dimarts, 28 de setembre de 2010

Invasions massives a la nostra ciutat. No hi ha cap remei?

Pels que vivim a Barcelona o hi fem una visita de tant en tant, ens serà fàcil imaginar-nos la riuada de gent que baixa per la Rambla o si ho preferiu una mica més fi, pel Passeig de Gràcia. Turistes. Altres ciutats coneixen aquest fenomen. Una invasió que sembla inevitable si en volem els beneficis econòmics que comporta.
Ara ens preguntem què hi pinten en aquest fenomen la gent creativa? Segons les estadístiques que tenim, als seus països d’origen, un mínim de 20 a 25 % dels adults són gent que practica les arts, sols o en grup. Podem pensar doncs, que dins d’aquesta riuada indistinta de personal també hi trobaríem una proporció semblant.
Però, em direu, saber-ho no ens arregla res. Si fa no fa, tots es comporten d’una forma semblant. El turisme que hem fabricat és, en bona mesura, un fenomen de masses i la gent es comporta tal com s’espera que es comporti, massivament.
En fi, no sempre. Hi ha gent creativa que ve a Barcelona a practicar una activitat artística, individual o en grup. Cada dia més. I cada dia més, es troben amb gent creativa de la ciutat i fan coses junts. Aquí podem posar molts exemples: els més vistosos son les corals, orquestres i grups de dansa que venen i actuen gratis davant de molt públic. (Si us interessa us podem donar un contacte per a assistir-hi). http://www.barcelonacreativa.info/
Hi ha gent que ve a pintar i conèixer tallers de pintura, que ve a fer fotografia o vídeo, a fer cuina, a aprendre a ballar flamenc…

N’hi ha cada dia més
Es clar que em direu que son un minoria, per que la majoria s’apunten al sol i platja, a les visites de monuments fotografiables, a visitar museus que “cal veure” a tota velocitat. Evident. Per recordem que estem entrant en situacions de “cua llarga” .( Veieu la sèrie dels cinc articles en aquest mateix bloc*).
En dues paraules, això de la « cua llarga » és un fenomen que s’està repetint en tots els mercats culturals: llibres, series de TV, musica, programes de TV…Tot i que el màrqueting cultural continua venent els productes mes massius, cada dia hi ha mes gent que sap utilitzar Internet per a descobrir allò que prefereix, allò que li agrada de debò, encara que sigui minoritari. Les grans audiències baixen, les vedettes prefabricades ja no son allò que eren.
Per això en diuen la teoria de la « cua llarga », per que els productes minoritaris, petits però molt nombrosos, arriben fins i tot, a sumar més que els productes massius promocionats per les grans industries. Passa amb la música, comença a passar amb el turisme. El visitant creatiu prefereix dissenyar-se un viatge al seu gust, on ell mateix actua, on troba col·legues d’altres llocs que comparteixen amb ell el gust per la música o per la gastronomia.
Barcelona ja ha posat en marxa un sistema per a facilitar als visitants creatius les oportunitats que busquen, cadascú la seva. Ara ja està en marxa la formació d’una xarxa de ciutats grans mitjanes i petites de tot Europa, una xarxa de ciutats obertes als visitants creatius. Al desembre es reuneixen a la Pedrera, a Barcelona.

Es una oportunitat per a entrar a la xarxa europea. Paris i Roma ja en formen part.

www.creativetourismnetwork.org
*“La cua llarga” Sèrie de cinc articles sobre com, en el mercat cultural, els grups petits arriben a sumar més que el grup majoritari.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/serie-long-tail-1-la-cua-llarga.html

dijous, 23 de setembre de 2010

Sèrie The long tail 5 ("la cua llarga")

Cinquena i última entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Molta gent creativa fa música a Catalunya. Ho sabem

