dimarts, 22 de desembre de 2009

Otavalo: una visita pensada per a gent creativa

Mica a mica anem desplegant les activitats d’aquest blog, totes pensades per a gent que creu en la creativitat de la gent.

Varem començar per penjar alguns comentaris i idees, desprès projectes, mes endavant vídeos amb entrevistes...

Ara agafem la maleta i anem a Otavalo, als Andes, a l’Equador

Una visita a la gent creativa d’aquell país, en un entorn natural extraordinari, acompanyats per la fundació cultural AMARU.
Otavalo és una població molt coneguda a tot el mon per ser el centre més consolidat d’artesania indígena dels Andes. Els comerciants otavalos d’artesania son a totes les grans ciutats del mon i precisament al mes de febrer tornen a la seva ciutat d’origen per a celebrar la seva festa, el Pauca Raimi o festa de les flors
Els grups musicals andins també tenen Otavalo com a punt de referència.

Tot son bones raons per a visitar la ciutat i les muntanyes del voltant, sobretot si hi anem en un grup petit de gent creativa i acompanyats per gent del propi país. És una oportunitat de conèixer una cultura viva que sap recuperar els seus elements tradicionals sense convertir-se en peça de museu.
La visita que us recomanem aquí l’organitza FUSIC, del dia 2 al 9 de febrer
FUSIC és reconeguda als fòrums turístics internacionals per la seva capacitat per a portar gent creativa a Barcelona i facilitar-los les relacions amb artistes i espais de creació barcelonins. La UNESCO va convidar FUSIC a presentar la seva formula innovadora al congrés de Ciutats Creatives de Santa Fe, Nuevo Mexico, l’any passat.
Ara us volem recomanar doncs una novetat de FUSIC: una visita a Otavalo que compta amb l’art i l’experiència d’una activitat ja consolidada a Barcelona. Una visita pensada per a gent creativa
Per a mes detalls visiteu www.fusic.org o descarregueu-vos el document

dimecres, 16 de desembre de 2009

Gent Creativa al mapa d’Europa...

No sabeu la satisfacció que dona quan fas clic al mapa d’Europa (a Barcelona) i us surt “Gent Creativa”.Us convido a xalar amb nosaltres. És gratis. Estem entre els blogs culturals europeus: http://www.labforculture.org/en/resources-for-research/contents/research-in-focus/cultural-blogging-in-europe/european-cultural-blogging-map
Si no veieu Barcelona, cal triar la pestanya”most recent”.
www.labforculture.org no és qualsevol cosa. És una web que cobreix 50 països europeus sobre temes d’art i cultura i que es publica en sis idiomes.
L’editor es la European Cultural Foundations d’Amsterdam.
Us preguntareu si té alguna cosa a veure amb la promoció de la creativitat. Precisament, doncs sí...
Per exemple, sii visiteu els “projectes seleccionats” a http://www.labforculture.org/es/estudios-de-casos podeu trobar Strangers Festival, uns tallers de vídeo per a joves, que es celebren a cada ciutat, especialment interessants pels que treballen amb joves, amb l’al·licient de facilitar intercanvis entre joves de tot Europa. Podeu demanar un DVD que envien gratuïtament.

divendres, 11 de desembre de 2009

El Ministeri de Cultura podria tancar webs?

Molt bé, i per què no podria tancar diaris?
Salta a la vista que molta gent encara no entén el que estem vivint, no entenen que estem canviant d’era.
Què ens diuen aquests musics que surten al carrer amb pancartes? Qui son aquesta gent? De debò està en perill la creació musical?
Potser s’està acabant una època i està començant una altra. Els canvis d’era poden ser molt injustos per alguns, beneficiosos per altres. Potser hauríem de mirar de facilitar la transició en lloc de bloquejar les actituds
Des d’aquí voldria fer algunes suggeriments per a trobar sortides a aquest embolic.
Per exemple, ara hi han molts musics que arriben al seu públic amb les seves creacions, més que mai. Amb Internet, els nous valors tenen oportunitats que mai havien somniat. Portàvem dècades de control absolut del mercat per part de les discogràfiques que tenien muntat un monopoli, un sistema que controlaven els que feien grans inversions en màrqueting. Publicitat i promoció comercial. On quedava la creació? Quina llibertat tenia el creador i el públic? Per què teníem de pagar la musica tan cara?Per que teníem d’escoltar tots el mateix?
Ara hi ha molts musics que viuen de la seva musica, tot i que la donen gratis a la web. Internet funciona com un gran catàleg on tothom pot trobar segons les seves preferències sense dictadures comercials. Gracies a aquest supercatàleg, el públic va als concerts que prefereix, per que la Xarxa li ajuda a descobrir. La relació es fa entre music i públic.
Avui es pot comprar musica a la Xarxa a preus que no tenen res a veure amb l’abús que ens cobraven fins fa poc per un CD. Això recorda l’aparició de les companyies aèries low cost. Algú recorda quan costava una vol Barcelona Madrid en pont aeri quan Iberia tenia el monopoli? Qui vol tornar endarrere?
Ara sembla que alguns musics voldrien disposar de tota la promoció d’Internet i dels preus antics dels CD. Però els temps van endavant , endarrere no hi tornarem pas.
Es clar que el tema dels drets d’autor s’hauria d’anar adaptant a la nova situació. Però sembla molt sospitós que els defensors del vell sistema no vulguin sentir parlar dels nous sistemes de copyright, més flexibles i adaptats als temps actuals. Això ja està inventat i funciona. Hi ha un sistema reconegut internacionalment, Creative commons que ofereix diversos models de contractes de drets d’autor, basats en la filosofia de fer donacions i recollir més tard el benefici, que molts músics ja utilitzen, tot i els entrebancs que troben amb la SGAE. http://creativecommons.org/
Si considerem que cal facilitar la creació artística, no els negocis obsolets , no podem fer, sense més, una confusió interessada entre les dues qüestions. Sembla clar que anem cap un nou model que ja comença a caminar, tot i que les polítiques culturals en vigor no semblen pas ser-ne conscients.
Amb una mica d’acompanyament per part de les administracions publiques, aniríem entrant en la nova era i aconseguiríem allò que Internet ja fa possible: més oportunitats pels nous creadors, més opcions pel públic, més independència dels monopolis internacionals i locals, més oportunitats pels creadors locals i pels que venen de països més pobres.

No podríem aprofitar les oportunitats actuals des d’una nova política cultural catalana. Com és que encara no hem reaccionat?

dijous, 10 de desembre de 2009

Tarraco Viva i Pep Guardiola...

Ara que he conegut de prop el projecte de Tarraco puc dir que em recorda l’estil “Pep Guardiola”, justament quan un Barça sense figures, que no fa gaire dies, guanyava a un Inter que anava de prepotent als mitjans.
L’estil de la casa és el treball, l’equip, l’il·lussió, el gust per la feina ben feta, el joc. No és el vedettisme que el medis cultiven sense parar. Si no hi ha vedette ni espectacle, no hi ha titular al diari o a la TV.
Això ho saben molt bé els politics que cada dia més es veuen obligats a transformar-se en actors del Polònia si volen sobreviure en la jungla mediàtica.
A Tarraco Viva ho practiquen des de fa onze anys. Tenen 50.000 espectadors, de prop i de lluny, sense publicitat ni vedettes. Mes de 1000 persones actives, presenten un treball fet a consciencia. Ells us diran com vivien, menjaven, es vestien els romans, encara que Holywood no hi estigui d’acord. Cada any hi ha noves recerques, noves presentacions. Ho fan per que estan enamorats dels seus romans, dels nostres.
Crec que el país està ple de gent com ells, que no fan soroll però que tenen un reconeixement dels experts en historia romana de tot el mon, dels que en saben. Gent que no treballa de cara a la galeria sinó que sap la satisfacció que dona el treball, l’equip, l’il·lusió, el gust per la feina ben feta, el joc.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Si tot d’una veus moltes dones embarassades pel carrer...

