Musiques, pàtries i gent.

Us proposo que mireu aquest vídeo.És un moment molt especial, irrepetible.La RAI el va filmar amb molta gràcia, fa uns mesos , a l'opera de Roma. Veureu que el públic canta amb el cor i l'orquestra de forma molt emotiva.Alguns troços son una mica foscos per que no hi havien focus, no estava previst, va ser una explosió espontània.

Sembla que Itàlia passa per un mal moment, que ja dura massa. Aquell dia, l'opera que tocaven era Nabucco de Verdi i la dirigia Muti.A l'escenari, el cor acabava de cantar el "Va pensiero". És el cor dels esclaus jueus presoners a Babilònia. Canten per la llibertat, per la seva pàtria perduda. El vídeo arrenca just en aquest punt i es produeix allò que no estava previst.

http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs

El director els anima a cantar un altra vegada el "Va pensiero", i tota la sal dreta canta amb emoció amb el cor de l'escenari. Se'm va posar la pell de gallina quan ho vaig escoltar i veure. No us ho perdeu. Aqui les meves paraules no valen gran cosa, és la musica.

Vaig pensar: els italians tenen sort de tenir una pàtria i una musica que els hi va regalar Verdi. Jo no tinc una cosa semblant.
Però mica a mica vaig sentir que jo en formava part. Que hauría cantat amb ells per la meva pàtria, amb els italians i amb els jueus de Babilònia, tot i que no soc no italià ni jueu. O potser si que ho soc una mica: ara que he cantat amb ells em sento italià i jueu, amb la seva gent, no amb els seus Estats.

Després he pensat que sento una empatia semblant amb altres musiques i altres pàtries. La sento amb el "Freunde", l'himne de l'alegria, un poema en alemany i una musica que compartim els europeus.
També em sento una mica francès quan sento la Marsellesa. Francès amb els francesos, no amb l'Armeé ni la France.

Una cosa semblant em passa amb "l'Estaca". És l'himne de la gent que vol la llibertat. El cantàvem a Catalunya i també el varen cantar a Madrid. Amb tota aquesta gent i amb aquesta musica em trobo a casa. També m'hi trobo ara amb els indignats, encara que els pobres no tenen musica. És una sentiment que comparteixo amb ells, encara que no sempre diuen ni fan allò que jo diria o faria.

Encara tinc més musiques, que ja no son del nostre temps però que comparteixo amb nostàlgia. Parlo de "We shall overcome" com la cantava Joan Baez quan érem joves i compartíem llibertat i democràcia amb gent d'America i de tot el mon. Encara més lluny en el record, la Internacional, que no en sabia les paraules però això no tenia importància.

Aquestes coses de l'empatia son com son, no com haurien de ser. Cadascú te les seves. Ara a mi se'm presenta el "Va pensiero" i em sento italià, jueu , del Magreb, mediterrani. Em sento gent amb aquesta gent, no dels Estats. Crec que sovint els Estats s'apropien de les musiques de la gent. És una llàstima, una confusió.
Penso que a molta gent li passa una cosa semblant però que no ho expliquen. Potser no hi pensen. Jo tampoc no hi havia pensat fins que vaig trobar aquest vídeo