De Barcelona a Lió

De Barcelona a Lió no hi ha tanta distància. És un salt, en cotxe, en tren o en avió, es pot fer en un cap de setmana..

Però penso que alguns hi hauríem d’anar de tant en tant a peu, en peregrinació. Per què a Lió hi ha meravelles que no trobareu si peregrineu a Santiago.

Parlo de Lé Défilé, un espectacle de dansa itinerant al carrer, amb 15 grups que produeixen el seus vestits i les seves coreografies durant 6 mesos de creació i de feina.

Us puc assegurar que no trobareu res semblant a Barcelona. Ara us diré per què.

Si decidiu anar-hi, recordeu que a Lió s’hi menja molt bé. Jo tinc un gran respecte per la gent que cuina bé. El Défilé es fa al setembre, o sigui que us podeu preparar amb temps.

Per cert, a Lió també hi fan la Biennale de la Danse, un esdeveniment de prestigi europeu, que es va passar uns anys sense omplir, tot i la seva qualitat i el prestigi dels seus artistes de primera línia. Però, en lloc de fer-ho a l’estil barceloní, tot contractant experts en màrqueting i una bona campanya publicitària i crear la marca “Barcelona dansa”....varen aplicar la imaginació creativa que tan bé els hi surt a la cuina. Varen inventar Le Défilé.

Era pura lògica. Als lionesos els hi agrada la dansa? Es clar que si. Però això no comença per pagar una entrada i seure. Això comença per sortir al carrer i ballar. Elemental. Ho van fer així i els hi va sortir Le Défilé. Ara els lionesos, tota la ciutat, l’àrea metropolitana amb suburbis, immigrants, marginals i aturats, preparen un espectacle i surten al carrer. Ara es venen les entrades de la Biennale sense campanya publicitària.

El Défilé es finança amb el pressupost de promoció de la Biennale,. També es finança amb el pressupost de seguretat i de cohesió social, previsió de conflictes ètnics, integració laboral de minusvàlids i d’aturats. Parlem de valor social d’un projecte realitzar per artistes, no per assistents socials.

Aquests milers de ciutadans que ballen amb entusiasme cívic fan art i xalen com bojos. Fan art, no art pobre o art social o art comunitari. A veure si ens entendrem per una vegada. Els projectes que es presenten passen per una selecció acurada si volen rebre l’ajut previst. Treballen durant mesos amb artistes per a posar apunt l’escenografia, el vestuari o les figures ambulants. Mobilitzen i entrenen amateurs i voluntaris. No oblidem que son Le Défilé de la Biennale de la Danse, poca broma. No s’hi valen nyaps ni “chapuzas”.

Per què quan parlem del “valor social” de l’art o de la cultura, no s’hi val qualsevol cosa. L’art es un esforç creatiu que podem trobar en qualsevol persona, que pot arribar allà on el seu talent, el seu treball i els seus mestres el poden dur. Tothom en pot fer, d’art. Nomes caldrà que cadascú reconegui els seus límits. A Lió al carrer, podrem veure milers de dansaires que demostren un esforç extraordinari i molt talent, dirigits per gent que sap què vol dir creació artística. Voluntarisme i populisme, no. Els nyaps no enganyen més que aquells que volen ser enganyats.

És clar que molts no en volen saber res d’això. Molts creuen en l’artista excepcional que normalment trobarem al costat del poder, un brillant a la corona del rei. Una categoria sagrada per a una funció sagrada. Una figura distant que mai entrarà en contacte amb el poble baix. La resta son “activitats populars”, tan se val si són castellers com dansaires, art dels pobres i per a pobres. Pobra gent que sovint amb pretextes d’identitat repeteixen cada any les mateixes activitats sense cap creativitat. Aquí l’art esdevé classista, i sense cap mala consciència.

Alguns no aniran mai a Lió, que queda tan a prop.

Aquí podeu llegir més sobre els criteris del Défilé : http://www.biennale-de-lyon.org/Danse2010/DP-defile_2010.pdf

Aquí podeu veure algunes imatges : http://www.biennaledeladanse.com/fr/lm/part2/defile/