...això vol dir potser que la teva dona està embarassada. Ja se que hi han altres mètodes més ràpids, però aquest també funciona.
Bé, bromes apart, últimament veig molts indicis que convergeixen cap al tema de la “gent creativa”. L’últim el vaig trobar a Interarts, a Barcelona, on Dragan Klaic parlava dels clusters culturals a les ciutats europees.
Dins del mon de la gestió cultural a Europa, Dragan Klaic és de les persones que porta les antenes més ben posades. Be, ara no presentarem el seu CV però us recomano la seva web www.draganklaic.eu
En tot cas, ell entén Europa en la seva dimensió real, est i oest, sud i nord.
Sobre clusters culturals a les ciutats europees va dir moltes coses interessants, no faré pas el resum d’una conferencia. Però va parlar d’afavorir els ambients creatius a base de jugar a la proximitat de les instal·lacions artístiques amb altres activitats de la societat.
L’aïllament pot ser fatal. Es tracta de crear ponts entre creadors i societat en totes les seves formes. Aquí poden aparèixer escoles, comerç, bars i restaurants, cinemes, museus, ruïnes històriques, recerca artística i creació, exhibició, teatres, moda, vi..
Ja no son temps de construir grans edificis culturals que sovint confonen cultura i exhibició de poder i que xuclen recursos com una aspiradora. Els temps ja no van per aquí.
En tot això, Internet no hi pot faltar. Alguna cosa com un “Citylab” que faciliti l’ús i l’aprenentatge pot ser molt dinàmic si s’orienta capa continguts culturals
Dragan Klaic va citar una llarga llista de centres o clusters (claustres?) a moltes ciutats on en un mateix espai es troben molts agents que es fecunden mútuament.

Per aqui podrien anar les ciutats creatives del futur?

dijous, 26 de novembre de 2009

Gent que sap treure molt de molt poc...

“La música, per exemple, o l’art visual, el cinema i la poesia, poden contribuir a la creativitat com a forma d’estimular la creació de llocs de treball, la prosperitat econòmica, l’aprenentatge i la cohesió social?”
Si us interessa la resposta, continueu llegint, si us plau.
Avui presentem un document de la Unió Europea sobre l’impacte de la creativitat cultural sobre la innovació a les empreses. (els podeu veure en format resum executiu o en "Full Report" clicant als enllaços)
La innovació hauria de ser la palanca que ens hauria de treure de la crisi. O, en altres paraules, la falta d’innovació a les nostres empreses ens ha ficat en una crisi que encara no ens deixa veure la sortida del túnel.
Ja es bo que comencem a reconèixer una realitat que ja sabíem de fa temps. La gent creativa sap treure molt de molt poc. Té el talent i té l’actitud.
Amb aquesta disposició artística podem anar a la feina i participar en la innovació de la nostra empresa si...l’empresa en té ganes.
Per que innovació a l’empresa vol dir gent que s’esforça per donar el millor servei al millor preu. Es un afer de gent, no de maquines ni d’ordinadors. Això val per l’empresa i per l’administració pública.
No cal ser un expert per a veure al voltant nostre empreses i ajuntaments que fan exhibició de màquines, de poder financer, de beneficis pel accionistes però que no respecten als clients (algunes es permeten fins i tot de perseguir-nos a domicili per telèfon a hores impossibles!)
Si no ens respecten com a clients, saben respectar al seu personal? Sense respectar al personal es pot innovar? Com es que encara patim empresaris “cacics” al voltant nostre, a Europa, al segle XXI? Quanta ignorància, Senyor!
Estem voltats d’empresaris innovadors o d’espavilats que a van treure diners ara mateix i amb poca inversió? Volen guanyar diners tot creant valor o especulant?
Al país hi ha gent creativa amb potencial per a treballar en empreses innovadores. També hi ha empreses innovadores. Sabem distingir-les de les que no ho son? És molt important que no ens deixem enganyar un altre cop si volem aprendre de la crisi.
“La creativitat basada en la cultura és una característica essencial d’una economia postindustrial” diu l’informe de la UE. Si no, no ens queda altre remei que treballs amb poc valor afegit, amb sous baixos i precaris.

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/SSCC/GT/Arxius%20GT/EUROPA_269b.pdf (Resum executiu en català)

dijous, 19 de novembre de 2009

Quan la dignitat pot ser més important que l’hipoteca...

Sembla una història o un conte però és real. Va passar i continua passant a Santiago de Xile. Quan Pinochet va donar el cop d’estat, d’això ja fa desenes d’anys, va traslladar tot un barri en camions, a la perifèria,d’un dia per altre, a l’estil militar. Un barri de barraques sencer que els amoïnava va desaparèixer. Els habitants es van trobar, de cop, al mig d’un camp, on l’únic que tenien era un punt d’aigua.
El cop d’estat va ser al setembre i aquella gent sempre recordaran el Nadal del primer any.
Alguns anys mes tard, quan la democràcia va tornar a Xile, el grup “Congres” www.congres-beaute.org va aparèixer per allà, van parlar amb els líders del barri i es van posar d’acord per a muntar un espectacle escènic de carrer amb la participació dels propis veïns. El tema de l’espectacle era precisament, el primer Nadal que van viure desterrats.
En aquell moment, quan els artistes del “Congres” van proposar-los de fer una obra de teatre, l’art no era precisament la prioritat més evident d’aquella pobra gent. Les coses estaven tant difícils que no hauria estat estrany que els haguessin enviat a fer punyetes de mala manera.
Quan van acabar la representació de l’espectacle, que va mobilitzar centenars d’actors voluntaris, un del protagonistes va dir, “avui he recuperat la dignitat”.
Aquell grup continua amb el seu espectacle, cada any.
Ara ens podríem dir que, en una situació tant extrema, potser era més fàcil fer el gest per a recuperar la dignitat que quan un es troba, com aquí, sense grans escàndols però amb tanta gent enganyada, amb una hipoteca desproporcionada, un engany legal que li enverina la vida dia a dia, sense soroll.
Es més urgent la hipoteca o la dignitat? No ho se, però fa pensar. Sense dignitat la vida pot ser desesperada.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Desperta Barcelona! Però, de bon rotllo, és clar, sense ensurts perillosos...

En pocs dies de diferencia, tenim dues noticies de gent creativa, al teatre, una a Madrid i l’altra a Sevilla.
La de Sevilla es al TNT i per això, a primer cop d’ull, pensava que parlaven del TNC de Barcelona. Soc un il.lús!

Doncs anem a Sevilla: presenten una obra de Garcia Lorca, La casa de Bernarda Alba, interpretada per un grup de dones, gitanes i analfabetes, sense experiència teatral, d’un assentament de barraques veí del TNT (de Sevilla).
Sembla que a Sevilla l’expectació és forta. Hi ha una gira més tard. Potser tenim sort:
http://www.atalaya-tnt.com/index.php?id=240
I amb pocs dies de diferència, A Madrid, Teatros del Canal, “Kontakthof” de la companyia”Tanz Teather Wuppertal Pina Bausch”. Es una versió que Pina Bausch havia presentat amb dansaires joves, normals diríem, l’any 78’, i més tard, el 2000 amb “amb homes i dones de mes de 65”. Aquesta és la versió que ara es presenta a Madrid.
http://www.madrid.org/fo/2009/es/fichas/danza/Kontakhof.html

En els dos casos, tenim no professionals en escena i una gran expectació al carrer.
Podem dir, doncs, que estan passant coses. Però cal tenir ulls per a veure i orelles per escoltar

divendres, 13 de novembre de 2009

Visions i Projectes de gent creativa...