Això no és una afirmació gratuïta ni un bon desig sense conseqüències. Això és una cosa que està passant i que no fa soroll. És un fet que ens diu que els temps actuals ja no son com eren quan nosaltres érem joves. Que el mon potser funcionarà amb regles de joc diferents mentre alguns es capfiquen en recuperar allò que ja no hi és ni te raó de ser.
Però, això, no és greu, per que tot indica que anem cap a situacions on la diversitat es possible. Que ja no caldrà disfressar-se de persona mediocre i vulgar per a ser acceptat i sobreviure. On cadascú buscarà allò que li agrada de debò, no allò que els altres diuen que ara toca.
Estem sortint del segle de la mediocritat imposada per les multinacionals. Amb talent, un producte diferent i la comunicació idònia podrem sobreviure (no serem els primers ni els mes famosos) però farem la nostra creació i trobarem gent capaç d’apreciar-la. I amb una mica de gràcia, en podrem viure, si som emprenedors.
Però deixeu-me que us expliqui la historia que he començat però que no he explicat fins al final.
Recordeu que us parlava de la fira de musica emergent FIM de Vila-seca. Que organitza anual una trobada cada mes de maig, cada vegada amb mes èxit. Els músics seleccionats es presenten a Internet, ofereixen el seu catàleg. Tenen contactes directes amb els empresaris de sales de concert i troben el seu públic via web, Twitter i Facebook.
El que això té d’especial es que tot plegat funciona sense publicitat i que els millors, arriben cada any a nivells de primera fila en el mercat català. En la proppassada edició s’han presentat uns 600 grups (estan creixent a un ritme sorprenent del 60% a l’any) i 40 surten seleccionats, en tots els estils i idiomes. La promoció on line, de boca a orella, fan possible que un d’aquests grups ompli el Palau de la Musica dues vegades seguides dins del mateix any. Son coneguts, viuen dels concerts.
Han aconseguit allò que durant dècades era impossible aquí i arreu. Fer la musica que ells volen fer, arribar al seu públic, no adaptar-se a les vulgaritzacions prefabricades de les discogràfiques per a competir en el mercat. No arribaran a ser “estrelles“ de discogràfica però fan la musica que volen fer.
Si nomes 40 son seleccionats, què passa amb la resta fins a 600? Doncs, que el maig vinent es presentaran un 60% més de grups. Per que aquest “cercle virtuós“ funciona sobre una “piràmide“ de gent creativa on els millors pugen pel seu talent i on tothom sap apreciar el talent. On molts dels que escolten música també en fan o l’interpreten.
Ara aquesta gent creativa treballa en allò que li agrada i sap fer, creativitat. No estan a la cursa per fer “el salt a la fama“. No lluiten per a ser primers en vendes, sortir a Eurovisión ni omplir estadis. No juguen en un joc ple de trampes on no se’ls hi ha perdut res.
Aquí un es pregunta què caldria fer per que això anés a més. Si no volem caure en manipulacions, la autèntica ajuda ha de donar més formació, més qualitat, mes oportunitats de contacte, més intercanvis.
Per que fent això donem una llum d’esperança en el futur a molts joves, un ingredient de gaudi en la seva vida, un factor de cohesió social, descobrim una forma de societat més sensible i civilitzada, un vehicle de diàleg intercultural, una oportunitat de educar-se de forma mes creativa, oportunitats de feina com artistes, tècnics i emprenedors. Mes dignitat i autoestima.
No es tracta d’ajudar-los, sinó de retirar obstacles, d’obrir portes. Avui ja son molts, molts mes dels que imaginem.
Tot plegat és una qüestió de model social. No som davant del fanatisme de la “secta Internet“. Parlem com hem dit, de talent, treball, sensibilitat, comunicació, d’emprenedors. Tant se val si ho fem o ho trobem a la TV, a Internet o al carrer.

Deixem enrere la massificació i el fanatisme, l’obsessió pel consum, les actituds passives.
Són bones noticies per aquells que us agraden les bones noticies. Aquí sempre en trobareu, això és la meva feina.
P.D: última hora: ens arriba un exemple d’utilització d’Internet per a fer difusió de musica de grups “petits”.

