divendres, 5 de novembre de 2010

Sobre originals i còpies

Poques coses son més sagrades entre nosaltres que les obres d’art, sobretot els originals. Quan pensem que estem davant d’un original i ens diuen que “només és una còpia”, automàticament sentim que l’objecte sagrat ja no ho és, la llum s’apaga i ens quedem a les fosques.

Qui ho diria, que avui, quan ja estem de tornada de tot o gairebé de tot, encara estem en aquests jocs. Pels més escèptics, una pregunta: qui penseu que té una consideració més intocable entre els barcelonins, l’arquebisbe o en Antoni Tàpies?

Doncs ara resulta que el MNAC ens dóna l’agradable sorpresa de jugar amb el tema. No juga amb l’arquebisbe sinó amb l’art. Poca broma. Ha penjat pels carrers de Barcelona unes reproduccions d’obres d’art “consagrades”. Les trobo molt maques i així he decidit que no cal que vagi a veure l’original a Montjuic. http://www.elmnacprenelcarrer.cat/cat/ubicacion-plano.php

En canvi si que us recomano que aneu a veure una pel·lícula al Verdi que també juga al la frontera del sagrat, aneu a veure “Copia certificada”. No és pas una pel·lícula de missatge, com dèiem abans quan algun volia fer-nos un sermó disfressat de pel·lícula, sinó una pel·lícula de debò, que us deixarà marejats, podeu perdre el nord i sortir-ne completament “laics” sobre els sagrats principis de l’art desprès d’un joc tant divertit.
http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30966/copia-certificada/

Tot plegat, perquè gosen fer una pregunta: què es mes important, l’objecte artístic o la persona que el mira o l’artista que el crea? Una pregunta que podria posar en crisi els nostres valors: vull dir el valor de les fires d’art i de les subhastes boges d’objectes “sagrats”. Quan parlem d’art, parlem de gent o parlem d’objectes?

En fi, que potser que ara no podrem fer tanta conya sobre la Sagrada Família que sembla que aquests dies serà objecte, molt objecte, de veneració per part d’una ciutat que es pensa de debò que és laica, però que ha tingut els túnels del AVE penjant d’un fil durant tot un any, encara que tots els enginyers del planeta els portessin la contrària. A Europa no s’ho creien: un segle esperant el tren d’ample europeu, i ara que finalment ja semblava nostre, la Sagrada Família es plantava al mig.

Per cert, que tot plegat, ho estant construint sense llicència municipal. Per que pels socialistes de l’ajuntament, és un tema sagrat, és clar.

Som un cas. Aneu a veure la pel·lícula, us divertireu. També podeu visitar el MNAC si voleu, però sense fer genuflexions, si us plau. Una mica de dignitat.