Hem començat el canal de vídeo de Gent Creativa a YouTube, amb la sèrie "Visions i Projectes de gent creativa" on persones de diversos sectors culturals ens explicaran les seves visions o el seus projecte amb gent creativa...
Us convidem a descobrir i a reflexionar...




dijous, 12 de novembre de 2009

Participar o contribuir...

Quan varem definir les paraules clau d’aquest blog, teníem molt dubtes sobre si calia vincular la creativitat amb la participació o si calia buscar una paraula millor, com contribució.
Finalment, com es pot veure , ens hem quedat amb les tres :”creativitat, participació, contribució”
Això passa sovint, en temps de canvi, les paraules no acaben d’encaixar, tenen significats que arrosseguen història.
“Contribució” és allò que paguem a l’ajuntament, em diuen. A molts els hi posa els pels de punta. Però contribuir és un paraula molt digna, vol dir que entre tots fem possible un be col·lectiu. Contribuïm a fer un regal a algú, contribuïm a la creu roja, contribuïm a arreglar un camí veïnal. Perquè serà que una paraula tant maca s’ha tornat sospitosa?
Però amb la paraula “participació” ens passa un a cosa pitjor: participar, vol dir prendre part en alguna cosa. Però últimament, s’utilitza per a participar en decisions, en decidir pressupostos, en prendre part en l’exercici del poder. Molt be, moltes promeses que costa de veure realitzades.
A veure, com es diu quan algú fa una cosa gratis? El nostre mon està ple de gent que fa coses sense cobrar, pel gust de fer-les, pel gust d’ajudar, per que vol que la ciutat o el país millorin. Jo pensava que això també era participar. N’està ple, encara que no son fàcilment la noticia del dia, només surten en casos d’excepció.
Però hi ha molta gent que ho fa, participa.. Com es fa cada dia Wikipedia sinó? Com seria el nostre món sense els que contribueixen (o participen sense cobrar ni decidir)

dimarts, 10 de novembre de 2009

El circ a Nou Barris: art i societat

L’Ateneu Popular 9 Barris acaba de rebre el Premi honorífic BUTACA per la seva feina “en el camp del circ com eina de transformació social”.
http://www.ateneu9b.net/htm/formacio.html#pro1
Observem com el propi Ateneu en parla. Son paraules molt potents i ells saben com estava el seu barri en aquells anys, els 70’, i com han estat capaços de produir una autentica transformació del barri per la via de la creació artística:
“El treball educatiu en circ des d’un projecte participatiu com l’Ateneu ens permet assolir fites com el desenvolupament de la creació artística, la millora del domini psicomotor del propi cos, el desenvolupament de la capacitat d’interrelació personal, la capacitat d’expressar la pròpia opinió, l’utilització del temps de lleure de manera creativa i no consumista, la dinamització comunitària, i la promoció de la cohesió social."
El mèrit de la seva intuïció, fa 40 anys, va ser fer l’aposta per la creativitat d’uns nois que ho tenien molt negre en aquell entorn. Allò no era pas art per passar l’estona, sinó art per a sobreviure com a persones en dignitat.
Una aposta que ni de lluny van saber entendre en aquells temps ni l’Ajuntament, ni el mon acadèmic ni el gremi artístic. Que avui els premis Butaca hagin donat aquest pas i els hi donin aquest reconeixement vol dir doncs que alguna cosa ha passat, ara podem dir que la gent de Nou Barris es gent creativa, i que es pot fer art tot i ser pobre.

Si aquesta fos la historia de tots els centres cívics de la ciutat de Barcelona!

dimecres, 4 de novembre de 2009

Maten les escoles la creativitat??

Us recomano que entreu a aquesta adreça: http://video.google.com/videoplay?docid=-9133846744370459335#
Hi trobareu un vídeo curt en anglès, subtitulat en castellà, que tracta aquesta qüestió amb sentit del humor. (Cosa poc freqüent en el mon de l’educació, on de vegades sembla que estan a punt d’anunciar la fi del mon).
He trobat el vídeo al bloc Educrea http://blocs.xtec.cat/educrea/ que treballen en “l’educació en la creativitat cooperant”. El seu mètode s’aplica a les escoles i es basa en formar grups on s’ajuden els uns als altres en projectes creatius. El blog es presenta en català, castellà i anglès.

Segons diuen, a les exposicions que organitzen “poden participar produccions creatives cooperants de les escoles i instituts, dutes a terme pel professorat i per agents educatius dins de les activitats escolars com extraescolars dels nostres centres educatius de Catalunya.

Les produccions creatives cooperants poden ser cançons, murals, blocs, webs, produccions escolars pels mateixos alumnes, productes com a resultat d’aplicació de tècniques que fomentin la cooperació, la creativitat i la comunicació oral i digital de l’alumnat”
Salta a la vista que donen un paper important als pares dels alumnes. En canvi, no veig que parlin del paper dels artistes en aquest projecte de creativitat artística. No hi faria cap mal que els artistes entressin alguna vegada a les escoles, com en altres llocs, naturalment. Ja en parlarem d’aquests llocs.
Celebraran una reunió oberta a la primavera de 2010 a Reus.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Creativitat artística i altres creativitats

Algú que considero una persona creativa en el camp de l’art i també en el camp de l’enginyeria i l’empresa, m’ha fet pensar sobre aquesta distinció.

La seva posició era, sense dubtes, que la creació artística és d’una naturalesa diferent. Jo encara hi afegiria més: pots ser creatiu a l’empresa i no ser-ho a l’art.

Però últimament, sembla que la moda sigui de fer una confusió entre tot.
Suposo que serà difícil demostrar una cosa o la contraria, però en canvi, podrem trobar molta gent que sap molt be de què estem parlant. M’agradaria escoltar el testimoni de cadascú.
No es una qüestió banal, per que la Unió Europea dedica aquest any a la Creativitat i a la Innovació. Partim de que necessitem innovar ales empreses i que la condició per a innovar és la creativitat. Al document de llançament consideren que la creativitat pren moltes formes, certament, i que entre la creativitat artística i la de l’empresa s’haurien de crear ponts.

http://create2009.europa.eu

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Otavalo

Cada any al mes de febrer, a Otavalo hi ha una reunió de gent molt especial. Otavalo es una ciutat mitjana, a l’Equador, dalt de la muntanya. Allà s’hi fa musica i artesania, vull dir que molta gent ho fa. Si assistiu a un concert a Otavalo, la quarta part del públic son gent creativa. Això és nota, es un públic amb sensibilitat per a moltes musiques, sofisticades i populars, tradicionals i actuals, es un públic on molts fan artesania.

No ho havia pensat , però un festival de musica pot ser diferent dels altres festivals pel públic que s’hi troba.
Al febrer a Otavalo hi fan cap otavalenys de tot el mon, comerciants d’artesania i grups musicals implantats a Europa, Estats Units, Canadà, Japó, Austràlia. Tots ells, indígenes que van sortir a conquerir el mon, quan a casa seva no els deixaven respirar els “conquistadores” o els seus descendents. Sense fer soroll han anat guanyant espai i avui es fan respectar a la seva ciutat, una ciutat creativa.

Quan arribes a Otavalo hi trobes gent sensible i un ambient tolerant. No tens la impressió de ser un ianqui, un blanc apreciat pels seus diners. La cultura indígena és pacifica, ecològica, universal. Otavalo no és un parc temàtic indígena sinó una ciutat actual de gent creativa. Tenen els seus problemes i Equador és un país pobre, ja ho sabem. Però dona gust trobar-se amb gent que recupera la seva dignitat sense victimisme ni revengisme. S’estimen la seva cultura andina però no semblen localistes sinó internacionals.

