Podem activar la innovació d’una empresa amb la creació artística?

D’això voldríem parlar avui una mica més a fons. Notem que en l’ambient d’avui, la paraula creativitat s’utilitza a tot arreu, sovint, amb una certa ambigüitat. Aquí doncs, parlem de creativitat artística i d’exemples pràctics.

En altres textos ja hem comentat l’impacte que la gent creativa en acció pot produir en l’educació dels nens i dels adults, en la cohesió social, la promoció del ciutadà i el diàleg intercultural.

Però avui voldríem dir alguna cosa en concret sobre què passa i què podria passar a les empreses. Ho farem, sense massa teoria, tot comentant alguns exemples d’aquest àmbit.

Hem seleccionat uns tallers artístics que es celebren a les empreses i un joc que s’ofereix al personal i que ofereix una experiència creativa.

En el camp de la formació i entrenament per l’empresa, us proposem un taller internacional per a dirigents amb exercicis de creativitat artística als espais urbans de Barcelona.

Una peça molt interessant: us adjuntem una presentació tipus ppt que explica a empresaris el valor de la creativitat artística per a activar la innovació de producte, en la creació de marca, en recursos humans i en comunicació. Ho explica de forma molt entenedora i concreta, com si ho hagués escrit un enginyer.

D’exemples pràctics, n’hi ha. Nomes cal veure què busquem i saber-ho adaptar a cada cas.

Sobre els tallers a les empreses: parlem de Marsella. Aquesta ciutat està desenvolupant la seva candidatura con Capital Europea amb Tallers artístics a diversos llocs de la ciutat, especialment a les empreses. Les oportunitats hi son i prenen formes molt divertides, unes més superficials, altres van realment a estimular la creativitat artística al personal de l’empresa: http://ateliers-candidature.blogspilotes.marseille-provence2013.fr/

El joc a l’empresa ens ve de Mataró i porta un nom de pel·lícula: Lovework... Es tracta d’un joc aplicable a un sector d’empresa molt determinat. Segur que és una bona idea i que es que se’n pot trobar d’altres de semblants

Document: “Proyecto Lovework”. Tecnocampus de Mataró

Un altre exemple passa per Barcelona, encara que ve de Nova York: es un seminari per a estimular la creativitat a dirigents d’empresa per la via de la creació artística, tot aprofitant espais públics de la ciutat: http://creativityworkshopbarcelona.eventbrite.com/

Què en diu la UE?

Aquesta vegada podem dir que ha parlat clar. Disposem del resum de l’estudi que la direcció general d’educació i cultura va encarregar a la consultora KEA i traduïda per la Generalitat. Es diu “Impacte de la cultura en la creativitat”, és clar i facilita la feina en aquest camp sense patir d’ambigüitats. O sigui, que no tenim excuses. Insisteixo en la claredat, per que , últimament estem flotant en un núvol de “creativitats i ciutats creatives” que no diu d’on ve ni on va. Sembla una paraula màgica que il·lumina tot el que toca. Amics, esteu avisats.
Document: “L’impacte de la cultura en la creativitat”

Si en voleu saber més us recomanem la versió original i integral en diapositives, realitzada per una consultora internacional, interessant i pràctica.

Document: “The Impact of Culture on Creativity”. KEA, empreses i ciutats creatives.

Com la creativitat pot canviar la vida de la gent

Molts ja vareu veure als cines aquesta pel·lícula “Rhytm is it!”.

Tal com ells ho expliquen, és un viatge pels tres mesos que varen viure un grup de joves d’un institut de Berlin per a descobrir la musica i la dansa.

La música és de la Philarmonica de Berlin amb el seu director Simon Rattle, tot interpretant la “Consagració de la primavera”

Una vivència estimulant i sovint dramàtica d’uns adolescents. La gràcia de la pel·lícula es que podeu anar seguint els seu procés, des de un grup de joves difícils i poc sensibles, en aparença, a una representació molt emotiva al final del taller.

