divendres, 30 de setembre de 2011

Joves sense dignitat, joves amb dignitat

Aquest estiu ha passat una cosa bona, una alegria.
Un jove de 26 anys, originari d'un barri pobre de Veneçuela, és director d'opera al teatre La Fenice de Venecia
La Fenice no es qualsevol cosa. El teatre on Verdi va estrenar la Traviata. Que això li passi a un noi de barri tampoc no és qualsevol cosa.
Algú pot pensar que així son els genis artístics, que salten totes les barreres socials i la musica acaba triomfant, com a les peli cules de Hollywood.

Però aquest noi que es diu Diego Matheuz ni s'ho ha fet tot sol ni ha perdut de vista el seu barri. Aquest noi forma part d'un moviment musical creat ja fa anys per Jose Antonio Abreu, un gran home que va entendre que els nois de barris pobres també podien accedir a la musica i als nivells més alts, si tenien talent, si rebien el suport necessari i si treballaven com cal.

Diego és doncs un més d'aquests nois, son milers de joves creatius, que han rebut formació musical, han format orquestres juvenils, han progressat amb independència de la seva classe social.
Molts altres companys seus fan el mateix camí com amateurs o com professionals, quadascú segons el seu talent. Aquí podeu trobar més informació sobre aquest moviment.

Abreu va tenir una pensada genial: els nens i joves dels barris no necessiten rebre sinó donar. Quan et reconeixen la teva capacitat, quan et donen oportunitats d'oferir els teu talent als altres, quan et proposen un ajut si fas un esforç, la teva dignitat dona un pas endavant. La teva, la de la teva família, la dels teus amics.
De la dignitat dels joves n'hem sentit a parlar molt aquest estiu. Hem vist que sortien al carrer no per a demanar beneficis sinó per a afirmar la seva dignitat. Això ho hem vist aquí mateix, a Espanya, al Marroc, a Tunísia, a Líbia, a Egipte, al Yemen, a Israel, a Síria. També hem vist els joves sense dignitat a Londres.
Molts no ho acaben d'entendre. Què demanen? es pregunten, quina llista de reclamacions presenten? Penso que aquests joves diuen coses molt diverses, sovint incoherents. Però la gran sintonia que han trobat entre la majoria dels ciutadans, joves i grans, ve de la seva afirmació de dignitat. Quan els abusos son tan clars i no està clar qui doni la cara, nomes queda la dignitat i la indignació.
Amb la musica, a la Fenice, han donat una lliçó de dignitat a gent que ja no es recordaven del sentit d'aquesta paraula.
Nota. a partir d'avui iniciem un espai on trobareu links de tot el mon, d'entitats que fan projectes de gent creativa. En presentarem un cada dia. Creiem que poden ser útils per aquells que volen impulsar projectes de gent creativa
Iniciem doncs la serie amb http://www.culturepourtous.ca , una entitat del Canadà que realitza projectes artístics amb valor social. Al programa "Art au travail" realitzen tallers artístics a empreses per a promoure la creativitat o el treball en grup.
Si teniu referències d'entitats d'aquestes, us agrairem molt que ens ho feu saber a tots

dimarts, 20 de setembre de 2011

El meu amic jueu

Fa poc, a Barcelona, vaig anar a escoltar un concert gratis. el donaven un grup d'alumnes de la universitat de Princeton, dels Estats Units.
Aquí els podeu veure, hi ha la foto del cor, amb els seus vestits blaus. També s'hi explica com organitzen aquests concerts des de la fundació Turisme creatiu.

Cantaven molt bé, el concert era fantàstic i ells eren gent molt simpàtica. Gent creativa, és clar. Venen a Barcelona, canten gratis, canten amb corals barcelonines. Al final , vaig parlar , per casualitat, amb un d'ells. Li vaig dir, vosaltres sou nord-americans, però us podeu considerar ciutadans de Barcelona. És ben clar, veniu, canteu per a nosaltres, ho feu amb gent d'aqui. Què més es pot demanar? Us podeu sentir a casa vostra entre nosaltres. La musica pot fer aquests efectes, ja ho sabeu.

Després varem continuar parlant, tot visitant l'Eixample, passejant. Per casualitat va dir que ell era jueu i vaig aprofitat per a fer-li algunes preguntes, per curiositat. No veig un jueu cada dia ni cada mes. Li agradava parlar i li podies dir les coses sense problemes.