Perquè em sembla que allà la gent ho son més que a Europa? Serà que per aquí ens han planxat la creativitat amb una escola i una feina basades en rutines i disciplines?

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Bones noticies a Barcelona...

Son tan bones que no ens podem esperar, com caldria, i això que ara diré, és una anticipació, en certa manera.

Si ho he entès bé, per que la informació ens la va donar amb preses Joan Insua, responsable d’investigació i innovació cultural al CCCB, a la matinal sobre Difusió cultural de la setmana passada, el programa del CCCB sobre investigació es consolida en el nou curs amb el denominat CCCLab.

Què serà el CCCB Lab, encara no ho puc dir, per que no ho se exactament, i l’amic Insua va tenir de sortir de la reunió. Però si que puc comentar els antecedents teòrics del tema. En la seva exposició va recollir elements de la conferencia de Bernard Stiegler, com el paper dels “contribuïdors” en el nou paradigma que emergeix en la nostra societat. Va parlar doncs, de la superació del consumidor passiu, de la recuperació del amateur històric, del “prosumer”, que consumeix i produeix

Tot això en l’entorn que ja vivim de la Internet 2.0, on el contingut és una creació del propi consumidor.

Tindrem doncs a Barcelona un espai de recerca sistemàtica sobre aquestes temes? Potser ho vaig entendre malament, però estic impacient per confirmar-ho.

A veure si , en un parell de dies, ens apareixeran a la nostra ciutat dues novetats que no esperava: un Etnològic que practica la creativitat en la gent i un CCCB que fa recerca sobre el tema.

Això s’anima. Bé, ja sabem que son iniciatives excepcionals. "No todo el monte es orégano"! Déu meu! prou que ho sabem.

Per la meva banda, ja fa dies que estic empaitant als promotors del circ de Nou Barris. Però no s’estan mai quiets i no hi ha manera. També son un bon exemple.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Un petit museu que arriba lluny

Ho podríem presentar com una endevinalla. Quin es el petit museu de Barcelona que arriba , i molt bé, a llocs tan diversos com Marroc, Colòmbia, Equador, Iraq?
Més pistes: és molt discret, es troba a Montjuïc però no el coneixen ni els taxistes. No tenen pressupost ni per a rètols.
En fi, aquesta meravella és el Museu Etnològic.
El secret del seu èxit, per que no es fàcil fer-se amics a tants llocs i tant lluny, si no tens un bon pressupost per anar fent beneficència internacional, és molt senzill.
Ara mateix l’explico.
I abans que res: mea culpa per buscar projectes exemplars de gent creativa a la cultura d’Alemanya, o de França, quan els tenim aquí mateix, perduts entre les fonts:entre la Font del Gat i les fonts de Montjuïc.
El seu secret és que tracten amb els immigrants, o migrats en participi, que viuen entre nosaltres. Ells saben trobar gent creativa entre aquestes comunitats, gent que te coses per a ensenyar que son cultura en viu i que estan encantats. Així es fan amics i presenten exposicions que son vives.
El mateix han fet entre els nostres gitanos i ..entre els natius de la ciutat que han explicat com era la gana aquí, a la postguerra.
Pel Etnològic hi ha passa cada dia gent creativa. Encara es pot veure el resultat.
Això si, els taxistes no ho saben trobar. Però, amb una mica de creativitat per part vostra, segur que ho trobareu.
Sense GPS, si us plau.
Aviat convidarem al seu director per que ens ho expliqui millor.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Berlin i Buenos Aires també tenen mapa de sons

Un grup d’una escola secundaria de Berlin realitza un curtmetratge, amb els seus professors, es clar, i un equip d’artistes. Durant 45 hores treballen en un projecte que consisteix en realitzar un curtmetratge a Berlin i un a Buenos Aires, en cooperació amb una escola argentina.
El punt de partida consisteix en enregistrar sons a les dues ciutats, a l’entorn del transport de rodalies de la ciutat respectiva. Desprès intercanvien els sons i fan el muntatge del curt corresponent.
Per cert, això recorda el “Mapa de los sonidos de Tokio”. Les idees volen.
La discussió entre participants d’una i altra ciutat via Internet resulta molt sugestiva.
Podeu trobar un arxiu d’uns 1600 projectes, molt ben explicats, realitzats en escoles primaries i secundaries d’Alemania entre 20005 i 2009. N’hi de més complexes i de més senzills, sobre arquitectura, arts plastiques, foto, TIC, literatura, musica+teatre, dança, teatre.
Ho patrocina la Kulturstiftung der Länder (Fundació de Cultura de les Regions). El programa es diu ”Els nois cap a l’Olimp” i el seu objectiu és adreçar-se a nens i nois “per entusiasmar-los per la cultura i estimular la seva creativitat”.
No som pas els unics que creiem en la gent creativa:
http://www.kinderzumolymp.de/cms/Praxisbeispiele.aspx

divendres, 9 d’octubre de 2009

"Océanos Digitales"

“Oceanos digitales” és una iniciativa que vol promoure que la gent pugui compartir continguts de tota mena a Internet, sense barreres de drets d’autor.
El seu lloc web presenta un curtmetratge molt expressiu que es declara favorable als intercanvis entre usuaris d’Internet P2P i les llicencies Creative Commons com alternativa a la SGAE i similars.
Ells creuen que el futur pels musics és guanyar-se la vida tocant en directe i que les gravacions a Internet haurien de ser gratuïtes. Compartir continguts pot facilitar una distribució més oberta de les creacions artístiques, amb més gent que gaudirà d’allò que es crea. Però, també pot afavorir que més creadors puguin treballar amb allò que trobin a Internet i així avancem cap a la creació col·lectiva de la gent creativa.
Aquest és el seu lloc web: http://www.oceanosdigitales.net

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Aquesta Mercè, el grup Manel

Estem parlant del “grup revelació barcelonès de l’any” , poca broma. Tot i que son una gent amb sentit de l’humor. Segons sembla, estan reinventant el folk urbà, amb una musica que , diuen, no te secrets, pperò si molt mèrit, talent i intel·ligència. Tot això no ho dic jo sinó el crític de El Pais Luis Hidalgo.
Segur que podríem recollir més comentaris d’altres mitjans, per que aquests dies tothom parlava d’ells. Es una bona noticia que gent com Manel tinguin èxit, fins i tot pels que, com jo, no soc públic nocturn ni jove, ens podem alegrar d’aquet fet per una raó especial.
Per que, Manel, ara fa un any, no eren pas coneguts.
Feien la seva musica amb convicció, treballant fort, amb llibertat i amb el seu estil propi.
Ells no son pas un producte del màrqueting d’una multinacional discogràfica, una bona inversió feta per gent que hi té la mà trencada en modelar grups joves, donar-los els retocs necessaris per a passar pel sedàs d’allò que cal fer per a vendre en un mercat que tots sabem què demana i com ho vol.
Fa un any el grup Manel enviava un vídeo, la seva maqueta, a la 9a Fira de Música al Carrer de Vila-seca 2008. Aquí podeu veure el seu espai web que encara es conserva.
Ho feia com ho feien 700 grups joves, que fan musica al seu estil, que treballen, que busquen el seu camí. Aquest país està ple de gent creativa que fa musica, que s’obren camí via Internet, que van trobant el seu públic, que van millorant cada dia.
El grup Manel va superar un procés de selecció, d’actuacions a la Fira, davant d’un públic que fa anys escolta i tria, davant de professionals que busquen nous grups

Manel, un grup que ara es troba a la punta d’una piràmide de gent creativa. Això els identifica i els dona una consistència que no s’improvisa.
Això son els nous temps, d’això en parlem aquí.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Gent creativa i societat...

