dijous, 28 de gener de 2010

Com la creativitat pot canviar la vida de la gent

Molts ja vareu veure als cines aquesta pel·lícula “Rhytm is it!”.
Tal com ells ho expliquen, és un viatge pels tres mesos que varen viure un grup de joves d’un institut de Berlin per a descobrir la musica i la dansa.
La música és de la Philarmonica de Berlin amb el seu director Simon Rattle, tot interpretant la “Consagració de la primavera”
Una vivència estimulant i sovint dramàtica d’uns adolescents. La gràcia de la pel·lícula es que podeu anar seguint els seu procés, des de un grup de joves difícils i poc sensibles, en aparença, a una representació molt emotiva al final del taller.
Ara podeu revisar aquest film (dirigit per Thomas Grube i Enrique Sanchez Lansch) si visiteu la web de la Philarmonica (trobareu altres idiomes si no enteneu l’alemany).podreu comprar la pel·lícula en versió original i la música integral. I si la voleu en versió en espanyol també la teniu al FNAC
És un treball molt recomanable, que el podem veure com una creació i com un anàlisi del procés facilitador de la creativitat en un grup de gent “en estat brut”
Alla s'hi veu realment, com pot canviar la vida de la gent.

dimarts, 26 de gener de 2010

La derrota i la gent creativa...

Des de fa uns dies, tenim la sort, els que passem per la Rambla Catalunya de Barcelona, de passejar entre uns escultures magnifiques d’Auguste Rodin. Gràcies a la Caixa , tenim entre nosaltres el Pensador i els Burgesos de Calais. Els trobarem a faltar quan se’ls emportin.

Al costat del famós Pensador, o sigui, “l’home que pensa”(que tots ho podríem ser si féssim un esforç), hi han sis estàtues intrigants. Si t’hi fixes, et fan sentir incòmode. No son especialment atlètics, van mig despullats o del tot, miren cap a terra, algun porta una corda al coll, no son pobres, son dignes però fan pena.
Ara m’he assabentat de la seva història i té molt sentit, crec en els temps que ara vivim.
Es una història que s’aprèn a les escoles franceses però no crec que aquí hi hagi molta gent que la conegui.

Sembla doncs que quan Anglaterra i França estaven en guerra, d’això ja fa segles, els anglesos van posar setge a la ciutat de Calais, a la costa atlàntica.
Quan ja portaven mesos en una situació desesperada i les perspectives de la població eren molt negres, fam, set, malalties o l’espasa dels invasors, els responsables de la ciutat, els “burgesos”, que eren sis, van decidir assumir el seu fracàs i donar la cara, tot intentant d’estalviar a la població tots els desastres que amenaçaven.

Es van presentar doncs a l’exèrcit anglès tal com es veu a les estàtues: mig despullats, amb la corda al coll, amb la clau de la ciutat. El rei anglès, impressionat pel seu valor , els hi va perdonar la vida. La dignitat dels poderosos també era un fet notable fa segles. Realment, cal reconèixer que Rodin sabia fer les coses. Representar els poderosos a dalt del pedestal, traient pit i satisfets d’ells mateixos, és cosa que molts, molts artistes saben fer. Es clar que moltes ocasions com la de Calais no es troben cada dia.


Per això em crida l’atenció la perla del Pep Guardiola, desprès de la derrota a Sevilla: “La derrota et despulla, no pots amagar res”. En Guardiola és un tresor, no ens el mereixem. Quan li farem una estàtua? Despullat, és clar.

La tele va plena de personatges que perden, fins i tot que els enxampen amb les mans a la massa i que no esposen vermells. Encara ens miren des de les altures, com si diguessin :”jo rai, més malament esteu vosaltres, desgraciats.”

De la dignitat del Guardiola en podrien aprendre els fatxendes que van presumint dels seus desastres i ens els fan pagar a tots els ciutadans. La crisi ens descobreix aquesta fauna: al Palau de la Musica, a la immobiliària o al banquer que “concedia hipoteques” a tots els que acceptaven de posar-se la corda al coll.
El més trempat de tots, és el líder dels empresaris i president d’Air Comet, que se’n fot dels seus propis clients posant-los en ridícul per deixar-se enganyar. Home, els “trileros” son més elegants. I encara l’aplaudeixen.
Temàtica viva pels candidats a creadors del nostre temps. Cap on miren doncs els nostres artistes? No es pot tenir els ulls a la butxaca, diuen els francesos.
Com diria Auguste Rodin, i això va per a tots,per a mi també, “pensa, home!”