Be, no us diré tot el que vaig aprendre, però si que us vull confiar un secret, una pregunta em va quedar pendent. Per què em sentia tant incòmode quan vaig saber que era jueu? Què ens passava?

Ell em va dir d'entrada: molta gent ens confon, creuen que tots som el mateix, que tots pensem el mateix. Però nosaltres som gent, jo soc gent. No som una tribu ni una secta. Crec que ens agrada ser oberts, de tot arreu, tenir idees pròpies, ser diversos. Com a mínim, sé que a mi m'agrada. Voldria que la gent em veiés així, tal com soc.

Allò que els jueus compartim, va continuar, no és pas fàcil de dir. Una religió, una llengua, una tradició? Segur que no ens posaríem pas d'acord tots plegats. Però , en tot cas, allò que fa o diu un Estat determinat, no ens representa pas a tots. Com si ara anessis a creure que tots els italians parlen i pensen com en Berlusconi.
Tots tenim la nostra creu , vaig pensar

Personal ment, sé que no podria dir res dels jueus, la meva ignorància és total. Vull dir dels que avui viuen per tot el mon, de les persones reals. No parlo de històries, no de mites ni fantasmes. Per a fantasmes, nosaltres, que anàvem a l'esglesia al meu poble, a l'ofici de Dijous Sant, amb un carrau que feia un soroll de mil dimonis, a "matar jueus"! Ja em direu si podem començar a parlar de fantasmes; en trobaríem potser als armaris personals? Per no dir que llegiem una historia infantil on els jueus d'una sinagoga de Toledo sacrificaven una criatura per a fer els seus rituals. Més val que ho oblidem. Però no li donemmassa depresa la culpa a Franco o a l'esglesia, aquí tothom ho feia, ningú ho criticava, eren tradicions populars que es compartien sense més.
Hi han tradicions i tradicions, no?

Avui, les meves relacions amb els jueus no existeixen. Per això m'agradava parlar amb aquell noi. Em feia un efecte semblant al que vaig viure quan vaig trobar-me amb el primer rus de veritat desprès d'anys i anys de sentir- ne parlar a casa com dels rojos mítics de la nostra postguerra. Un altra tradició que compartíem les famílies de dretes i cristianes, com la meva.

M'agradaria saber-ne mes dels jueus, potser aquell noi no era una excepció. Potser n'hi han molts que son oberts, cultes, emprenedors, creatius.. Ja se sap que la gent així ho pot tenir difícil. Potser ens estem perden oportunitats, els fantasmes del passat no ens haurien de frenar la curiositat, no?

divendres, 16 de setembre de 2011

La Jennifer, art i societat



Avui aquí ens divertirem amb la Jennifer, una xoni de Castefa
Que traduït al llenguatge normal (què vol dir normal avui?) vol dir: que hi ha una nova cançó que te un gran èxit a Facebook., d'un grup emergent anomenat els Catarres (que , segurament no coneixeu), que parla d'un Romeo català que s'enamora d'una noia. El cas és que el Romeo és un catalanista d'una peça i la noia, la Julieta, és una xoni de Castefa, o sigui una noia de família originaria del sur que parla castellà (abans en dèiem xarnegos). Castefa és Castelldefels, en aquests ambients.

Però no en parlarem per pura diversió. Si només fos per a riure, us donem el link i prou. Per que avui tenim una bon cas d'allò que tractem a Gent Creativa, un cas d'art i valor social. Avui veurem com l'art pot entrar a la vida del dia a dia de la gent amb efectes molt positius. Pot fer miracles. Ja ho veureu tot seguit.

Però mireu com canten i en parlem:

I ara mireu com l'expresident de la Generalitat ens explica què acabeu de veure. Això no és pas una broma, com podríeu creure. Aquí està passant alguna cosa:

S'ha de reconèixer al senyor Pujol un sentit de l'humor que no és freqüent en el seu gremi. Ell s'ho pot permetre per que ja està jubilat. Encara que altres han entès que no parla pas per a riure sinó per que la cançó ha fet diana i ell ho sap molt bé. Està preocupat.

Per a completar a informació: la Vanguardia li dedicava al tema mitja pagina fa un parell de dies. Tot plegat una inesperada i increïble reacció per aquests nois i noia, els nomenats Catarres, que es llencen sols per la vida musical i que troben uns promotors de luxe.


