divendres, 28 de gener del 2011

Projecte Morrinho: favelas i art.

Els adolescents de la favela Pereira da silva, a Rio de Janeiro (Brasil) van fer una rèplica en miniatura de la seva població.
Ara es pot veure una reproducció d’aquesta maqueta a les biblioteques de la diputació de Barcelona, fins el juny del 2011. Aquest gener es pot veure ala biblioteca de Sant Cugat del Vallès.
http://bibliomil.wordpress.com/

La maqueta parla sola. Les paraules sobren. Per a mi, és una obra d’art carregada del valor que li dóna la participació de nois i noies d’aquell barri.
Diu moltes coses la maqueta, que no us sabria repetir, per que val més que la veieu vosaltres mateixos. És com si uns expliqués una pel·lícula que m’ha fet sentir i pensar. Prefereixo dir-vos: aneu –hi!
Però també us explicaré una petita història, que m’ha recordat aquest fet. L’art que surt d’un barri de misèria, la dignitat que aquest fet pot representar pels seus habitants.
La meva història passa a Barcelona. L’any 1963 va morir Carmen Amaya a Begur. Havia nascut al barri del Somorrostro de Barcelona. Un barri de barraques ocupat per famílies gitanes a la platja. Les barraques varen desaparèixer, el nom també... Avui són les platges recuperades prop de la Vila Olímpica.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carmen_Amaya

Carmen Amaya va arribar a la fama mundial com ballarina de flamenc. Salta a la vista que la Ciutat Comtal no l’ha reconegut mai com a pròpia. Doncs, era una gitana ballant flamenc en un barri de barraques. Massa fort per la gent dels anys 50 i 60. No se què passaria avui... En tot cas, els seus veïns se l’estimaven i celebraven els seus èxits. Ella, la dona famosa que tornava d’actuar a Nova York anava al seu barri, a on es trobava com a casa.
Art dins la vida de cada dia. Dignitat de la gent que no se senten respectats. No en queda ni el nom del barri. Esperem que els nois de la favela Pereira tinguin més sort...

dimarts, 25 de gener del 2011

Gent creativa : un altra societat ens arriba per aquesta porta

Gent Creativa: art al dia a dia de la gent.

Si heu anat llegint algunes de les notes d’aquest bloc, ja sabeu que aquí parlem de gent que fa coses. Gent que no es limita a ser consumidor ni espectador, que també actua. Sovint aporta a la comunitat de forma gratuïta.
La gent creativa és molt diversa, però, poc o molt, tots es senten una mica artistes

Si els veieu actuar, canten, fan musica, pinten, fan teatre, ballen, fan fotos, vídeos.. Internet està ple de vídeos i documentals que ells fan cada dia.

Alguns arriben a viure de l’art, altres no hi pensen però ho fan per amor a l’art.

Cada dia més hi ha gent creativa en acció que s’expressa amb el seu art, que el comunica als altres. Això és molt important. Per que l’art, entès d’aquesta manera, pot ser el millor d’un mateix. Pot ser un altra manera d’entendre el nostre paper al mon. És un plus gratuït que no es compra ni es ven. De persona a persona, no de tribu a tribu. És allò que encara és ben bé nostre i que sabem compartir.

Perquè significa que no tot és consumisme. Que no tothom està pessimista i negatiu. Que molts creuen en la bellesa i sense dir-ho, la practiquen i la ofereixen als altres.

Que hi ha gent que te autoestima i dignitat, que viuen a la seva ciutat i al seu mon de forma digna i col·laborativa, que té una actitud positiva amb la seva comunitat amb el seu entorn

Molts projecten al seva acció creativa en benefici de la cohesió social i per a superar la marginació. Sense fer discursos es troben amb gent diversa i fan una creació junts.

Molts projecten la creació artística a l’espai natural i participen en el respecte al medi ambient. Organitzen els seus viatges turístics de forma creativa amb els artistes locals.

