Tercera entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Sense fer soroll, el mercat cultural s’està dividint en dos mons que s’ignoren
Recapitulem: gràcies a Internet, avui son viables productes artístics que abans no ho eren. Llibres, CD musicals, programes de TV, vídeos i pel·lícules que han nascut pensats per un grup minoritari, no per la majoria.
Certament, hi ha el mon de productes tradicionals que funciona, com sempre, amb pocs productes i molt màrqueting. S’adreça a públics de tots els gustos, de totes les cultures, busca el seu mínim comú denominador (mcd), ell nivell de mediocritat més nombrós.
L’altre, el dels productes minoritaris, es un mon emergent, ja ho era fa sis anys i continua més que mai, on podem descobrir productes més afins als gustos de cadascú. Això passa per Internet, encara que el producte que comprem pot ser un concert, un llibre o una pel·lícula. Però son productes que podem descobrir per Internet, no hi ha una promoció publicitària que ens els porti a casa sense buscar-los.
No disposem d’avaluacions econòmiques que comparin els dos mercats, però tenim indicis de que, en molts casos, com el que citem d’Amazon, els productes minoritaris sumen mes, vull dir que facturen més, en total, que els productes best sellers. Més facturació però mes distribuïda, ens allunyem del monopoli tradicional
Ja sé, és difícil de creure.
Estem mirant la televisió, i als informatius ens donen la noticia de que la pel·lícula que ha facturat més de tot l’any, arribarà a Espanya el mes que ve. Fins i tot, ens en ensenyen un tros. Hem de creure que això que veiem, no és publicitat pagada, sinó una noticia “cultural“. La pregunta és, que m’importa a mi quina és la pel·lícula que ha donat més diners? Quin interès o qui qualitat em proposen? Però això sembla que no és el tema.
Es a dir que, en la majoria dels casos estem davant d’un producte fabricat per anar al mercat mcd (recordem, mínim comú denominador). En general, son inversions molt altes on el risc es minimitza per assegurar el retorn. Improbable que un geni del cinema es pugui colar en una fabrica de productes mcd.
Podrem trobar exemples de programes de TV amb molta audiència. De llibres molt famosos, de cançons de moda de l’estiu. La tècnica sempre es la mateixa. Però tot i el triomfalisme, es un sector amenaçat per que el mercat es desplaça cap els productes minoritaris i específics. Les sales de cine o les discogràfiques estan perdent clients contínuament. Diuen que es culpa de la pirateria. Ja en parlarem. El fet es que moltes compres s’estan desviant cap altres productes. Molt temps de les audiències se’n va de la TV cap Internet. Molta gent, cada cop més, no encaixa en el mcd. Volen productes específics que mai tindran grans tiratges (no els necessiten) ni mai surten als informatius de la TV.
Això ens pot explicar la progressiva degradació que en termes generals apreciem a les TV en matèria de qualitat. Produir "per a tots els gustos" amb audiències decreixents, vol dir treballar a cost reduïts. Això es pot traduir en programes d’alta vulgaritat, per exemple. Tenen mèrit avui els programes de qualitat a la TV, que n’hi han.
Per exemple, vull recordar el cas de les series de TV americanes de la productora HBO i altres, amb títols com Mad Men, The wire, Treme (la més recent, sobre la Nova Orleans desprès del Katrina). Son un exemple de qualitat que es promociona sol, es a dir, de boca a orella, per Internet i fóra d’Internet. El seu director i guionista, David Simon ha fet famosa una frase que diu , més o menys. “L’èxit de les meves sèries es que quan escric el guió m’oblido de l’espectador mitjà“
Bé, ho diu més dur, sona fort. Com si tots ens consideréssim “espectador mitjà“. Però, ben pensat, jo sé que no ho sóc pas. Em considero atípic per que no gaudeixo amb les clàssiques pel·lícules d’èxit americanes dels últims temps amb violència permanent i gratuïta, efectes especials monstruosos, sexe sense gràcia, nivell d’intel·ligència propi d’adolescents i també humor amb molt poc estil. Tenen èxit però no son per a mi, son pel mcd o el espectador mitjà. Mitjà? Potser fóra més exacte dir que son el grup mes nombrós, però que només son una part minoritària del mercat cultural. La majoritària som els grups diversos i especials que sumem mes que ells, però que no som noticia de telediari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada