dimarts, 30 de novembre de 2010

Veus per la música i la integració

A Barcelona funciona un grup amb quest nom des del 2004. Cada dia surten bones sorpreses. M’encanta que es declaren deixebles del famós projecte de Veneçuela. Ja n’hem parlat aquí dels joves de José Antonio Abreu a Veneçuela: http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/parlem-de-280000-nens-i-joves-que-fan.html
Per cert, no sabia que li han donat el Premi Príncep d’Astúries, fa un parell d’anys. Ben fet.
El grup de Barcelona tenen una coral i una orquestra amb nens i joves de 5 a 15 anys. Els hi ofereixen formació musical i instruments. Quan no poden pagar-s’ho, i això passa diuen, en un 40% per cent dels casos, tenen finançament gratuït amb la Caixa. Volen ajudar als nenes amb risc d’exclusió. Per això conviden a aquells originaris d’Amèrica Llatina i Marroc juntament amb nens originaris de Catalunya, amb presencia de famílies de rendes baixes.
Tenen llista d’espera, ampliarien si tinguessin més diners. Aquí es poden gastar diners i saber que son ben gastats, si algú te dubtes i no sap que fer-ne i per això no fa res.
El seu objectiu es trobar-se, millorar la convivència, el diàleg intercultural, l’autoestima.
Fan trobades amb les famílies que hi porten plats cuinats per elles originaris dels seus països.
Trobareu mes informació a un reportatge que hem trobat al Periódico de Catalunya amb el títol "Convivencia musical" (veure pdf adjunt), d’aquest mes.
Podreu veure els nois i noies en acció en un vídeo del programa Babel de TVE. Apareix en mig d’altres temes, com vells oficis i cuina boliviana, però val la pena: http://www.rtve.es/alacarta/todos/ultimos/dia-0.html#930490 (minut 20) i podeu conectar amb ells a Asociación Músicos por la Paz y la Integración: musicospazintegracion@yahoo.es

dijous, 18 de novembre de 2010

Si teniu un congelador gran i horitzontal com els dels gelats...

Si el teniu, o sabeu com trobar-lo, podreu participar en un projecte artístic, d’aquells que mobilitzen gent creativa.
Un projecte als instituts de Barcelona, amb artistes que posen en marxa els tallers.
Els alumnes participen en la ideació i realització de l’obra.
Treballen durant tot el curs escolar, en horari lectiu i juntament amb un equip de professors.
Són l’associació A Bao A Qu http://www.a-abaoaqu.org/ que ara justament té una exposició amb els treballs realitzats del 16 de novembre a l’11 de desembre de 2010 al Nivell Zero de la Fundació Suñol (c/ Rosselló 240).
Als que en vulgueu saber més us recomanem el bloc “En Residència, creadors als instituts de Barcelona” http://blocs.xtec.cat/enresidencia1011/
Enhorabona als artistes, alumnes, professors i responsables del Consorci d’Educació, gent creativa a Barcelona. Una bona sorpresa.
Ho podeu llegir al diari Avui el proppassat dimarts 16 de novembre: Tots som artistes
No oblideu el congelador, els hi fa falta per un projecte que està començant

dimecres, 10 de novembre de 2010

Opera al cafè!

Però què be que s'ho passen a Pamplona amb l'opera!

S'ha de veure, no us ho explico.

Mireu només les cares de la gent

Això és opera i no el que fan als teatres No ens fa pensar?


divendres, 5 de novembre de 2010

Viu el Parc... aquest diumenge

Una oportunitat per a gent creativa menuda..
És una festa on les famílies, nens i grans, entren en el joc i fan una munt de coses que no fan pas cada dia.
Festa major del parc al Castell d’Olerdola:
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3869

Sobre originals i còpies

Poques coses son més sagrades entre nosaltres que les obres d’art, sobretot els originals. Quan pensem que estem davant d’un original i ens diuen que “només és una còpia”, automàticament sentim que l’objecte sagrat ja no ho és, la llum s’apaga i ens quedem a les fosques.

Qui ho diria, que avui, quan ja estem de tornada de tot o gairebé de tot, encara estem en aquests jocs. Pels més escèptics, una pregunta: qui penseu que té una consideració més intocable entre els barcelonins, l’arquebisbe o en Antoni Tàpies?

Doncs ara resulta que el MNAC ens dóna l’agradable sorpresa de jugar amb el tema. No juga amb l’arquebisbe sinó amb l’art. Poca broma. Ha penjat pels carrers de Barcelona unes reproduccions d’obres d’art “consagrades”. Les trobo molt maques i així he decidit que no cal que vagi a veure l’original a Montjuic. http://www.elmnacprenelcarrer.cat/cat/ubicacion-plano.php

En canvi si que us recomano que aneu a veure una pel·lícula al Verdi que també juga al la frontera del sagrat, aneu a veure “Copia certificada”. No és pas una pel·lícula de missatge, com dèiem abans quan algun volia fer-nos un sermó disfressat de pel·lícula, sinó una pel·lícula de debò, que us deixarà marejats, podeu perdre el nord i sortir-ne completament “laics” sobre els sagrats principis de l’art desprès d’un joc tant divertit.
http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30966/copia-certificada/

Tot plegat, perquè gosen fer una pregunta: què es mes important, l’objecte artístic o la persona que el mira o l’artista que el crea? Una pregunta que podria posar en crisi els nostres valors: vull dir el valor de les fires d’art i de les subhastes boges d’objectes “sagrats”. Quan parlem d’art, parlem de gent o parlem d’objectes?