Molts porten la creació a les escoles, on l’art és la millor escola de convivència, de ciutadania, de treball en grup, de creativitat.

Molts porten la seva creació a la seva ciutat. L’esforç de molts com ells fan la ciutat més creativa, més oberta a la societat del coneixement

Molts porten l’art al desenvolupament econòmic dels països pobres i participen amb l’art propi d’aquests països.

Molts ajuden amb el seu art a millorar la salut d’altres persones.

De manera que l‘art pot ser una font d’energia personal i col·lectiva. El punt de partida d’una resposta responsable , la nostra contribució a un mon més just, més humà, més sostenible. Un altra societat ens arriba per a aquesta porta: art al dia a dia de la gent.

No és un invent voluntarista, és una realitat que podeu constatar amb els exemples de Projectes (veieu la pestanya a la part alta de la pagina) i de molts altres que potser vosaltres coneixeu...

dijous, 20 de gener del 2011

Creació artistica i marginats

La fundació FEMAREC treballa entre nosaltres ja fa mes de deu anys per a ajudar a superar la marginació social a col·lectius diversos.
Altres entitats “socials” fan activitats d’aquest tipus, molt necessàries i positives.
Però FEMAREC ens crida l’atenció per que, a més d’altres activitats més clàssiques en el seu sector, ha tingut fe en l’art com vehicle d’integració, com llenguatge que supera barreres que sovint fan la desgràcia de molta gent.
L’art a FEMAREC es diu Glòria Rognoni. Parlem d’una gran artista del teatre que tothom coneix. Aquí podeu veure l’últim que han estrenat al Teatre Poliorama de Barcelona:
http://www.femarec.es/fundacio/es_fundacio7a14.htm

FEMAREC no és pas un simple projecte teatral. Estan creant llocs de treball per a disminuïts psíquics, ajuden a les empreses a incorporar-los, donen assistència socio-laboral a milers de persones i ofereixen formació a més de 100.000.
Però saben que amb l’art aconsegueixen una vivència irrepetible, un reforç de l’autoestima, una superació personal i del grup. Els seus actors deixen de ser marginats.
Perquè encara son tan poques les iniciatives socials que descobreixen l’art? Perquè encara no ens veiem tots com potencial gent creativa? Només cal que ens en donin l’oportunitat...

dimarts, 18 de gener del 2011

Alguns dies trobo que la gent és molt lletja

Ho confesso, però és així. Per exemple els dilluns al mati quan agafo el tren.
O el dissabte a la tarda al PRYCA. O una tarda de diumenge al Burger King..
Es així, no hi puc fer res.
Però, en realitat, ara penso que no és que la gent sigui lletja, sinó que son els espais, les situacions.
Perquè aquí tenim un supermercat on la gent es torna guapa....
Mireu el vídeo i em donareu la raó: quan l’art entra al dia a dia de la gent, ens tornem més guapos.
De sobte, dóna gust mirar a la gent.
De sobte ens trobem a gust amb els altres, els veiem més simpàtics, sentim allò que es diu empatia.
No ho podríem fer més sovint?

"El viernes 5 de noviembre, ocho cantantes de ópera irrumpieron en el Shopping Alto Palermo (Buenos Aires) en una intervención artística jamás realizada en nuestro país. La conocida mezzosoprano francesa Vera Cirkovic, acompañada por cantantes líricos, interpretando temas del repertorio operístico tradicional. La Habanera de Carmen (Bizet), O Sole Mío (canción napolitana) y Libiamo, el célebre brindis de La Traviata (Verdi), fueron los elegidos para esta actividad con motivo de celebrar la Semana de Palermo.
Hicieron una intervención en el shopping cantantes del teatro Colón, sorpresa ..., nadie sabía nada, ellos estaban vestidos de policía, limpieza, clientes, vendedora..."

