser nens o grans, homes o dones, il.lustrats o analfabets, nadius o immigrants, malalts, incapacitats ex drogadictes..Ens ajuda a superar barreres de cultura, religió, nacionalismes, classe social, sexe,les derivades de la malaltia o de la minusvalia.

Tots ho necessitem si volem viure o treballar de forma creativa,col.laborar a la Xarxa,formar part d'un equip, superar la rigidessa adquirida a l'escola. Molts enginyers ho practiquen.
Tenim la capacitat, només cal que ens hi ajudin.

Aqui, en aquest blog, Gent Creativa, anem descobrint entitats que ho practiquen
de mil formes. Primer pensavem que eren una minoria, una excepció. Ara sabem que son una autentica invasió. a tot arreu, als llocs més increibles.

Nosaltres us hem parlat i donat referencies de més de 70, d'aqui i de tot el mon. Però n'hi ha moltes més, no donem abast.
Amb tota discreció hem anat fent cami, ara son més de 500 els visitants mensuals del blog. Van creixent

Potser us pregunteu qui son la gent que mira aquest blog, que hi busquen?
Tenim estadistiques. Aquests son els temes més visistants, per ordre de preferencia:
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/la-gent-creativa-som-contribuidors.html
Sobre el sentit de l'art i la participació en la societat post crisi.
http://gentcreativa.blogspot.com/2011/02/una-idea-pels-que-tenen-problemes-per.html
Això anava pels ajuntaments curts de pressupost. Art i participació pot ser una resposta.


http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/ciutats-creatives-en-parlarem-molt.html La vida de la ciutat depen de la creativitat de la gent, sobretot en projectes col.lectius.

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/societat-i-cultura-laposta-del-conca.html De com una entitat publica fa una aposta per l'art al servei del ciutadà i no del gremi dels artistes. Sobreviuran?
Ho sabem .La gent creativa ja forma part delanova societat emergent post crisi. Només cal tenir ulls a la cara per a veureu-ho.
Amb vosaltres arrivarem encara més lluny.


dimarts, 5 de juliol de 2011

Les hipoteques: no esperis que t'ho expliquin.


A la "gent creativa" li agrada actuar. Actuar millor que fer d'espectador. Fer coses millor que consumir-les. Estem parlant d'art, és clar. Però per una vegada veiem com quest estil de vida s'està ampliant a altres camps de la vida social. Crec que això és precisament una de les característiques dels nous temps.
Que no t'ho expliquin, participa-hi!

Doncs estem parlant d'hipoteques i de famílies que estan perdent el seu pis pels desnonaments judicials. Ja ho sabeu: hi ha un grup de persones que es presenten davant de la casa que el jutjat pretén buidar i no se'n van fins que el jutjat no ho deixa per a més endavant.
Si voleu viure aquests fets i formar part d'un d'aquests grups us facilitem el contacte. Una associació de Barcelona que ja compta amb una xarxa a tot Espanya

http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com

Com que es tracta de veure qui aguanta més, cada plantada pot durar hores i així tindreu ocasió de parlar amb la gent ( tothom parla amb tothom, encara que no es coneguin). Tornareu a casa amb un munt de reflexions sobre la crisi, sobre el "qui és qui" d'aquesta història. Gent amb noms propis.
Alguns hi van amb els fills per que vagin aprenent de la vida. Per que us imagineu una mica de què va, us anticipo aquí algunes preguntes que la gent es fa en aquests casos. Son preguntes que podreu aplicar a tota la crisi financera internacional sense dificultats. Però s'enten millor en un cas concret i visible, sense parlar de mercats ni de coses abstractes. Senti comú.

Per exemple: Per què la gent que va a frenar els desnonaments son tan diversos, n'hi ha de tot arreu, de tota mena. Qui son "aquesta gent"? com encara diuen alguns polítics que porten el rellotge atrasat. D'on venen? Quines banderes aixequen? En nom de què o de qui parlen? Son perillosos? Volen destruir la nostra democràcia, el nostre sistema?

Un altra pregunta: Com és que el banc o caixa reclamen diners a una família que no te ni per pagar el seu pis? Realment esperen cobrar alguna cosa de gent marginada com aquesta? Quin valor real pot tenir aquesta hipoteca pel propi banc? No és això allò que en diuen una hipoteca-escombraria? A qui volen enganyar amb aquesta comèdia, els bancs, és clar? Ajuda a millorar el seu balanç un actiu com aquest? Qui es pot creure doncs el seu balanç?

Per què un banc que s'arrisca en donar crèdits se'n beneficia quan l'encerta i no en pot sortir perjudicat quan la pífia? No son ells els experts en valoracions immobiliàries?

Per què el sistema legal que protegeix al banc i es vigent a Espanya no ho és a tot Europa? Necessiten els nostres bancs viure sota una tutela que els protegeixi dels propis errors?

Sembla que l'associació PAH intenta negociar amb cada banc o caixa per a trobar una solució per que la família pugui continuar vivint al seu pis tot pagant un lloguer. Per que si això és possible no s'aplica ja a tothom i s'atura aquest malviure per a milers de famílies?

Per què de tot això no se'n parla clar? És un tabú? Sembla que en els dos anys que venen n'hi haurà uns 500.000 casos. Com poden parlar de confiança en l'economia i en la política si els polítics miren cap un altra banda, si consideren poc rellevant aquesta violència sistemàtica. Som formigues?

Parlar i escoltar la gent d'aquests grups pot ser una gran experiència. Si hi porteu els fills, ells mateixos us faran les preguntes que vosaltres podreu anar contestant.
No espereu que us ho expliquin, ho podeu viure.