M'agrada comentar avui aquesta experiència que te a una empresa com a protagonista.
Des de fa quatre anys, aquesta empresa produeix un programa, DKV Fresh Art, que promou la creació artística entre estudiants de primer i segon de batxillerat o de professional. En aquesta web es poden trobar les bases de la convocatòria
http://www.dkvseguros.com/freshart/freshart/inicio.asp?menu=1,16
Jo els he descobert en una publicitat publicada a la premsa per a tot Espanya. Segons expliquen, a l'ultima convocatòria van rebre 600 obres. Ofereixen beques d'estudis pels guanyadors i ajuts pel material artístic a les seves escoles
Busquen talents entre els adolescents, però no semblen pas una versió del "Gran Hermano", el programa de la TV a on buscaven cantants. Entre els millors munten un campus formatiu. Demanen també grafitti per la pròxima convocatòria, a mes de fotografia, pintura, escultura, dibuix i vídeo art.
Tal com el programa es presenta, es una oportunitat pels premiats, però també significa un gest de respecte pels seus clients. Tots ells poden identificar-se amb els premiats. Amb això, aquesta empresa valora els seus clients, no els menysprea amb trucs publicitaris i motivacions consumistes.
DKV és una empresa d'assegurances mèdiques. Diuen que el concurs respon als seus valors a l'empresa: creativitat i innovació, millorar la salut de la gent i la seva qualitat de vida.
La pregunta que em faig davant d'aquesta iniciativa que, pel que fins ara en sé, em sembla exemplar, va una mica més enllà. ¿estem als inicis d'un canvi d'actitut en el mon de la comunicació de les empreses? ¿estem en presencia d'una comunicació més respectuosa amb les persones?
També ens podem preguntar si hi ha coherència entre els valors que projecten cap en fora i els que practiquen a dins de l'empresa ¿els apliquen en els seus serveis i amb el seu personal?
Finalment, una mica més encara: ¿apliquen la creació com a factor de millora per la salut i la qualitat de vida de les persones, dins del seu model de negoci?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contribució. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contribució. Mostrar tots els missatges
dilluns, 15 d’octubre del 2012
dimarts, 1 de maig del 2012
Demaneu el vostre passaport Gent Creativa
Només cal que ens envieu una foto i que estigueu ben segurs que sou gent creativa. Això vol dir que, artistes o amateurs, esteu disposats a anar a qualsevol punt del mon, a qualsevol país, i oferir el vostre art a la gent.
Millor encara si ho feu amb gent creativa d'aquell país. Podeu cantar en una coral, tocar en un grup, fer cuina de qualitat, participar en un grup de teatre, ballar, escriure poemes, fer fotos...
També ho podeu oferir per Internet.
Feu-ho en qualsevol llengua, l'art és el llenguatge del nostre passaport.
Arribats en aquest punt , alguns penseu que la calor de l'estiu ens ha tocat fort i que patim al.lucinacions. És possible, però no tant com sembla. Per que això ja passa, les coses van cap a qui. Si voleu saber com, continueu llegint . Alguns ja ho han provat i n'estan molt contents.
La primera dificultat, la primera pregunta: què en faig de l'altre passaport? Molta gent pensen que només en poden tenir un. Error. No és cap problema, per que el nostre no és pas exclusiu. Per nosaltres, en podeu tenir tants com vulgueu.
Potser no sabeu una cosa del Dante: ell deia que havia après l'amor a la seva Florència natal al riu Arno. Ell deia que l'Arno li havia ensenyat que la nostra pàtria és el mon, com ho és el mar pels peixos.
De manera que podeu tenir tants passaports com vulgueu.
Ara doncs, abans de que penseu que estic definitivament sonat us parlaré d'un grup de gent que va pel mon amb el seu art. Allà on van , actuen. Ho regalen a la gent, ho combinen amb artistes locals.