dijous, 13 de gener del 2011

La SGAE està guanyant la batalla o la diferència entre Lady Gaga i Manel

La batalla si però no la guerra. En joc hi ha molt més del que sembla. Els interessos del món artístic, l’espai per la creativitat, l’espai per a comunicar en llibertat i respecte als altres. Hi podem perdre molt i no sembla que els defensors de la llibertat estiguin gaire fins, de moment.
La SGAE, en canvi, ha aconseguit una cosa: que tot el tema estigui ben embolicat. Ells defensen les multinacionals i el seu monopoli tradicional. Intenten ampliar el monopoli tradicional a l’espai Internet.. Segons la SGAE, els que no estan d’acord amb ells estan defensant la pirateria.
La trampa es grossa i molts hi ha caigut de quatre potes.
La prova és que gent molt oberta, gent que creu en l’art i en la llibertat acaba creient que ha de defensar la postura de la llei Sinde i altres lleis semblants que apareixen per Europa.
Aquí , a Gent Creativa, no estem defensant el dret a la pirateria. Apropiar-se de la propietat dels altres es un acte irresponsable. Pot ser també un acte de protesta, per que no estem d’acord amb l’abús, no podem acceptar el monopoli. Però és una tàctica equivocada, sense futur. De fet , estem deixant que la SGAE i similars ens arraconin com a irresponsables. Estem deixant que gent sensata i equilibrada es posi al costat dels monopolis de tota la vida.
La llei acabarà sortint endavant. Això serà un 1-0. Però la lliga no s’acabarà aquí.
Per que pretenen posar “puertas al campo” i , amb llei o sense, la qüestió no quedarà tancada.
Però no podem deixar que les coses passin i continuar aprofitant el xollo de les baixades gratis indiscriminades. Per que està en joc molt més que el preu d’una cançó. Estem avançant cap una dinàmica que ens acosta al model xinés. L’Estat podria crear milers de llocs de treball amb personal que es dediqués a vigilar que fem bondat a Internet. Les multinacionals s’hi juguen molt, la SGAE treballa fi, i la gent no entén que està passant.
La clau del tema, crec, és que estem acceptant una confusió absurda. Aquesta és precisament la tàctica SGAE. Estem barrejant Lady Gaga i Manel. Son dues coses molt diferents. Per començar, Lady Gaga la podeu trobar al “top manta” i Manel no. El Manel no té problemes de pirateria i Lady Gaga si. Aquesta noia, desconeguda fa un any per aquestes terres, ara podria mobilitzar milers i milers de fans. El miracle es diu màrqueting. Milions d’euros.
Les multinacionals sempre ho havien fet així i el seu negoci funcionava. Per que no hauria de funcionar ara? Per que ara hi ha 150 milions de mòbils avançats amb capacitat de copiar i de reproduir musica i vídeo. Ara la musica circula instantàniament per Facebook, per milers de webs especialitzades.
Ara podem fer reproduccions amb una tecnologia que tothom porta a la butxaca.
De manera que , si ara poden fabricar fans més que mai, sense problema, també podem fer i distribuir còpies sense problema. Això va tot junt en el mateix paquet. No ho poden separar.De manera que, si volen continuar el seu monstruós negoci de fabricació de fans , han de mobilitzar els jutges, els policies i qui sap què per a protegir uns interessos que son com aigua dins d’un cove.
O sigui que, ja ho em dit, haurem d’acceptar que Lady Gaga , perdó per la grolleria, sigui patrimoni immaterial de la humanitat i que no es pot cobrar drets per veure els seus vídeos. Com si parlem de Bach, de Franc Sinatra o de la Bíblia. Massa èxit, patrimoni de la humanitat. Gratis, això si.
El mateix direm de qualsevol producte generat per la industria del coneixement.
Podríem pagar drets d’autor per un medicament miracle que tothom necessités? De fet, molts medicaments ja es venen a preu rebaixat en països del tercer mon, per que son necessaris. Per que han tingut massa èxit. Per que pagaria la pena saltar-se els dret d’autor
Amb Manel, en canvi, no tindrem pas el mateix problema per que treballa dins de la nova economia.
Una nova economia contributiva on cadascú rep el que es just però també dóna alguna cosa. Si, dóna, gratis. Els que no donen res, son els depredadors, com l’SGAE i els monopolis. Ja en parlarem.
Si algun dia el Manel arriba al gloriós Olimp de la fama mundial, ningú el podrà alliberar dels pirates, per que la tecnologia hi és, a l’abast de les criatures. Serà delicte copiar-lo, però pagarà la pena. No es fan lleis que no es puguin fer respectar.

dilluns, 10 de gener del 2011

Es pot morir d’èxit

Què passaria si un grup musical o un creador tinguessin tan èxit que tothom, a tot el mon, volguessin escoltar-los sense parar?

Per exemple, si tornessin a aparèixer els Beatles en persona?
Doncs tots ho sabem, els “tops manta” n’anirien plens.
Webs P2P oferirien descarregar-se la seva ultima gravació.
Els creadors musicals en farien variacions i combinacions.
Els intèrprets tocarien les seves melodies.
La SGAE aniria de bòlit perseguint els Karaokes a les bodes i els balls de festa major, als mòbils...
Però, amb la tecnologia que avui tenim per a copiar, per a reproduir, per a transportar, amb la quantitat de creadors que corren per aquest mon, l’èxit seria incontrolable.

Es clar que ho intentarien alguns, en nom de la cultura amb majúscules, sobretot si s’haguessin gastat una fortuna en fer la publicitat dels Beatles i haguessin aconseguit que el mon s’omplís de fans dels Beatles (fos la musica bona o dolenta !)
Son milions de mòbils a tot el món que d’un dia per altre es posen a sonar amb la mateixa música. Qui ho pot aturar?
Naturalment, la discogràfica multinacional faria pressió als governs per a imposar la llei i l’ordre a Internet, encara que per això calgués controlar tota la xarxa i els seus continguts com fa el govern de la Xina, amb milers de funcionaris controladors, amb penes de presó pels infractors, amb denúncies dels parents i veïns. Encara que pel mateix cop, altres continguts fossin filtrats i controlats i la Xarxa esdevingués el regne de la policia.
Tot això es possible. Però arribats en aquest punt ens hauríem de preguntar si no hem perdut el nord. Defensar els drets d’autor amb tanta brutalitat, ens portaria a trepitjar altres drets. Així no farem pas un estat de dret
Potser doncs, la resposta a l’enigma és que cal renunciar a protegir els drets d’autor d’aquells creacions que tenen massa èxit. Èxit espontani o èxit forçat pel màrqueting.

Els Beatles doncs esdevenen patrimoni de la humanitat, per que tothom els vol. Com la musica de Bach o la pintura de Miquel Angel o la Bíblia o les cançons del Julio Iglesias o els partits del Barça o el PC.
Per que amb les tecnologies que tenim, i que van a més, protegir un èxit absolut ja no té sentit, es com posar portes al camp.
El mateix ens passaria en altres camps de creacions derivades del coneixement: imaginem un medicament d’èxit reconegut i aplicable a moltes situacions. Les barreres poden costar més cares que el bé que es vol guardar. O , com sempre s’ha dit, costaria més el farciment que el gall.
Les lleis i les proteccions al comerç del drets d’autor valen per a bens amb menys èxit.
No serà que els “tops manta” són un indicador molt valuós d’aquells productes que s’estan passant de la ratlla? Que potser porten massa publicitat incorporada?

Per que ens hauríem de fer la vida impossible a la Xarxa, només per a protegir algunes l inversions en publicitat sense mesura? No hi ha un límit “ecològic” per a excessos de publicitat?
Queda clar que tot això poc té que veure amb la creació artística i amb la cultura, no?

dilluns, 3 de gener del 2011

Entre pirates i multinacionals

M’ha cridat l’atenció, aquests dies, un article de Josep Ramoneda sobre la avortada “llei Sinde”. Segur que aquest tema, regular els drets d’autor a Internet, no s’acaba aquí i que veurem altres iniciatives semblants.
Però no voldria parlar dels drets d’autor sinó de l’article de Josep Ramoneda i del personatge.
Em crida l’atenció que algú com ell, director del CCCB, una autoritat diríem, ens escrigui un article sobre un tema que la immensa majoria dels “personatges” de la política cultural no semblen entendre massa. Ni els de la política, ni els de l’empresa.
Nomes cal llegir l’article per a veure que l’autor està familiaritzat amb el tema, que sap de què parla, que ho viu a la seva feina i a les seves idees.
Fixem-nos en els consellers, directors generals, directors de museus, directors de discogràfiques, empresaris clàssics...se’ls hi nota ben aviat que, com a màxim, han visitat una web i han rebut un correu electrònic (però no els contesten pas).
Hi ha una generació de dirigents, politics o empresaris, que passen. Que no veuen ni entenen que això que en diem “Internet” no es una tècnica sinó un altra forma de fer negocis o de gestionar la vida cultural.
Qui son aquesta gent? N’hi ha per tot arreu. És la ignorància sense vergonya. L’article en qüestió ens recorda qui està pressionant el govern central per a fabricar una llei que permetria tancar una web per decisió administrativa. “El gobierno se vió impelido a redactar esta norma por la presiones de siempre: de la industria cultural, del grupo de artistas abajo firmantes que son amigos dela paz y de Zapatero, pero sobretodo de ellos mismos, de las agresivas prácticas (según generoso eufemismo del embajador de Estados Unidos) de la SGAE y , como han revelado Wikileaks y Gonzalez Sinde, del propio gobierno americano y de algunos vecinos europeos” (J. Ramoneda).
Més clar, l’aigua. Els de sempre
És llàstima que , entre les persones que ens dirigeixen, des de la política o des de l’empresa, entre les que realment prenen les decisions, hi hagi tanta ignorància sobre com Internet esta canviat, avui i aquí, el model de capitalisme que hem conegut els últims 50 anys.
Que no puguin entendre que el sistema de les corporacions culturals clàssiques, un quasi monopoli basat en el control dels drets d’autor, està fent aigües.

Que avui els nous creadors arriben directament al seu públic, amb una llibertat creativa inèdita, sense passar necessàriament per discogràfiques.

Que el preu que havíem pagat per un CD ara ens fa riure , de tant exagerat que era.

Que aquests grups de pressió tenen els dies comptats, ells ja ho saben, nomes volen allargar tant com poden el temps que els hi pot quedar abans de jubilar-se.
Jo no accepto que em vulguin fer triar entre convertir-me en pirata o apostar per les multinacionals. Tots sabem que cal trobar una formula de retribució per creadors i productors artístics, sense que calgui viure de la herència durant setanta anys.
Amb el sistema antic ens havien portat cap un mon monopolitzat amb “super-estrelles” fabricades a cop de campanya de publicitària, on els creadors lliures quedaven asfixiats. Qui vol ara tornar enrere, si no son els que viuen o pretenen viure de la herència?
Tots som capaços de baixar-nos una sèrie de TV gratis i gaudir per un dia del sentiment llibertari de no pagar. Però això no vol pas dir que això sigui realment el sistema que proposem. Ni pirates ni monopolis.
A veure quan els nostres dirigents es posen a treballar seriosament el tema i ens ofereixen solucions viables i raonables. O si no ho entenen, poden deixar el pas a una nova generació, de gent de la cultura o d’empresaris, que ja han entès com funciona aquest mon. Potser hi ha pendent un canvi de generació i cadascú hauria de fer els seus càlculs. En molt casos, el país no pot esperar fins que tinguin 67 anys per a passar el testimoni.