dimarts, 9 de febrer de 2010

Ciutats creatives? En parlarem molt...

De repent, això sembla la primavera, però en lloc de flors estan florint “ciutats creatives”. El material és tan abundant que cal feina i paciència per a fer-ne una selecció i donar-li una mica d’ordre. Això és doncs el que he mirat de fer. Espero que us sigui útil.
En tot cas, encara que us pugui semblar estrany, d’això en parlarem. No sóc pas profeta, però allò que ara és a la cuina, tard o d’hora ens ho menjarem.
La primera impressió: estan donant aquesta denominació, ciutat creativa, a coses molt diverses, és una mena d’aurèola de santedat que convé a moltes situacions i no compromet massa. Aquesta temptació, mes d’un polític l’haurà tingut, a hores d’ara. No cal ser malpensat.
Per exemple, el cas de la ciutat de Medellín te molt mèrit i tots en podem aprendre. Estan superant una situació dramàtica i la creativitat artística hi te molt a veure. Però, sota el mateix rètol de la ciutat creativa hi podem trobar una campanya de màrqueting per a vendre la marca d’una ciutat. Res de nou sota el sol.
Si busqueu fer-vos-en una idea de l’estat de l’art, aquest llibre digital és recent. És una col·lecció d’articles d’autors d’un cert prestigi, de molt països. Podeu consultar-lo i descarregar-vos-el: Creative City Perspectives (Diversos autors. Sao Paulo, 2009)
Personalment, crec que hi ha dos personatges clau en aquesta historia. Un és el grup anomenat Comedia (britànic), Charles Landry, que participa al llibre i que enfoca el tema en clau urbanística. Landry és un autor fi, europeu, amb perdó dels britànics.
L’altre és un professor dels USA, Richard Florida. Aquest document que ve a continuació, es un estudi estadístic sobre Europa de l’any 2004: Europe in the creative age.(Richard Florida, Irene Tinagli. 2004)
Com es pot veure, ja te cinc anys i ara els aires han canviat, estem en plena crisi. Ara és mes fàcil d’entendre que això no podia anar. Florida va llençar l’expressió “classe creativa” i té la virtut molt americana de dir les coses clares i concretes. Això permet de parlar-ne, com a mínim. La seva tesi és que una ciutat és mes creativa si te més classe creativa, és adir, professionals de nivell universitari de totes les categories, que treballen sobre el coneixement, des d’investigadors a gestors, enginyers, arquitectes o artistes.
Ara que la crisi ens ha fet mes savis, no costa gaire d’apuntar que en aquesta “classe” hi trobarem aquests financers creatius que varen “crear” les hipoteques que han arruïnat les finances mundials o, més a prop, els nostres banquers que han inundat el país d’hipoteques i la costa mediterrània de construccions lletges, obsoletes i antiecològiques, amb la cooperació d’arquitectes i gestors. Si les finances mundials van arribar a constituir prop de la meitat de l’economia mundial, ja és veu que a aquesta “economia” li feia falta una mística. Aquesta era la classe creativa, la que cada dia cobrava més, mentre que els treballadors de la producció cobraven menys. Ja sabem que per justificar-se, en aquests casos cal una aureola
La “classe creativa” estava cridada a passar pàgina a la història: ja no són temps d’indústria, ara ens cal coneixement, bens immaterials (els financers!). Ja no fabriquem, però tenim les oficines més altes de la ciutat i de l’arquitecte de moda.

Algú pot pensar que aquesta musica de les “ciutats creatives” no ens ha arribat encara. Però el passat novembre a Barcelona s’hi va celebrar les Jornadas Ciudades Creativas que va comptar amb set administracions patrocinadores i amb 29 ponents. Això va fort i no és gratis com la primavera.
Jornadas Ciudades Creativas
. Barcelona, nov 2009. http://www.ciudadescreativas.org/
Arribats en aquest punt, ens preguntarem per què avui estem tan irònics i desconfiats. Doncs, per que al costat d’aquests exemples on regna l’ambigüitat, podem trobar exemples més concrets i reals que també ens parlen del paper de la creativitat en la transformació de la nostra societat i especialment, en la post crisi.

Comencem per un que no es pas d’ahir i que ens ve de Sillicon Valley, quan un grup d’empreses del mon de la informàtica i la innovació van crear una fundació per a fomentar la creativitat artística de la gent del carrer, la mateixa que acaba anant a treballar a les empreses. L’objectiu no era pas ambigu i el document és rigorós i operatiu, i arrenca amb una enquesta sobre els activitats creatives dels ciutadans de San José. Te anys però no ha passat de moda, per que no era una moda: Creative Community Index. (Silicon Walley Initiatives)
Una mica més actual és la conferencia celebrada a Masstricht, Holanda, aprofitant l’any europeu de la Creativitat i la Innovació. Recordem que aquest any, no s’ha definit amb un manifest gens ambigu (ja l’hem vist en aquest blog) parla de creativitat artística o no, de com educar-la i de com te conseqüències a la innovació de les empreses. La conferencia és exemplar i a la web hi podem trobar els documents que varen presentar els ponents, molt interessants (només son tres ponents):
Creativity and Innovation Conference 2009
. Maastricht, Holanda. http://www.ci2009.nl/
La UNESCO gestiona una xarxa de Ciutats Creatives que no sembla contaminada de musiques celestials. Son ciutats que donen prioritat a una activitat artística present a la societat i li donen un paper motor pel desenvolupament econòmic, social i cultural:
The creative cities network
(UNESCO)
http://portal.unesco.org/culture/en/ev.php-URL_ID=35257&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html
Finalment, un petit exemple, d’una petita ciutat, Otavalo a Equador, que no té encara el reconeixement de la UNESCO però que vol posar en valor les capacitats creatives dels seus ciutadans , molts son indígenes dels Andes, en el camp de l’artesania i de la musica.

De moment, el seu Festival Aguazero ja és un pas en aquest camí:
Aguazero Festival
. Fundación Amaru. Otavalo, Equador. http://aguazerofestival.com/index.php
Ens convé no perdre de vista una critica més radical a la societat que ha generat la crisi i a les sortides que estem buscant. Bernard Stiegler el va publicar en primera pagina del butlletí de Cultural Action Europe, el primer lobby cultural de les xarxes d’entitats artístiques de tot Europa
La crítica apunta a la societat de consum com una cultura del desastre que vivim. Un altra economia s’està obrint pas, una economia “contributiva” on cadascú aporta allò que sap fer i li agrada fer. Wikipedia, el software Open System i el sistema de drets d’autor de Creative Commons en son exemples vius. També el paper creixent dels “artistes amateurs”(que nosaltres en diem “gent creativa”)

En tot cas, marca distancies de la creative economy i de la creative class. Segons diu, son arranjaments superficials que no modifiquen la lògica d’una sistema fracassat en tota la línia. El document és en versió catalana : Democràcia i cultura a la Unió Europea. Bernard Stiegler
Creative Commons España: http://es.creativecommons.org/