Opera al Mercat de València

Les cares que fa la gent!

S’ho passen més be que al Liceu, segur.



D’això en diuen xalar. N’hauríem d’aprendre

dilluns, 18 de gener de 2010

Quan tornarà Ulisses al Poble Sec?

Aquests dies de festes de cap d’any em va cridar l’atenció al diari un reportatge sobre Poble Sec, a Barcelona. Parlava de conflictes amb els immigrants. Bé, no pas amb tots, sinó amb un grup de joves, aparentment sense feina, que es passaven el dia al carrer Blai, fent més soroll del que els veïns troben raonable.A totes hores el carrer està ple de desocupats immigrants. Hi ha tensió i la gent viu aquesta invasió com una molèstia.
L’atur és aquí, i sembla com si la marea s’hagués retirat i ens ha deixat sobre la platja, a la vista, les mancances que ja teníem però que amb diners i feina no apareixien.
Molta, molta paciència, fa falta per a aguantar sorolls i crits, brutícia i presencia massiva d’homes (no s’hi veuen dones) als nostres carrers, just al costat de casa.
I tot això m’ha fet pensar en l’Ulisses. Al Poble Sec precisament, a la tardor del 2008, uns tres-cents homes i dones, joves i nens, la majoria immigrants, van ocupar els carrers al barri i van muntar una festa al parc de les Tres Xemeneies.
Aquella festa tant particular se’n deia Ulisses, per que els immigrants van trobar que era un heroi que els hi encaixava molt be. Entre ells hi havia artistes, amateurs, voluntaris de tota mena, algunes associacions locals, gent d’aqui, fins i tot castellers, i molta música.
Al Poble Sec, tothom recorda el vaixell d’Ulisses, dissenyat i fabricat en un dels tallers previs a la festa, amb estètica contemporània, una autèntica obra d’art inspirat i participatiu...
Què se’n ha fet d’Ulisses? L’any passat no va sortir al carrer a la tardor, com molts esperàvem. Els tres-cents voluntaris, artistes, gent creativa en definitiva, que havien fet l’esforç als tallers, que havien buscat gent nova per a participar...s’han quedat decebuts. El vaixell deu ser ple de pols, en algun magatzem perdut, espero. El vestuari que van fabricar amb tanta afició, no vull ni saber on para, els grups de teatre africà, de percussió, de hip hop que van animar l’ambient, tot això ha desaparegut.
Però ara sembla que el carrer Blai l’han ocupat un altra gent. Son realment uns altres, o els mateixos amb una altra música?

Per què no torna l’Ulisses?
Per si algú vol cridar-lo i fer-lo tornar, aquí podeu trobar la fitxa artística de l’Ulisses http://kadmusarts.com/festivals/3778.html (l'enllaç al lloc web està trencat, per accedir al Projecte Ulisses cliqueu aquí)

