Avui no hi ha excusa per la mediocritat. Si teniu talent, feu coses diferents i sabeu comunicar, podeu crear i fer la musica que us agrada de debó. Bones notícies.
Ja sabem que no tots els nois que estant aprenent a tocar el piano, a cantar en una coral o a fer un taller de pintura o de teatre, arribaran a primeres figures. La majoria, no en viuran mai. Però això no és cap problema si sabem entendre que la creativitat artistica és ja un benefici per ella mateixa i encara més quan s’excerceix en grup, quan es presenta en públic.
La gent que practica l’art formen com una piràmide, on molts son a la base, la majoria, alguns arriben a nivells més avançats, amb treballs, talent i un bon mestre. Uns pocs son bons professionals i molt pocs son excel·lents.Ja sabem que no tots els nois que estant aprenent a tocar el piano, a cantar en una coral o a fer un taller de pintura o de teatre, arribaran a primeres figures. La majoria, no en viuran mai. Però això no és cap problema si sabem entendre que la creativitat artistica és ja un benefici per ella mateixa i encara més quan s’excerceix en grup, quan es presenta en públic.
Encara que tinguem el nostre sostre personal, per que no tenim més talent o per que no ho treballem prou, la piramide és important, és important formar-ne part. Es bo que gent com nosaltres, del mateix poble o del mateix barri, de la nostra cultura, arribi amunt, que faci coses molt creatives, coses que han sortit de la nostra comunitat. És bó viure, apreciar i coneixer l’art que ve de lluny però també ho és que la creació neixi prop de casa.
Però no ens enganyem, diuen alguns, aquesta gent creativa potser només representa un testimoni, molt autèntic però condemnat de bon principi per la massificació imperant al comerç internacional de la música, la cançó o el cinema. Segons aquesta visió pessimista, estaríem parlant d’una piramide truncada, que no té cap oportunitat de crèixer més enllà d’un cert nivell local o familiar. Com un últim recurs, les subvencions de l’Administració o d'algun esponsor podrien crear excepcions protegides i minoritàries.
És així? Doncs, parlem-ne, per que, encara que la perspectiva ha estat molt fosca durant unes quantes decàdes, ara sembla que veiem escletxes de llum.. Però cal fixar-si amb atenció. Son bones noticíes, per aquells que els hi agraden les bones notícies. Pels que semblen recrear-se en el pessimisme i la lamentació crec que no hi ha res que els pugui treure del seu forat.
En aquesta nota i en algunes que fare aviat, comentaré un article que circula pel mon artistic i d’Internet des de fa sis anys i que sembla que ningu no ha estat capaç de desmentir. Es tracta de l’autor Chris Anderson, director de la revista Wired, publicació amb molta inflluència dins d el sector de noves tecnologies i d'Internet. L’article es titula "The long tail", que podem traduir com "La cua llarga“.
No us inundaré aqui amb xifres i gràfiques, és un article de màrqueting, però intentaré resumir alguns aspectes essencials. Crec que per una persona que vulgui tenir avui una visió actualitzada de la cultura i de l’art i que faci una aposta per la gent creativa, aquest és un tema substancial. No podem esperar deu anys per a saber i entendre com Internet ha fet un impacte a la nostra cultura i per a entendre la naturalesa d’aquest impacte. Ara ja es pot veure.
Per això, intentaré explicar-me curt i senzill.
Curt i senzill, alló que Anderson explica i argumenta és el seguent: Internet i les seves plataformes de comunicació, ben utilitzades, estan canviant les regles de joc al mercat mundial de la musica, dels llibres i del cinema i el video. Fins fa pocs anys, les grans multinacionals d’aquests sectors havien apostat per vendre i promocionar pocs productes en cada moment. Eren els "famosos", les estrelles, "los 40 principales". Evidentment, aquests pocs productes eren adreçats al "mínim comú denominador", havien d’agradar a tothom o gairebé tothom. Famosos fabricats i promocionats amb uns mitjans molt potents, aplicats a un nombre reduït de productes. Eren i encara són imparables.
Ja tenim doncs en marxa la massificació cultural, un esforç de màrqueting per a influir sobre els gustos de la gent, amb independència de les seves arrels artístiques o literàries. Però aquesta situació, encara que no ens n’adonem, està de baixa. Les vendes dels "numero u" en cançó, en llibres, en cinema, ja no son el que eren i el sectors estan en crisi. Grans empreses també estan en crisi, tot i que ara es veuen més pelicules que mai, es llegeixen mes llibres que mai, s’escolta mes musica que mai.
I no tot se’n va en pirateria, com semblen afirmar tossuts que estan fent aigues de forma irreparable. Ben cert, la pirateria hi és. Però també hi han les vendes que van als que no són "numero u". A tot el món, hi ha una emergència de cancó, llibres i cinema que té públics minoritaris, però tanmateix és molt públic. Són productes de públics reduits però sumats son majoria, per tant són productes viables.
És clar, Internet hi té molt a veure. Però ja en continuarem parlant a la pròxima nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada