dilluns, 3 de gener de 2011

Entre pirates i multinacionals

M’ha cridat l’atenció, aquests dies, un article de Josep Ramoneda sobre la avortada “llei Sinde”. Segur que aquest tema, regular els drets d’autor a Internet, no s’acaba aquí i que veurem altres iniciatives semblants.
Però no voldria parlar dels drets d’autor sinó de l’article de Josep Ramoneda i del personatge.
Em crida l’atenció que algú com ell, director del CCCB, una autoritat diríem, ens escrigui un article sobre un tema que la immensa majoria dels “personatges” de la política cultural no semblen entendre massa. Ni els de la política, ni els de l’empresa.
Nomes cal llegir l’article per a veure que l’autor està familiaritzat amb el tema, que sap de què parla, que ho viu a la seva feina i a les seves idees.
Fixem-nos en els consellers, directors generals, directors de museus, directors de discogràfiques, empresaris clàssics...se’ls hi nota ben aviat que, com a màxim, han visitat una web i han rebut un correu electrònic (però no els contesten pas).
Hi ha una generació de dirigents, politics o empresaris, que passen. Que no veuen ni entenen que això que en diem “Internet” no es una tècnica sinó un altra forma de fer negocis o de gestionar la vida cultural.
Qui son aquesta gent? N’hi ha per tot arreu. És la ignorància sense vergonya. L’article en qüestió ens recorda qui està pressionant el govern central per a fabricar una llei que permetria tancar una web per decisió administrativa. “El gobierno se vió impelido a redactar esta norma por la presiones de siempre: de la industria cultural, del grupo de artistas abajo firmantes que son amigos dela paz y de Zapatero, pero sobretodo de ellos mismos, de las agresivas prácticas (según generoso eufemismo del embajador de Estados Unidos) de la SGAE y , como han revelado Wikileaks y Gonzalez Sinde, del propio gobierno americano y de algunos vecinos europeos” (J. Ramoneda).
Més clar, l’aigua. Els de sempre
És llàstima que , entre les persones que ens dirigeixen, des de la política o des de l’empresa, entre les que realment prenen les decisions, hi hagi tanta ignorància sobre com Internet esta canviat, avui i aquí, el model de capitalisme que hem conegut els últims 50 anys.
Que no puguin entendre que el sistema de les corporacions culturals clàssiques, un quasi monopoli basat en el control dels drets d’autor, està fent aigües.

Que avui els nous creadors arriben directament al seu públic, amb una llibertat creativa inèdita, sense passar necessàriament per discogràfiques.

Que el preu que havíem pagat per un CD ara ens fa riure , de tant exagerat que era.

Que aquests grups de pressió tenen els dies comptats, ells ja ho saben, nomes volen allargar tant com poden el temps que els hi pot quedar abans de jubilar-se.
Jo no accepto que em vulguin fer triar entre convertir-me en pirata o apostar per les multinacionals. Tots sabem que cal trobar una formula de retribució per creadors i productors artístics, sense que calgui viure de la herència durant setanta anys.
Amb el sistema antic ens havien portat cap un mon monopolitzat amb “super-estrelles” fabricades a cop de campanya de publicitària, on els creadors lliures quedaven asfixiats. Qui vol ara tornar enrere, si no son els que viuen o pretenen viure de la herència?
Tots som capaços de baixar-nos una sèrie de TV gratis i gaudir per un dia del sentiment llibertari de no pagar. Però això no vol pas dir que això sigui realment el sistema que proposem. Ni pirates ni monopolis.
A veure quan els nostres dirigents es posen a treballar seriosament el tema i ens ofereixen solucions viables i raonables. O si no ho entenen, poden deixar el pas a una nova generació, de gent de la cultura o d’empresaris, que ja han entès com funciona aquest mon. Potser hi ha pendent un canvi de generació i cadascú hauria de fer els seus càlculs. En molt casos, el país no pot esperar fins que tinguin 67 anys per a passar el testimoni.