dijous, 14 de gener de 2010

Fira de Vila seca: sense soroll s’està posant en marxa el futur

És un fet conegut per tothom que avui en dia, un grup musical desconegut pot donar-se a conèixer simplement enregistrant un vídeo i “penjant-lo” a Youtube o altres espais d’Internet. A partir d’aquest moment, des de qualsevol punt del mon, poden escoltar-lo.
Això pot quedar com una curiositat o pot portar conseqüències. És una curiositat si pensem que per la Xarxa circulen milions de vídeos de grups musicals i que la immensa majoria no passaran d’aquí, com qui tira una ampolla al mar pel gust de fer-ho i per a somniar uns quants dies en les possibilitats de contactes increïbles.
Però , en altres casos, aquest vídeo serà el punt de partida d’una aventura musical, d’una relació directa entre músics emergents i el seu públic. Una petita flama que ben alimentada pot provocar un incendi.
La Fira de Vila-seca, amb el seu lloc web www.firacarrer.cat construeix la diferencia entre l’anècdota i el incendi. Aquesta web va néixer com a suport promocional d’una fira musical de grups emergents que es celebra cada mes de maig als carrers de Vila-seca, prop de la costa de Tarragona. Avui ja te vida pròpia. A la última convocatòria de grups s’han presentat 500, i això sense quasi cap anunci de premsa, ràdio o TV. Encara que a Facebook, compta, tanmateix amb 4000 amics i va cap amunt.
Els candidats creixen un 70% cada any. Nomes cal esperar cinc anys i fer números. Pels que això del càlcul no resulta fàcil, si comenceu amb 100 i creixeu un 70% anual, us trobareu amb 1400. Tant se val, això és fa gros tot sol, sense haver d’anar a cridar ningú.
Perquè creix “tot sol”? Doncs podem dir que www.firacarrer.cat ha trobat la fórmula: cada any els grups de més qualitat son seleccionats i actuen als diversos escenaris, situats als carrers del poble, davant del públic; es posen en contacte amb els programadors, mànagers gestors... els quals contracten espectacles; se’n fa difusió entre les publicacions professionals. Sense descomptar el canal de difusió del grups seleccionats mitjançant Facebook. La gent sap que els que actuen a la Fira tenen quelcom especial i els escolten.
Així doncs, molts d’ells ja son coneguts en pocs mesos, i quan és fa la nova convocatòria de grups ja se sap que els seleccionats de la proppassada edició ja se’n van sortint: tenen concerts, tenen una web o MySpace que els afeccionats ja visiten, els hi atorguen premis, fan algun disc i es comencen a guanyar la vida tot fent música. Així van creixent el 70% cada any.
Qui podia imaginar fa quatre dies que això era possible? Que gent creativa que treballa i que té talent, arribi a entrar en contacte amb el seu públic sense haver de passar per la TV ni per les discogràfiques, sense imposicions comercials ni models multinacionals?
Algú s’imagina a on podria arribar això si les “polítiques culturals” fossin capaces de descobrir què està passant, si les pàgines dels diaris que diuen parlar de la cultura poguessin explicar que hi ha una “altra” cultura que neix cada dia al voltant nostre, que podria anar molt més lluny si fóssim capaços d’oferir formació i perfeccionament a aquests artistes emergents? Què esperem per a reconèixer que hi ha vida a casa nostra?
Sense soroll i amb una inversió mínima s’està posant en marxa el futur.

dimarts, 12 de gener de 2010

Què tenen en comú Ferran Adrià, Javier Mariscal i Jordi Savall?

Els tres personatges apareixen com “ambaixadors europeus de la Creativitat i la Innovació”, signant un Manifest de la Unió Europea. Naturalment, formen part d’una llarga llista de gent notable a tot el mon. Veure el Manifest.
És un document que val la pena llegir per que en paraules clares i entenedores, diu d’essencial sobre aquest tema que ha estat l’eix de la política cultural d’Europa durant l’any que ja ha acabat. Per això el trobareu aquí, en versió catalana.
La creativitat no és una anècdota simpàtica que nosaltres col·leccionem per que som simpàtics. És allò que ens cal si volem...
Us ho diré en paraules de José Manuel Barroso: “La creativitat és un component crític de la nostra capacitat per a innovar. I la innovació és un factor essencial, no únicament per a la nostra qualitat de vida i el nostre desenvolupament sostenible. El progrés de les societats depèn de la innovació i de la gent creativa”. Veure Declaració.

És a dir, que la gent creativa es necessària per a sortir de la crisi i superar el consumisme, per a frenar el canvi climàtic i viure de forma més equilibrada, per a facilitar el diàleg intercultural i aprendre a viure com a persones en el mon globalitzat.
Finalment, tot surt del mateix lloc: gent que canta, balla , toca un instrument, dibuixa, cuina, fa teatre, vídeo, crea i participa a Internet. Que descobreix el seu patrimoni i sap recrear-lo amb altres.
Tot això que molts han fet en la intimitat quan l’ambient no afavoria aquestes “particularitats” de gent una mica especial. Tot això que no ensenyen ni valoren les escoles de negocis ni la gent important. Ara és el moment de la gent creativa, com a mínim a Europa. A veure quan també ho serà aquí.

dilluns, 11 de gener de 2010

Estratègia UE 2020 i la Carta als Reis.

