dilluns, 14 de setembre de 2009

El gat de Menuhin

Tot parlant de Yehudi Menuhin em va venir a la memòria un conte infantil que va escriure ell mateix, amb un col·laborador. Està editat per Gallimart l’any 83’. El format sembla infantil, però el contingut és ben clar que apunta molt alt

Me’l va regalar personalment el 89’. Aleshores ja era un dels violinistes més reconeguts del mon. Així doncs, el sol fet de parlar-hi em tenia emocionat.

Però el llibret en qüestió, justament, demostra que Menuhin no sacralitzava l’art ni l’artista. Es una historieta senzilla i sembla pensada per a la crisi financera que estem vivint avui. Era , doncs, un rei que vivia en el seu palau, on organitzava uns concerts de violí fantàstics, tenia una orquestra que tocava amb ganes i la gent s’ho passava d’allò més be (al llibre s’hi veu que tothom està xalant amb la musica, no se’ls veu pas encarcarats, nens i grans tots barrejats).

El gat del rei també hi era i també tocava el violi.

Però un dia el cap dels comptables es va presentar dient que no tenien diners i que havien de suprimir els violinistes. El rei ho va lamentar molt però no li va quedar mes remei. El gat, que sembla que tocava gratis, també va desaparèixer i el rei estava realment trist.

Però un dia, el gat torna a aparèixer i li diu al rei: em sembla que tinc la solució: fem que els comptables aprenguin a tocar el violi i tornem a fer concerts.

El rei ho va acceptar encantat i els concerts van tornar al palau. Al final, per a rematar la ironia, el llibre ofereix unes instruccions practiques pels que aprenen a tocar el violi.

Es clar que Menuhin sabia descobrir la gent creativa allà on fos. Va treballar molt per a trobar joves, per a formar-los i promocionar-los. Apreciava les músiques de cada cultura, ben diferents de la seva pròpia musica. No es deixava impressionar per la tècnica ni per la publicitat. Anava al cor de la creació i creia que tothom tenia un talent que calia cultivar. “Cada home és un artista”. Ell sabia de què parlava.