Vosaltres podeu prendre contacte amb ells i descobrir llocs on sereu ben rebuts. Llegiu això, si us interessa: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/12/vacances-per-gent-creativa.html
En tot cas, si trobeu per Barcelona algú amb aquest passaport, sabeu que el podeu considerar de la casa, un dels nostres. Tots son diferents. Alguns son tan diferents com...(aquí hi podeu posar la mena de gent que considereu més extranya, pel seu país, la seva religió, la seva història, el seu idioma, la seva cultura, la classe social...) . Els més diferents acostumen a ser els del poble del costat. Tan se val, us hi trobareu a gust, sense problemes.
Per que, ja ho sabeu, el més important a la vida és gratis. Ho donem sense cobrar, ho rebem sense pagar. No sempre és possible, però cal intentar-ho. Cal tenir compassió dels que en son incapaços o dels que només donen als de la seva tribu.
En fi , un somni, no? Però un somni que avança pas a pas. Em diuen que l'any passat unes 20.000 persones creatives van venir a Barcelona amb aquest passaport i es van convertir en conciutadans nostres gràcies al seu art. En vindran més, molts més.
Nota final: les idees son de Claudio Magris, te llibres molt interessants. Els passaports encara no els fabriquem per problemes tècnics, ja us avisarem.
Millor encara si ho feu amb gent creativa d'aquell país. Podeu cantar en una coral, tocar en un grup, fer cuina de qualitat, participar en un grup de teatre, ballar, escriure poemes, fer fotos...
També ho podeu oferir per Internet.
Feu-ho en qualsevol llengua, l'art és el llenguatge del nostre passaport.
Arribats en aquest punt , alguns penseu que la calor de l'estiu ens ha tocat fort i que patim al.lucinacions. És possible, però no tant com sembla. Per que això ja passa, les coses van cap a qui. Si voleu saber com, continueu llegint . Alguns ja ho han provat i n'estan molt contents.
La primera dificultat, la primera pregunta: què en faig de l'altre passaport? Molta gent pensen que només en poden tenir un. Error. No és cap problema, per que el nostre no és pas exclusiu. Per nosaltres, en podeu tenir tants com vulgueu.
Potser no sabeu una cosa del Dante: ell deia que havia après l'amor a la seva Florència natal al riu Arno. Ell deia que l'Arno li havia ensenyat que la nostra pàtria és el mon, com ho és el mar pels peixos.
De manera que podeu tenir tants passaports com vulgueu.
Ara doncs, abans de que penseu que estic definitivament sonat us parlaré d'un grup de gent que va pel mon amb el seu art. Allà on van , actuen. Ho regalen a la gent, ho combinen amb artistes locals.
Vosaltres podeu prendre contacte amb ells i descobrir llocs on sereu ben rebuts. Llegiu això, si us interessa: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/12/vacances-per-gent-creativa.html
En tot cas, si trobeu per Barcelona algú amb aquest passaport, sabeu que el podeu considerar de la casa, un dels nostres. Tots son diferents. Alguns son tan diferents com...(aquí hi podeu posar la mena de gent que considereu més extranya, pel seu país, la seva religió, la seva història, el seu idioma, la seva cultura, la classe social...) . Els més diferents acostumen a ser els del poble del costat. Tan se val, us hi trobareu a gust, sense problemes.
Per que, ja ho sabeu, el més important a la vida és gratis. Ho donem sense cobrar, ho rebem sense pagar. No sempre és possible, però cal intentar-ho. Cal tenir compassió dels que en son incapaços o dels que només donen als de la seva tribu.
En fi , un somni, no? Però un somni que avança pas a pas. Em diuen que l'any passat unes 20.000 persones creatives van venir a Barcelona amb aquest passaport i es van convertir en conciutadans nostres gràcies al seu art. En vindran més, molts més.
Nota final: les idees son de Claudio Magris, te llibres molt interessants. Els passaports encara no els fabriquem per problemes tècnics, ja us avisarem.
dijous, 5 d’abril del 2012
Sense por, sense banderes.
Sense por, sense banderes, sense etiquetes.