Bé, cadascú en traurà el que voldrà, d'això és tracta. Per que la cançó no és partidista, la caricatura no és pas agressiva. Aquests nois son fins. Vist en perspectiva, ara em semblen els de la Trinca, que sempre els he considerat genials, d'un humor partidista. Feien llenya del contrari. Tan legitim com vulgueu, però no deixa de ser "humor contra algú". Aquí hi ha humor i prou. Una perla de comunicació en temps de joc brut i violent. Estil Barça, diríem.

Això és un retrat d'un noi que el podrem trobar pel carrer cada dia, un retrat del Romeo catalanista que va pel mon blindat amb els seus atributs patriòtics.Es tan freqüent que ja no ens crida l'atenció i ell es considera d'allò més normal. Fins que un dia es troba a l'altre. Algú que és diferent. Tota una història del nostre temps.

En fi, molt be pels Catarres, molt bé pel senyor Pujol , molt be per la Vanguardia. Aquest Romeo podria ben be ser fill o net d'un lector típic seu. Es doncs un punt a favor per la seva redacció.

En fi, son els miracles que pot fer l'art, ja us ho deia. Amb modèstia, elegància, sense trencar cap plat , han fet una diana.
En temps de crispació, els llops d'una i altra banda s'han quedat amb la boca oberta, no saben si es carn o peix. És humor


dimecres, 14 de setembre de 2011

Musiques, pàtries i gent.



Us proposo que mireu aquest vídeo.És un moment molt especial, irrepetible.La RAI el va filmar amb molta gràcia, fa uns mesos , a l'opera de Roma. Veureu que el públic canta amb el cor i l'orquestra de forma molt emotiva.Alguns troços son una mica foscos per que no hi havien focus, no estava previst, va ser una explosió espontània.

Sembla que Itàlia passa per un mal moment, que ja dura massa. Aquell dia, l'opera que tocaven era Nabucco de Verdi i la dirigia Muti.A l'escenari, el cor acabava de cantar el "Va pensiero". És el cor dels esclaus jueus presoners a Babilònia. Canten per la llibertat, per la seva pàtria perduda. El vídeo arrenca just en aquest punt i es produeix allò que no estava previst.

El director els anima a cantar un altra vegada el "Va pensiero", i tota la sal dreta canta amb emoció amb el cor de l'escenari. Se'm va posar la pell de gallina quan ho vaig escoltar i veure. No us ho perdeu. Aqui les meves paraules no valen gran cosa, és la musica.

Vaig pensar: els italians tenen sort de tenir una pàtria i una musica que els hi va regalar Verdi. Jo no tinc una cosa semblant.
Però mica a mica vaig sentir que jo en formava part. Que hauría cantat amb ells per la meva pàtria, amb els italians i amb els jueus de Babilònia, tot i que no soc no italià ni jueu. O potser si que ho soc una mica: ara que he cantat amb ells em sento italià i jueu, amb la seva gent, no amb els seus Estats.

Després he pensat que sento una empatia semblant amb altres musiques i altres pàtries. La sento amb el "Freunde", l'himne de l'alegria, un poema en alemany i una musica que compartim els europeus.
També em sento una mica francès quan sento la Marsellesa. Francès amb els francesos, no amb l'Armeé ni la France.

Una cosa semblant em passa amb "l'Estaca". És l'himne de la gent que vol la llibertat. El cantàvem a Catalunya i també el varen cantar a Madrid. Amb tota aquesta gent i amb aquesta musica em trobo a casa. També m'hi trobo ara amb els indignats, encara que els pobres no tenen musica. És una sentiment que comparteixo amb ells, encara que no sempre diuen ni fan allò que jo diria o faria.

Encara tinc més musiques, que ja no son del nostre temps però que comparteixo amb nostàlgia. Parlo de "We shall overcome" com la cantava Joan Baez quan érem joves i compartíem llibertat i democràcia amb gent d'America i de tot el mon. Encara més lluny en el record, la Internacional, que no en sabia les paraules però això no tenia importància.

Aquestes coses de l'empatia son com son, no com haurien de ser. Cadascú te les seves. Ara a mi se'm presenta el "Va pensiero" i em sento italià, jueu , del Magreb, mediterrani. Em sento gent amb aquesta gent, no dels Estats. Crec que sovint els Estats s'apropien de les musiques de la gent. És una llàstima, una confusió.
Penso que a molta gent li passa una cosa semblant però que no ho expliquen. Potser no hi pensen. Jo tampoc no hi havia pensat fins que vaig trobar aquest vídeo