Ara podeu revisar aquest film (dirigit per Thomas Grube i Enrique Sanchez Lansch) si visiteu la web de la Philarmonica (trobareu altres idiomes si no enteneu l’alemany).podreu comprar la pel·lícula en versió original i la música integral. I si la voleu en versió en espanyol també la teniu al FNAC

És un treball molt recomanable, que el podem veure com una creació i com un anàlisi del procés facilitador de la creativitat en un grup de gent “en estat brut”

Alla s'hi veu realment, com pot canviar la vida de la gent.

La derrota i la gent creativa...

Des de fa uns dies, tenim la sort, els que passem per la Rambla Catalunya de Barcelona, de passejar entre uns escultures magnifiques d’Auguste Rodin. Gràcies a la Caixa , tenim entre nosaltres el Pensador i els Burgesos de Calais. Els trobarem a faltar quan se’ls emportin.

Al costat del famós Pensador, o sigui, “l’home que pensa”(que tots ho podríem ser si féssim un esforç), hi han sis estàtues intrigants. Si t’hi fixes, et fan sentir incòmode. No son especialment atlètics, van mig despullats o del tot, miren cap a terra, algun porta una corda al coll, no son pobres, son dignes però fan pena.

Ara m’he assabentat de la seva història i té molt sentit, crec en els temps que ara vivim.

Es una història que s’aprèn a les escoles franceses però no crec que aquí hi hagi molta gent que la conegui.

Sembla doncs que quan Anglaterra i França estaven en guerra, d’això ja fa segles, els anglesos van posar setge a la ciutat de Calais, a la costa atlàntica. Quan ja portaven mesos en una situació desesperada i les perspectives de la població eren molt negres, fam, set, malalties o l’espasa dels invasors, els responsables de la ciutat, els “burgesos”, que eren sis, van decidir assumir el seu fracàs i donar la cara, tot intentant d’estalviar a la població tots els desastres que amenaçaven.

Es van presentar doncs a l’exèrcit anglès tal com es veu a les estàtues: mig despullats, amb la corda al coll, amb la clau de la ciutat. El rei anglès, impressionat pel seu valor , els hi va perdonar la vida. La dignitat dels poderosos també era un fet notable fa segles. Realment, cal reconèixer que Rodin sabia fer les coses. Representar els poderosos a dalt del pedestal, traient pit i satisfets d’ells mateixos, és cosa que molts, molts artistes saben fer. Es clar que moltes ocasions com la de Calais no es troben cada dia.


Per això em crida l’atenció la perla del Pep Guardiola, desprès de la derrota a Sevilla: “La derrota et despulla, no pots amagar res”. En Guardiola és un tresor, no ens el mereixem. Quan li farem una estàtua? Despullat, és clar.

La tele va plena de personatges que perden, fins i tot que els enxampen amb les mans a la massa i que no esposen vermells. Encara ens miren des de les altures, com si diguessin :”jo rai, més malament esteu vosaltres, desgraciats.”

De la dignitat del Guardiola en podrien aprendre els fatxendes que van presumint dels seus desastres i ens els fan pagar a tots els ciutadans. La crisi ens descobreix aquesta fauna: al Palau de la Musica, a la immobiliària o al banquer que “concedia hipoteques” a tots els que acceptaven de posar-se la corda al coll.

El més trempat de tots, és el líder dels empresaris i president d’Air Comet, que se’n fot dels seus propis clients posant-los en ridícul per deixar-se enganyar. Home, els “trileros” son més elegants. I encara l’aplaudeixen.

Temàtica viva pels candidats a creadors del nostre temps. Cap on miren doncs els nostres artistes? No es pot tenir els ulls a la butxaca, diuen els francesos.

Com diria Auguste Rodin, i això va per a tots,per a mi també, “pensa, home!”

Opera al Mercat de València

http://www.youtube.com/atenordelaopera

Les cares que fa la gent!

S’ho passen més be que al Liceu, segur.