A Sitges, a l’hotel Estela Barcelona, han fet una aposta pels artistes, els pintors.
Fan exposicions amb freqüència, però sobretot, segons m’expliquen, els pintors formen part de la vida de l’hotel.
Els hi desitjo molta sort, als pintors, si poden vendre, i a l’hotel, si això els hi ajuda a superar la crisi i guanyen mes diners que els altres.
Els altres, son especialment, aquests hotels grisos, impersonals, que tots coneixem, que no saps si ets aquí a Amèrica, allò que se’n diu “internacionals”en el mal sentit de la paraula. Que quan entres a l’habitació i veus allò que tenen penjat a la paret, ja comences el malson que tindràs aquella nit.
A l’hotel Estela Barcelona hi ha gent creativa i això es nota.
Potser el sector turístic aniria millor si el portés gent com aquesta, que saben combinar art i negoci turístic. Ja fa anys que sentim a dir que el nostre turisme ja no pot viure del tradicional “sol i platja”. Però no sembla que estiguin buscant coses noves. Apareixen al Mediterrani destinacions a més bon preu, en una costa no saturada com la nostra, i aquí sembla que no troben idees noves.
A qualsevol sector econòmic o social podríem estar fer el mateix que ja fan a Sitges, en mil formes diferents, amb una mica d’imaginació, combinar art i societat.

Per a sortir de la crisi, ja no sabem si parlem de la crisi financera o la de les nostres neurones, ens cal una mica d’allò que recomanava Yehudi Menuhin al seu conte infantil: si no tenim diners per a concerts, caldrà que els comptables del palau aprenguin a tocar el violí (i consti que no estava pas pensant en el nostre estimat Palau de la Música)

dijous, 1 d’octubre de 2009

El lector actiu

Un article d’Enrique Vila-Matas a El Pais del diumenge passat em descobreix una forma de “gent creativa” que no havia pensat.
En Vila-Matas no s’atribueix pas l’invent i cita a Paul Valery entre altres, com antecedents.
M’agrada en tot cas un paràgraf de l’article que repeteixo tal qual:
“La secuencia central de toda lectura activa contiene el gesto más profundamente democrático que conozco. Es el gesto de quien sabe abrirse al mundo y a las verdades relativas del otro, a la sagrada revelación de una conciencia ajena. Si se exige talento a un escritor, debe exigírsele también al lector”.
Aquí trobem clarament el nus de la qüestió: que una activitat que podem fer en la intimitat, com llegir un llibre, pot arribar a projectar-se a la societat de forma positiva.
Convidem doncs als lectors a formar part de la “gent creativa” d’aquest mon. Per altra banda, ara que ja m’he llençat a la piscina i estic escrivint un blog sense pretendre ser escriptor (amateur, en tot cas), aprofito per a demanar al lector que sigui també un lector actiu. Es un compromís mutu, que proposo des d’aquí, amb totes les conseqüències.
Parlarem més d’aquest tema , per que vull presentar-vos la gent de Litterarum, una fira que, ara ho veig, és més que altra cosa , una fira de lectors, no d’escriptors ni d’editorials. Però no dono abast a presentar-vos tots els projectes que tenim a punt. A més, encara ens falta saber què diu la gent que llegeix el blog, sobre tot , ara que sabem que tenim lectors actius.
L’article en qüestió es pot trobar al diari El Pais del diumenge:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/lector/activo/elpepiespcat/20090927elpcat_9/Tes

divendres, 25 de setembre de 2009

Els Beatles avui ja no serien el mateix...

Algú que viu i treballa al negoci internacional de la musica pop ha fet un comentari sobre els Beatles que fa pensar. Diu que a dia d’avui , ja no seria possible que un grup com aquell tingues la difusió i les audiències que ells van tenir. De repent, els Beatles eren a tot arreu, a la radio, als discs, a la premsa, als concerts. Allò era un fenomen.

Segons el professional que deia, avui les corporacions de la musica no aconsegueixen col·locar grans estrelles al mercat, per que avui el mercat , diuen, està fraccionat, molts grans concerts ja no s’arriben a omplir.

Avui hi ha Internet i molts musics emergents tenen una trajectòria professional molt diferent, i molts arriben al seu públic de forma regular. Normalment, quan la gent va a un concert de grups nous, ja els coneixen per les gravacions que han vist i escoltat a Internet.

Malgrat les lamentacions dramàtiques dels que recapten drets i venen CD, avui s’escolta molta més musica que fa cinquanta anys, l’oferta està molt mes diversificada i la qualitat més alta.

Cada dia més, la gent creativa del mon musical troba el seu camí i arriba al seu públic. Cada dia mes, els que arriben son la punta d’una piràmide de gent que fa musica i que escolta musica, de forma que la qualitat avui te una opció que abans no tenia ni en somnis. I la musica surt de la societat d’una forma orgànica, son contribucions dels ciutadans. La musica no ens cau a sobre com un producte del màrqueting. Be, tot això encara no és ben be així, però aviat.

Això anirà a més. Per que es un fenomen que es reprodueix i es realimenta. Podria anar encara millor si fóssim capaços d’activar més joves que aprenen i fan musica, com fan els clubs de futbol amb els joves futbolistes. Si trobéssim formules més potents per a facilitar la circulació per Internet de tota aquesta energia creativa. Si donéssim respostes mes actuals i imaginatives a les tensions que s’han creat amb els drets d’autor.

Però el procés ja està en marxa, es un exemple que ens diu d’on sortiran els artistes que veurem en el segle que vivim, que això només es el començament i que cal ser-hi ben aviat si no volem perdre un ten que ja esta en marxa. Cal ser-hi ben aviat, per que els del màrqueting també saben utilitzar Internet.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Projectes

Si comptem amb gent creativa, fer projectes amb ells nomes és qüestió d’imaginació.

Vull dir que no hi ha un model de “projecte amb gent creativa”.

Ara bé, si en una situació determinada no sabeu quin projecte faríeu, nomes cal que busqueu gent creativa i us en proposaran una dotzena. Vull dir que, fer un projecte tot incorporant gent creativa, no és pas una limitació, sinó una garantia de que fareu una cosa amb sentit.

Per exemple, podem trobar festes locals que han sortit d’un procés creatiu, tot incorporant gent creativa de la pròpia localitat, amb el seu color propi, amb la seva diversitat.

Podeu trobar una projecte de ciutat pel turisme cultural que compti amb la gent creativa de la ciutat i amb la gent creativa que vindrà de fora.

Podeu trobar un projecte d’educació que provocarà la creació dels participants, els escolars, que facilitarà un diàleg amb el seu món.

Podeu trobar un projecte de protecció del medi ambient que mobilitza la poesia al bosc.

Podeu trobar un mural plàstic que activa gent creativa de cultures diverses en un mateix barri.

Podeu trobar una ciutat que crea llocs de treball a partir de la creació dels seus habitants. I tot això pilotat per artistes potents amb sensibilitat per a copsar i activar creativitat al seu entorn.

I a més, podrem facilitar a cada persona creativa la relació via Internet per a intercanviar, per a participar en la construcció d’un projecte artístic, per a difondre’l i generar nous participants.

I moltes idees mes, que no hem ensumat encara i que son aquí, a l’abast de la mà. Idees que estan esperant que obrim ells ulls, per que ara és el temps per a fer coses que abans no podíem ni somiar. De fer coses que la nostra societat busca sense saber-ho i que son importants per que som nosaltres qui les fem, per que ara no som, com sempre, els consumidors i prou.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Innovació cultural al Quebec

“Culture pour tous” és una iniciativa privada, no lucrativa, que ja porta un decenni d’ activitats.

