Fa pocs dies, els caps de govern la Unió Europea van celebrar a Brussel·les una comèdia de vergonya sobre el tema dels gitanos. Això no pot quedar així.
Estem parlant d’uns 12 milions de persones que a molts llocs de la UE estan patint misèria i tractes racistes. Una comunitat que, tot i que van patir un holocaust particular amb mig milió de morts als camps d’extermini nazis, no compta amb el respecte ni l’ajut dels europeus d’avui.
Ara, quan els partits veuen que l’extrema dreta va amunt, es precipiten a utilitzar els seus arguments i a identificar la misèria d’alguns gitanos amb la delinqüència.
La situació dels gitanos es molt diversa, a cada país ho és. No es tracta d’afegir-se als que son bons per a resoldre un tema d’aquesta complexitat amb quatre frases superficials. No hi ha solucions clares i senzilles.
Però sabem que no podem amagar les deixalles sota l’estora i fer veure que no existeixen. Portem dècades de tancar ells ulls o mirar cap un altra banda. Ara hauríem de presentar un diagnòstic i proposar una política europea sobre aquestes comunitats. La situació dels gitanos es molt diversa, a cada país ho és. No es tracta d’afegir-se als que son bons per a resoldre un tema d’aquesta complexitat amb quatre frases superficials. No hi ha solucions clares i senzilles.
No fer-ho es facilitar el camí al racistes.
En aquest moment voldríem afegir un ingredient per la solució futura. Aquest conflicte no es simplement un tema de supervivència i pobresa. També és un cas flagrant de manca de diàleg intercultural, d’incomprensió mútua, de malentesos acumulats anys i anys. També és doncs un conflicte cultural. Aquí ens cal doncs gent creativa
Aquí caldria doncs aplicar també recursos artístics per a millorar la cohesió social. Els gitanos compten amb un tradició musical extraordinària. Si posem en marxa un programa des de la base, amb formació i practica musical als nois i noies d’aquestes comunitats, estaríem posant les bases per recuperar la dignitat d’aquesta gent i facilitarem les oportunitats d’intercanvi.
D’experiències no en falten , en aquest sentit. Ara caldria fer-ne una política cultural europea que desenvolupés la formació, la practica, la recerca, la promoció de grups emergents, els projectes musicals híbrids. Hi ha precedents en el mon del jazz negre als Estats Units, amb el flamenc , tot i que no podem parlar de politiques culturals.
Comptem també amb una petita experiència a la “Carrera del Gancho”, una festa celebrada a Zaragoza l’any 2005 amb participació de gitanos d’aquest barri. La musica va ser el pont que va facilitar la cooperació entre grups
http://www.fusic.cat/projectestancats/carreradelgancho/www.carreradelgancho.org/principal.html
En aquest mateix bloc hem comentat el cas de Nova Orleans desprès del Katrina, de com la musica es un component de recuperació de la comunitat, de la seva dignitat. El tema s’està presentant en una sèrie de TV als Estats Units que ja ha arribat aquí , sobre el barri de Tremé i la musica popularhttp://www.fusic.cat/projectestancats/carreradelgancho/www.carreradelgancho.org/principal.html
També trobem exemples a les favelas de Rio de Janeiro. És el tema de la pel·lícula de Fernando Trueba, el Milagro de Candeal. http://www.clubcultura.com/clubmusica/candeal/trueba.htm
2 comentaris:
Hi Nice blog! Good job keep up the good work~~
Thanks for your kind words. Sometimes I feel like throuwing mesages in the see in a botlle. Santi
Publica un comentari a l'entrada