Llegiu l’’article adjunt i visiteu la web... això està funcionant : http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Concierto/cualquier/parte/elpepiespcat/20100912elpcat_14/Tes

dimarts, 21 de setembre de 2010

Sèrie The long tail 4 ("la cua llarga")

Quarta entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Com podem entrar en aquest mon nou que encara no veiem?
Si mirem atentament els exemples d'Amazon, Netflix, Rhapsody i altres, veiem doncs uns fets que es repeteixen: són llocs webs que ofereixen uns fitxers enormes, on es poden trobar èxits musicals o llibres best sellers, al costat d’una immensa “cua“ de productes minoritaris, desconeguts o passats de moda. Ens estan oferint estocs accessibles pel públic, 20 o 40 vegades més grans que els negocis tradicionals del sector.
Aquesta és doncs una primera novetat que trenca amb els mètodes tradicionals, es a dir, una botiga amb pocs exemplars o un magatzem amb estocs petits. Aquestes limitacions d’espai es traduïen en un màrqueting pensat per a vendre pocs productes en grans quantitats, es a dir, un màrqueting de productes per a tothom, promocions massives per a imposar gustos “passats per aigua“ , mercaderia pel “mínim comú denominador“.
Però, atenció, no n’hi ha prou amb disposar d’uns arxius immensos i de fàcil accés. Ara cal que la gent hi arribi a trobar allò que li agrada, cadascú , diferent. Ara ja no cal comptar amb la publicitat per a orientar les compres, la comunicació esdevé de “boca a orella“, son recomanacions fiables les que ens poden guiar entre milers i milers d’opcions.
A les grans webs com les esmentades, això es fa de formes diverses. Hi ha el sistema automàtic que diu al comprador: “si li ha agradat aquest llibre, aquesta cançó, potser li agradarà també...“ . Naturalment, això passa per que la mateixa web ofereixi els grans èxits comercials que atrauen grans quantitats de públic. Aquest públic o una bona part, acabarà també comprant productes minoritaris. Així doncs, els dos extrems de la cua es reforcen, en aquest cas.
Un sistema equivalent consisteix en oferir a la mateixa web els comentaris d’altres lectors sobre un determinat llibre o producte.
Amb posterioritat a l’article “The long tail“ que comentem aquí, apareixen amb força les xarxes socials a Internet, Facebook és la mes utilitzada a casa nostra. Son el sistema ideal per a donar a conèixer llibres o cançons per a mercats minoritaris, gracies al sistema de comentaris i recomanacions entre el propi públic. Les xarxes socials son un vehicle innovador per passar de la informació ( i de la propaganda) a la comunicació (dues persones es comuniquen)
Un altre mecanisme que ja s’ha provat i que , en el cas de les cançons s’ha vist que funciona, consisteix en oferir cançons, una a una, i per un preu que respongui als costos reals. S’ha vist que aquest preu podria rondar els 25 cèntims d’euro sense produir pèrdues (contra els 1,50 euros que continuen cobren les discogràfiques), tenint en compte que no hi ha costos d’empaquetat, distribució i botiga i que sovint son productes ja amortitzats. Es un preu realista que compensa al comprador les molèsties d’anar a comprar productes pirates amb poca qualitat. Però els segells musicals no en volen sentir a parlar i prefereixen no vendre productes minoritaris tot i que podrien facturar tant com ara facturen amb els productes estrella. Però no estan muntats per a treballar així i la mentalitat no canvia fàcilment.
Però, sigui quina sigui la tècnica, el concepte ja funciona i està demostrat que comporta una gran capacitat de compra sobre productes poc coneguts. Vista la inèrcia dels sectors tradicionals, emergeixen per tot arreu iniciatives alternatives que es van consolidant amb inversions molt petites i molta agilitat. Per exemple, el boom de les pel·lícules documentals que no arriben a produir documentals estrella. Però el volum i la qualitat dels documentals s’ha incrementat enormement en els últims anys, sobre temes que tenen un interès específic o un espai territorial limitat
Entre nosaltres tenim noves editorials que fabriquen només una dotzena d’exemplars i en fan una llançament via Facebook. Amb les recomanacions entre lectors , van apareixent els nous compradors i la editorial els va fabricant a mida que arriben.
En aquesta mateixa línia funciona el model de la fira FIM (música al carrer de Vila-seca) que combina la web i la plataforma Internet amb un esdeveniment al carrer, cada mes de maig a Vila-seca. Els potencials compradors descobreixen els nous productes via Facebook, web i YouTube. Però la “compra“ no es fa on line, sinó que es fa via concerts en directe, que te els avantatges de qualitat que no trobarem pas via Internet o mp3.

