Es pot morir d’èxit

Què passaria si un grup musical o un creador tinguessin tan èxit que tothom, a tot el mon, volguessin escoltar-los sense parar?

Per exemple, si tornessin a aparèixer els Beatles en persona?

Doncs tots ho sabem, els “tops manta” n’anirien plens.
Webs P2P oferirien descarregar-se la seva ultima gravació.
Els creadors musicals en farien variacions i combinacions.
Els intèrprets tocarien les seves melodies.
La SGAE aniria de bòlit perseguint els Karaokes a les bodes i els balls de festa major, als mòbils...

Però, amb la tecnologia que avui tenim per a copiar, per a reproduir, per a transportar, amb la quantitat de creadors que corren per aquest mon, l’èxit seria incontrolable.

Es clar que ho intentarien alguns, en nom de la cultura amb majúscules, sobretot si s’haguessin gastat una fortuna en fer la publicitat dels Beatles i haguessin aconseguit que el mon s’omplís de fans dels Beatles (fos la musica bona o dolenta !)

Son milions de mòbils a tot el món que d’un dia per altre es posen a sonar amb la mateixa música. Qui ho pot aturar?

Naturalment, la discogràfica multinacional faria pressió als governs per a imposar la llei i l’ordre a Internet, encara que per això calgués controlar tota la xarxa i els seus continguts com fa el govern de la Xina, amb milers de funcionaris controladors, amb penes de presó pels infractors, amb denúncies dels parents i veïns. Encara que pel mateix cop, altres continguts fossin filtrats i controlats i la Xarxa esdevingués el regne de la policia.

Tot això es possible. Però arribats en aquest punt ens hauríem de preguntar si no hem perdut el nord. Defensar els drets d’autor amb tanta brutalitat, ens portaria a trepitjar altres drets. Així no farem pas un estat de dret

Potser doncs, la resposta a l’enigma és que cal renunciar a protegir els drets d’autor d’aquells creacions que tenen massa èxit. Èxit espontani o èxit forçat pel màrqueting.

Els Beatles doncs esdevenen patrimoni de la humanitat, per que tothom els vol. Com la musica de Bach o la pintura de Miquel Angel o la Bíblia o les cançons del Julio Iglesias o els partits del Barça o el PC.

Per que amb les tecnologies que tenim, i que van a més, protegir un èxit absolut ja no té sentit, es com posar portes al camp.

El mateix ens passaria en altres camps de creacions derivades del coneixement: imaginem un medicament d’èxit reconegut i aplicable a moltes situacions. Les barreres poden costar més cares que el bé que es vol guardar. O , com sempre s’ha dit, costaria més el farciment que el gall.

Les lleis i les proteccions al comerç del drets d’autor valen per a bens amb menys èxit.

No serà que els “tops manta” són un indicador molt valuós d’aquells productes que s’estan passant de la ratlla? Que potser porten massa publicitat incorporada?

Per que ens hauríem de fer la vida impossible a la Xarxa, només per a protegir algunes l inversions en publicitat sense mesura? No hi ha un límit “ecològic” per a excessos de publicitat?

Queda clar que tot això poc té que veure amb la creació artística i amb la cultura, no?