Podem parlar del valor social de l’art?

És a dir, podem afirmar que l’art crea un benefici per la societat? Podem pensar en molts aspectes d’interès per la societat, com trobar feina pels joves, millorar la salut, millorar la cohesió social i superar marginacions, superar els conflictes entre immigrants i natius, activar la creativitat i la innovació d’una empresa, millorar les relacions de la ciutat amb la natura.

Els que creiem en la gent creativa, n’estem convençuts. Però potser estem vivint d’il·lusions. En temps de crisi hi ha gent que necessita coses sòlides, ens diuen. Ens tornem materialistes sense remei. No?

Doncs ara voldria comentar un fet que no es pas anecdòtic. Precisament ara que estem en temps de crisi...

Podem afirmar que cada vegada serà més difícil que els politics adjudiquin diners públics que no comportin un benefici social evident, si pot ser, mesurable.

En alguns casos podrem dir: 1 euro d’inversió en una organització social o cultural comporta 4 euros de valor social, per exemple. La paraula “subvenció” anirà desapareixent del vocabulari i , sobretot, dels pressupostos municipals o de la Generalitat.

Alguns es posaran les mans al cap horroritzats, altres pensarem que ja era hora. Però, tant se val, la crisi és aquí i anirem veient novetats.

Per exemple, qui ens havia de dir que veuríem les nostres estimades caixes d’estalvis en plena operació de fusions i sanejaments desprès de l’orgia de les hipoteques? Doncs ho estem veient, si senyor, i per una decisió que no ve de Barcelona ni de Madrid, que podem nomenar de tipus “federalista” de la Unió Europea. O sigui que, gracies a la crisi, les caixes es reformen i la UE actua com si Europa fos una federació. Hi encara hi ha qui diu que el federalisme va de baixa)

Doncs, a Europa també s’està cuinant la pròxima novetat: el valor social del tercer sector. Com sabem, el tercer sector es refereix a les entitats no lucratives, de salut, socials o culturals.

La ultima convocatòria de la Cultural Action Europe, CAE, el lobby o grup de pressió de política cultural més potent d’Europa ens convoca pel mes que ve a una Conferencia amb un títol en anglès difícil de traduir “The time is now” que ve a ser com un toc de trompeta (en català potser direm “Ara toca”)

I que toca ara? Dons, segons diuen, ara toca mesurar el valor social de les entitats culturals. Sembla doncs, que els politics voldrien saber si per un euro d’inversió en entitat cultural es generen per exemple, 4 euros de valor social, o 10 o cap.

Qui en vulgui saber més, sobre com es mesura aquesta cosa tan difícil, aquí tenim la publicació que ens envia la mateixa CAE, “Measuring social value. The gap between policy and practice” de Claudia Wood Daniel Leighton. És un document que ja circula a Gran Bretanya. Amb aquesta Conferencia, la tindran sobre la taula milers d’entitats culturals a tot Europa. Us adjuntem el document sencer que faciliten gratuïtament pel sistema Creative Commons www.creativecommons.org. La propietat de la publicació és de Demos

Però, com ja es costum en aquest Blog, no us demanem el sacrifici d’estudiar-vos aquest document. Aquí el teniu , en tot cas disponible , per si la vostra entitat ja vol posar-se en remull de cara al que ens arribarà aviat (de moment les coses ja s’estan posant més difícils amb això que en diuen el “decret Millet” que consisteix en exigir a les fundacions catalanes una sèrie de dades financeres sobre els seus dirigents. Personalment crec que, per la majoria de dirigents d’aquest ram, que son mes aviat pobres, un maldecap afegit. Pels pocs que viuen bé, no calia, per que son prou coneguts, no?)

Però, tot i la gravetat del cas del Palau de la Música, això potser es anècdota i quedarà en anècdota si segueix la aparent parsimònia de nostra societat per a reaccionar davant dels delictes del nostres prohoms. El Palau no sembla un problema europeu sinó català, un cas de policia, jutge i... una mínima vergonya publica dels importants locals, dels selectes. Els “selectes” 100 que son a tot arreu, com explicava fa un temps el propi Millet a qui volgués escoltar-lo. En tot cas, poc te que veure amb l’art i la cultura.

El que si que te que veure, és com s’administra el diner públic que, de bona fe i sense prejudicis politics, s’aplica a promoure l’art a Catalunya. D’això parla aquest document europeu, encara que no sempre podrem arribar a xifrar el valor social de forma tant matemàtica com ells ho presenten.

Però d’això es tracta. De reconèixer a l’art el seu potencial valor social. De no donar per entès que qualsevol expressió artística hauria de disposar de diners públics. Que cal justificar el valor social de l’acte artístic si no volem que la gent ens acabi dient que els temps estan molt durs per a pagar-se aquestes alegries que sovint son en benefici de grups molt limitats. Sovint son els sectors socials mes necessitats de “valor social” els que queden mes lluny de les activitats artístiques més alimentades pel diner públic.

L’art per l’art ho justifica tot? No és una qüestió metafísica sinó dramàtica, quan hi ha crisi que hi ha, quan van mal dades.