AVUI PARLEM DE MÈTODE PER A PROJECTES CREATIUS I INNOVADORS.

A la nostra  página de Facebook 
hem presentat fa pocs dies alguns vídeos de l'Institut Elos de Brasil.
Son impressionants per la seva vitalitat, per la seva capacitat de moure la gent.
Realitzen projectes per a renovar un barri, tot utilitzant les idees i els somnis de la pròpia gent, que desprès treballarà també per a una millora concreta.

Ballen, pinten, fabriquen..
El seu mètode comença amb un joc. Així introdueixen als candidats a formar-se en la gestió dels projectes. S'introdueixen tot jugant.
El joc d'introducció
(el vídeo és com una gran pissarra i podem desplaçar-nos amb les dues fletxes qui veiem a la part de baix. Es carrega una mica lent)
Així, tot jugant participen en el procés de selecció per l'escola de formació d'emprenedors socials. Que seran els que dirigiran els grups de voluntaris

És una formació de 240 hores vivencials. No tot és "alegria brasilera", aquí també treballen
Els textos que trobareu potser son en portuguès, però no hauríem de tenir por d'aquesta llengua. Jo ho he entès i no en sabia pas.


Però anem a veure el seu mètode. Ho podeu trobar aqui amb un esquema Filosofia Elos  o ho podeu veure al meu resum: 
Aquests son els  set passos que proposen:

Olhar abundancia (es a dir, veure l'abundancia)
Comencem doncs amb una visió apreciativa de la comunitat per a crear un escenari d'abundancia de recursos, tot valorant l'aportació de cada persona.

Afeto 
Establim relacions afectives amb els companys, confiança mútua.

Sohno (somni)
Expressem les nostres aspiracions, construïm una imatge d'allò que voldríem. Anem més enllà de la "identificació dels problemes".

Cuidado
Planifiquem projectes que responen als somnis comuns. Ens preparem per a caminar junts, tot tenint cura d'un mateix, de l'altre, del somni.

Milagre (no se què vol dir))
És un regal que et fas a tu mateix i a l'altre. Estem motivats pels somnis i ara és el moment de l'acció col.lectiva, impulsada per les habilitats de cadascú, pels recursos de la comunitat i per la confiança en l'afecte mutu.

Celebración
Després de l'acció ens trobem  amb l'alegria del que hem fet. Celebrem la vida.

Re-evoluçao
Tornem a pensar en el futur, en nous desafiaments, amb l'alegria renovada perquè hem pogut realitzar algun somni.

Be, tot plegat només és una mostra de les seves paraules, traduïdes i resumides amb les meves limitacions. Semblaria musica celestial, si no fos que ells ho porten a la practica i obtenen resultats, en favelas miserables o en barris de ciment i immigració de Londres i d'Amsterdam.
Ja porten 15 anys.

AMB UN TOC MOLT PERSONAL

En aquests temps de confusió...

...descobrim que alguns fan coses molt especials amb Internet. Coses molt necessaries, que abans eren impossibles. Tot i que, com ja sabem, a Internet hi podem trobar el millor i el pitjor de cada casa.

Per que a Internet passen coses que cal saber apreciar. Es com apreciar una bona paella. De paelles se'n fan moltes, però les bones paelles son poques. Es una questió de detall, de toc personal. Si n'heu fet alguna vegada, ja sabreu de què parlo. Allò que pot fer que sigui genial o que sigui el plat més vulgar del món. Un toc personal.Doncs aqui parlem d'això, precisament. Quin és el secret de la cosa?  Què és allò que fa la diferencia?

*Fa pocs dies he pogut escoltar a una dona, Ana Colau, de la PAH (Plataforma de Afectados por las Hipotecas). Voldria comentar algunes impressions aqui amb vosaltres. Aqui descobrim com alguns estan plantant cara als bancs i caixes. 
Personalment estic admirat per aquesta gent. Aquesta dona que surt continuament a la TV o a la prensa, no te res de narcisista, com un es podria esperar. Es normal, eqilbrada, l'exit no li ha pujat al cap. No fa sermons morals ni parla d'allò que no enten. Ella ens diu que apren cada dia.
Sempre parla de "nosaltres", es veu que treballen en grup. 