Destaquem la seva finalitat: facilitar a tots “l’accés i participació a la creació i a la activitat cultural”
Organitzen cada tardor unes Jornades de la Cultura i mobilitzen unes 350.000 persones , 8.000 artistes i organismes culturals, 300 municipis.

Encara que ells no ho diuen en aquestes paraules, la seva originalitat és treballar la cultura en relació amb la societat, en qualsevol dels seus àmbits (com l’educació, l’urbanisme, o l’empresa) i des de la societat, de forma que els ciutadans esdevenen agents culturals, no consumidors culturals.

Les seves paraules foren: “mediació i democratització cultural”. Però potser aquí no tinguin la mateixa ressonància.

Tant se val, no renyirem pas per això.

Per que trobi aquestes matisacions massa refinades, aconsello de visitar la seva pagina d’iniciatives, en tenen a dotzenes, on es troben exemples de projectes de gent creativa
http://www.culturepourtous.ca/initiatives.htm

dilluns, 21 de setembre de 2009

Gent creativa a l’Orquestra Filharmònica de Berlin

L’any 2004 , l’Orquestra Filharmònica de Berlin va realitzar un exercici molt interessant amb 250 joves d’un institut de Berlin, amb tota la seva diversitat d’immigrants de diversos orígens i sense massa contacte amb la musica clàssica. Gent difícil per la Filharmònica de Berlin.

Dirigia Thomas Grube, musica de Strawinsky, Le Sacré du Printemps.

Entre aquests dos mons tant distants, incomunicats, un home molt reconegut a Alemanya i altres països per portar la dansa a joves de barris en risc de marginació, Royston Maldoon, que va pel mon amb una furgoneta, realitzant tallers de dansa.

La gràcia d’aquesta història és que van fer-ne un documental on es pot apreciar tot el procés, els primers contactes, els primers intents, les crisis i la superació de les barreres. Pels que hagin viscut situacions semblants, s’hi pot apreciar de debò com aquest coreògraf té una fe a proba de bomba en el talent musical d’uns joves que no li posen gens fàcil. Malgrat les actituds inicials i sense abaixar el llistó de la qualitat, arriba a superar les barreres i tots, musics i dansaires es troben amb la musica de Strawinsky dins d’una perfecta borratxera creativa.

Com reconeixen al final uns i altres, joves i musics, tots n’hem après molt.
El documental, molt ben dirigit, es pot trobar en DVD, en versió anglesa a mes de l’alemanya, a la web http://www.rhythmisit.com/en/php/index_flash.php?HM=1

El títol de la pel·lícula és “Rhythm is it”, dirigida per Thomas Grube i Enrique Sanchez.. Han fet altres produccions en una línia semblant , amb la relació cultural entre Asia i Europa que es poden trobar a la mateixa web.

dilluns, 14 de setembre de 2009

El gat de Menuhin

Tot parlant de Yehudi Menuhin em va venir a la memòria un conte infantil que va escriure ell mateix, amb un col·laborador. Està editat per Gallimart l’any 83’. El format sembla infantil, però el contingut és ben clar que apunta molt alt

Me’l va regalar personalment el 89’. Aleshores ja era un dels violinistes més reconeguts del mon. Així doncs, el sol fet de parlar-hi em tenia emocionat.

Però el llibret en qüestió, justament, demostra que Menuhin no sacralitzava l’art ni l’artista. Es una historieta senzilla i sembla pensada per a la crisi financera que estem vivint avui. Era , doncs, un rei que vivia en el seu palau, on organitzava uns concerts de violí fantàstics, tenia una orquestra que tocava amb ganes i la gent s’ho passava d’allò més be (al llibre s’hi veu que tothom està xalant amb la musica, no se’ls veu pas encarcarats, nens i grans tots barrejats).

El gat del rei també hi era i també tocava el violi.

Però un dia el cap dels comptables es va presentar dient que no tenien diners i que havien de suprimir els violinistes. El rei ho va lamentar molt però no li va quedar mes remei. El gat, que sembla que tocava gratis, també va desaparèixer i el rei estava realment trist.

Però un dia, el gat torna a aparèixer i li diu al rei: em sembla que tinc la solució: fem que els comptables aprenguin a tocar el violi i tornem a fer concerts.

El rei ho va acceptar encantat i els concerts van tornar al palau. Al final, per a rematar la ironia, el llibre ofereix unes instruccions practiques pels que aprenen a tocar el violi.

Es clar que Menuhin sabia descobrir la gent creativa allà on fos. Va treballar molt per a trobar joves, per a formar-los i promocionar-los. Apreciava les músiques de cada cultura, ben diferents de la seva pròpia musica. No es deixava impressionar per la tècnica ni per la publicitat. Anava al cor de la creació i creia que tothom tenia un talent que calia cultivar. “Cada home és un artista”. Ell sabia de què parlava.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Tots els homes son artistes

Això ho va dir un artista reconegut, Yeyudi Menuhin.

Ho hem recollit del web del Congrès “Et si la beauté pouvait sauver le monde?” que explica coses molt interessants que estan fent sota aquest lema: http://www.congres-beaute.org/mosaique.php

dilluns, 7 de setembre de 2009

Internet i gent creativa

Ben mirat, de gent creativa sempre n’hi ha hagut, no es cap novetat. Què passa ara per que, de repent, ens posem a descobrir la famosa sopa d’all?

Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.

Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.

D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.

Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.

Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.

Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.

dijous, 3 de setembre de 2009

Gent creativa i ciutat creativa

Com seria una ciutat sense gent creativa? No ho sé pas. Jo m’ho imagino com la platja de la Barceloneta desprès d’un nit de verbena, plena d’escombraries, trista, indiferent a la bellesa del mar, que és allà mateix.

La gent creativa dona el millor d’ella mateixa.

Quanta gent creativa hi entre el públic d’un concert o d’una opera? Quants toquen instruments o canten?
Quanta gent dels que van al teatre participen en un grup amateur de teatre?
Quina diferencia hi ha entre un públic que hi entén i un que no hi entén?

Una ciutat no la fa l’ajuntament. Abans de que s’inventessin els ajuntaments ja hi havia gent creativa, gent que contribueix al be comú pel gust de fer-ho. La pregunta és, com podem fer per que aquesta contribució es pugui fer millor, amb mes formació, amb més gestió, amb més qualitat. Sense contribució no hi ha ciutat, nomes hi ha escombraries a la platja. Això val pel art però també pel benestar social, la qualitat de les escoles o la innovació a les empreses.

La gent creativa no demana res a canvi. Només cal que tinguem sensibilitat per apreciar allò que ens estan oferint cada dia i que no els confonguem amb la massa. Demanen respecte, no es pot confondre el que embruta i el que crea bellesa.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Ulisses...

Ara farà un any que al barri del Poble Sec, a Barcelona va celebrar una festa molt original. El barri celebrava l’arribada d’Ulisses amb una desfilada i una festa.

La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.


Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.

Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.

Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.

Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.

Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.

Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.

A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà

dimarts, 1 de setembre de 2009

Una broma d’estiu de la SGAE

Pels que no sigueu del ram, la SGAE es una entitat privada protegida per una llei que li permet cobrar drets d’autor allà on hi ha qualsevol espectacle que cobri entrada o no.

Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.

Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.

Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?

Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?

Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.

A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?

La gent creativa som “contribuïdors”

Quin paper té la gent creativa en la societat, especialment quan parlem de la societat post-crisi? Aquest és una gran tema, tot i que nosaltres no pretenem parlar aquí ni de sociologia ni de filosofia.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.

Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.

En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.

La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.

Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.

Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.

Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.

D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.

La Festa Major de Gracia, tot un mon.