En fi, que potser que ara no podrem fer tanta conya sobre la Sagrada Família que sembla que aquests dies serà objecte, molt objecte, de veneració per part d’una ciutat que es pensa de debò que és laica, però que ha tingut els túnels del AVE penjant d’un fil durant tot un any, encara que tots els enginyers del planeta els portessin la contrària. A Europa no s’ho creien: un segle esperant el tren d’ample europeu, i ara que finalment ja semblava nostre, la Sagrada Família es plantava al mig.

Per cert, que tot plegat, ho estant construint sense llicència municipal. Per que pels socialistes de l’ajuntament, és un tema sagrat, és clar.

Som un cas. Aneu a veure la pel·lícula, us divertireu. També podeu visitar el MNAC si voleu, però sense fer genuflexions, si us plau. Una mica de dignitat.

dimecres, 3 de novembre de 2010

De Barcelona a Lió

De Barcelona a Lió no hi ha tanta distància. És un salt, en cotxe, en tren o en avió, es pot fer en un cap de setmana..
Però penso que alguns hi hauríem d’anar de tant en tant a peu, en peregrinació. Per què a Lió hi ha meravelles que no trobareu si peregrineu a Santiago.
Parlo de Lé Défilé, un espectacle de dansa itinerant al carrer, amb 15 grups que produeixen el seus vestits i les seves coreografies durant 6 mesos de creació i de feina.

Us puc assegurar que no trobareu res semblant a Barcelona. Ara us diré per què.
Si decidiu anar-hi, recordeu que a Lió s’hi menja molt bé. Jo tinc un gran respecte per la gent que cuina bé. El Défilé es fa al setembre, o sigui que us podeu preparar amb temps.
Per cert, a Lió també hi fan la Biennale de la Danse, un esdeveniment de prestigi europeu, que es va passar uns anys sense omplir, tot i la seva qualitat i el prestigi dels seus artistes de primera línia. Però, en lloc de fer-ho a l’estil barceloní, tot contractant experts en màrqueting i una bona campanya publicitària i crear la marca “Barcelona dansa”....varen aplicar la imaginació creativa que tan bé els hi surt a la cuina. Varen inventar Le Défilé.
Era pura lògica. Als lionesos els hi agrada la dansa? Es clar que si. Però això no comença per pagar una entrada i seure. Això comença per sortir al carrer i ballar. Elemental. Ho van fer així i els hi va sortir Le Défilé. Ara els lionesos, tota la ciutat, l’àrea metropolitana amb suburbis, immigrants, marginals i aturats, preparen un espectacle i surten al carrer. Ara es venen les entrades de la Biennale sense campanya publicitària.
El Défilé es finança amb el pressupost de promoció de la Biennale,. També es finança amb el pressupost de seguretat i de cohesió social, previsió de conflictes ètnics, integració laboral de minusvàlids i d’aturats. Parlem de valor social d’un projecte realitzar per artistes, no per assistents socials.
Aquests milers de ciutadans que ballen amb entusiasme cívic fan art i xalen com bojos. Fan art, no art pobre o art social o art comunitari. A veure si ens entendrem per una vegada. Els projectes que es presenten passen per una selecció acurada si volen rebre l’ajut previst. Treballen durant mesos amb artistes per a posar apunt l’escenografia, el vestuari o les figures ambulants. Mobilitzen i entrenen amateurs i voluntaris. No oblidem que son Le Défilé de la Biennale de la Danse, poca broma. No s’hi valen nyaps ni “chapuzas”.
Per què quan parlem del “valor social” de l’art o de la cultura, no s’hi val qualsevol cosa. L’art es un esforç creatiu que podem trobar en qualsevol persona, que pot arribar allà on el seu talent, el seu treball i els seus mestres el poden dur. Tothom en pot fer, d’art. Nomes caldrà que cadascú reconegui els seus límits. A Lió al carrer, podrem veure milers de dansaires que demostren un esforç extraordinari i molt talent, dirigits per gent que sap què vol dir creació artística. Voluntarisme i populisme, no. Els nyaps no enganyen més que aquells que volen ser enganyats.
És clar que molts no en volen saber res d’això. Molts creuen en l’artista excepcional que normalment trobarem al costat del poder, un brillant a la corona del rei. Una categoria sagrada per a una funció sagrada. Una figura distant que mai entrarà en contacte amb el poble baix. La resta son “activitats populars”, tan se val si són castellers com dansaires, art dels pobres i per a pobres. Pobra gent que sovint amb pretextes d’identitat repeteixen cada any les mateixes activitats sense cap creativitat. Aquí l’art esdevé classista, i sense cap mala consciència.
Alguns no aniran mai a Lió, que queda tan a prop.
Aquí podeu llegir més sobre els criteris del Défilé : http://www.biennale-de-lyon.org/Danse2010/DP-defile_2010.pdf
Aquí podeu veure algunes imatges : http://www.biennaledeladanse.com/fr/lm/part2/defile/