*Sense fer grans discursos, son ells els que planten cara al "poder factic" del nostre temps, la banca i les caixes. Fan allò que ningú no s'atrevia a fer. Ni el partits d'esquerres s'atrevien amb ells, ni els independentistes catalans ni la premsa. Semblava que tots tenien "el cul llogat", oi? Era com si diguessin : enfrontar-se als seus abusos seria un suicidi. I miraven cap un altra banda.
Ni la Generalitat ni el Govern central, ni el Banco de España ni la Unió Europea, ni el FMI, ni els savis economistes que parlen a les tertulies de la TV  els hi paraven els peus. Era quan la banca anava expulsant de casa seva milers de families a tot Espanya, aprofitant-se dels seus contractes i les seves hipoteques abusives, i ningú tenia res a dir. Això ara ja ho sabem tots. Però cal que ho recordem per que no era pas evident que algu,  algun dia , començaria a aturar-los els peus.
No era pas evident.
Pero ara sembla que el Goliat ha trobat el seu David, encara queda molt per a fer, però les coses ja no tornaran endarerra.  El rei, ja s'ha vist, anava nu i ningú gossava assenyalar-lo amb el dit. L'esperança ha tornat.
Aqui doncs, ens preguntem, com s'ho fan? Quin és el seu secret?

* El secret de la PAH, tal com ho explica Ada Colau, és que fan les coses com cal. La PAH no va sortir a salvar als pobres hipotecats com ho hauria fet el Superman. La PAH no tenia diners, ni poder , ni premsa. Pero la seva forma de treballar em recorda molt la que trobem als projectes de "gent creativa" que presentem en aquest blog.
Van anar a buscar les persones, les que estaven amenaçades i els van escoltar. No els hi van resoldre el problema, els van reforçar per que ells mateixos lluitessin per la seva familia, per la seva llar.
Per que aquesta pobra gent no eren pas uns indignats, com ara en diem. Eren uns derrotats. Uns fracassats que no podien suportar la seva vergonya, que no podien demanar ajut a ningú per que no gosaven reconèixer la seva situació. Havien fet confiança a persones indignes de confiança. Havien perdut i estaven sols.
La lluita de la PAH es doncs, escoltar les persones i ajudar-les a recuperar la dignitat. A fer ciutadans no a crear dependencies sectaries. Facilitar-los els recursos per a que ells mateixos surtin a lluitar pels seus drets. Convertir a gent desesperada en membres de la PAH que lluiten en grup pels seus drets i els drets de tots.
La historia de la PAH es doncs la història d'aquesta gent, no la història de Ada Colau. Això ho te ben clar aquesta dona.

* Fixem-nos doncs en alguns ingredients d'aquesta història, que ens recorden molt els ingredients dels projectes de "gent creativa " que expliquem aquí. Veiem que el grup es la clau de la seva evolució. Aprenen per la pròpia acció. Aprenen a ajudar-se mútuament. Superen les barreres del racisme que molts havien adoptat com a resposta reactiva. Surten del seu aïllament i aprenen a desenvolupar la empatia amb els que pateixen com ells.
Van desenvolupant un projecte innovador que no estava previament escrit per un comité de savis, de manera que ja disposen d'un metode d'acció contra el desnonament,  de presentació d'alegacions juridiques, de propostes de negociació, d'iniciatives legals, de comunicació amb els medis, d'ús d'Internet, de projectes de pisos socials de lloguer, de creació de nous centres de la PAH a tot Espanya.
Es comuniquen per Internet però es troben a nivell local cada setmana, cara a cara, hipotecats i col.laboradors.
Sense Internet mai haurien tingut l'impacte que tenen, pero ells saben que necessiten el contacte personal.

