dimarts, 14 de setembre de 2010

Sèrie The long tail 2 ("la cua llarga")

Segona entrega dels cinc articles que comenten l'article clàssic i famós "Long Tail"
“La cua llarga“, un malson per les cadenes de TV, grans discogràfiques i editors de best sellers.
En aquests últims anys, les cadenes de TV van perdent audiència. Elles saben be a on va a parar : a Internet. Saben qe pels menors de 35 anys, el temps que passen a Internet ja supera el que passen a la televisió.
Els publicistes s’hi trenquen el cap. El públic es va desplaçant però no es concentra en pocs mitjans com sempre havia fet. Ara l’audiència s’esmicola en trossets petits i diversos.
El mateix està passant amb la musica: grups musicals emergents que tenen el seu públic, que viuen de la seva musica. Llibres de segona fila, pensats per públics específics,que arriben a vendre pocs exemplars però amb pocs costos.
Internet sempre està pel mig: avui, la gent que comparteix gustos que no son els majoritaris, arriben a trobar-se, es recomanen productes. Alguns els compraran a Internet, altres no. Molts omplen els concerts de musics que a nosaltres ens poden semblar desconeguts, i ho son per a molts, però tenen els seus addictes.
Passen ara coses curioses: per exemple, cita Anderson el fet de que als USA, amb 1,5 milions de ciutadans d’origen indi de la India, no tenien sales de cinema que projectessin pel·lícules Bollywood. Es clar, els indis estan repartits per tot el país i cap sala podria comptar amb ells. Ara, amb Internet, un públic tan nombrós troba els productes que li agraden sense problemes. Ja no importa que ells siguin un grup minoritari dins del país.
En altres casos, podem trobar els públics concentrats en un mateix territori però poc nombrosos per a donar suport a un grup musical local. Això s’havia vist a Catalunya des de fa molts anys. No hi havia manera de competir amb la producció musical adreçada a tot Espanya. Ara ja no es un problema, per que els grups es promocionen a Internet, hi donen la seva musica gratis, com a mostra, però omplen els concerts amb gent que ja els coneix, que els ha descobert a Internet i que paga per escoltar-los en directe.
Per concretar mes, prendré l’exemple de dues „botigues“ que venen llibres als USA ( de fet, son més aviat dues cadenes), Barnes &Noble, llibreries “físiques“ i Amazon, venedor de llibres on line. Les xifres no son actuals, tenen sis anys, però ens serveixen per a il·lustrar el tema.
Barns&Noble, tot una gran cadena de llibreries té un catàleg de llibres molt limitat , de 130.000 títols, que es correspon amb la limitació d’una botiga. Els prestatges poden oferir uns 1200 títols, no més. Així doncs, aquesta empresa fa les seves vendes, bàsicament, amb títols forts, molts best sellers. Cada llibre ha de donar molta facturació.
Amazon només treballa via Internet i envia el llibre per correu. El seu catàleg disponible pel públic és enorme, és de 2,3 milions de títols. Per que factura més amb els títols petits (això és la “cua“) que amb els pocs títols grans. Com sabem , això és precisament una cua, una part curta i molt ampla, i una part llarga i molt prima.
Com es que Amazon arriba a vendre títols poc coneguts, que no són populars, que ni la TV ni la premsa no destaquen ni promocionen? Aquí ve la diferencia: Amazon ofereix a tot el que compra un llibre per Internet una informació automàtica que proposa nous títols similars al comprador. “Si li ha agradat aquest llibre, potser li agradaran també aquests altres“.
Un altra forma d’Amazon: lectors d’un llibre que el comenten, el critiquen o el recomanen. Aquesta informació també es troba a la web d’Amazon.

Bé, el tema no s’acaba aquí. En parlarem encara