Wikipedia: per què hi ha gent que treballa gratis?

                                                                       Qualsevol nen coneix Wikipèdia. La majoria l’utilitzen contínuament, cada dia per a fer els deures a casa. Molta gent busca a Wikipedia per a saber mes coses sobre un autor, quan li ha agradat el llibre que acaba de llegir o  una pel·lícula que acaba de veure

Es cert que d’enciclopèdies sempre n’hem tingut, però mai com ara les havíem utilitzat per a saber sobre el mon de cada dia, en qualsevol tema. Des de les energies alternatives a la fisió nuclear. Quanta gent ha visitat Wikipèdia per a saber què era això del “Deute”!

Quanta gent ha buscat discretament una paraula que s’utilitzava a la seva empresa i que ell no entenia!

Però potser son pocs els que s’adonen de què hi ha al darrera. Com es fabrica això, com es facilita gratis, com es posa al dia en tants idiomes?

 http://www.wikipedia.org

El secret de la formula es diu “contribució”. Es a dir, es allò que fem i donem. No és pas allò que ens sobra i donem. L'economia de la contribució és una nova forma de viure

http://arsindustrialis.org/category/tags/%C3%A9conomie-de-la-contribution

Wikipèdia mobilitza milers de persones a tot el mon que fan feina gratis i la faciliten al públic. Ho fan per que els hi agrada. Els hi agrada fer una cosa que saben fer i que és útil pels demés. Els hi agrada que els hi diguin “gràcies”.

D’entrada, d’això en diríem una enciclopèdia d’aficionats, es a dir, de no professionals.

Però la qüestió és que amb aquest sistema, Wikipèdia arriba a competir amb les enciclopèdies tradicionals, amb una diversitat d’idiomes i de temes que ningú pot igualar. Treball contributiu o voluntari no significa treball de poca qualitat.

Es clar que a l’interior de la fundació que produeix l’enciclopèdia hi ha 40 professionals que cobren per administrar . També hi ha centenars de col·laboradors voluntaris responsables de garantir la qualitat, filtrar o corregir alló que no funciona. Sense aquesta exigència de qualitat, tot plegat s’ensorraria.

Si ho pensem bé, és una forma de treballar que ja existeix des de fa molts anys. Gent que fa feines que no cobra, d’això tothom en te exemples a la seva família. Estan entre nosaltres, no son marcians, encara que sovint tenen molt poc reconeixement, com si fossin transparents. En el mon artístic en podem trobar muntanyes d’exemples. Molts del projectes de gent creativa son iniciatives d’artistes contribuïdors.

Al mon informàtic, l’Open Software ha creat productes amb aquest sistema que estan competint sense problemes amb Windows. Al mon esportiu, molts dels joves compten amb entrenadors voluntaris. La sèrie es infinita i va a més.

Però el lloc principal de la contribució és Internet. Articles, informes professionals, musica, imatge, cine. Hi ha coses de qualitat però cal saber trobar-les. Cada producte necessita un editor  que es sàpiga moure en aquest medi

A Wikipedia hi podem trobar una bon exemple d'empresa amb deu anys de rodatge,  que sap evolucionar amb el temps, tot un model de negoci que cal aprendre. Ells tenen clar que no es finançaran amb publicitat , ni pagaran als autors i que sempre arribaran gratis a l’usuari.Estan creant formes adaptades de sponsorització.

Certament, no podem aplicar aquesta formula a totes les situacions. Cal afinar be per a saber què cal fer amb professionals pagats i què amb contribuïdors gratuïts. Què cal preveure per que la relació entre uns i altres sigui positiva i sigui transparent. .

En el fons es tracta d’oferir a la gent, oportunitats per a contribuir amb feina, amb allò que saben fer, que saben que la gent apreciarà. Tots voldríem poder dedicar una part de les hores del dia a fer quelcom de creatiu, que tingui sentit, que millori el nostre mon.

 Aquesta es l’energia que encara no sabem aprofitar. Encara no en sabem crear les condicions. En podem aprendre potser de Wikipedia

Un Cavall de Troia d'anada i tornada

Un grup d'artistes catalans han anat fa pocs dies a Turquia, com si fossin un Cavall de Troia .Suposo que allà saben prou bé de què es tracta. Troia era a la costa de l'Egeu, al territori que avui nomenem Turquia.

Esperem que aquest cavall no tingui res de dramàtic, però segur que tindrà conseqüències.