La Unió Europea prepara un nou document d’estratègia que donarà el relleu al Tractat de Lisboa. La crisi es una bona raó per a posar-se al dia, a més dels canvis de dirigents de la Unió.
Aquest document parla sobre com orientar la sortida de la crisi amb un horitzó 2020. Com tots sabem, han passat o estant passant moltes coses, com per a deixar que ens escriguin el futur un equip de comptables dels que corren sovint per Brussel·les.

Per sort, la UE ha llençat una invitació oberta per a introduir esmenes al seu document inicial. Aquest document de treball el podreu trobar aquí i sembla realment un balanç econòmic d’una empresa, més que l’estratègia d’un “super- pais” com Europa: http://ec.europa.eu/eu2020/index_fr.htm

Nosaltres hem participat en aquesta consulta amb criteris de gent creativa (en lloc de comptables tenim violinistes, com deia Menuhin) i ens ha sortit aquest escrit, que ben pensat, podria ser la nostra Carta als Reis (veure document “Contribució a la futura estratègia UE 2020”)
Pels que aneu molt ocupats i voleu saber de que va la nostra proposta i les nostres raons: ara sembla que està de moda invocar la creativitat per que un projecte econòmic sembli modern. Notem bé que no parlen de “creativitat artística” i que al final sembla que es reduirà a una habilitat informal que anirem afegint al CV. Apareixen cursets rapits de creativitat als màsters de gestió d’empresa
Nosaltres ens hem mirat amb calma el document de treball de la UE que hauria de fixar l’estratègia per a sortir de la crisi i sembla que ells tenen fe, molta fe, creuen que la gent te ganes de fer un salt endavant i treballar amb alegria, creuen en la creativitat que impulsa la innovació de les empreses. Segons ells , ara, els treballadors europeus haurien de fer una gran esforç per a ser creatius i innovadors.. Per què l’haurien de fer, aquest esforç? Per a premiar als cínics dirigents que han orquestrat uns anys d’abusos especulatius que han arruïnat les finances, la construcció i tota l’economia mundial? Els mateixos que ara diuen, aquí no ha passat res, torne-m’hi?

Nosaltres demanem un compromís amb un altre sistema de valors que faci possible una economia verda, treball creatiu, consum raonable, creació artística com expressió personal i ciutadana. En definitiva, respecte al ciutadà i al treballador.

Per això cal una forma diferent de cultura, no tan centrada en l’espectacle i les seves subvencions, sinó que faci possible la creació artística de tots els ciutadans i des de tots els espais socials, des de l’empres a l’espai públic, un compromís dels artistes per a facilitar aquesta expressió de creativitat de la gent creativa.

Be, és una Carta als Reis, ja ho se. Però cal insistir, com ho fan els nens. Si no t’ho porten aquest any, potser els Reis hi pensaran l’any que ve. Al final, ja ho sabem, se’n surten.

Ingenuïtat infantil? Mes ingenu sembla creure que els mateixos cobdiciosos de diner que han pres les decisions econòmiques aquests últims anys fins portar –nos al desastre, puguin continuar com si res, i que la gent tornarà a empènyer al carro , previ un curset de creativitat.

I que els governs que els han acompanyat, que han facilitat i estimulat aquesta cursa al caos puguin recuperar la credibilitat de la gent sense reconèixer la seva participació al desastre i el seu compromís de canvi.

divendres, 8 de gener de 2010

Coneixeu a Fred Vargas?

Es una dona que escriu novel·la policíaca, arqueòloga, francesa.
Per aquells que llegim les seves novel·les, una dona apassionant.
Com viu aquesta artista i científica el tema més calent dels darres dies de 2009 (i dels actuals, pel desacord)? Parlem de Copenhague, és clar.
A Copenhague ens hi jugavem molt....Uns més que altres, es clar. Les persones més que les formigues. Les criatures més que els vells.

En tot cas, aquí hi ha feina per a la gent creativa: Fred Vargas ha escrit un manifest “Nous y sommes” que us recomano. Diu que estem començant la Tercera Revolució i tot hom sap que sense creativitat no hi ha revolució.
Ens cal tornar a inventar la forma de viure. Especialment, a aquells privilegiats (la quarta part de la humanitat) que ens hem divertit tot rebentant els equilibris del planeta.