Cap a on va doncs el futur? Ara ja no tenim excusa per a acceptar la dictadura dels monopolis musicals, però la solució ja es veu que no cau del cel. No és per que Internet funcioni que tot s’arreglarà. Les plataformes alternatives, com la FIM catalana cal fabricar-les i introduir-les. En cada cas, amb la tècnica mes adient segons el públic i el producte. No hi ha una formula per a tots els casos. Cal imaginació i innovació empresarial. Però ara ja podem dir que les coses estan canviant i que la gent creativa te cada dia mes oportunitats per a fer el seu art i per a donar-lo a conèixer.

dijous, 16 de setembre de 2010

Sèrie The long tail 3 ("la cua llarga")

Tercera entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Sense fer soroll, el mercat cultural s’està dividint en dos mons que s’ignoren
Recapitulem: gràcies a Internet, avui son viables productes artístics que abans no ho eren. Llibres, CD musicals, programes de TV, vídeos i pel·lícules que han nascut pensats per un grup minoritari, no per la majoria.
Certament, hi ha el mon de productes tradicionals que funciona, com sempre, amb pocs productes i molt màrqueting. S’adreça a públics de tots els gustos, de totes les cultures, busca el seu mínim comú denominador (mcd), ell nivell de mediocritat més nombrós.
L’altre, el dels productes minoritaris, es un mon emergent, ja ho era fa sis anys i continua més que mai, on podem descobrir productes més afins als gustos de cadascú. Això passa per Internet, encara que el producte que comprem pot ser un concert, un llibre o una pel·lícula. Però son productes que podem descobrir per Internet, no hi ha una promoció publicitària que ens els porti a casa sense buscar-los.
No disposem d’avaluacions econòmiques que comparin els dos mercats, però tenim indicis de que, en molts casos, com el que citem d’Amazon, els productes minoritaris sumen mes, vull dir que facturen més, en total, que els productes best sellers. Més facturació però mes distribuïda, ens allunyem del monopoli tradicional
Ja sé, és difícil de creure.
Estem mirant la televisió, i als informatius ens donen la noticia de que la pel·lícula que ha facturat més de tot l’any, arribarà a Espanya el mes que ve. Fins i tot, ens en ensenyen un tros. Hem de creure que això que veiem, no és publicitat pagada, sinó una noticia “cultural“. La pregunta és, que m’importa a mi quina és la pel·lícula que ha donat més diners? Quin interès o qui qualitat em proposen? Però això sembla que no és el tema.
Es a dir que, en la majoria dels casos estem davant d’un producte fabricat per anar al mercat mcd (recordem, mínim comú denominador). En general, son inversions molt altes on el risc es minimitza per assegurar el retorn. Improbable que un geni del cinema es pugui colar en una fabrica de productes mcd.
Podrem trobar exemples de programes de TV amb molta audiència. De llibres molt famosos, de cançons de moda de l’estiu. La tècnica sempre es la mateixa. Però tot i el triomfalisme, es un sector amenaçat per que el mercat es desplaça cap els productes minoritaris i específics. Les sales de cine o les discogràfiques estan perdent clients contínuament. Diuen que es culpa de la pirateria. Ja en parlarem. El fet es que moltes compres s’estan desviant cap altres productes. Molt temps de les audiències se’n va de la TV cap Internet. Molta gent, cada cop més, no encaixa en el mcd. Volen productes específics que mai tindran grans tiratges (no els necessiten) ni mai surten als informatius de la TV.
Això ens pot explicar la progressiva degradació que en termes generals apreciem a les TV en matèria de qualitat. Produir "per a tots els gustos" amb audiències decreixents, vol dir treballar a cost reduïts. Això es pot traduir en programes d’alta vulgaritat, per exemple. Tenen mèrit avui els programes de qualitat a la TV, que n’hi han.
Per exemple, vull recordar el cas de les series de TV americanes de la productora HBO i altres, amb títols com Mad Men, The wire, Treme (la més recent, sobre la Nova Orleans desprès del Katrina). Son un exemple de qualitat que es promociona sol, es a dir, de boca a orella, per Internet i fóra d’Internet. El seu director i guionista, David Simon ha fet famosa una frase que diu , més o menys. “L’èxit de les meves sèries es que quan escric el guió m’oblido de l’espectador mitjà“
Bé, ho diu més dur, sona fort. Com si tots ens consideréssim “espectador mitjà“. Però, ben pensat, jo sé que no ho sóc pas. Em considero atípic per que no gaudeixo amb les clàssiques pel·lícules d’èxit americanes dels últims temps amb violència permanent i gratuïta, efectes especials monstruosos, sexe sense gràcia, nivell d’intel·ligència propi d’adolescents i també humor amb molt poc estil. Tenen èxit però no son per a mi, son pel mcd o el espectador mitjà. Mitjà? Potser fóra més exacte dir que son el grup mes nombrós, però que només son una part minoritària del mercat cultural. La majoritària som els grups diversos i especials que sumem mes que ells, però que no som noticia de telediari

dimarts, 14 de setembre de 2010

Sèrie The long tail 2 ("la cua llarga")

