Mirant el futur sense bola de vidre

Aquesta nota pot semblar una digressió del tema central d’aquest blog, però us asseguro que no ho és. El lector que tingui paciència o un mínim de curiositat i arribi fins el final em donarà la raó, espero.

Ara fa dotze anys, el 97, no fa tant temps, Internet encara era, en aquest país, una cosa del futur, “allò que els nostres fills veuran” deia la gent amb seny. Tot i que, recordem-ho, ja eren centenars de milions de persones a tot el mon que es comunicaven per e.mail.

Aleshores dirigia una agencia publica a la Generalitat, que facilitava als joves l’ús d’ordinadors i ‘Internet per a facilitar-los la integració laboral. Al mateix tems ajudàvem a les empreses petites l’aplicació d’Internet per la comunicació.

Tot i que els joves responien molt bé, les empreses es feien el distret. Per això, un dia varem fer una promoció especial: varem triar 100 dirigents d’empreses i els hi vam enviar una flor en un test i un bitllet verd de mil pessetes. Amb una carta que deia més o menys: “segurament, dins de tres anys, la seva empresa necessitarà molt Internet i crec que li convindrà a vostè, com director, anar prenent practica, de forma que no l’agafi per sorpresa. Aquestes mil pessetes potser l’ajudaran a pagar-se un curset pràctic. Però també se les pot gastar tot prenent una copa amb els amics. Si es així, pot beure a la nostra salut i a xalar, que son dos dies”.

La veritat, no varem tenir moltes respostes, però, apart dels que ja ho estaven entenent, una minoria pel que s’ha anat veient, alguns s’ho varen prendre malament. Per la gent del país , mil pessetes ja eren una cosa per a no jugar-hi i el nostre gest era una falta de respecte al més sagrat. Un d’ells em va escriure tot queixant-se de que llencéssim els diners públics. Li vaig fer veure que 100.000 pessetes en un anunci que arribava a 100 directors d’empresa era baratet, comparat amb el que es veia. És clar que si ell no li veia el interès al tema, això devia ser llençar els diners...

No és estrany: al nostre consell d’administració (d’una agencia de promoció d’Internet !), no hi havia ningú que utilitzés el correu electrònic, fins i tot algú em va voler convèncer que això no fora mai una eina de gent important, potser sí per administratius i noies. Com escriure a màquina.

Ara, per què m’estic entretenint amb historietes passades? Us podeu fer la pregunta amb tot el dret. Doncs, ben senzill, per que ara veig una situació semblant en un tema que te, crec, molt futur, que ja comença a caminar. Només cal mirar i veure, lligar caps.

Però qui mira i lliga caps? Pel que jo sé, poca gent. De quin tema parlo? A on hi veig futur potent?

Doncs permeteu-me que avui jugui una mica i no us ho digui. En tot cas, tard o d’hora ho trobareu en aquest blog, en els textos ja publicats o en les futurs. Hi ha gent amb ganes, amb curiositat i m’agradaria parlar només per ells. Pels altres...doncs, no cal llençar margarites als...És una qüestió de no contaminar l’espai amb comunicacions inútils.

Ara desprès de llegir això, em queda una recança. No vaig per la vida fent de guru, no he publicat cap llibre d’autoajuda. No m’he fet ric amb les meves anticipacions. De fet, vaig crear una empresa al sector Internet que va fer fallida. Això si, pagant deutes, sense oblidar les nòmines del personal ni de vendre bitllets d’avió que no volen.

D’experiència, ara en tinc més que abans, això si, però que quedi clar que, sobre el futur, moltes coses les tinc fosques, com la majoria dels mortals dels temps que vivim.

Us deixo doncs una endevinalla. A veure qui la pesca?