Gent que parla amb gent.
Us proposo una visita als vídeos de Pau Perramon. Ell va agafar el tren i va donar una volta per Berlín, Istambul, Zurich, Paris, Sofia.. Volia veure gent, saber com eren i com vivien.
És una bona idea i està feta amb gràcia i professionalitat.
Gent que parla amb gent.
Us proposo una visita als vídeos de Pau Perramon. Ell va agafar el tren i va donar una volta per Berlín, Istambul, Zurich, Paris, Sofia.. Volia veure gent, saber com eren i com vivien.
És una bona idea i està feta amb gràcia i professionalitat.
divendres, 2 de desembre del 2011
D'acord, les coses ja no son allò que eren
Per exemple, ara hi ha "gent creativa". Son persones normals, però dediquen algunes hores a la setmana a practicar activitats artístiques. Uns canten,altres toquen un instrument, altres fan teatre o ballen, altres escriuen o fan fotos o vídeos. Ho fan per que els hi agrada. No hi guanyen diners. Els diners els fan amb una feina que no hi te res a veure.
Molts ho fan pels altres, actuen en public o ho pengen a Internet, a les xarxes socials. Molta gent se'n beneficia i no paga res. Son coses que potser donen sentit a les seves vides tot ajudant als altres.
Son gent discreta, potser coneixes gent a la teva feina que ho fan des de fa temps i tu no en tens ni idea. Altres potser son artistes més o menys coneguts però que ho fan, volen comunicar amb la gent
Son molta, molta gent. Sabem que als Estats Units les estadístiques disponibles diuen que arriben al 20% de la població adulta els que actuen com gent creativa. Però això només son els que estan registrats. Amb els no registrats, potser arribaríem al doble. Molta gent.
Sobre aquesta estadistica:
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/03/un-esdeveniment-cultural-extraordinari.html
Això ja és un fenomen social del nostre temps, però intentem oblidar-ho. Oblidem potser que molts joves ja no tenen aquella addicció al consum. Molts han vist que comprar es només una funció utilitària i compren allò que consideren just i paguen allò que consideren apropiat. No es per la crisi, no, es una nova forma de veure el consum que no crec que torni enrere quan la crisi s'acabi, que practiquen els menors de 45 anys. Ara saben que comprar no donarà sentit a la seva vida
Aquests joves saben també que no dona sentit a la seva vida treballar en empreses i administracions dirigides per gent mentalment envellida, que saben que les coses canvien però que ho volen ignorar. Hi treballen per pura necessitat i amb paciència esperen un canvi generacional que arriba tard, massa tard. Molts trenquen amb aquest mon i es converteixen en emprenedors.
Peró de moment, altres coses si que donen sentit a la seva vida. Moltes vegades practiquen l'esport. Altres, fan creacions artístiques. Molt sovint , creacions que donen plaer als altres. Així contribueixen al benestar dels altres, son gent creativa. Creen i contribueixen.
Algunes vegades tenen la sort de trobar projectes que funcionen i que els hi ofereixen l'oportunitat de desplegar al seva activitat i arribar a més gent. Per exemple, Wikipedia, aquesta enciclopedia d'Intenet que els fills i els nets d'aquesta gent envellida , estan consultant cada dia i sense pagar. Algú que ells no coneixen els hi està regalant la seva creació. Algun dia els hi haurien de donar les gracies, no?
D'acord, les coses ja no son com eren. Potser vostè mateix s'hauria de repetir aquesta frase cada mati davant del mirall?
dimarts, 22 de novembre del 2011
Wikipedia: per què hi ha gent que treballa gratis?
Qualsevol nen
coneix Wikipèdia. La majoria l’utilitzen contínuament, cada dia per a fer els deures a casa. Molta gent
busca a Wikipedia per a saber mes coses sobre un autor, quan li ha agradat el
llibre que acaba de llegir o una pel·lícula que acaba de
veure
Es cert que
d’enciclopèdies sempre n’hem tingut, però mai com ara les havíem utilitzat per
a saber sobre el mon de cada dia, en qualsevol tema. Des de les energies
alternatives a la fisió nuclear. Quanta gent ha visitat Wikipèdia per a saber
què era això del “Deute”!