Segona entrega dels cinc articles que comenten l'article clàssic i famós "Long Tail"
“La cua llarga“, un malson per les cadenes de TV, grans discogràfiques i editors de best sellers.
En aquests últims anys, les cadenes de TV van perdent audiència. Elles saben be a on va a parar : a Internet. Saben qe pels menors de 35 anys, el temps que passen a Internet ja supera el que passen a la televisió.
Els publicistes s’hi trenquen el cap. El públic es va desplaçant però no es concentra en pocs mitjans com sempre havia fet. Ara l’audiència s’esmicola en trossets petits i diversos.
El mateix està passant amb la musica: grups musicals emergents que tenen el seu públic, que viuen de la seva musica. Llibres de segona fila, pensats per públics específics,que arriben a vendre pocs exemplars però amb pocs costos.
Internet sempre està pel mig: avui, la gent que comparteix gustos que no son els majoritaris, arriben a trobar-se, es recomanen productes. Alguns els compraran a Internet, altres no. Molts omplen els concerts de musics que a nosaltres ens poden semblar desconeguts, i ho son per a molts, però tenen els seus addictes.
Passen ara coses curioses: per exemple, cita Anderson el fet de que als USA, amb 1,5 milions de ciutadans d’origen indi de la India, no tenien sales de cinema que projectessin pel·lícules Bollywood. Es clar, els indis estan repartits per tot el país i cap sala podria comptar amb ells. Ara, amb Internet, un públic tan nombrós troba els productes que li agraden sense problemes. Ja no importa que ells siguin un grup minoritari dins del país.
En altres casos, podem trobar els públics concentrats en un mateix territori però poc nombrosos per a donar suport a un grup musical local. Això s’havia vist a Catalunya des de fa molts anys. No hi havia manera de competir amb la producció musical adreçada a tot Espanya. Ara ja no es un problema, per que els grups es promocionen a Internet, hi donen la seva musica gratis, com a mostra, però omplen els concerts amb gent que ja els coneix, que els ha descobert a Internet i que paga per escoltar-los en directe.
Per concretar mes, prendré l’exemple de dues „botigues“ que venen llibres als USA ( de fet, son més aviat dues cadenes), Barnes &Noble, llibreries “físiques“ i Amazon, venedor de llibres on line. Les xifres no son actuals, tenen sis anys, però ens serveixen per a il·lustrar el tema.
Barns&Noble, tot una gran cadena de llibreries té un catàleg de llibres molt limitat , de 130.000 títols, que es correspon amb la limitació d’una botiga. Els prestatges poden oferir uns 1200 títols, no més. Així doncs, aquesta empresa fa les seves vendes, bàsicament, amb títols forts, molts best sellers. Cada llibre ha de donar molta facturació.
Amazon només treballa via Internet i envia el llibre per correu. El seu catàleg disponible pel públic és enorme, és de 2,3 milions de títols. Per que factura més amb els títols petits (això és la “cua“) que amb els pocs títols grans. Com sabem , això és precisament una cua, una part curta i molt ampla, i una part llarga i molt prima.
Com es que Amazon arriba a vendre títols poc coneguts, que no són populars, que ni la TV ni la premsa no destaquen ni promocionen? Aquí ve la diferencia: Amazon ofereix a tot el que compra un llibre per Internet una informació automàtica que proposa nous títols similars al comprador. “Si li ha agradat aquest llibre, potser li agradaran també aquests altres“.
Un altra forma d’Amazon: lectors d’un llibre que el comenten, el critiquen o el recomanen. Aquesta informació també es troba a la web d’Amazon.

