dijous, 16 de gener de 2014

GENT QUE ENCARA NO TE UN MAPA PERO QUE JA CAMINA


Parlem de gent que fa coses que milloren la societat encara que no tenen una resposta global.
Que no han esperat a disposar del "mapa" per a posar-se en camí.

Mai com ara s'havien vist tantes iniciatives de grups que no esperen que el govern ho arregli, que no compten amb subvencions, que saben què vol dir tirar-se a la piscina quan han vist una necessitat i s'han posat en marxa.
A Gent Creativa parlem d'exemples ben vius, de gent que volen superar la discriminació contra els immigrants, que milloren l'escola on treballen, que fan la seva pròpia reforma de la Universitat, que troben solucions pels pobles de l'Africa, que ajuden als que no tenen per a menjar o per a pagar un lloguer.
La gent que fa coses es guanyen un respecte de tothom, de tothom que vulgui de debò trobar solucions. Saben de què parlen, quan parlen.
Tot i que a la TV abunden els "fantasmes". Aquells que si només parlessin d'allò que entenen, estarien callats molt més sovint.

Encara que molts es pregunten si tenen sentit aquestes accions si no comencem per canviar el govern o fer noves lleis o reformar la Constitució. Ho diuen per que estem acostumats a pensar aquesta manera, a planejar grans reformes, a canviar les lleis, a presentar projectes globals. A fer les coses com es fan des de la política i des dels partits.
O fins i tot, parlen de marginar els partits i tirar pel dret i fer la gran revolució... Tot plegat, és l'espai pels grans estrategues de cafè.
Tots tornem a caure en la mateixa tentació: voldríem creure en grans solucions per a grans problemes. En el fons, potser encara hi creiem, tot i que ja n'hem vist molts fracassos, de grans projectes que ho deixen tot igual. Ho sabem, però tornem a començar com si res.

Però , observem què està passant. Mirem la gent que fa coses, que troba solucions, que , sense recursos, sembla que fa miracles. Ara ja es pot dir que el país funciona gracies a ells. solucions.

Ara es el temps on les reformes de l'escola les fan les fan un grup de mestres i pares, sense demanar permís a l'autoritat, sense perdre el temps llegint al diari sobre les noves lleis que canviaran l'educació.
Ara es el temps que la gent es posa a recollir menjar i vestits pels que no arriben a fi de mes, i posen en marxa solucions que funcionen.
Ara es el temps que fundacions petites recullen diners per internet, demanen colaboracions a micro mecenes i implanten l'electricitat solar a milers de pobles de l'Africa, sense que els governs i els seus plans de cooperació comptin per a res. Els seus plans de cooperació semblaven bons per a colocar productes i empreses del pais als governs africans, més que trobar solucions innovadores pels ciutadans de l'Africa.

La famosa Plataforma que lluita contra els abusos a les hipoteques a Espanya, que va néixer fa pocs anys a Barcelona, no es doncs cap excepció. És un bon exemple d'un grup de gent que ja han fet molt cami i que avui ja actuen en alguns casos com a prescriptors davant d'ajuntaments i governs que volen trobar solucions operatives. S'han convertit en un referent en la resistència contra els abusos bancaris, tot i la resistència dels bancs i dels seus aliats de la dreta espanyola i catalana. Davant la impotència de l'esquerra espanyola i catalana.

Estem doncs en un moment caòtic: els governs de dretes a Catalunya, Espanya i a Europa no responen, actuen segons els grups de pressió de sempre, ignoren les persones, encara estan fomentant la desigualtat econòmica, continuen decidits en la seva "lluita contra els pobres".
Per la seva banda, molts grups, com mai no s'havia vist, actuen i troben solucions.
Però ho fan en el seu entorn petit i local, amb grans limitacions. Sense mapa.

La pregunta és, si aquests esforços locals i no coordinats poden tenir sentit, si arribaran algun dia a modificar els programes dels partits, la línia d'acció dels governs.
Si algun dia arribaren a dibuixar el nou mapa, que tots necessitem, per que voldríem saber cap a on anem tots plegats. Voldríem saber quines sortides podrem trobar entre tots, sortides viables, reals, no utopies ni vaguetats mesianiques.