La idea original ve de la Unió Europea. L'any 2007, tot pensant en el desenvolupament social i econòmic de Turquia, van notar que "els prejudicis culturals podien ser un obstacle per la cooperació i el diàleg" . Que calia superar una idea "centralista i homogènia d'Europa", i van apostar per la "unitat en la diversitat" amb els instruments de l'art i la cultura.

Els polítics de la UE van apostar per l'art per a facilitar el comerç. Van tornar a inventar el Cavall de Troia.

Això és aixi encara que per alguns resulti increïble.Molt sovint hem vist Brussel·les com una torre d'ivori plena d'advocats i d'economistes. Però en aquest cas, crec que algú va veure la llum. Molts fracassos de cooperació internacional i d'inversions empresarials tenen la seva clau en un dèficit d'empatia.Falta superar barreres i prejudicis.Els diners no ho solucionen tot, segons com, encara ho espatllen.

Per si no us ho acabeu de creure, us reprodueixo el text literal del document de la UE: 
Culture and Arts can be an excellent tool for enhancing dialog, better understanding and cooperation between Turkey and EU members states' civil societies. On the other hand cultural prejudices may constitute an obstacle for dialogue and cooperation. In that respect, partnerships in the field of culture and arts will not only serve to more efficient and fruitful dialogue and cooperation but also help to overcome possible cultural prejudices.Partnerships in the field of culture and arts between Turkish and member states' civil societies will also conttribute to to the EU policy "unity in diversity"
(1.2.Objectives of the programme and priority issues./ Civil Society dialogue- II Culture and Arts-3.4.2010.pdf)

Per a mes informació : http://ec.europa.eu/europaaid

 Com s'aplica l'art i la cultura per a desfer malentesos culturals? Doncs, cal fer-ho amb gràcia.Artistes catalans i artistes turcs, allà i aquí, treballaran junts, crearan junts, intercanviaran idees i habilitats, oferiran a la gent l'oportunitat de participar.
No es tracta de fer una tournée de grups tradicionals.
Aquí hi han mes detalls:
Catalunya i Turquia
El llenguatge comú, no cal inventar-lo. És l'art, el millor llenguatge.La musica, la dansa, el teatre de carrer.No cal traductor.
Valorar l'art dels altres, participar-hi, crear junts, es la millor manera d'arribar a casa seva.
Això fan ara els artistes catalans allà. Després vindran ells  aquí. Serà doncs, el Cavall de Troia de tornada.

L'ultim record que els turcs tenien de nosaltres potser era embarcats en vaixells de guerra a Lepanto.L'enemic sempre és lleig. Potser ens veuen com els "cristians", és a dir, violència, prepotència, distancia. Peró ara son un país en expansió, els nostres empresaris ja hi son, els nostres artistes també

Post data.
Com de costum, aquí va un contacte, un projecte de gent creativa que us pot interessar , si penseu en un projecte.  Avui us donem un link on veureu molts exemples semblants al de Turquia. Tallers per a la Festa
Exemples de cohesió social via creació artística, on artistes i gent creativa treballen junts

Sempre millor, sempre amunt, sempre més forts

Trobo un amic que és lector d'aquest blog. En confiança , em diu, sobre la gent creativa, això ho trobo simpàtic. Fins i tot em sembla saludable pels joves que estan sense feina i no tenen en què passar el temps. O potser un bon truc per a animar la festa major del poble ara que els ajuntaments van curts de recursos.

Dons be, festes majors si, d'acord. Però hi ha molt més que això. Avui us porto tres casos, ben diferents, on trobarem gent creativa en acció. L'un ens el porta el CCCB, una institució sensible als temps, que proposa al seu public una oportunitat de participar en una exposició d'imatges, tot presentant un vídeo de dos minuts. Si voleu formar part de la "Pantalla global", animeu-vos, ho trobareu aquí.

http://pantallaglobal.cccb.org/

El segon exemple, alguns ja el coneixeu, és la fira musical FIM que convida als grups emergents a penjar el seu vídeo a la web de la fira. Si son seleccionats seran presentats al public en directe i als compradors professionals. Es una història petita, local, però cada any es presenten 600 o mes grups i només 40 surten seleccionats. A mi em cau be aquest projecte, en vaig formar part a l'origen. Si fóssim a Amèrica, d'això se'n parlaria

