dimarts, 1 de setembre de 2009

Una broma d’estiu de la SGAE

Pels que no sigueu del ram, la SGAE es una entitat privada protegida per una llei que li permet cobrar drets d’autor allà on hi ha qualsevol espectacle que cobri entrada o no.

Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.

Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.

Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?

Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?

Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.

A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?

La gent creativa som “contribuïdors”

Quin paper té la gent creativa en la societat, especialment quan parlem de la societat post-crisi? Aquest és una gran tema, tot i que nosaltres no pretenem parlar aquí ni de sociologia ni de filosofia.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.

Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.

En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.

La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.

Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.

Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.

Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.

D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.

La Festa Major de Gracia, tot un mon.

A Barcelona, al barri de Gracia, cada estiu celebren, en ple mes d’agost, una festa major molt especial. Des de fa una anys, la premsa en destaca els incidents d’incivisme: hi ha gent que trenca les decoracions dels carrers, n’hi ha que fan massa soroll fins molt tard, hi ha qui embruta els carrers...

Però tot i així, cada any, alguns carrers apareixen decorats amb motius que els veïns han triat i han fabricat, alguns amb art, altres amb rutines molt vistes.
Aquests carrers s’ho munten d’allò més be, begudes, sopars, balls on els propis veïns i altres que no ho son, s’aprofiten d’allò que Gràcia ofereix de més especial i diferent.

Es pot dir que el mèrit de la festa de Gràcia son aquests carrers i la gent creativa que els fa possibles, any rere any, amb la seva feina i la seva creativitat.
Però ens podem preguntar d’on ha sortit aquest incivisme que els hi fa la vida impossible, que intenta ocupar el carrer, fins a fer inevitable la presència de policia.

M’encanten els carrers de Gràcia i l’ambient que s’hi crea cada any. La pregunta dons és si d’incivisme és inevitable, malgrat el suport actiu del veïns, de la seva gent creativa.

Crec en el valor de la gent creativa de Gràcia, crec que aquesta gent te futur, que el seu paper es imprescindible per a convivència de la ciutat; però no hi ha prou amb això. Potser calia una gestió de la festa mes al dia, més adaptada a la seva situació especifica i més urbana.

Algunes preguntes que potser ens caldria fer-nos si volem que la gent creativa de Gràcia tingui sentit i futur:

  • Calia muntar espectacles de massius a algunes places, amb grups artístics més apropiats per grans espais, com el Fòrum o els festivals d’estiu de la costa? Realment els carrers i la festa de Gràcia son apropiats per l’espectacle massiu i allò que arrossega? (molta gent, molts decibels, moltes llaunes, molts waters que no hi son, molts restes de menjar...)
  • Han aprofitat els tallers de producció de decoracions de carrer per a fomentar el diàleg intercultural entre vells i joves, o entre natius i nouvinguts?
  • Han creat una relació amb el públic que aprecia allò que la festa te d’específic o han buscat una públic massiu i anònim?
  • Han viscut al marge de l’ajuntament mentre no han necessitat la policia per a frenar el descontrol del carrer?
  • Es poden concentrar milers de persones en un barri i no programar wàters i papereres suficients?

Potser, finalment, s’ha vist a Gràcia el poc interès demostrat per l’ajuntament per les festes de caràcter popular de la ciutat, i les conseqüències que comporta una manca de gestió professional de l’espai públic.

Segur que tots podríem aprendre molt de la festa de Gràcia, del bo i del que no ho es tant, del que fan les entitats i del que fa l’ajuntament. El barri i la seva gent creativa s’ho mereixen.

Parlem de 280.000 nens i joves que fan musica clàssica.

No és hora de fer cap descobriment si parlem del moviment musical de Venezuela, creat per Jose Antonio Abreu fa 30 anys. Ara , aquest moviment musical ha creat la seva pròpia piràmide de musics i a la punta hi apareix un jove director d’orquestra reconegut a Amèrica i a Europa. Gustavo Dudamel se’n va a dirigir la Filharmònica de los Angeles. La noticia es diu doncs, Gustavo Dudamel.

Però, atenció, per que estem parlant d’un moviment formidable adreçat a joves en perill de marginació social que han descobert el mon de la musica, que aprenen, que en gaudeixen, que l’ofereixen als altres. Son histories d’autoestima, de ciutadans responsables.

Son gent creativa, cadascú amb el talent que te, uns millors que altres, però tots lluitant per fer-ho millor. Alguns en viuen i formen l’orquestra Simon Bolivar, altres, la majoria, fan altres estudis, altres feines. Tots creatius. Tots formen part d’una piràmide i ho saben.

Em pregunto què ens passa aquí, a Catalunya. No hi ha milers i milers de joves que estudien i practiquen? Hi ha algunes iniciatives per a joves en perill de marginació. Però hi ha una piràmide social que crea una continuïtat entre els que arriben a dalt i els que no tenen aquesta capacitat? Potser hi es però no la sé veure?

Futbol i art

Dins del mon del futbol, la temporada passada es va produir un fet que va mes enllà del mon esportiu. Estem parlant del model que el Pep Guardiola al Barça va posar en practica amb èxit.

Optar pels jugadors de la pròpia escola, fomentar el treball en equip, fugir de les expressions de divisme que normalment acompanyen els fitxatges multimilionaris, la invasió de la TV al terreny de joc, el màrqueting que acompanya a les vedettes del futbol espectacle.

Molts ha subratllat, i amb raó, que l’èxit assolit per l’equip en aquesta temporada, té molt a veure amb aquest model.

Podríem ara fer un paral·lelisme entre mon del futbol i mon artístic. Hi trobarem un elements que es repeteixen.

Observem que, quan un jugador que ha arribat a l’equip de primera divisió, ha viscut un procés que s’engega fora del club, als milers d’equips d’aficionats juvenils, molt joves, que cada cap de setmana estan jugant a futbol pel gust de fer-ho. Aquí no hi ha càmeres de TV ni fitxatges ni diners. D’aquest nivell , per via de selecció, sortiran els candidats a l’escola del club, i d’aquesta escola, sortiran els grans talents del futbol.

Estem parlant doncs d’una piràmide de jugadors, on tots juguen, on tots s’ho passen be amb el joc, treballen en equip, van millorant i van mirant com alguns, molt pocs, els talents, arriben a dalt de tot, amb feina, constància i sentit d’equip. No fan res d’especial, però el joc forma part de la seva vida i marca una empremta que es pot reconèixer en les seves relacions o en la seva feina.

La piràmide no es veu, però existeix i funciona. Sense piràmide no hi hauria el jugador de primera. Aquest jugador és el que surt a la foto.

No costa gaire de veure que passa el mateix en el mon de l’art, quan les coses van bé. Quan no van be, falten les oportunitats per que la gent jove pugui anar practicant i creixent. Falten els espais de creació on els talents es posen en joc, on les capacitats van millorant, on uns aprenen dels altres o s’inspiren en els altres.

Falten les oportunitats per que la gent creativa posi en practica les seves capacitats i s’ho passi be. Molts queden reduïts a l’exercici en solitari no per opció personal sinó per falta d’entorn social.

Altres formen part de tallers, corals, grups teatrals, premis de poesia...Molts dels grans talents artístics que algun dia sortiran a la foto, han fet les seves practiques en aquest mon, que no acostuma a sortir a la foto.

Però la piràmide hi és, o lluita per ser-hi.

On es la línia divisòria de entre gent creativa i la gent que no ho es?

Tots sabem que no es una qüestió de diplomes ni d'aparèixer molt a la tele, ni de reconeixement oficial. Això es porta a dins, es un impuls que t’obliga a millorar cada dia, anar més enllà de tu mateix.

Tots tenim un talent que si treballem com cal , si li donem un entorn estimulant, acabarà donant el rendiment que pot donar.

Ignorar les limitacions del propi talent és penós. Però molts estan disposat a fer-ho si els hi paguen bé.

Quan ho fas bé, ho saps. Quan et limites a fer el que cal per a vendre l’article que et compren, també.

Molta gent creativa son creadors solitaris. Però molts treballen en grup, amb gent que te més talent i que els pots donar un estímul i una oportunitat d’ensenyar la pròpia creació.

La televisió té molta presencia però difícilment hi ajuda, tendeix a la massificació i sovint dona gat per llebre. En canvi, a Internet hi ha espais que ofereixen oportunitats d’intercanvi de forma més selectiva, si sabem evitar tot allò que és purament comerç.

La Milonga de la Casa Valencia

A Barcelona tenim una milonga. En fi, és una nova paraula per a mi. Es tracta d’un lloc on la gent hi balla el tango.

De llocs on a gent balla, el tango o un altre ball, n’hi ha per tot arreu i cada dia. Però a mi em crida l’atenció l’art que hi posen, l’atenció que s’hi veu per millorar. Parelles que porten anys i que no es deixen anar, no es conformen amb anar fent. Això es veu i es respira, no se per que el tango te aquesta virtut.

Son gent creativa, gent que viu entre nosaltres i que no es diferent ni millor ni pitjor. Potser porten una vida gris, però quan la musica sona i es posen a ballar, es transformen, es superen, s’il·luminen. La musica els transfigura. S’ha de veure.