Musiques, pàtries i gent.

Us proposo que mireu aquest vídeo.És un moment molt especial, irrepetible.La RAI el va filmar amb molta gràcia, fa uns mesos , a l'opera de Roma. Veureu que el públic canta amb el cor i l'orquestra de forma molt emotiva.Alguns troços son una mica foscos per que no hi havien focus, no estava previst, va ser una explosió espontània.

Sembla que Itàlia passa per un mal moment, que ja dura massa. Aquell dia, l'opera que tocaven era Nabucco de Verdi i la dirigia Muti.A l'escenari, el cor acabava de cantar el "Va pensiero". És el cor dels esclaus jueus presoners a Babilònia. Canten per la llibertat, per la seva pàtria perduda. El vídeo arrenca just en aquest punt i es produeix allò que no estava previst.

http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs

El director els anima a cantar un altra vegada el "Va pensiero", i tota la sal dreta canta amb emoció amb el cor de l'escenari. Se'm va posar la pell de gallina quan ho vaig escoltar i veure. No us ho perdeu. Aqui les meves paraules no valen gran cosa, és la musica.

Vaig pensar: els italians tenen sort de tenir una pàtria i una musica que els hi va regalar Verdi. Jo no tinc una cosa semblant.
Però mica a mica vaig sentir que jo en formava part. Que hauría cantat amb ells per la meva pàtria, amb els italians i amb els jueus de Babilònia, tot i que no soc no italià ni jueu. O potser si que ho soc una mica: ara que he cantat amb ells em sento italià i jueu, amb la seva gent, no amb els seus Estats.

Després he pensat que sento una empatia semblant amb altres musiques i altres pàtries. La sento amb el "Freunde", l'himne de l'alegria, un poema en alemany i una musica que compartim els europeus.
També em sento una mica francès quan sento la Marsellesa. Francès amb els francesos, no amb l'Armeé ni la France.

Una cosa semblant em passa amb "l'Estaca". És l'himne de la gent que vol la llibertat. El cantàvem a Catalunya i també el varen cantar a Madrid. Amb tota aquesta gent i amb aquesta musica em trobo a casa. També m'hi trobo ara amb els indignats, encara que els pobres no tenen musica. És una sentiment que comparteixo amb ells, encara que no sempre diuen ni fan allò que jo diria o faria.

Encara tinc més musiques, que ja no son del nostre temps però que comparteixo amb nostàlgia. Parlo de "We shall overcome" com la cantava Joan Baez quan érem joves i compartíem llibertat i democràcia amb gent d'America i de tot el mon. Encara més lluny en el record, la Internacional, que no en sabia les paraules però això no tenia importància.

Aquestes coses de l'empatia son com son, no com haurien de ser. Cadascú te les seves. Ara a mi se'm presenta el "Va pensiero" i em sento italià, jueu , del Magreb, mediterrani. Em sento gent amb aquesta gent, no dels Estats. Crec que sovint els Estats s'apropien de les musiques de la gent. És una llàstima, una confusió.
Penso que a molta gent li passa una cosa semblant però que no ho expliquen. Potser no hi pensen. Jo tampoc no hi havia pensat fins que vaig trobar aquest vídeo

El gat i els comptables

Trobo que últimament, només parlem de diners, de com arribar a fi de mes, dels deutes dels ajuntaments, del deute de Grècia...

Doncs ara us explico un conte, parla d'un príncep que es va quedar sense diners. D'un príncep i d'un gat molt fi. Potser us refrescarà les neurones.

Diu que una vegada hi havia un príncep que vivia en una palau.Era un palau molt famós per que hi feien molts concerts de violins. Tenien una orquestra de violins que tothom apreciava molt.
El príncep també tenia una gat, un gat que li agradava molt la musica i que no es perdia un concert.

Però varen venir temps difícils, una crisi, i el príncep era cada dia més pobre. Un dia, els comptables del regne, que n'hi havia molts, es van presentar al príncep i li van anunciar que calia retallar despeses i eliminar serveis, per que els comptes no sortien. Entre altres, calia retallar els concerts de violí.

