dimecres, 5 de juny de 2013

ALLÒ QUE LES MAQUINES NO ENS PODEN FACILITAR

T'han dit alguna vegada que se't està possant cara de Ciborg?

Si utilitzes continuament les tecnologies de la comunicació, el mòbil, Internet, bases de dades, xarxes socials.. això pot ser greu.
Estàs envoltat de màquines, la teva relació en el mon pasa només a traves dela tecnologia?

*Això no és pas una questió banal. No és una alarma de gent que te por de la tecnologia. Hi ha gent que aprecia molt Internet i les xarxes i que es preocupa per aquesta invasió
Us recomano una entrevista amb tres professors de comunicació, que podeu trobar al blog del The New York Times, que tracta d'això, precisament.
http://nyti.ms/14dvtRO

* Allò que es diu en aquesta entrevista m'ha recordat molt el cas del "cantem opera i fem un canvi social" que comentavem aqui fa molt pocs dies.
Per que crec que la "innovació social" que fan aquests nens a la seva escola te molt a veure amb allò que aquests professors recomanen.
Per això deiem que el que fan amb la opera va més enllà dels limits de la seva escola.

*Un dels professors cita una frase de Niels Bohr, un dels físics més importants del segle passat.
Sembla que li va dir un dia a un alumne: "Vostè no està pensant, nomes està sent lògic."
O , el que és el mateix: reduint la cognició humana al comportament dels ordinadors, a l'operació mecànica.

* Sobre les persones que seleccionen les seves informacions i documents en una xarxa virtual automàtica, diuen: si filtrem les informacions que rebem amb un algoritme de Web, estem en un espai tancat. Un algoritme treballa nomes amb les dades disponibles.
Es clar que molts estan pensant ara que ells no corren aquest perill de moment. Però, ¿pensen en els seus fills quan fan un us intensiu de xarxes virtuals en el seu estudi, en la seva vida social o en la seva feina? Potser s'imaginen que estan trencant barreres quan en realitat s'estan acontentant amb un jardí tancat com un bunker. S'estan  convertint en un Ciborg?

*Un altra aportació de l'entrevista que te molt a veure amb el grup d'opera de la escola El Quijote: sabem que la diferencia entre informació i coneixement es molt important en l'educació o en la feina. Parlem de coneixement quan som capaços de relacionar les coses dins d'un  marc d'informacions i fets que hem trobat a la nostra vida.
Aquest marc és el nostre marc, no s'hi val a utilitzar el marc de la vida dels altres, com  a referència. El saber en profunditat emergeix de la vida humana, no es res que es pugui substituir per un producte prefabricat o que es pugui automatitzar.
(Per això els del Quijote guanyen coneixement per l'acció que fa cadascú i el grup.)
O sigui, que no ens podem carregar el cervell amb un xip com a Matrix, si no volem esdevenir Cyborgs o robots.
Ni tampoc fer-ho en format tradicional, tot reduint l'aprenentatge a imitar els mestres.
Amb xip o sense, no aprenem de veritat com a persones. No adquirim coneixement , guardem informacions al magatzem.

*Finalment, una invitació dels professors del New York Times: els perills de invasió  de les xarxes tecnològiques no es superen amb regulacions o barreres. Hauríem de ser pro actius per a donar forma al nostre entorn de manera que cada persona pugui desenvolupar el seu vertader potencial.
Per exemple, dic jo, tot fent una opera

Post Data
I per acabar, us convido a veure un petit video que explica la historia d'un noi que ho veia tot en blanc i negre, fins que un dia li incorporen un software al cervell que li permet percebre el color. Va pel mon amb una mena de micro al cap que capta la llum. Ha aconseguit que el Govern de la Gran Bretanya li reconegui que aquest software forma part de la seva persona. Ell diu que li ha reconegut que ell es un Ciborg. O sigui, que ja es veu que no tothom li dona el mateix sentit a aquesta paraula
http://bit.ly/16JI2YS

Pels que vulguin entrar més a fons en el tema, recomano el blog www.redfractal.com
Son professionals que fan projectes de xarxes a les empreses i que treballen el tema com cal


1 comentari:

Anònim ha dit...

Habrá que hacer, algún día, el elogio del aburrimiento y pedir a los creadores que dejen de bombardearnos con su ruido mediático. Que se callen los cineastas, escritores, artistas, grafistas, músicos, actores, fotógrafos, arquitectos, publicistas, diseñadores, periodistas, internautas e tutti quanti para que podamos, por fin, aburrirnos un poco.

Y ya me callo.