Quanta gent ha
buscat discretament una paraula que s’utilitzava a la seva empresa i que ell no
entenia!
Però potser son
pocs els que s’adonen de què hi ha al darrera. Com es fabrica això, com es
facilita gratis, com es posa al dia en tants idiomes?
El secret de la
formula es diu “contribució”. Es a
dir, es allò que fem i donem. No és pas allò que ens sobra i donem. L'economia de la contribució és una nova forma de viure
Wikipèdia
mobilitza milers de persones a tot el mon que fan feina gratis i la faciliten
al públic. Ho fan per que els hi agrada. Els hi agrada fer una cosa que saben
fer i que és útil pels demés. Els hi agrada que els hi diguin “gràcies”.
D’entrada, d’això
en diríem una enciclopèdia d’aficionats, es a dir, de no professionals.
Però la qüestió
és que amb aquest sistema, Wikipèdia arriba a competir amb les enciclopèdies
tradicionals, amb una diversitat d’idiomes i de temes que ningú pot igualar. Treball
contributiu o voluntari no significa treball de poca qualitat.
Es clar que a l’interior
de la fundació que produeix l’enciclopèdia hi ha 40 professionals que cobren
per administrar . També hi ha centenars de col·laboradors voluntaris responsables
de garantir la qualitat, filtrar o corregir alló que no funciona. Sense aquesta
exigència de qualitat, tot plegat s’ensorraria.
Si ho pensem bé,
és una forma de treballar que ja existeix des de fa molts anys. Gent que fa
feines que no cobra, d’això tothom en te exemples a la seva família. Estan
entre nosaltres, no son marcians, encara que sovint tenen molt poc
reconeixement, com si fossin transparents. En el mon artístic en podem trobar
muntanyes d’exemples. Molts del projectes de gent creativa son iniciatives
d’artistes contribuïdors.
Al mon
informàtic, l’Open Software ha creat productes amb aquest sistema que estan competint sense problemes amb Windows. Al mon esportiu, molts dels joves compten
amb entrenadors voluntaris. La sèrie es infinita i va a més.
Però el lloc principal de la contribució és Internet. Articles, informes professionals, musica, imatge, cine. Hi ha coses de qualitat però cal saber trobar-les. Cada producte necessita un editor que es sàpiga moure en aquest medi
A Wikipedia hi
podem trobar una bon exemple d'empresa amb deu anys de rodatge, que sap evolucionar
amb el temps, tot un model de negoci que cal aprendre. Ells tenen clar que no
es finançaran amb publicitat , ni pagaran als autors i que sempre arribaran
gratis a l’usuari.Estan creant formes adaptades de sponsorització.
Certament, no
podem aplicar aquesta formula a totes les situacions. Cal afinar be per a saber
què cal fer amb professionals pagats i què amb contribuïdors gratuïts. Què cal
preveure per que la relació entre uns i altres sigui positiva i sigui
transparent. .
En el fons es tracta
d’oferir a la gent, oportunitats per a contribuir amb feina, amb allò que saben
fer, que saben que la gent apreciarà. Tots voldríem poder dedicar una part de
les hores del dia a fer quelcom de creatiu, que tingui sentit, que millori el nostre mon.
Aquesta es l’energia que encara no sabem
aprofitar. Encara no en sabem crear les condicions. En podem aprendre potser de
Wikipedia
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Els comptes, clars. La gent, creativa.
Amb els temps que corren, no ens podem fer els distrets, ens hi juguem molt. Si practiquem l'art i contribuïm a la societat d'alguna forma, no vol dir que vivim fora de la realitat tot caçant papallones.
Vull dir, que si parlem d'art, de creació, de societat contributiva... això no vol pas dir que no sabem de comptes.