Així ho van decidir i es van acabar els concerts i el palau es va quedar sense musica. Allò era molt trist, fins i tot el gat va desaparèixer.

Va passar un temps i la situació no millorava. Un dia, el príncep va veure el seu amic el gat. Majestat , li va dir, ho he pensat molt i tinc una proposta. Cal que els comptables aprenguin a tocar el violí i així tornarem a escoltar musica.

Així ho van fer, per que hi havia molts comptables i van formar una gran orquestra. I el gat ja no va marxar mai més.

La història no és meva, és de Yehudi Menuhin , un gran violinista, un gran amic i un gran home. Era molt fi, com el gat

Ja tenim indignats, ara ens cal l'artista

Aquesta història tracta d'art i de participants i va passar a Barcelona, a Poble-sec. Però crec que la podrem aplicar a qualsevol procés participatiu, a l'empresa, a la política, als diaris. A totes les situacions que podeu viure a Internet i a les xarxes socials.
Fa pocs dies dèiem aquí "tots som artistes". Ho deia en Pau Casals i també Yeyudi Menuhin. Però atenció, que molts ciutadans artistes i participatius, molt Youtube, Facebook o Twitter no fan una obra d'art. Molts indignats no fan un govern, molts Wikileaks i Christian Lassange no fan un periodista ni un diari.
: http://gentcreativa.blogspot.com/2011/07/tots-som-artistes-lart-en-temps.html

D'acord, la participació és el futur, però sense demagògies.
Doncs, fa pocs anys, vaig participar al barri de Poble-sec a un projecte artístic i participatiu, es deia Ulisses. Ho vaig viure i ho puc explicar tal com va passar. Ulisses, el viatger, era el personatge de la historia, l'heroi del nostre segle, que va d'un país a l'altre. tot plegat hauria de ser una festa al carrer, amb artistes i participants de moltes cultures i origens. Tants com els qui hi ha vivint al barri. Va ser un éxit, però no ho han tornat a repetir. Era conflictiu, és clar. Encara ens queda molt camí per a fer, molta paciència.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/quan-tornara-ulisses-al-poblesec.html

La gracia del projecte era reunir artistes, amateurs i ciutadans amb ganes de compartir un mateix projecte, una creació conjunta a partir d'una gran diversitat. Musica, dansa, dissenys, teatre de carrer, disfresses i figures.
Varem reunir la gent, els anàvem a buscar a casa, no esperàvem que vinguessin. Els varem reunir i els hi vam dir, el projecte es vostre, digueu què voleu fer i com. Nosaltres us hi ajudarem.
La diversitat era total, tots els colors, tots els llenguatges, totes les edats i sexes, totes les classes socials. Tots els nivells de talent i de competència. Podia haver estat com la Torre de Babel. Però aquí ve la noticia: hi havia tensions però la festa es va fer, un èxit.
La gent participava per que acceptava una disciplina implícita. Acceptava la regla del talent artístic, la disciplina de la qualitat, la clau de la autoritat que tots respectaven.
qui no ho hagi vist no s'ho creurà, però el mateix passa als prop de 70 projectes artístics i participatius que hem anat comentant en aquest blog.
Podem treballar amb participació, podem assumir la diversitat, però cal l'artista, el que crea la tensió cap a la qualitat. Sense qualitat no hi ha emoció, la participació ja no te sentit. S'apaga la flama. Pot néixer una primera il.lussió, però despres veiem que no valia la pena, que no anàvem enlloc.
Tota la vida he treballat d'enginyer, molts anys amb la informatica i Internet m'he guanyat la vida.
Però cap enginyer (ni cap comptable) poden fer allò que sap fer una artista. És el mateix que sap fer el Josep Guardiola (un altre artista) amb milers i milers de nois que juguen al futbol. Crear l'il.lussió, obrir el camí a la qualitat, al talent i al treball. Dibuixar l'e xit.Els milers de nois s'identifiquen plenament amb els jugadors que arriben a d'alt de tot. Perquè saben que hi arriben amb la disciplina del talent, la qualitat i l'esforç. Això tots ho comparteixen. Veuen que la seva participació tenia sentit.
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/futbol-i-art.html El contrari d'això és la força dels diners, el poder, la rigidesa que desarma el talent, la burocràcia. Mireu al voltant vostre, veureu molts artistes i molta gent creativa, tots ho podem ser. Però també veureu gent sense talent, que tanca portes.
Necessitem doncs l'artista