A Barcelona, al barri de Gracia, cada estiu celebren, en ple mes d’agost, una festa major molt especial. Des de fa una anys, la premsa en destaca els incidents d’incivisme: hi ha gent que trenca les decoracions dels carrers, n’hi ha que fan massa soroll fins molt tard, hi ha qui embruta els carrers...

Però tot i així, cada any, alguns carrers apareixen decorats amb motius que els veïns han triat i han fabricat, alguns amb art, altres amb rutines molt vistes.
Aquests carrers s’ho munten d’allò més be, begudes, sopars, balls on els propis veïns i altres que no ho son, s’aprofiten d’allò que Gràcia ofereix de més especial i diferent.

Es pot dir que el mèrit de la festa de Gràcia son aquests carrers i la gent creativa que els fa possibles, any rere any, amb la seva feina i la seva creativitat.
Però ens podem preguntar d’on ha sortit aquest incivisme que els hi fa la vida impossible, que intenta ocupar el carrer, fins a fer inevitable la presència de policia.

M’encanten els carrers de Gràcia i l’ambient que s’hi crea cada any. La pregunta dons és si d’incivisme és inevitable, malgrat el suport actiu del veïns, de la seva gent creativa.

Crec en el valor de la gent creativa de Gràcia, crec que aquesta gent te futur, que el seu paper es imprescindible per a convivència de la ciutat; però no hi ha prou amb això. Potser calia una gestió de la festa mes al dia, més adaptada a la seva situació especifica i més urbana.

Algunes preguntes que potser ens caldria fer-nos si volem que la gent creativa de Gràcia tingui sentit i futur:

  • Calia muntar espectacles de massius a algunes places, amb grups artístics més apropiats per grans espais, com el Fòrum o els festivals d’estiu de la costa? Realment els carrers i la festa de Gràcia son apropiats per l’espectacle massiu i allò que arrossega? (molta gent, molts decibels, moltes llaunes, molts waters que no hi son, molts restes de menjar...)
  • Han aprofitat els tallers de producció de decoracions de carrer per a fomentar el diàleg intercultural entre vells i joves, o entre natius i nouvinguts?
  • Han creat una relació amb el públic que aprecia allò que la festa te d’específic o han buscat una públic massiu i anònim?
  • Han viscut al marge de l’ajuntament mentre no han necessitat la policia per a frenar el descontrol del carrer?
  • Es poden concentrar milers de persones en un barri i no programar wàters i papereres suficients?

Potser, finalment, s’ha vist a Gràcia el poc interès demostrat per l’ajuntament per les festes de caràcter popular de la ciutat, i les conseqüències que comporta una manca de gestió professional de l’espai públic.

Segur que tots podríem aprendre molt de la festa de Gràcia, del bo i del que no ho es tant, del que fan les entitats i del que fa l’ajuntament. El barri i la seva gent creativa s’ho mereixen.

Parlem de 280.000 nens i joves que fan musica clàssica.

No és hora de fer cap descobriment si parlem del moviment musical de Venezuela, creat per Jose Antonio Abreu fa 30 anys. Ara , aquest moviment musical ha creat la seva pròpia piràmide de musics i a la punta hi apareix un jove director d’orquestra reconegut a Amèrica i a Europa. Gustavo Dudamel se’n va a dirigir la Filharmònica de los Angeles. La noticia es diu doncs, Gustavo Dudamel.

Però, atenció, per que estem parlant d’un moviment formidable adreçat a joves en perill de marginació social que han descobert el mon de la musica, que aprenen, que en gaudeixen, que l’ofereixen als altres. Son histories d’autoestima, de ciutadans responsables.

Son gent creativa, cadascú amb el talent que te, uns millors que altres, però tots lluitant per fer-ho millor. Alguns en viuen i formen l’orquestra Simon Bolivar, altres, la majoria, fan altres estudis, altres feines. Tots creatius. Tots formen part d’una piràmide i ho saben.

Em pregunto què ens passa aquí, a Catalunya. No hi ha milers i milers de joves que estudien i practiquen? Hi ha algunes iniciatives per a joves en perill de marginació. Però hi ha una piràmide social que crea una continuïtat entre els que arriben a dalt i els que no tenen aquesta capacitat? Potser hi es però no la sé veure?

Futbol i art

Dins del mon del futbol, la temporada passada es va produir un fet que va mes enllà del mon esportiu. Estem parlant del model que el Pep Guardiola al Barça va posar en practica amb èxit.

Optar pels jugadors de la pròpia escola, fomentar el treball en equip, fugir de les expressions de divisme que normalment acompanyen els fitxatges multimilionaris, la invasió de la TV al terreny de joc, el màrqueting que acompanya a les vedettes del futbol espectacle.

Molts ha subratllat, i amb raó, que l’èxit assolit per l’equip en aquesta temporada, té molt a veure amb aquest model.

Podríem ara fer un paral·lelisme entre mon del futbol i mon artístic. Hi trobarem un elements que es repeteixen.

Observem que, quan un jugador que ha arribat a l’equip de primera divisió, ha viscut un procés que s’engega fora del club, als milers d’equips d’aficionats juvenils, molt joves, que cada cap de setmana estan jugant a futbol pel gust de fer-ho. Aquí no hi ha càmeres de TV ni fitxatges ni diners. D’aquest nivell , per via de selecció, sortiran els candidats a l’escola del club, i d’aquesta escola, sortiran els grans talents del futbol.

Estem parlant doncs d’una piràmide de jugadors, on tots juguen, on tots s’ho passen be amb el joc, treballen en equip, van millorant i van mirant com alguns, molt pocs, els talents, arriben a dalt de tot, amb feina, constància i sentit d’equip. No fan res d’especial, però el joc forma part de la seva vida i marca una empremta que es pot reconèixer en les seves relacions o en la seva feina.

La piràmide no es veu, però existeix i funciona. Sense piràmide no hi hauria el jugador de primera. Aquest jugador és el que surt a la foto.

No costa gaire de veure que passa el mateix en el mon de l’art, quan les coses van bé. Quan no van be, falten les oportunitats per que la gent jove pugui anar practicant i creixent. Falten els espais de creació on els talents es posen en joc, on les capacitats van millorant, on uns aprenen dels altres o s’inspiren en els altres.

Falten les oportunitats per que la gent creativa posi en practica les seves capacitats i s’ho passi be. Molts queden reduïts a l’exercici en solitari no per opció personal sinó per falta d’entorn social.

Altres formen part de tallers, corals, grups teatrals, premis de poesia...Molts dels grans talents artístics que algun dia sortiran a la foto, han fet les seves practiques en aquest mon, que no acostuma a sortir a la foto.

Però la piràmide hi és, o lluita per ser-hi.

On es la línia divisòria de entre gent creativa i la gent que no ho es?

Tots sabem que no es una qüestió de diplomes ni d'aparèixer molt a la tele, ni de reconeixement oficial. Això es porta a dins, es un impuls que t’obliga a millorar cada dia, anar més enllà de tu mateix.

Tots tenim un talent que si treballem com cal , si li donem un entorn estimulant, acabarà donant el rendiment que pot donar.

Ignorar les limitacions del propi talent és penós. Però molts estan disposat a fer-ho si els hi paguen bé.

Quan ho fas bé, ho saps. Quan et limites a fer el que cal per a vendre l’article que et compren, també.

Molta gent creativa son creadors solitaris. Però molts treballen en grup, amb gent que te més talent i que els pots donar un estímul i una oportunitat d’ensenyar la pròpia creació.

La televisió té molta presencia però difícilment hi ajuda, tendeix a la massificació i sovint dona gat per llebre. En canvi, a Internet hi ha espais que ofereixen oportunitats d’intercanvi de forma més selectiva, si sabem evitar tot allò que és purament comerç.