A veure, aqui no som comptables, però per a entendre de comptes no cal ser-ho.
Potser millor no ser-ho. Per que ja veiem com els experts, amb els seus comptes , poden demostrar-nos tot el que volen.
Ja ho sabeu, si voleu fer trampes i portar dobles comptabilitats, el primer és fitxar un comptable.
De manera que la gent creativa volem els comptes clars.
Mireu això, tots ho tenim a la vista. No cal fer discursos:
- Molta gent, els més pobres, sobretot, està patint. Aturats, gent sense subsidis, minusvàlids sense serveis, llistes d'espera per a operar-se, retallades a escoles publiques...Segons els nostres càlculs, ja és hora de que els rics paguin més impostos. El seu % és mes baix que el que paguem els assalariats i els pensionistes.
- No s'hi val a distreure a la gent de bona fe. Els rics catalans, també haurien de pagar més. No s'hi val a distreure a la gent amb discursos patriòtics.
- Cal modificar les hipoteques. La gent es queda al carrer i amb el deute a sobre. Si ara els pisos han perdut valor, els bancs havien fet negoci amb aquest risc. Ara els hi toca assumir la part que els hi correspon.Cal pactar una sortida
- El frau fiscal és molt gran, parlen d'una quarta part dels impostos. Son molts diners. Molts n'han guanyat molts aquests últims anys.
- Hauríem de fer pressió sobre els socis europeus per modificar la línia d'austeritat generalitzada. França, Alemanya, Holanda, haurien de fer de locomotora europea. Anem tots al mateix barco. Ningú se'n sortirà sol.
- Algunes administracions publiques catalanes haurien d'aprendre gestió. Ara sabem que ajuntaments i Generalitat estaven fent grans obres que no ens podien permetre. Tenim aeroports sense viatgers, palaus de cultura i d'esports de luxe. Ports esportius i altres meravelles.
- Justament quan alguns no paraven de plorar per que el dèficit fiscal amb l'estat ens arruïnava. Ara ens ho recorden els països que ens estaven pagant la festa.
El gat tenia raó, cal que els "comptables" aprenguin a tocar el violi Recordeu:http://gentcreativa.blogspot.com/2011/08/el-gat-i-els-comptables.html
Post data: avui presentem un centre que aplica l'art al canvi ètic i sostenible. Es diu Cittadellarte i funciona en una vella fabrica al mig del camp, al Piemonte.Tenen tallers permanents on apliquen l'art a innovar en educació, ecologia, economia, la producció, el treball, la comunicació, la moda o la nutrició
Parlen del Tercer paradís. Desprès del primer, la Natura, i del segon, el domini de la ciència i la tecnologia, anem cap a la Tercera: quan la ciència , la tecnologia, l'art, la cultura i la politica restitueixen la vida a la terra. Tot un programa per a la gent creativa
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Una dona amb sentit de l'humor
Avui tenim una proposta que us pot interessar. Crec que val la pena. Hi ha una autora que vol reeditar el seu llibre de poemes eròtics i divertits, i que busca els 2000€ que li fan falta. Busca petites aportacions, la voluntat, per a completar la xifra. Es diu Roser Amills.
La editorial Verkami organitza la història i publica el llibre:
És a dir, que amb els temps que corren, hi ha una dona que te l'humor de dir-vos que li doneu un cop de mà per a publicar un llibre de poemes. A més, els poemes no son pas tràgics, com els temps actuals, sino eròtics i divertits.
Sort en tenim, no? Que el malhumor general no arribia contagir a tothom i encara trobem gent disposada a donar-nos una bona noticia.
Crec que per la gent creativa, això és un oportunitat que no podem deixar passar. Aqui no ens demanen que comprem un producte, sino que ajudem a crear-lo. Verkami ja es part de la nova societat post crisi, la societat contributiva. Si donem alguna cosa que nosaltres mateixos fem o ajudem a fer... estem donant la volta al consumisme.