D’això en diuen xalar. N’hauríem d’aprendre

Quan tornarà Ulisses al Poble Sec?

Aquests dies de festes de cap d’any em va cridar l’atenció al diari un reportatge sobre Poble Sec, a Barcelona. Parlava de conflictes amb els immigrants. Bé, no pas amb tots, sinó amb un grup de joves, aparentment sense feina, que es passaven el dia al carrer Blai, fent més soroll del que els veïns troben raonable.A totes hores el carrer està ple de desocupats immigrants. Hi ha tensió i la gent viu aquesta invasió com una molèstia.

L’atur és aquí, i sembla com si la marea s’hagués retirat i ens ha deixat sobre la platja, a la vista, les mancances que ja teníem però que amb diners i feina no apareixien.

Molta, molta paciència, fa falta per a aguantar sorolls i crits, brutícia i presencia massiva d’homes (no s’hi veuen dones) als nostres carrers, just al costat de casa.

I tot això m’ha fet pensar en l’Ulisses. Al Poble Sec precisament, a la tardor del 2008, uns tres-cents homes i dones, joves i nens, la majoria immigrants, van ocupar els carrers al barri i van muntar una festa al parc de les Tres Xemeneies.

Aquella festa tant particular se’n deia Ulisses, per que els immigrants van trobar que era un heroi que els hi encaixava molt be. Entre ells hi havia artistes, amateurs, voluntaris de tota mena, algunes associacions locals, gent d’aqui, fins i tot castellers, i molta música.

Al Poble Sec, tothom recorda el vaixell d’Ulisses, dissenyat i fabricat en un dels tallers previs a la festa, amb estètica contemporània, una autèntica obra d’art inspirat i participatiu...

Què se’n ha fet d’Ulisses? L’any passat no va sortir al carrer a la tardor, com molts esperàvem. Els tres-cents voluntaris, artistes, gent creativa en definitiva, que havien fet l’esforç als tallers, que havien buscat gent nova per a participar...s’han quedat decebuts. El vaixell deu ser ple de pols, en algun magatzem perdut, espero. El vestuari que van fabricar amb tanta afició, no vull ni saber on para, els grups de teatre africà, de percussió, de hip hop que van animar l’ambient, tot això ha desaparegut.

Però ara sembla que el carrer Blai l’han ocupat un altra gent. Son realment uns altres, o els mateixos amb una altra música?

Per què no torna l’Ulisses?

Per si algú vol cridar-lo i fer-lo tornar, aquí podeu trobar la fitxa artística de l’Ulisses http://kadmusarts.com/festivals/3778.html (l'enllaç al lloc web està trencat, per accedir al Projecte Ulisses cliqueu aquí)

Fira de Vila seca: sense soroll s’està posant en marxa el futur

És un fet conegut per tothom que avui en dia, un grup musical desconegut pot donar-se a conèixer simplement enregistrant un vídeo i “penjant-lo” a Youtube o altres espais d’Internet. A partir d’aquest moment, des de qualsevol punt del mon, poden escoltar-lo.

Això pot quedar com una curiositat o pot portar conseqüències. És una curiositat si pensem que per la Xarxa circulen milions de vídeos de grups musicals i que la immensa majoria no passaran d’aquí, com qui tira una ampolla al mar pel gust de fer-ho i per a somniar uns quants dies en les possibilitats de contactes increïbles.

Però , en altres casos, aquest vídeo serà el punt de partida d’una aventura musical, d’una relació directa entre músics emergents i el seu públic. Una petita flama que ben alimentada pot provocar un incendi.

La Fira de Vila-seca, amb el seu lloc web www.firacarrer.cat construeix la diferencia entre l’anècdota i el incendi. Aquesta web va néixer com a suport promocional d’una fira musical de grups emergents que es celebra cada mes de maig als carrers de Vila-seca, prop de la costa de Tarragona. Avui ja te vida pròpia. A la última convocatòria de grups s’han presentat 500, i això sense quasi cap anunci de premsa, ràdio o TV. Encara que a Facebook, compta, tanmateix amb 4000 amics i va cap amunt.