Tots som "artistes". L'art en temps dificils

Tots tenim un do natural per a la creació artística. És clar, uns tenen més talent que altres, però això no te tanta importancia. L'important és aprofitar el que tenim. Nomes cal que els artistes ens ajudin, que organitzem projectes on participar.
Això no és un invent ni un bon desig, és una realitat.
Ja fa temps que ho van intuir gent tant artista com Yehudi Menuhin o Pau Casals.Però encara hi ha molta gent que no s'ho pot creure.

D'això parlem aqui, d'aquesta gent anònima que arriben a participar i a crear. Això els hi canvia la vida, millora el seu barri o la seva ciutat, desconcerta els mercats, genera nous artistes independents, canvia les regles de joc. Molta gent ja no es conforma a ser sempre, public passiu. Internet ho està facilitant.

Poden ser nens o grans, homes o dones, il.lustrats o analfabets, nadius o immigrants, malalts, incapacitats ex drogadictes..Ens ajuda a superar barreres de cultura, religió, nacionalismes, classe social, sexe,les derivades de la malaltia o de la minusvalia.

Tots ho necessitem si volem viure o treballar de forma creativa,col.laborar a la Xarxa,formar part d'un equip, superar la rigidessa adquirida a l'escola. Molts enginyers ho practiquen.
Tenim la capacitat, només cal que ens hi ajudin.

Aqui, en aquest blog, Gent Creativa, anem descobrint entitats que ho practiquen
de mil formes. Primer pensavem que eren una minoria, una excepció. Ara sabem que son una autentica invasió. a tot arreu, als llocs més increibles.

Nosaltres us hem parlat i donat referencies de més de 70, d'aqui i de tot el mon. Però n'hi ha moltes més, no donem abast.
Amb tota discreció hem anat fent cami, ara son més de 500 els visitants mensuals del blog. Van creixent

Potser us pregunteu qui son la gent que mira aquest blog, que hi busquen?
Tenim estadistiques. Aquests son els temes més visistants, per ordre de preferencia:
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/la-gent-creativa-som-contribuidors.html
Sobre el sentit de l'art i la participació en la societat post crisi.
http://gentcreativa.blogspot.com/2011/02/una-idea-pels-que-tenen-problemes-per.html
Això anava pels ajuntaments curts de pressupost. Art i participació pot ser una resposta.

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/ciutats-creatives-en-parlarem-molt.html La vida de la ciutat depen de la creativitat de la gent, sobretot en projectes col.lectius.

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/societat-i-cultura-laposta-del-conca.html De com una entitat publica fa una aposta per l'art al servei del ciutadà i no del gremi dels artistes. Sobreviuran?

Ho sabem .La gent creativa ja forma part delanova societat emergent post crisi. Només cal tenir ulls a la cara per a veureu-ho.

Amb vosaltres arrivarem encara més lluny.

Les hipoteques: no esperis que t'ho expliquin.

A la "gent creativa" li agrada actuar. Actuar millor que fer d'espectador. Fer coses millor que consumir-les. Estem parlant d'art, és clar. Però per una vegada veiem com quest estil de vida s'està ampliant a altres camps de la vida social. Crec que això és precisament una de les característiques dels nous temps.
Que no t'ho expliquin, participa-hi!

Doncs estem parlant d'hipoteques i de famílies que estan perdent el seu pis pels desnonaments judicials. Ja ho sabeu: hi ha un grup de persones que es presenten davant de la casa que el jutjat pretén buidar i no se'n van fins que el jutjat no ho deixa per a més endavant.
Si voleu viure aquests fets i formar part d'un d'aquests grups us facilitem el contacte. Una associació de Barcelona que ja compta amb una xarxa a tot Espanya

http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com

Com que es tracta de veure qui aguanta més, cada plantada pot durar hores i així tindreu ocasió de parlar amb la gent ( tothom parla amb tothom, encara que no es coneguin). Tornareu a casa amb un munt de reflexions sobre la crisi, sobre el "qui és qui" d'aquesta història. Gent amb noms propis.
Alguns hi van amb els fills per que vagin aprenent de la vida. Per que us imagineu una mica de què va, us anticipo aquí algunes preguntes que la gent es fa en aquests casos. Son preguntes que podreu aplicar a tota la crisi financera internacional sense dificultats. Però s'enten millor en un cas concret i visible, sense parlar de mercats ni de coses abstractes. Senti comú.