Post data. Avui us presentem un artista, Blaise Patrik i els seus Ateliers Partage. Un artista que pinta grans murals als espais publics, amb participació de la gent del mateix lloc. Ho fa a Bruseles, ho ha fet a una fabrica Toshiba a França i ho ha fet a Palestina. Us recomano que mireu les fotos de la seva web, per les pintures i per la gent:
dijous, 30 de juny del 2011
Gent Creativa. Cap el tercer any
Sí senyor, ja hem fet els dos anys i hem començat a caminar cap el tercer.
Això vol dir, un blog amb més de 100 notes, podria ser un llibre.
Però sobretot, vol dir gent que va llegint les notes. Entre 400 i 500 cada mes.
També vol dir que aquí hi ha molt futur. No ho emblava pas quan varem començar, per que sembla que els temps van madurant i que les coses encaixen, cada dia més.
Al final, quan parlem de Gent Creativa, de què parlem?
Dons ho podríem dir així: “el millor de la nostra vida, és gratis. Ho rebem sense haver de pagar, ho donem sense cobrar”
Naturalment, això val per la creació artística i per a totes les activitats. Cada dia ho vivim amb la gent que trobem. Aquest cambrer que em posa un cafè, ho fa només per que li paguen per a fer-ho i prou? Aquesta infermera del CAP que em dóna un servei, aquest professor que m’ensenya, aquest músic que toca?
La vida pot ser molt trista si només fem el que fem pels diners. A més, quan ho fem així, es nota, es nota molt.
Si, ja sé que us deuen i no us paguen. Però no podeu viure amb un llibre de comptes al lloc del cor. Us podeu quedar congelats.
Això és potser el que Bernard Stiegler ens explicava al CCCB fa un parell d’anys. Parlava d’economia “contributiva”. Aquí ho podeu trobar: http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/la-gent-creativa-som-contribuidors.html
Si volem ser alguna cosa més que consumidors, gent enganxada pel consum d’objectes, ens cal ser “gent creativa”. Això val pels que practiquen l’art, d’alguna forma, al nivell que sigui, sols o en grup. Sobretot si ho donen als altres, d’alguna manera.
És clar que també hi ha altres formes que no són artístiques, com els d’esportistes (amateurs o professionals) o els emprenedors (que intenten fer coses de valor tot guanyant diners), o els que treballen (cobrant) per a donar el millor servei a la gent.
De gent creativa en podeu trobar a les situacions més insòlites. Aquí hem parlat d’alguns exemples que passen prop de nosaltres, amb gent que són com nosaltres.
Hem parlat de gent que ve de tot el món a Barcelona de vacances per a practicar algun art, com cantar, pintar, ballar o cuinar. N’hi ha milers, cada any. A Barcelona Turisme Creatiu en veureu diversos exemples: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/12/vacances-per-gent-creativa.html
Gent que participa en dissenyar una festa, en produir-la i en realitzar-la amb els seus veins. http://www.fusic.org/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=64:torna-la-llegenda-dun-mar-vivent&catid=1:general&Itemid=6
Si voleu veure dotzenes de poblacions que ho estan fent, podeu visitat aquest espai http://www.tallersperalafesta.org/portada/principal.asp
Gent que ha emprés el camí de formar un grup musical i fer quilòmetres de carretera per donar concerts. Que fa la seva música amb convicció. Que no sap di algun dia s’hi guanyarà la vida, però ho fa amb ganes.
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/els-beatles-avui-ja-no-serien-el-mateix.html
Gent que ha arribat fa pocs anys des de molt lluny, que ho tenen difícil per a conviure amb els seus veïns, que viuen en barris amb pocs recursos ...i que un dia troben l’oportunitat de cantar junts amb altres veïns, de conviure sense conflicte: http://gentcreativa.blogspot.com/2011/06/musica-i-dignitat-1500-nois-i-noies.html http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/els-beatles-avui-ja-no-serien-el-mateix.html
Tots ho fan gratis, ho donen sense cobrar. Que siguin amateurs o professionals, tan se val. El que compta és allò que fem mes enllà dels diners. Compta per nosaltres, per la nostra dignitat. Per que això ens fa ciutadans. Compta pels altres. Així anem fent possible una nova societat “contributiva”.
dimarts, 7 de juny del 2011
Fotògrafs i ONG
“Imagen en acción” és una agencia de fotografia sense ànim de lucre. Volen millorar la visibilitat d’ONG i col·lectius del tercer sector.Sense ànim de lucre vol dir que fan el que poden per a cobrar només el que el client pot pagar, si es tracta d’entitats d’interès social.
