divendres, 11 de desembre de 2009

El Ministeri de Cultura podria tancar webs?

Molt bé, i per què no podria tancar diaris?
Salta a la vista que molta gent encara no entén el que estem vivint, no entenen que estem canviant d’era.
Què ens diuen aquests musics que surten al carrer amb pancartes? Qui son aquesta gent? De debò està en perill la creació musical?
Potser s’està acabant una època i està començant una altra. Els canvis d’era poden ser molt injustos per alguns, beneficiosos per altres. Potser hauríem de mirar de facilitar la transició en lloc de bloquejar les actituds
Des d’aquí voldria fer algunes suggeriments per a trobar sortides a aquest embolic.
Per exemple, ara hi han molts musics que arriben al seu públic amb les seves creacions, més que mai. Amb Internet, els nous valors tenen oportunitats que mai havien somniat. Portàvem dècades de control absolut del mercat per part de les discogràfiques que tenien muntat un monopoli, un sistema que controlaven els que feien grans inversions en màrqueting. Publicitat i promoció comercial. On quedava la creació? Quina llibertat tenia el creador i el públic? Per què teníem de pagar la musica tan cara?Per que teníem d’escoltar tots el mateix?
Ara hi ha molts musics que viuen de la seva musica, tot i que la donen gratis a la web. Internet funciona com un gran catàleg on tothom pot trobar segons les seves preferències sense dictadures comercials. Gracies a aquest supercatàleg, el públic va als concerts que prefereix, per que la Xarxa li ajuda a descobrir. La relació es fa entre music i públic.
Avui es pot comprar musica a la Xarxa a preus que no tenen res a veure amb l’abús que ens cobraven fins fa poc per un CD. Això recorda l’aparició de les companyies aèries low cost. Algú recorda quan costava una vol Barcelona Madrid en pont aeri quan Iberia tenia el monopoli? Qui vol tornar endarrere?
Ara sembla que alguns musics voldrien disposar de tota la promoció d’Internet i dels preus antics dels CD. Però els temps van endavant , endarrere no hi tornarem pas.
Es clar que el tema dels drets d’autor s’hauria d’anar adaptant a la nova situació. Però sembla molt sospitós que els defensors del vell sistema no vulguin sentir parlar dels nous sistemes de copyright, més flexibles i adaptats als temps actuals. Això ja està inventat i funciona. Hi ha un sistema reconegut internacionalment, Creative commons que ofereix diversos models de contractes de drets d’autor, basats en la filosofia de fer donacions i recollir més tard el benefici, que molts músics ja utilitzen, tot i els entrebancs que troben amb la SGAE. http://creativecommons.org/
Si considerem que cal facilitar la creació artística, no els negocis obsolets , no podem fer, sense més, una confusió interessada entre les dues qüestions. Sembla clar que anem cap un nou model que ja comença a caminar, tot i que les polítiques culturals en vigor no semblen pas ser-ne conscients.
Amb una mica d’acompanyament per part de les administracions publiques, aniríem entrant en la nova era i aconseguiríem allò que Internet ja fa possible: més oportunitats pels nous creadors, més opcions pel públic, més independència dels monopolis internacionals i locals, més oportunitats pels creadors locals i pels que venen de països més pobres.

No podríem aprofitar les oportunitats actuals des d’una nova política cultural catalana. Com és que encara no hem reaccionat?