Al costat del famós Pensador, o sigui, “l’home que pensa”(que tots ho podríem ser si féssim un esforç), hi han sis estàtues intrigants. Si t’hi fixes, et fan sentir incòmode. No son especialment atlètics, van mig despullats o del tot, miren cap a terra, algun porta una corda al coll, no son pobres, son dignes però fan pena.
Ara m’he assabentat de la seva història i té molt sentit, crec en els temps que ara vivim.
Es una història que s’aprèn a les escoles franceses però no crec que aquí hi hagi molta gent que la conegui.Sembla doncs que quan Anglaterra i França estaven en guerra, d’això ja fa segles, els anglesos van posar setge a la ciutat de Calais, a la costa atlàntica. Quan ja portaven mesos en una situació desesperada i les perspectives de la població eren molt negres, fam, set, malalties o l’espasa dels invasors, els responsables de la ciutat, els “burgesos”, que eren sis, van decidir assumir el seu fracàs i donar la cara, tot intentant d’estalviar a la població tots els desastres que amenaçaven.
Es van presentar doncs a l’exèrcit anglès tal com es veu a les estàtues: mig despullats, amb la corda al coll, amb la clau de la ciutat. El rei anglès, impressionat pel seu valor , els hi va perdonar la vida. La dignitat dels poderosos també era un fet notable fa segles. Realment, cal reconèixer que Rodin sabia fer les coses. Representar els poderosos a dalt del pedestal, traient pit i satisfets d’ells mateixos, és cosa que molts, molts artistes saben fer. Es clar que moltes ocasions com la de Calais no es troben cada dia.
Per això em crida l’atenció la perla del Pep Guardiola, desprès de la derrota a Sevilla: “La derrota et despulla, no pots amagar res”. En Guardiola és un tresor, no ens el mereixem. Quan li farem una estàtua? Despullat, és clar.
La tele va plena de personatges que perden, fins i tot que els enxampen amb les mans a la massa i que no esposen vermells. Encara ens miren des de les altures, com si diguessin :”jo rai, més malament esteu vosaltres, desgraciats.”
De la dignitat del Guardiola en podrien aprendre els fatxendes que van presumint dels seus desastres i ens els fan pagar a tots els ciutadans. La crisi ens descobreix aquesta fauna: al Palau de la Musica, a la immobiliària o al banquer que “concedia hipoteques” a tots els que acceptaven de posar-se la corda al coll.
El més trempat de tots, és el líder dels empresaris i president d’Air Comet, que se’n fot dels seus propis clients posant-los en ridícul per deixar-se enganyar. Home, els “trileros” son més elegants. I encara l’aplaudeixen.
Temàtica viva pels candidats a creadors del nostre temps. Cap on miren doncs els nostres artistes? No es pot tenir els ulls a la butxaca, diuen els francesos.
Com diria Auguste Rodin, i això va per a tots,per a mi també, “pensa, home!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada