dimarts, 1 de setembre de 2009

Parlem de 280.000 nens i joves que fan musica clàssica.

No és hora de fer cap descobriment si parlem del moviment musical de Venezuela, creat per Jose Antonio Abreu fa 30 anys. Ara , aquest moviment musical ha creat la seva pròpia piràmide de musics i a la punta hi apareix un jove director d’orquestra reconegut a Amèrica i a Europa. Gustavo Dudamel se’n va a dirigir la Filharmònica de los Angeles. La noticia es diu doncs, Gustavo Dudamel.

Però, atenció, per que estem parlant d’un moviment formidable adreçat a joves en perill de marginació social que han descobert el mon de la musica, que aprenen, que en gaudeixen, que l’ofereixen als altres. Son histories d’autoestima, de ciutadans responsables.

Son gent creativa, cadascú amb el talent que te, uns millors que altres, però tots lluitant per fer-ho millor. Alguns en viuen i formen l’orquestra Simon Bolivar, altres, la majoria, fan altres estudis, altres feines. Tots creatius. Tots formen part d’una piràmide i ho saben.

Em pregunto què ens passa aquí, a Catalunya. No hi ha milers i milers de joves que estudien i practiquen? Hi ha algunes iniciatives per a joves en perill de marginació. Però hi ha una piràmide social que crea una continuïtat entre els que arriben a dalt i els que no tenen aquesta capacitat? Potser hi es però no la sé veure?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Com va dir el poeta "Tot és possible i tot està per fer"