http://www.firacarrer.cat/

El següent cas és el diari digital més fort del mon que ve dels USA i te 30 milions de lectors al mes. Forma part d'American On Line. Es diu The Hufffington Post. aquí podeu trobar l'edició USA
http://www.huffingtonpost.com/The Huffington Post ens interessa per que és un negoci periodístic de nova línia, que creix quan la premsa clàssica te problemes per a sobreviure (sense anar més lluny, aquí, els nostres millors diaris viuen dels impostos que paguem els que en paguem)
Aviat els trobarem amb edicions europees, aliats amb diaris europeus.
No son digitals purs. Combinen digital amb paper, global i local, periodistes professionals i gent creativa. Gent creativa es gent que envia noticies i escriu blogs sense cobrar. Ho fan per que els hi agrada escriure, participar.
Però, atenció: el treball de la gent creativa passa per un filtre de qualitat com el treball dels professionals. Ho tenen clar: la participació ciutadana no és una excusa per a la mediocritat.
És el mateix criteri que ja hem vist a la fira musical FIM. En canvi , el CCCB sembla que encara està optant per acceptar totes les col.laboracions.

En tot cas , estem molt lluny de l'estil de participació que trobem a alguns diaris digitals de casa nostra. Alguns arriben a uns nivells tan tristos que semblen hereus de les parets de les latrines de la mili.
Creativitat rima amb qualitat. Sempre millor, sempre amunt, sempre mes forts..com els deportistes.

Post data.
Avui us oferim la connexió amb Hai Hiroko, una artista japonesa que realitza obres d'art per a promocionar el medi ambient, la pau i la solidaritat. Amb aquests objectius col.labora amb el sector tecnològic per avançar cap a la ciutat ideal (La Saline Royal, a França)
http://www.saihiroko.com/en/profile/index.html

Els comptes, clars. La gent, creativa.

Amb els temps que corren, no ens podem fer els distrets, ens hi juguem molt. Si practiquem l'art i contribuïm a la societat d'alguna forma, no vol dir que vivim fora de la realitat tot caçant papallones.
Vull dir, que si parlem d'art, de creació, de societat contributiva... això no vol pas dir que no sabem de comptes.

A veure, aqui no som comptables, però per a entendre de comptes no cal ser-ho.
Potser millor no ser-ho. Per que ja veiem com els experts, amb els seus comptes , poden demostrar-nos tot el que volen.
Ja ho sabeu, si voleu fer trampes i portar dobles comptabilitats, el primer és fitxar un comptable.
De manera que la gent creativa volem els comptes clars.

Mireu això, tots ho tenim a la vista. No cal fer discursos:

• Molta gent, els més pobres, sobretot, està patint. Aturats, gent sense subsidis, minusvàlids sense serveis, llistes d'espera per a operar-se, retallades a escoles publiques...Segons els nostres càlculs, ja és hora de que els rics paguin més impostos. El seu % és mes baix que el que paguem els assalariats i els pensionistes.
• No s'hi val a distreure a la gent de bona fe. Els rics catalans, també haurien de pagar més. No s'hi val a distreure a la gent amb discursos patriòtics.
• Cal modificar les hipoteques. La gent es queda al carrer i amb el deute a sobre. Si ara els pisos han perdut valor, els bancs havien fet negoci amb aquest risc. Ara els hi toca assumir la part que els hi correspon.Cal pactar una sortida
• El frau fiscal és molt gran, parlen d'una quarta part dels impostos. Son molts diners. Molts n'han guanyat molts aquests últims anys.
• Hauríem de fer pressió sobre els socis europeus per modificar la línia d'austeritat generalitzada. França, Alemanya, Holanda, haurien de fer de locomotora europea. Anem tots al mateix barco. Ningú se'n sortirà sol.
• Algunes administracions publiques catalanes haurien d'aprendre gestió. Ara sabem que ajuntaments i Generalitat estaven fent grans obres que no ens podien permetre. Tenim aeroports sense viatgers, palaus de cultura i d'esports de luxe. Ports esportius i altres meravelles.
• Justament quan alguns no paraven de plorar per que el dèficit fiscal amb l'estat ens arruïnava. Ara ens ho recorden els països que ens estaven pagant la festa.