Els candidats creixen un 70% cada any. Nomes cal esperar cinc anys i fer números. Pels que això del càlcul no resulta fàcil, si comenceu amb 100 i creixeu un 70% anual, us trobareu amb 1400. Tant se val, això és fa gros tot sol, sense haver d’anar a cridar ningú.

Perquè creix “tot sol”? Doncs podem dir que www.firacarrer.cat ha trobat la fórmula: cada any els grups de més qualitat son seleccionats i actuen als diversos escenaris, situats als carrers del poble, davant del públic; es posen en contacte amb els programadors, mànagers gestors... els quals contracten espectacles; se’n fa difusió entre les publicacions professionals. Sense descomptar el canal de difusió del grups seleccionats mitjançant Facebook. La gent sap que els que actuen a la Fira tenen quelcom especial i els escolten.

Així doncs, molts d’ells ja son coneguts en pocs mesos, i quan és fa la nova convocatòria de grups ja se sap que els seleccionats de la proppassada edició ja se’n van sortint: tenen concerts, tenen una web o MySpace que els afeccionats ja visiten, els hi atorguen premis, fan algun disc i es comencen a guanyar la vida tot fent música. Així van creixent el 70% cada any.

Qui podia imaginar fa quatre dies que això era possible? Que gent creativa que treballa i que té talent, arribi a entrar en contacte amb el seu públic sense haver de passar per la TV ni per les discogràfiques, sense imposicions comercials ni models multinacionals?

Algú s’imagina a on podria arribar això si les “polítiques culturals” fossin capaces de descobrir què està passant, si les pàgines dels diaris que diuen parlar de la cultura poguessin explicar que hi ha una “altra” cultura que neix cada dia al voltant nostre, que podria anar molt més lluny si fóssim capaços d’oferir formació i perfeccionament a aquests artistes emergents? Què esperem per a reconèixer que hi ha vida a casa nostra?

Sense soroll i amb una inversió mínima s’està posant en marxa el futur.

Què tenen en comú Ferran Adrià, Javier Mariscal i Jordi Savall?

Els tres personatges apareixen com “ambaixadors europeus de la Creativitat i la Innovació”, signant un Manifest de la Unió Europea. Naturalment, formen part d’una llarga llista de gent notable a tot el mon. Veure el Manifest.
És un document que val la pena llegir per que en paraules clares i entenedores, diu d’essencial sobre aquest tema que ha estat l’eix de la política cultural d’Europa durant l’any que ja ha acabat. Per això el trobareu aquí, en versió catalana.
La creativitat no és una anècdota simpàtica que nosaltres col·leccionem per que som simpàtics. És allò que ens cal si volem...
Us ho diré en paraules de José Manuel Barroso: “La creativitat és un component crític de la nostra capacitat per a innovar. I la innovació és un factor essencial, no únicament per a la nostra qualitat de vida i el nostre desenvolupament sostenible. El progrés de les societats depèn de la innovació i de la gent creativa”. Veure Declaració.

És a dir, que la gent creativa es necessària per a sortir de la crisi i superar el consumisme, per a frenar el canvi climàtic i viure de forma més equilibrada, per a facilitar el diàleg intercultural i aprendre a viure com a persones en el mon globalitzat.
Finalment, tot surt del mateix lloc: gent que canta, balla , toca un instrument, dibuixa, cuina, fa teatre, vídeo, crea i participa a Internet. Que descobreix el seu patrimoni i sap recrear-lo amb altres.
Tot això que molts han fet en la intimitat quan l’ambient no afavoria aquestes “particularitats” de gent una mica especial. Tot això que no ensenyen ni valoren les escoles de negocis ni la gent important. Ara és el moment de la gent creativa, com a mínim a Europa. A veure quan també ho serà aquí.