La Milonga de la Casa Valencia

A Barcelona tenim una milonga. En fi, és una nova paraula per a mi. Es tracta d’un lloc on la gent hi balla el tango.

De llocs on a gent balla, el tango o un altre ball, n’hi ha per tot arreu i cada dia. Però a mi em crida l’atenció l’art que hi posen, l’atenció que s’hi veu per millorar. Parelles que porten anys i que no es deixen anar, no es conformen amb anar fent. Això es veu i es respira, no se per que el tango te aquesta virtut.

Son gent creativa, gent que viu entre nosaltres i que no es diferent ni millor ni pitjor. Potser porten una vida gris, però quan la musica sona i es posen a ballar, es transformen, es superen, s’il·luminen. La musica els transfigura. S’ha de veure.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Bellesa

Penso en la gent que agafa el tren per anar a Barcelona els dilluns al matí. Les cares que fan no recorden pas l’Himne a l’alegria. En aquestes circumstàncies, tots fem la cara que podem, ja se sap.
Però nosaltres sabem el seu secret. Be, no de tots. Però potser la tercera part (si no arribem al nivell de Silicon Walley) son gent creativa. En algun moment del seu dia canvien l’expressió de la cara i fan musica, pinten, ballen, canten, actuen, fan fotos, fan un brodat, escriuen uns versos o expliquen una historia...Ho fan amb ganes, pel gust de fer-ho, sols o en grup, en privat o de cara al públic. En aquell moment, el seu únic negoci és la bellesa.
La vida es dura, vivim en un mon que ens va tirant aigua al vi, un dia darrera l’altre. Però molts son els que continuen fent camí, sense desanimar-se, sense aigualir-se.
“I si la bellesa pogués salvar el mon?” Això es pregunten la gent de www.congres-beaute.org que any rere any es reuneixen amb gent de molts països, artistes i amateurs, gent de tota mena, tots molt diversos; cadascú fa allò que li agrada fer, un mosaic, com ells diuen.El mes d'agost es troben a Namur, Belgica, amb el teatre per a nens.

dijous, 23 de juliol de 2009

És possible que el 51% d’una comunitat sigui gent creativa?

A Silicon Walley, sembla que no tot és informàtica i biotecnologies. Disposem d’una enquesta per avaluar quanta gent practica les arts i que parla d’un total del 51% de la població adulta. La gent es defineix dins d’una gamma amplia, però els més freqüents son els que es dediquen a la musica: toquen instruments o participen el cant coral.
Si voleu conèixer tot l’informe el trobareu als Documents Externs (a la dreta d’aquesta columna) amb el títol “Comunitat Creativa a Silicon Walley

En tot cas, estem parlant de molta gent. Quants en trobaríem aquí si poguéssim fer una enquesta similar? Algun dia ens hi posarem.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Individualment o en grup

Trobarem molts exemples de projectes artístics que agrupen molta gent creativa, però no sempre es així. En molts casos, estem parlant de persones que de forma individual es posen a pintar aquarel·la, a tocar el piano, escriure poemes o filmar curtmetratges.
Ho fan per que els hi agrada i no pensen en actuacions publiques en cap cas. Son molt, son molt discrets, treballen dur per a millorar cada dia. Estem voltats de gent creativa.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Es tracta de ballar, no de mirar!

A Lió tenen la Biennale de la Danse, un festival de dansa contemporània de fama internacional. Això no és cap novetat. Però aquest festival te una petita història poc coneguda. Durant anys, tot i la seva qualitat, tenien dificultats per a vendre les entrades i gastaven molts diners en publicitat per a omplir. Fins aquí, tot normal.
Ara és dona el cas que algú va inventar La Défilé. Van començar per tallers de dansa a tots el barris de la ciutat , i al final, una exhibició de dansa tot desfilant pel centre. Van tenir i tenen encara, un gran èxit. Milers de dansaires, tota la ciutat va sortir al carrer. Les coreografies i el vestuari son notables.
Així doncs, mentre que la gent volia ballar, l’ajuntament els hi proposava de comprar entrades i seure en una butaca.
Ara, La Défilé mobilitza cada any milers de persones que treballen dur en assajos que duren mesos, gent creativa. Per la seva banda, el Festival ven totes les entrades sense publicitat.
A Barcelona, potser ho hauríem arreglat amb una campanya de màrqueting turístic “ BCN, capital europea de la dansa” i hauríem venut totes les entrades sense aixecar-nos de la cadira.
Però es tractava de ballar, no de mirar...
La Défilé de Lyon:

dilluns, 20 de juliol de 2009

La eròtica de la creació

El mes de març del 2007, unes quatre-centes persones van experimentar aquesta sensació. Era a la nit, a Sant Boi de Llobregat, i representaven al mig d’una gran plaça un espectacle musical. De manera que de “gent creativa” n’hi ha molta més del que ens pensem: allà hi havia nois i noies de cinc instituts, corals, una orquestra, grups de teatre amateur, diables.. tots actuant sota la direcció d’artistes professionals.
Havien treballat de valent.
És clar que uns tenien més talent artístic que altres, però al final , cadascú feia allò que sabia fer i el públic s’ho va passar d’allò més bé.
Aquesta manifestació de tanta gent em va fer pensar: per què hi ha gent que no en tenen prou amb seure i mirar, que volen actuar, cantar, fer musica, ballar, cosir vestuari, maquillar, construir escenaris, pintar-los? Per què hi ha gent que no en tenen prou amb ser consumidors culturals? És una qüestió d’eròtica.
Si mireu les cares que fan al vídeo estareu d’acord amb mi

divendres, 17 de juliol de 2009

Seducció

Això de la gent creativa no te res de passiu; el fotògraf Mueller Pohle que podeu trobar a http://www.muellerpohle.net/texts/essays/flusserprospektive.html ho explica com una relació eròtica, tal com jo ho entenc: diu, mes o menys que la "gent creativa" son gent que busquen un objecte que els ofereix resistència dels del primer moment.
Per això, diu, podem parlar d’ofici: és el crit de resposta a aquesta resistència, un exercici de seducció per a conquerir-la i posseir-la. (Si visiteu el seu blog mireu també les fotos) De manera que, si voleu saber si sou gent creativa, no mireu quins diplomes teniu ni com us esteu guanyant la vida, si sou famosos o si sortiu a la tele... Mireu si heu sentit ja la eròtica de la creació o si esteu en camí, sols o en grup... Cadascú s’ho fa a la seva manera

Gent Creativa

Estem envoltats de gent creativa i potser no ens n'adonem. És clar que , uns més que altres , estem domesticats per a viure com a consumidors.
Però també es cert que molta gent no s’ha quedat al ramat i es busca la vida com pot.
Per que és una qüestió de vida o mort. Si no reaccionem ens diluïm en la passivitat.
Coneixem molta gent creativa i encara en voldríem descobrir més, estem oberts.
Per que nosaltres veiem que la creació artística no és només cosa d’artistes.
Molta , molta gent practica l’art per amor a l’art. Molts ho fan sols, altres en grup.
Hi han tants exemples que no sabríem per on començar: per exemple, gent que canta en una coral. Quan canten, semblen que es transformen. Ja no son el venedor de la botiga, l’empleat del banc, el funcionari de l’ajuntament, el pagès del poble.. canten i la màgia funciona. Ben cert, uns ho fan millor que altres, sort n’hi ha del director que amb paciència els va animant a millorar, a descobrir nous espais.
Doncs , d’això parlarem aquí. De corals, però també de teatre, de musica, de dansa, de gastronomia, de cinema, de fotografia, de poesia. De gent amb molt talent i gent que en te una mica.. Parlarem de la gent creativa i de la potència que te la seva creació. És com un llum en mig de la boira.