Bé, el tema no s’acaba aquí. En parlarem encara

dijous, 9 de setembre de 2010

Sèrie The long tail 1 ("la cua llarga")

Iniciem avui la publicació d’una serie de cinc textos que fan el comentari d’un article clàssic i famós al mon dels negocis Internet relacionats amb la venda de llibres i de musica
Avui no hi ha excusa per la mediocritat. Si teniu talent, feu coses diferents i sabeu comunicar, podeu crear i fer la musica que us agrada de debó. Bones notícies.

Ja sabem que no tots els nois que estant aprenent a tocar el piano, a cantar en una coral o a fer un taller de pintura o de teatre, arribaran a primeres figures. La majoria, no en viuran mai. Però això no és cap problema si sabem entendre que la creativitat artistica és ja un benefici per ella mateixa i encara més quan s’excerceix en grup, quan es presenta en públic.
La gent que practica l’art formen com una piràmide, on molts son a la base, la majoria, alguns arriben a nivells més avançats, amb treballs, talent i un bon mestre. Uns pocs son bons professionals i molt pocs son excel·lents.
Encara que tinguem el nostre sostre personal, per que no tenim més talent o per que no ho treballem prou, la piramide és important, és important formar-ne part. Es bo que gent com nosaltres, del mateix poble o del mateix barri, de la nostra cultura, arribi amunt, que faci coses molt creatives, coses que han sortit de la nostra comunitat. És bó viure, apreciar i coneixer l’art que ve de lluny però també ho és que la creació neixi prop de casa.
Però no ens enganyem, diuen alguns, aquesta gent creativa potser només representa un testimoni, molt autèntic però condemnat de bon principi per la massificació imperant al comerç internacional de la música, la cançó o el cinema. Segons aquesta visió pessimista, estaríem parlant d’una piramide truncada, que no té cap oportunitat de crèixer més enllà d’un cert nivell local o familiar. Com un últim recurs, les subvencions de l’Administració o d'algun esponsor podrien crear excepcions protegides i minoritàries.
És així? Doncs, parlem-ne, per que, encara que la perspectiva ha estat molt fosca durant unes quantes decàdes, ara sembla que veiem escletxes de llum.. Però cal fixar-si amb atenció. Son bones noticíes, per aquells que els hi agraden les bones notícies. Pels que semblen recrear-se en el pessimisme i la lamentació crec que no hi ha res que els pugui treure del seu forat.
En aquesta nota i en algunes que fare aviat, comentaré un article que circula pel mon artistic i d’Internet des de fa sis anys i que sembla que ningu no ha estat capaç de desmentir. Es tracta de l’autor Chris Anderson, director de la revista Wired, publicació amb molta inflluència dins d el sector de noves tecnologies i d'Internet. L’article es titula "The long tail", que podem traduir com "La cua llarga“.
No us inundaré aqui amb xifres i gràfiques, és un article de màrqueting, però intentaré resumir alguns aspectes essencials. Crec que per una persona que vulgui tenir avui una visió actualitzada de la cultura i de l’art i que faci una aposta per la gent creativa, aquest és un tema substancial. No podem esperar deu anys per a saber i entendre com Internet ha fet un impacte a la nostra cultura i per a entendre la naturalesa d’aquest impacte. Ara ja es pot veure.
Per això, intentaré explicar-me curt i senzill.
Curt i senzill, alló que Anderson explica i argumenta és el seguent: Internet i les seves plataformes de comunicació, ben utilitzades, estan canviant les regles de joc al mercat mundial de la musica, dels llibres i del cinema i el video. Fins fa pocs anys, les grans multinacionals d’aquests sectors havien apostat per vendre i promocionar pocs productes en cada moment. Eren els "famosos", les estrelles, "los 40 principales". Evidentment, aquests pocs productes eren adreçats al "mínim comú denominador", havien d’agradar a tothom o gairebé tothom. Famosos fabricats i promocionats amb uns mitjans molt potents, aplicats a un nombre reduït de productes. Eren i encara són imparables.
Ja tenim doncs en marxa la massificació cultural, un esforç de màrqueting per a influir sobre els gustos de la gent, amb independència de les seves arrels artístiques o literàries. Però aquesta situació, encara que no ens n’adonem, està de baixa. Les vendes dels "numero u" en cançó, en llibres, en cinema, ja no son el que eren i el sectors estan en crisi. Grans empreses també estan en crisi, tot i que ara es veuen més pelicules que mai, es llegeixen mes llibres que mai, s’escolta mes musica que mai.
I no tot se’n va en pirateria, com semblen afirmar tossuts que estan fent aigues de forma irreparable. Ben cert, la pirateria hi és. Però també hi han les vendes que van als que no són "numero u". A tot el món, hi ha una emergència de cancó, llibres i cinema que té públics minoritaris, però tanmateix és molt públic. Són productes de públics reduits però sumats son majoria, per tant són productes viables.
És clar, Internet hi té molt a veure. Però ja en continuarem parlant a la pròxima nota.