Per exemple: Per què la gent que va a frenar els desnonaments son tan diversos, n'hi ha de tot arreu, de tota mena. Qui son "aquesta gent"? com encara diuen alguns polítics que porten el rellotge atrasat. D'on venen? Quines banderes aixequen? En nom de què o de qui parlen? Son perillosos? Volen destruir la nostra democràcia, el nostre sistema?

Un altra pregunta: Com és que el banc o caixa reclamen diners a una família que no te ni per pagar el seu pis? Realment esperen cobrar alguna cosa de gent marginada com aquesta? Quin valor real pot tenir aquesta hipoteca pel propi banc? No és això allò que en diuen una hipoteca-escombraria? A qui volen enganyar amb aquesta comèdia, els bancs, és clar? Ajuda a millorar el seu balanç un actiu com aquest? Qui es pot creure doncs el seu balanç?

Per què un banc que s'arrisca en donar crèdits se'n beneficia quan l'encerta i no en pot sortir perjudicat quan la pífia? No son ells els experts en valoracions immobiliàries?

Per què el sistema legal que protegeix al banc i es vigent a Espanya no ho és a tot Europa? Necessiten els nostres bancs viure sota una tutela que els protegeixi dels propis errors?

Sembla que l'associació PAH intenta negociar amb cada banc o caixa per a trobar una solució per que la família pugui continuar vivint al seu pis tot pagant un lloguer. Per que si això és possible no s'aplica ja a tothom i s'atura aquest malviure per a milers de famílies?

Per què de tot això no se'n parla clar? És un tabú? Sembla que en els dos anys que venen n'hi haurà uns 500.000 casos. Com poden parlar de confiança en l'economia i en la política si els polítics miren cap un altra banda, si consideren poc rellevant aquesta violència sistemàtica. Som formigues?

Parlar i escoltar la gent d'aquests grups pot ser una gran experiència. Si hi porteu els fills, ells mateixos us faran les preguntes que vosaltres podreu anar contestant.
No espereu que us ho expliquin, ho podeu viure.

Gent Creativa. Cap el tercer any

Sí senyor, ja hem fet els dos anys i hem començat a caminar cap el tercer.

Això vol dir, un blog amb més de 100 notes, podria ser un llibre.

Però sobretot, vol dir gent que va llegint les notes. Entre 400 i 500 cada mes.

També vol dir que aquí hi ha molt futur. No ho emblava pas quan varem començar, per que sembla que els temps van madurant i que les coses encaixen, cada dia més.

Al final, quan parlem de Gent Creativa, de què parlem?

Dons ho podríem dir així: “el millor de la nostra vida, és gratis. Ho rebem sense haver de pagar, ho donem sense cobrar”

Naturalment, això val per la creació artística i per a totes les activitats. Cada dia ho vivim amb la gent que trobem. Aquest cambrer que em posa un cafè, ho fa només per que li paguen per a fer-ho i prou? Aquesta infermera del CAP que em dóna un servei, aquest professor que m’ensenya, aquest músic que toca?

La vida pot ser molt trista si només fem el que fem pels diners. A més, quan ho fem així, es nota, es nota molt.

Si, ja sé que us deuen i no us paguen. Però no podeu viure amb un llibre de comptes al lloc del cor. Us podeu quedar congelats.

Això és potser el que Bernard Stiegler ens explicava al CCCB fa un parell d’anys. Parlava d’economia “contributiva”. Aquí ho podeu trobar: http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/la-gent-creativa-som-contribuidors.html

Si volem ser alguna cosa més que consumidors, gent enganxada pel consum d’objectes, ens cal ser “gent creativa”. Això val pels que practiquen l’art, d’alguna forma, al nivell que sigui, sols o en grup. Sobretot si ho donen als altres, d’alguna manera.

