dilluns, 5 d’agost de 2013

AMB UN TOC MOLT PERSONAL



En aquests temps de confusió...

...descobrim que alguns fan coses molt especials amb Internet. Coses molt necessaries, que abans eren impossibles. Tot i que, com ja sabem, a Internet hi podem trobar el millor i el pitjor de cada casa.

Per que a Internet passen coses que cal saber apreciar. Es com apreciar una bona paella. De paelles se'n fan moltes, però les bones paelles son poques. Es una questió de detall, de toc personal. Si n'heu fet alguna vegada, ja sabreu de què parlo. Allò que pot fer que sigui genial o que sigui el plat més vulgar del món. Un toc personal.Doncs aqui parlem d'això, precisament. Quin és el secret de la cosa?  Què és allò que fa la diferencia?

*Fa pocs dies he pogut escoltar a una dona, Ana Colau, de la PAH (Plataforma de Afectados por las Hipotecas). Voldria comentar algunes impressions aqui amb vosaltres. Aqui descobrim com alguns estan plantant cara als bancs i caixes. 
Personalment estic admirat per aquesta gent. Aquesta dona que surt continuament a la TV o a la prensa, no te res de narcisista, com un es podria esperar. Es normal, eqilbrada, l'exit no li ha pujat al cap. No fa sermons morals ni parla d'allò que no enten. Ella ens diu que apren cada dia.
Sempre parla de "nosaltres", es veu que treballen en grup. 

*Sense fer grans discursos, son ells els que planten cara al "poder factic" del nostre temps, la banca i les caixes. Fan allò que ningú no s'atrevia a fer. Ni el partits d'esquerres s'atrevien amb ells, ni els independentistes catalans ni la premsa. Semblava que tots tenien "el cul llogat", oi? Era com si diguessin : enfrontar-se als seus abusos seria un suicidi. I miraven cap un altra banda.
Ni la Generalitat ni el Govern central, ni el Banco de España ni la Unió Europea, ni el FMI, ni els savis economistes que parlen a les tertulies de la TV  els hi paraven els peus. Era quan la banca anava expulsant de casa seva milers de families a tot Espanya, aprofitant-se dels seus contractes i les seves hipoteques abusives, i ningú tenia res a dir. Això ara ja ho sabem tots. Però cal que ho recordem per que no era pas evident que algu,  algun dia , començaria a aturar-los els peus.
No era pas evident.
Pero ara sembla que el Goliat ha trobat el seu David, encara queda molt per a fer, però les coses ja no tornaran endarerra.  El rei, ja s'ha vist, anava nu i ningú gossava assenyalar-lo amb el dit. L'esperança ha tornat.
Aqui doncs, ens preguntem, com s'ho fan? Quin és el seu secret?

* El secret de la PAH, tal com ho explica Ada Colau, és que fan les coses com cal. La PAH no va sortir a salvar als pobres hipotecats com ho hauria fet el Superman. La PAH no tenia diners, ni poder , ni premsa. Pero la seva forma de treballar em recorda molt la que trobem als projectes de "gent creativa" que presentem en aquest blog.
Van anar a buscar les persones, les que estaven amenaçades i els van escoltar. No els hi van resoldre el problema, els van reforçar per que ells mateixos lluitessin per la seva familia, per la seva llar.
Per que aquesta pobra gent no eren pas uns indignats, com ara en diem. Eren uns derrotats. Uns fracassats que no podien suportar la seva vergonya, que no podien demanar ajut a ningú per que no gosaven reconèixer la seva situació. Havien fet confiança a persones indignes de confiança. Havien perdut i estaven sols.
La lluita de la PAH es doncs, escoltar les persones i ajudar-les a recuperar la dignitat. A fer ciutadans no a crear dependencies sectaries. Facilitar-los els recursos per a que ells mateixos surtin a lluitar pels seus drets. Convertir a gent desesperada en membres de la PAH que lluiten en grup pels seus drets i els drets de tots.
La historia de la PAH es doncs la història d'aquesta gent, no la història de Ada Colau. Això ho te ben clar aquesta dona.

* Fixem-nos doncs en alguns ingredients d'aquesta història, que ens recorden molt els ingredients dels projectes de "gent creativa " que expliquem aquí. Veiem que el grup es la clau de la seva evolució. Aprenen per la pròpia acció. Aprenen a ajudar-se mútuament. Superen les barreres del racisme que molts havien adoptat com a resposta reactiva. Surten del seu aïllament i aprenen a desenvolupar la empatia amb els que pateixen com ells.
Van desenvolupant un projecte innovador que no estava previament escrit per un comité de savis, de manera que ja disposen d'un metode d'acció contra el desnonament,  de presentació d'alegacions juridiques, de propostes de negociació, d'iniciatives legals, de comunicació amb els medis, d'ús d'Internet, de projectes de pisos socials de lloguer, de creació de nous centres de la PAH a tot Espanya.
Es comuniquen per Internet però es troben a nivell local cada setmana, cara a cara, hipotecats i col.laboradors.
Sense Internet mai haurien tingut l'impacte que tenen, pero ells saben que necessiten el contacte personal.

* Es cert que la PAH forma part dels moviments 15M o Indignats. Pero jo crec que han fet molt mes cami que la majoria dels grups d'aquest moviment. Suposo que, més enllà dels efectes positius de les manifestacions 15M, moltes organitzacions sectorials o locals aniran agafant un cami semblant, aniran desenvolupant un proces personal que no es pas fruit de la improvisació.
Per que aquesta és, ben cert, una història inédita. En mig de tanta mediocritat ells son realment una raó per l'esperança.
No n'hi ha prou de tenir raó, no n'hi ha prou amb criticar els errors dels dirigents. La resposta no vindrà del cel ni de les ideologies, sino de la gent, de la gent real.
Això vol dir treballar a partir de la persona i per la persona, amb un toc molt personal, com la paella, és clar.