La gent creativa és i serà necessària si volem que el país vagi endavant.Molta gent ja treballa en la societat contributiva. Gent que fa coses que ningú li paga, a casa o al carrer.Però també cal tenir clars els comptes
El gat tenia raó, cal que els "comptables" aprenguin a tocar el violi Recordeu:http://gentcreativa.blogspot.com/2011/08/el-gat-i-els-comptables.html
Post data: avui presentem un centre que aplica l'art al canvi ètic i sostenible. Es diu Cittadellarte i funciona en una vella fabrica al mig del camp, al Piemonte.Tenen tallers permanents on apliquen l'art a innovar en educació, ecologia, economia, la producció, el treball, la comunicació, la moda o la nutrició

http://www.cittadellarte.it/progetti.php?prog=32

Parlen del Tercer paradís. Desprès del primer, la Natura, i del segon, el domini de la ciència i la tecnologia, anem cap a la Tercera: quan la ciència , la tecnologia, l'art, la cultura i la politica restitueixen la vida a la terra. Tot un programa per a la gent creativa

• 
  

Una dona amb sentit de l'humor

Avui tenim una proposta que us pot interessar. Crec que val la pena. Hi ha una autora que vol reeditar el seu llibre de poemes eròtics i divertits, i que busca els 2000€ que li fan falta. Busca petites aportacions, la voluntat, per a completar la xifra. Es diu Roser Amills.

La editorial Verkami organitza la història i publica el llibre:

http://www.verkami.com/projects/735-reedicion-de-morbo-poesia-erotica-divertida

És a dir, que amb els temps que corren, hi ha una dona que te l'humor de dir-vos que li doneu un cop de mà per a publicar un llibre de poemes. A més, els poemes no son pas tràgics, com els temps actuals, sino eròtics i divertits.

Sort en tenim, no? Que el malhumor general no arribia contagir a tothom i encara trobem gent disposada a donar-nos una bona noticia.

Crec que per la gent creativa, això és un oportunitat que no podem deixar passar. Aqui no ens demanen que comprem un producte, sino que ajudem a crear-lo. Verkami ja es part de la nova societat post crisi, la societat contributiva. Si donem alguna cosa que nosaltres mateixos fem o ajudem a fer... estem donant la volta al consumisme.

Post data. Avui us presentem un artista, Blaise Patrik i els seus Ateliers Partage. Un artista que pinta grans murals als espais publics, amb participació de la gent del mateix lloc. Ho fa a Bruseles, ho ha fet a una fabrica Toshiba a França i ho ha fet a Palestina. Us recomano que mireu les fotos de la seva web, per les pintures i per la gent:

http://www.lesatelierspartage.com/atelier_partage/partage4.html

Joves sense dignitat, joves amb dignitat

Aquest estiu ha passat una cosa bona, una alegria.
Un jove de 26 anys, originari d'un barri pobre de Veneçuela, és director d'opera al teatre La Fenice de Venecia
La Fenice no es qualsevol cosa. El teatre on Verdi va estrenar la Traviata. Que això li passi a un noi de barri tampoc no és qualsevol cosa.
Algú pot pensar que així son els genis artístics, que salten totes les barreres socials i la musica acaba triomfant, com a les peli cules de Hollywood.

Però aquest noi que es diu Diego Matheuz ni s'ho ha fet tot sol ni ha perdut de vista el seu barri. Aquest noi forma part d'un moviment musical creat ja fa anys per Jose Antonio Abreu, un gran home que va entendre que els nois de barris pobres també podien accedir a la musica i als nivells més alts, si tenien talent, si rebien el suport necessari i si treballaven com cal.

Diego és doncs un més d'aquests nois, son milers de joves creatius, que han rebut formació musical, han format orquestres juvenils, han progressat amb independència de la seva classe social.
Molts altres companys seus fan el mateix camí com amateurs o com professionals, quadascú segons el seu talent. Aquí podeu trobar més informació sobre aquest moviment.

http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/parlem-de-280000-nens-i-joves-que-fan.html

Abreu va tenir una pensada genial: els nens i joves dels barris no necessiten rebre sinó donar. Quan et reconeixen la teva capacitat, quan et donen oportunitats d'oferir els teu talent als altres, quan et proposen un ajut si fas un esforç, la teva dignitat dona un pas endavant. La teva, la de la teva família, la dels teus amics.

De la dignitat dels joves n'hem sentit a parlar molt aquest estiu. Hem vist que sortien al carrer no per a demanar beneficis sinó per a afirmar la seva dignitat. Això ho hem vist aquí mateix, a Espanya, al Marroc, a Tunísia, a Líbia, a Egipte, al Yemen, a Israel, a Síria. També hem vist els joves sense dignitat a Londres.

Molts no ho acaben d'entendre. Què demanen? es pregunten, quina llista de reclamacions presenten? Penso que aquests joves diuen coses molt diverses, sovint incoherents. Però la gran sintonia que han trobat entre la majoria dels ciutadans, joves i grans, ve de la seva afirmació de dignitat. Quan els abusos son tan clars i no està clar qui doni la cara, nomes queda la dignitat i la indignació.