És clar que també hi ha altres formes que no són artístiques, com els d’esportistes (amateurs o professionals) o els emprenedors (que intenten fer coses de valor tot guanyant diners), o els que treballen (cobrant) per a donar el millor servei a la gent.

De gent creativa en podeu trobar a les situacions més insòlites. Aquí hem parlat d’alguns exemples que passen prop de nosaltres, amb gent que són com nosaltres.

Hem parlat de gent que ve de tot el món a Barcelona de vacances per a practicar algun art, com cantar, pintar, ballar o cuinar. N’hi ha milers, cada any. A Barcelona Turisme Creatiu en veureu diversos exemples: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/12/vacances-per-gent-creativa.html

Gent que participa en dissenyar una festa, en produir-la i en realitzar-la amb els seus veins. http://www.fusic.org/cms/index.php?option=com_content&view=article&id=64:torna-la-llegenda-dun-mar-vivent&catid=1:general&Itemid=6

Si voleu veure dotzenes de poblacions que ho estan fent, podeu visitat aquest espai http://www.tallersperalafesta.org/portada/principal.asp

Gent que ha emprés el camí de formar un grup musical i fer quilòmetres de carretera per donar concerts. Que fa la seva música amb convicció. Que no sap di algun dia s’hi guanyarà la vida, però ho fa amb ganes.
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/els-beatles-avui-ja-no-serien-el-mateix.html

Gent que ha arribat fa pocs anys des de molt lluny, que ho tenen difícil per a conviure amb els seus veïns, que viuen en barris amb pocs recursos ...i que un dia troben l’oportunitat de cantar junts amb altres veïns, de conviure sense conflicte: http://gentcreativa.blogspot.com/2011/06/musica-i-dignitat-1500-nois-i-noies.html

Tots ho fan gratis, ho donen sense cobrar. Que siguin amateurs o professionals, tan se val. El que compta és allò que fem mes enllà dels diners. Compta per nosaltres, per la nostra dignitat. Per que això ens fa ciutadans. Compta pels altres. Així anem fent possible una nova societat “contributiva”.

Música i dignitat: 1500 nois i noies canten amb artistes

Si algun despistat s’hagués colat a l’Auditori de Barcelona el dia 10 de juny, potser s’hauria imaginat que allò era una festa de fi de curs.

Una festa grossa, per que cantaven set corals amb una banda i una orquestra del Raval de Barcelona.

Però l’ambient era ben diferent, la química hi era. Vull dir la química de la creativitat compartida.

En realitat, no calia anar a l’Auditori: l’important eren els tallers musicals que durant tot el curs varen facilitar la trobada de nois i noies de molts orígens diversos, compartint les cançons i la música.

A l’Auditori s’hi respirava l’aire d’aquells tallers, mireu les fotos, això no s’improvisa.

Aquells nens i nenes havien passat per una immersió en la música, amb dos conjunts musicals de qualitat, amb artistes. Allò no eren pas classes de musica, ja ens entenem.

Una experiència de creativitat que és el millor passaport cap a la dignitat i la ciutadania. Especialment, quan el món adult on hi viuen encara és tan ranci, tan carregat de reticències i de sobreentesos que ells hauran aprendre si volen sobreviure.

Una dosi de dignitat, ara que sembla que la dignitat es torna a cotitzar. Potser no cotitza als mercats, però si que ho fa al cor de molta , molta gent. Més del que sembla

Si en voleu saber més sobre qui ho fa i com... podeu començar per l’Escola de Músics, una institució de formació reconeguda per la seva qualitat i per la seva iniciativa, una peça bàsica del món musical de la ciutat, una escola privada. Veiem que no els hi cauen els anells per anar a tocar amb la gent creativa més jove del Raval i del Besòs: http://www.lescolademusics.com

Visiteu també el programa Pla Educatiu d’Entorn que arriba a moltes escoles de Catalunya amb idees que salten els esquemes acadèmics: http://www.xtec.cat/lic/entorn/index.htm