dimecres, 8 de setembre de 2010

“Societat i cultura”: l’aposta del CONCA

Un lector que no vol que diguem el seu nom però que demostra que en sap i que està a l’aguait, m’avisa de que en CONCA també treballa en la línia europea de “valor social de l’art i de la cultura”. No en tenia ni idea i m’alegra saber-ho. http://www.escacc.cat/ca/contingut/el-conca-presenta-el-seu-primer-informe-anual-sobre-l-estat-de-la-cultura-a-catalunya-1084.html

En primer lloc, vull agrair a aquest lector aquest cop de mà discret però efectiu. Així son els lectors del blog, pocs i bons.
També vull aprofitar l’ocasió per a comentar que la meva idea sobre el CONCA ha canviat. La veritat és que desprès del seu conflicte inicial ja no em feina il·lusions sobre la seva independència del statu quo politico-cultural (aquell centenar que son algú en aquest país...). Un vot de confiança per Francesc Guardans. Aquesta línia que podeu trobar al seu Informe anual es traduirà, diuen, en un esforç per a produir indicadors adients i en fets que el seu futur Pla Estratègic anirà definint.
Estem davant d’un canvi de mentalitat tant potent, de l’elitisme i la foscor al servei social i la transparència, que no sabem imaginar el trasbals que portarà.
Aquesta és la millor medicina per a escombrar les corrupcions que no volem que es tornin a repetir (i que es repetiran mentre funcionem amb subvencions i accions de prestigi).
Encara que, de moment, tinc la impressió personal, de que l’Informe anual del juny passat, va ser d’una total discreció. Llegeixo tres diaris al dia i butlletins del ram i no ho havia vist subratllat enlloc.

Del que diu el diagnòstic del document en qüestió, m’agrada allò de donar prioritat a iniciatives que incideixin en la capacitat creativa de les comunitats, la presa de poder cultural per part dels territoris, la gestió de la diversitat cultural i la participació proactiva dels ciutadans més enllà de la seva consideració com a consumidors culturals.
En fi, que els hauré de fer socis honoraris d’aquest blog de Gent Creativa.
Altres temes interessants: la projecció de la cultura a la societat, a l’economia, a l’educació. Més atenció a la creació i menys a la conservació del patrimoni. Més inversió i menys subvenció. Trobar formes per a millorar el diàleg intercultural amb les noves immigracions, fomentar la creació d’empreses.
El CONCA s’ha definit. Haurem de veure com es defineixen les politiques culturals dels partits ara que s’acosten eleccions. Personalment, la meva anticipació és una mica trista: cap partit no hi farà cap esment. Van massa ocupats en temes massa importants que jo no acabo d’entendre. Si tinguéssim una sorpresa!

dimarts, 7 de setembre de 2010

Podem parlar del valor social de l’art?