Si entreu a la seva web veureu que fan feines amb gràcia
http://imagenenaccion.org/objetivo-solidario/objetivo-solidario-11/
dijous, 12 de novembre del 2009
Participar o contribuir...
Quan varem definir les paraules clau d’aquest blog, teníem molt dubtes sobre si calia vincular la creativitat amb la participació o si calia buscar una paraula millor, com contribució.
Finalment, com es pot veure , ens hem quedat amb les tres :”creativitat, participació, contribució”
Això passa sovint, en temps de canvi, les paraules no acaben d’encaixar, tenen significats que arrosseguen història.
“Contribució” és allò que paguem a l’ajuntament, em diuen. A molts els hi posa els pels de punta. Però contribuir és un paraula molt digna, vol dir que entre tots fem possible un be col·lectiu. Contribuïm a fer un regal a algú, contribuïm a la creu roja, contribuïm a arreglar un camí veïnal. Perquè serà que una paraula tant maca s’ha tornat sospitosa?
Però amb la paraula “participació” ens passa un a cosa pitjor: participar, vol dir prendre part en alguna cosa. Però últimament, s’utilitza per a participar en decisions, en decidir pressupostos, en prendre part en l’exercici del poder. Molt be, moltes promeses que costa de veure realitzades.
A veure, com es diu quan algú fa una cosa gratis? El nostre mon està ple de gent que fa coses sense cobrar, pel gust de fer-les, pel gust d’ajudar, per que vol que la ciutat o el país millorin. Jo pensava que això també era participar. N’està ple, encara que no son fàcilment la noticia del dia, només surten en casos d’excepció.
Però hi ha molta gent que ho fa, participa.. Com es fa cada dia Wikipedia sinó? Com seria el nostre món sense els que contribueixen (o participen sense cobrar ni decidir)
divendres, 25 de setembre del 2009
Els Beatles avui ja no serien el mateix...
Algú que viu i treballa al negoci internacional de la musica pop ha fet un comentari sobre els Beatles que fa pensar. Diu que a dia d’avui , ja no seria possible que un grup com aquell tingues la difusió i les audiències que ells van tenir. De repent, els Beatles eren a tot arreu, a la radio, als discs, a la premsa, als concerts. Allò era un fenomen.
Segons el professional que deia, avui les corporacions de la musica no aconsegueixen col·locar grans estrelles al mercat, per que avui el mercat , diuen, està fraccionat, molts grans concerts ja no s’arriben a omplir.
Avui hi ha Internet i molts musics emergents tenen una trajectòria professional molt diferent, i molts arriben al seu públic de forma regular. Normalment, quan la gent va a un concert de grups nous, ja els coneixen per les gravacions que han vist i escoltat a Internet.
Malgrat les lamentacions dramàtiques dels que recapten drets i venen CD, avui s’escolta molta més musica que fa cinquanta anys, l’oferta està molt mes diversificada i la qualitat més alta.
Cada dia més, la gent creativa del mon musical troba el seu camí i arriba al seu públic. Cada dia mes, els que arriben son la punta d’una piràmide de gent que fa musica i que escolta musica, de forma que la qualitat avui te una opció que abans no tenia ni en somnis. I la musica surt de la societat d’una forma orgànica, son contribucions dels ciutadans. La musica no ens cau a sobre com un producte del màrqueting. Be, tot això encara no és ben be així, però aviat.