Evidentment, no tinc pas la resposta. Però crec que , si observem amb atenció moltes de les mini accions que hem esmentat, notarem alguns factors que expliquen la seva potencia, la increïble energia que saben mobilitzar, la seva capacitat per a trobar solucions reals i factibles, el seu coneixement de la realitat. Veiem alguns atributs aquests petits moviments i projectes, son maneres de fer d'avui, abans no sabíem fer-ho tant be com ells ho fan ara:

  • 1. Aquests projectes no actuen de forma paternalista amb els pobres o necessitats. Ben al contrari, els impliquen en la acció, els ajuden a recuperar la dignitat , a aprendre a defensar-se i a defensar als seus companys. Això també es veu amb nens i joves en l'educació innovadora.
  • 2. Les ajudes mutues son bàsiques. Cada persona necessitada ajuda als altres. Així recupera la seva autoestima i desapareix la xenofòbia
  • 3. A través de l'acció en grup, cada persona aprèn de la realitat, guanya en coneixement, toca de peus a terra, les utopies desapareixen com el fum quan fa vent.
  • 4. La motivació de les persones implicades es un factor essencial. Per això la gestió de les emocions és indispensable. A molts projectes, la practica d'una activitat artística es el punt de partida. Observem sovint aquest fet en projectes d'innovació social

De moment, aquestes son unes primeres reflexions. Potser la influencia d'aquests grups en la vida política es convertirà en un fet normalitzat quan els partits acceptin que en els nostres temps, un ciutadà no es un simple espectador de la vida pública. Votar a les eleccions o a un referèndum es millor que res, però es clar que en aquesta situació som molt manipulables. El ciutadà del nostre temps també vol ser actor de la seva realitat pública. Per que ell la coneix millor, per que l'acció comporta un coneixement que no tenen els teòrics ni els polítics.
Per l'acció adquirim nou coneixement que no crec que puguem assolir de forma teòrica. Aquest coneixement es la força del ciutadà actiu. Algun dia, crec, podrem fer el mapa d'aquest coneixement

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest article em fa pensar en una anècdota: L'any passat jugava al futbol amb un grup de pares a l'escola dels meus fills. Un día va venir un ciutadà escandinau a jugar, convidat per un dels pares. A certa hora, varem haver de plegar perquè no teníem permís per encendre els llums del camp. L'escandinau ens va preguntar per què no proposavem a l'escola disposar de la llum a canvi de netejar el pati dos cops al mes. Ens varem quedar sorpresos perquè senzillament no s'ens havia acudit mai fer aquest "trueque" amb l'escola. I era ben fàcil, no calía ni omplir una instància ni res semblant. Aquesta manera de fer es pot axtrapol·lar a moltes situacions problemàtiques que vivim cada dia i a les quals fins ara no hi veiem solució. Potser, compartint "bones pràctiques" d'aquest tipus es podría avançar una mica, tirant pel dret?

Andreu ha dit...

És curiós com quan un polític o un economista fan una anàlisi de la situació actual poden arribar a ser molt precisos (o molt maniqueus) pel que fa a les dades macroeconòmiques, però quan es refereixen a la gent utilitzen llocs comuns com ara "la gent està patint molt" o "tenen molts problemes per arribar a final de mes" o fins i tót hem sentit algú parlar "d'exclusió social". Però, en realitat, no tenen ni idea del que està passant amb "la gent", aquella massa informe i grisosa, que viu en un altre planeta.

Simplement pensen que abans cobraven 1000 euros i ara en cobraran 500 si tenen sort i que encara hauran de donar les gràcies i punt. I qui dia passa any empeny i tal dia farà un any.

D'altra banda, més d'un intel·lectual veterà, ha parlat de que "la gent té por i està adormida" de que si no fos per això tots sortiríem al carrer a cremar contenidors, caixers automàtics i aparadors.

Crec que la gent, és a dir la majoria de la població de principis d'aquest segle, som bastant diferents de la majoria de la població de principis del segle passat, època de grans revolucions.

Si aleshores podiem parlar de camperols i treballadors industrials amb poc o nul accés a la cultura, en la nostra època estem parlant de gent que viu majoritàriament en les ciutats, treballa més en els serveis que en els altres sectors, amb unes condicions de vida, malgrat tót, infinitament millors que les de 1930 i amb un accés majoritari a la cultura, tant pel que fa a la formació convencional com a Internet.

“La gent” d'avui som eminentment pragmàtics i veiem la situació amb molta més maduresa del que els nostres polítics es pensen. En realitat, de manera subtil però molt profunda, estem canviant de mentalitat. El fet d'haver tingut accés a la cultura i de conèixer els errors garrafals del segle passat fa que no ens enredin amb qualsevol solució màgica i que no esperem res del que pugui fer una persona tota sola, un líder: som conscients de la importància del col. lectiu. I som conscients de la importància de la pau social.

Això ens hauria de portar a un lloc qualitativament molt millor. Amb menys quartos, això sí, però, malgrat tot, millor.

Santi Guillen ha dit...

Si, comparteixo aquest optimisme-malgrat-tot-plegat