És a dir, podem afirmar que l’art crea un benefici per la societat? Podem pensar en molts aspectes d’interès per la societat, com trobar feina pels joves, millorar la salut, millorar la cohesió social i superar marginacions, superar els conflictes entre immigrants i natius, activar la creativitat i la innovació d’una empresa, millorar les relacions de la ciutat amb la natura.
Els que creiem en la gent creativa, n’estem convençuts. Però potser estem vivint d’il·lusions. En temps de crisi hi ha gent que necessita coses sòlides, ens diuen. Ens tornem materialistes sense remei. No?
Doncs ara voldria comentar un fet que no es pas anecdòtic. Precisament ara que estem en temps de crisi...
Podem afirmar que cada vegada serà més difícil que els politics adjudiquin diners públics que no comportin un benefici social evident, si pot ser, mesurable.
En alguns casos podrem dir: 1 euro d’inversió en una organització social o cultural comporta 4 euros de valor social, per exemple. La paraula “subvenció” anirà desapareixent del vocabulari i , sobretot, dels pressupostos municipals o de la Generalitat.
Alguns es posaran les mans al cap horroritzats, altres pensarem que ja era hora. Però, tant se val, la crisi és aquí i anirem veient novetats.
Per exemple, qui ens havia de dir que veuríem les nostres estimades caixes d’estalvis en plena operació de fusions i sanejaments desprès de l’orgia de les hipoteques? Doncs ho estem veient, si senyor, i per una decisió que no ve de Barcelona ni de Madrid, que podem nomenar de tipus “federalista” de la Unió Europea. O sigui que, gracies a la crisi, les caixes es reformen i la UE actua com si Europa fos una federació. Hi encara hi ha qui diu que el federalisme va de baixa)

Doncs, a Europa també s’està cuinant la pròxima novetat: el valor social del tercer sector. Com sabem, el tercer sector es refereix a les entitats no lucratives, de salut, socials o culturals.
La ultima convocatòria de la Cultural Action Europe, CAE, el lobby o grup de pressió de política cultural més potent d’Europa ens convoca pel mes que ve a una Conferencia amb un títol en anglès difícil de traduir “The time is now” que ve a ser com un toc de trompeta (en català potser direm “Ara toca”)
I que toca ara? Dons, segons diuen, ara toca mesurar el valor social de les entitats culturals. Sembla doncs, que els politics voldrien saber si per un euro d’inversió en entitat cultural es generen per exemple, 4 euros de valor social, o 10 o cap.
Qui en vulgui saber més, sobre com es mesura aquesta cosa tan difícil, aquí tenim la publicació que ens envia la mateixa CAE, “Measuring social value. The gap between policy and practice” de Claudia Wood Daniel Leighton. És un document que ja circula a Gran Bretanya. Amb aquesta Conferencia, la tindran sobre la taula milers d’entitats culturals a tot Europa. Us adjuntem el document sencer que faciliten gratuïtament pel sistema Creative Commons www.creativecommons.org. La propietat de la publicació és de Demos
Però, com ja es costum en aquest Blog, no us demanem el sacrifici d’estudiar-vos aquest document. Aquí el teniu , en tot cas disponible , per si la vostra entitat ja vol posar-se en remull de cara al que ens arribarà aviat (de moment les coses ja s’estan posant més difícils amb això que en diuen el “decret Millet” que consisteix en exigir a les fundacions catalanes una sèrie de dades financeres sobre els seus dirigents. Personalment crec que, per la majoria de dirigents d’aquest ram, que son mes aviat pobres, un maldecap afegit. Pels pocs que viuen bé, no calia, per que son prou coneguts, no?)
Però, tot i la gravetat del cas del Palau de la Música, això potser es anècdota i quedarà en anècdota si segueix la aparent parsimònia de nostra societat per a reaccionar davant dels delictes del nostres prohoms. El Palau no sembla un problema europeu sinó català, un cas de policia, jutge i... una mínima vergonya publica dels importants locals, dels selectes. Els “selectes” 100 que son a tot arreu, com explicava fa un temps el propi Millet a qui volgués escoltar-lo. En tot cas, poc te que veure amb l’art i la cultura.
El que si que te que veure, és com s’administra el diner públic que, de bona fe i sense prejudicis politics, s’aplica a promoure l’art a Catalunya. D’això parla aquest document europeu, encara que no sempre podrem arribar a xifrar el valor social de forma tant matemàtica com ells ho presenten.
Però d’això es tracta. De reconèixer a l’art el seu potencial valor social. De no donar per entès que qualsevol expressió artística hauria de disposar de diners públics. Que cal justificar el valor social de l’acte artístic si no volem que la gent ens acabi dient que els temps estan molt durs per a pagar-se aquestes alegries que sovint son en benefici de grups molt limitats. Sovint son els sectors socials mes necessitats de “valor social” els que queden mes lluny de les activitats artístiques més alimentades pel diner públic.
L’art per l’art ho justifica tot? No és una qüestió metafísica sinó dramàtica, quan hi ha crisi que hi ha, quan van mal dades.