dimarts, 20 de setembre del 2011

El meu amic jueu

Fa poc, a Barcelona, vaig anar a escoltar un concert gratis. el donaven un grup d'alumnes de la universitat de Princeton, dels Estats Units.
Aquí els podeu veure, hi ha la foto del cor, amb els seus vestits blaus. També s'hi explica com organitzen aquests concerts des de la fundació Turisme creatiu.

Cantaven molt bé, el concert era fantàstic i ells eren gent molt simpàtica. Gent creativa, és clar. Venen a Barcelona, canten gratis, canten amb corals barcelonines. Al final , vaig parlar , per casualitat, amb un d'ells. Li vaig dir, vosaltres sou nord-americans, però us podeu considerar ciutadans de Barcelona. És ben clar, veniu, canteu per a nosaltres, ho feu amb gent d'aqui. Què més es pot demanar? Us podeu sentir a casa vostra entre nosaltres. La musica pot fer aquests efectes, ja ho sabeu.

Després varem continuar parlant, tot visitant l'Eixample, passejant. Per casualitat va dir que ell era jueu i vaig aprofitat per a fer-li algunes preguntes, per curiositat. No veig un jueu cada dia ni cada mes. Li agradava parlar i li podies dir les coses sense problemes.

Be, no us diré tot el que vaig aprendre, però si que us vull confiar un secret, una pregunta em va quedar pendent. Per què em sentia tant incòmode quan vaig saber que era jueu? Què ens passava?

Ell em va dir d'entrada: molta gent ens confon, creuen que tots som el mateix, que tots pensem el mateix. Però nosaltres som gent, jo soc gent. No som una tribu ni una secta. Crec que ens agrada ser oberts, de tot arreu, tenir idees pròpies, ser diversos. Com a mínim, sé que a mi m'agrada. Voldria que la gent em veiés així, tal com soc.

Allò que els jueus compartim, va continuar, no és pas fàcil de dir. Una religió, una llengua, una tradició? Segur que no ens posaríem pas d'acord tots plegats. Però , en tot cas, allò que fa o diu un Estat determinat, no ens representa pas a tots. Com si ara anessis a creure que tots els italians parlen i pensen com en Berlusconi.
Tots tenim la nostra creu , vaig pensar

Personal ment, sé que no podria dir res dels jueus, la meva ignorància és total. Vull dir dels que avui viuen per tot el mon, de les persones reals. No parlo de històries, no de mites ni fantasmes. Per a fantasmes, nosaltres, que anàvem a l'esglesia al meu poble, a l'ofici de Dijous Sant, amb un carrau que feia un soroll de mil dimonis, a "matar jueus"! Ja em direu si podem començar a parlar de fantasmes; en trobaríem potser als armaris personals? Per no dir que llegiem una historia infantil on els jueus d'una sinagoga de Toledo sacrificaven una criatura per a fer els seus rituals. Més val que ho oblidem. Però no li donemmassa depresa la culpa a Franco o a l'esglesia, aquí tothom ho feia, ningú ho criticava, eren tradicions populars que es compartien sense més.
Hi han tradicions i tradicions, no?

Avui, les meves relacions amb els jueus no existeixen. Per això m'agradava parlar amb aquell noi. Em feia un efecte semblant al que vaig viure quan vaig trobar-me amb el primer rus de veritat desprès d'anys i anys de sentir- ne parlar a casa com dels rojos mítics de la nostra postguerra. Un altra tradició que compartíem les famílies de dretes i cristianes, com la meva.

M'agradaria saber-ne mes dels jueus, potser aquell noi no era una excepció. Potser n'hi han molts que son oberts, cultes, emprenedors, creatius.. Ja se sap que la gent així ho pot tenir difícil. Potser ens estem perden oportunitats, els fantasmes del passat no ens haurien de frenar la curiositat, no?