Amb la musica, a la Fenice, han donat una lliçó de dignitat a gent que ja no es recordaven del sentit d'aquesta paraula.

Nota. a partir d'avui iniciem un espai on trobareu links de tot el mon, d'entitats que fan projectes de gent creativa. En presentarem un cada dia. Creiem que poden ser útils per aquells que volen impulsar projectes de gent creativa

Iniciem doncs la serie amb http://www.culturepourtous.ca , una entitat del Canadà que realitza projectes artístics amb valor social. Al programa "Art au travail" realitzen tallers artístics a empreses per a promoure la creativitat o el treball en grup.

Si teniu referències d'entitats d'aquestes, us agrairem molt que ens ho feu saber a tots

El meu amic jueu

Fa poc, a Barcelona, vaig anar a escoltar un concert gratis. el donaven un grup d'alumnes de la universitat de Princeton, dels Estats Units.
Aquí els podeu veure, hi ha la foto del cor, amb els seus vestits blaus. També s'hi explica com organitzen aquests concerts des de la fundació Turisme creatiu.

http://www.fusic.org/cms/images/stories/princeton.bmp

Cantaven molt bé, el concert era fantàstic i ells eren gent molt simpàtica. Gent creativa, és clar. Venen a Barcelona, canten gratis, canten amb corals barcelonines. Al final , vaig parlar , per casualitat, amb un d'ells. Li vaig dir, vosaltres sou nord-americans, però us podeu considerar ciutadans de Barcelona. És ben clar, veniu, canteu per a nosaltres, ho feu amb gent d'aqui. Què més es pot demanar? Us podeu sentir a casa vostra entre nosaltres. La musica pot fer aquests efectes, ja ho sabeu.

Després varem continuar parlant, tot visitant l'Eixample, passejant. Per casualitat va dir que ell era jueu i vaig aprofitat per a fer-li algunes preguntes, per curiositat. No veig un jueu cada dia ni cada mes. Li agradava parlar i li podies dir les coses sense problemes.

Be, no us diré tot el que vaig aprendre, però si que us vull confiar un secret, una pregunta em va quedar pendent. Per què em sentia tant incòmode quan vaig saber que era jueu? Què ens passava?

Ell em va dir d'entrada: molta gent ens confon, creuen que tots som el mateix, que tots pensem el mateix. Però nosaltres som gent, jo soc gent. No som una tribu ni una secta. Crec que ens agrada ser oberts, de tot arreu, tenir idees pròpies, ser diversos. Com a mínim, sé que a mi m'agrada. Voldria que la gent em veiés així, tal com soc.

Allò que els jueus compartim, va continuar, no és pas fàcil de dir. Una religió, una llengua, una tradició? Segur que no ens posaríem pas d'acord tots plegats. Però , en tot cas, allò que fa o diu un Estat determinat, no ens representa pas a tots. Com si ara anessis a creure que tots els italians parlen i pensen com en Berlusconi.
Tots tenim la nostra creu , vaig pensar

Personal ment, sé que no podria dir res dels jueus, la meva ignorància és total. Vull dir dels que avui viuen per tot el mon, de les persones reals. No parlo de històries, no de mites ni fantasmes. Per a fantasmes, nosaltres, que anàvem a l'esglesia al meu poble, a l'ofici de Dijous Sant, amb un carrau que feia un soroll de mil dimonis, a "matar jueus"! Ja em direu si podem començar a parlar de fantasmes; en trobaríem potser als armaris personals? Per no dir que llegiem una historia infantil on els jueus d'una sinagoga de Toledo sacrificaven una criatura per a fer els seus rituals. Més val que ho oblidem. Però no li donemmassa depresa la culpa a Franco o a l'esglesia, aquí tothom ho feia, ningú ho criticava, eren tradicions populars que es compartien sense més.
Hi han tradicions i tradicions, no?

Avui, les meves relacions amb els jueus no existeixen. Per això m'agradava parlar amb aquell noi. Em feia un efecte semblant al que vaig viure quan vaig trobar-me amb el primer rus de veritat desprès d'anys i anys de sentir- ne parlar a casa com dels rojos mítics de la nostra postguerra. Un altra tradició que compartíem les famílies de dretes i cristianes, com la meva.

M'agradaria saber-ne mes dels jueus, potser aquell noi no era una excepció. Potser n'hi han molts que son oberts, cultes, emprenedors, creatius.. Ja se sap que la gent així ho pot tenir difícil. Potser ens estem perden oportunitats, els fantasmes del passat no ens haurien de frenar la curiositat, no?