divendres, 9 d’abril de 2010

Civilització empàtica

Empatia vol dir una cosa que s’assembla a simpatia però que va més enllà. Vol dir una capacitat humana, i d’alguns mamífers, de posar-se al lloc d’un altre i de viure la seva situació com a pròpia. Podem plorar per la pena d’un altre, podem sentit el desig d’ajudar-lo, compassió per la seva situació.
Això no es producte de la nostra cultura, ni de la nostra ciutadania ni de la nostra fe religiosa. Això es produeix a traves del nostre cos. Aquest cos de pecat, segons les religions, aquest cos de sentiments i sensacions irracionals, segons molts científics.
Però... ara la ciència, biòlegs i neurocientifics estan trobant al nostre cervell unes neurones mirall que permeten experimentar i sentir les situacions de l’altre com si fossin pròpies.
Per que això funcioni nomes cal que l’altre estigui al davant nostre. Això pot funcionar encara que no entenem el seu idioma, encara que tingui un altra fe, sigui d’un altre color o d’un altre país. Pot funcionar encara que l’altre sigui fan del Real Madrid. Son unes neurones perilloses, ja es veu, que ens poden jugar una mala passada .
Es clar que, tranquils, les neurones mirall nomes funcionen si hem tingut una educació empàtica. L’empatia es comença a practicar quan som molt petits i juguem amb la teta de la mare o ama de cria. Ja es veu que una cosa que comença així no deixa de ser molt incòmoda per alguns. Tots en coneixem d’aquesta mena de gent que sembla que el seu cos els hi fa nosa o vergonya. Pensa en algú i preguntat: te l’imagines petit jugant amb la teta materna? Si la resposta és negativa, para compte, pot tenir reaccions violentes.
A mida que creixem, cal anar practicant l’empatia. Som capaços de d’estroncar-la a costa de prejudicis i fanatismes de tota mena. El rebuig del propi cos que ens ha ensenyar sovint la religió i que els científics de la Il.lustració van denigrar en nom de la racionalitat i el pensament, també poden apagar aquest mecanisme natural, més propi de dones febles que d’homes forts i raonables.
O sigui que som una espècie empàtica. Malgrat les aparences. En cada civilització trobem aquest ingredient, des del Neolític; però cada vegada de forma més potent, fins arribar al nostre temps. Avui, gracies a les xarxes de comunicació disponibles la potencia de l’empatia arriba més lluny que mai, si no la refrenem, es clar.
Be no us explico més, si en voleu saber d’això, us recomano el llibre del conegut, Jeremy Rifkin www.foet.org de PAIDOS,, aparegut aquest mes i titulat “La civilización empática”, 700 pagines que estic llegint apassionadament. A les llibreries us el venen per 26 €.
Ell us explica com aquest fet condiciona l’educació dels nens des dels primers dies, com apareix a la societat de formes diferents, en funció de les tecnologies de comunicació de cada època, comunicació oral, escriptura, impremta, comunicació emissora com radio i TV, o comunicació d’anada i tornada com Internet.
És clar que a cada època també correspon una forma pròpia d’utilitzar l’energia, de manera que ara tenim més empatia i arriba a tot el mon, però també tenim més abús de l’energia que mai. Posem la terra en perill. Cada civilització es pot definir per la seva forma de comunicar i per la forma d’utilitzar l’energia.
La pregunta és si en aquesta cursa entre empatia i mal ús de l’energia (l’entropia) la guanyarà un o l’altre. Si guanya l’entropia, en cent anys no hi haurà més problemes per que no hi haurà més gent. En altres civilitzacions, al final de l’Imperi Romà, per exemple, la entropia va guanyar a la empatia i va ser un desastre que va durar segles
Ara ens cal preguntar què te que veure la empatia amb la creació artística i amb la gent creativa. És una pregunta retòrica per que tot aquell que ha participat en una activitat artística sap que les relacions entre el participants funcionen per empatia, no? Com més progressem en el projecte artístic més millora la empatia entre les persones, artistes, participants o públic.
Tot plegat ens diu doncs que això que fa la gent creativa pot semblar petit però és molt potent.