Això anirà a més. Per que es un fenomen que es reprodueix i es realimenta. Podria anar encara millor si fóssim capaços d’activar més joves que aprenen i fan musica, com fan els clubs de futbol amb els joves futbolistes. Si trobéssim formules més potents per a facilitar la circulació per Internet de tota aquesta energia creativa. Si donéssim respostes mes actuals i imaginatives a les tensions que s’han creat amb els drets d’autor.
Però el procés ja està en marxa, es un exemple que ens diu d’on sortiran els artistes que veurem en el segle que vivim, que això només es el començament i que cal ser-hi ben aviat si no volem perdre un ten que ja esta en marxa. Cal ser-hi ben aviat, per que els del màrqueting també saben utilitzar Internet.
Segons el professional que deia, avui les corporacions de la musica no aconsegueixen col·locar grans estrelles al mercat, per que avui el mercat , diuen, està fraccionat, molts grans concerts ja no s’arriben a omplir.
Avui hi ha Internet i molts musics emergents tenen una trajectòria professional molt diferent, i molts arriben al seu públic de forma regular. Normalment, quan la gent va a un concert de grups nous, ja els coneixen per les gravacions que han vist i escoltat a Internet.
Malgrat les lamentacions dramàtiques dels que recapten drets i venen CD, avui s’escolta molta més musica que fa cinquanta anys, l’oferta està molt mes diversificada i la qualitat més alta.
Cada dia més, la gent creativa del mon musical troba el seu camí i arriba al seu públic. Cada dia mes, els que arriben son la punta d’una piràmide de gent que fa musica i que escolta musica, de forma que la qualitat avui te una opció que abans no tenia ni en somnis. I la musica surt de la societat d’una forma orgànica, son contribucions dels ciutadans. La musica no ens cau a sobre com un producte del màrqueting. Be, tot això encara no és ben be així, però aviat.
Això anirà a més. Per que es un fenomen que es reprodueix i es realimenta. Podria anar encara millor si fóssim capaços d’activar més joves que aprenen i fan musica, com fan els clubs de futbol amb els joves futbolistes. Si trobéssim formules més potents per a facilitar la circulació per Internet de tota aquesta energia creativa. Si donéssim respostes mes actuals i imaginatives a les tensions que s’han creat amb els drets d’autor.
Però el procés ja està en marxa, es un exemple que ens diu d’on sortiran els artistes que veurem en el segle que vivim, que això només es el començament i que cal ser-hi ben aviat si no volem perdre un ten que ja esta en marxa. Cal ser-hi ben aviat, per que els del màrqueting també saben utilitzar Internet.
dilluns, 7 de setembre del 2009
Internet i gent creativa
Ben mirat, de gent creativa sempre n’hi ha hagut, no es cap novetat. Què passa ara per que, de repent, ens posem a descobrir la famosa sopa d’all?
Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.
Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.
D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.
Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.
Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.
Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.
Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.
Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.
D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.
Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.
Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.
Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.
dimecres, 2 de setembre del 2009
Ulisses...
Ara farà un any que al barri del Poble Sec, a Barcelona va celebrar una festa molt original. El barri celebrava l’arribada d’Ulisses amb una desfilada i una festa.
La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.
Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.
Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.
Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.
Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.
Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.
A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà
La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.
Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.
Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.
Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.
Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.
Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.
A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà
dimarts, 1 de setembre del 2009
Una broma d’estiu de la SGAE
Pels que no sigueu del ram, la SGAE es una entitat privada protegida per una llei que li permet cobrar drets d’autor allà on hi ha qualsevol espectacle que cobri entrada o no.
Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.
Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.
Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?
Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?
Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.
A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?
Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.
Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.
Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?
Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?
Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.
A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?
La gent creativa som “contribuïdors”
Quin paper té la gent creativa en la societat, especialment quan parlem de la societat post-crisi? Aquest és una gran tema, tot i que nosaltres no pretenem parlar aquí ni de sociologia ni de filosofia.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.
Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.
En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.
La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.
Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.
Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.
Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.
D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.
Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.
En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.
La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.
Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.
Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.
Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.
D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)