* Es cert que la PAH forma part dels moviments 15M o Indignats. Pero jo crec que han fet molt mes cami que la majoria dels grups d'aquest moviment. Suposo que, més enllà dels efectes positius de les manifestacions 15M, moltes organitzacions sectorials o locals aniran agafant un cami semblant, aniran desenvolupant un proces personal que no es pas fruit de la improvisació.
Per que aquesta és, ben cert, una història inédita. En mig de tanta mediocritat ells son realment una raó per l'esperança.
No n'hi ha prou de tenir raó, no n'hi ha prou amb criticar els errors dels dirigents. La resposta no vindrà del cel ni de les ideologies, sino de la gent, de la gent real.
Això vol dir treballar a partir de la persona i per la persona, amb un toc molt personal, com la paella, és clar.

ALLÒ QUE LES MAQUINES NO ENS PODEN FACILITAR (i 2)

Allò que les maquines no ens poden facilitar

• Així doncs, estem parlant de maquines i de persones.  Recordem que en aquest blog busquem i expliquem experiències que ens ensenyen com alguns aconsegueixen combinar emocions i innovació en un mateix projecte. Emocions i innovació en el temps de les tecnologies. Per que, efectivament, ho podem aconseguir si ho fem amb gràcia.

• Cada dia trobem bones pràctiques a empreses, a escoles, a universitats a barris. Però, tot d'una, observem que un ús absurd de les tecnologies TIC ens pot envair. Així doncs, en el primer article hem donat l'alerta sobre usos abusius de les Xarxes Socials. Quan les Xarxes es manipulen amb interessos comercials o amb ambicions de poder polític. Exemples, exemples negatius, en podem trobar justament aquests dies. La tecnologia, ja ho sabem, no es bona ni dolenta, però de gent dolenta n'hi ha, sempre n'hi ha hagut. Però aquí no ens volem distreure amb les amenaces, tenim la nostra feina i la fem, ningú no ho farà per nosaltres.

• Però ara justament, trobem una pagina del Pais del diumenge 7 i les alarmes es tornen a encendre: El títol va lluny. Es diu, La emoción de las máquinas. L'autor, Daniel Verdú, escriu des de Madrid sobre el grup musical Krakftwerk, a punt d'aterrar al festival Sonar de Barcelona. Pels que no som habituals de musiques electròniques, aquí us en poso una petita mostra, molt recent, d'aquest grup, on fan inventari de musiques i d'imatges que han creat amb l'ordinador. http://bit.ly/11cIQNY  I també, una mostra que he pescat a l'atzar a la web del Sonar. Oblideu si és o no és musica electrònica. Sona molt bé, no?  http://www.sonar.es/ca/2013/prg/ar/major-lazer_181

• El Sonar és el festival de música electrònica de Barcelona, una de les illes de modernitat que encara ens queden en un mar  de “ruralisme” de l'actualitat barcelonesa (últimament son molts aquí aquells que no poden oblidar que venen de la "terra"). De manera que, els que ens estimem la ciutat i ens sentim urbanites, ens agrada el Sonar per principi. Però aquí tenim aquest article amb títol provocador. Aquí ens parlen de les emocions d'un ordinador. Horrible.

• És clar, ja ho sabem, això només és una forma de parlar "atrevida", podríem dir. Però no parlem pas d'uns xicots entremaliats. La banda Kraftwerk va començar l'any 70. Així doncs, calculem que es troben prop de l'edat oficial de la jubilació. De fet, si trèiem aquesta part del text, que ara ens sembla més aviat obra d'un agent de premsa espavilat, veiem que l'article ens parla de l'ordinador com d'un nou instrument musical. Això ja te sentit. Amb unes virtuts molt especials: pot aconseguir matisos sonors que no tindria un instrument tradicional, és mes fàcil de manipular per un principiant, i recull sonoritats del dia a dia de la gent. Amb això, crec que podem sentir-nos encantats d'haver-nos conegut. Visca la musica electrònica! Crec que la gent creativa te molt a guanyar amb aquesta musica.

• Ralf Hütter, lider de la banda ens dona més pistes. Parla de democràcia musical i de llenguatge poètic al voltant de la vida de cada dia. No deixa de recordar-nos que això no es fa tot sol. "Jo segueixo aquí, per favor" ens diu amb ironia. Encara que també diu "les maquines son plenes d'emocions, son molt sensibles". Una clara provocació contra els anti-tecnològics, que n'hi ha molts més del que sembla. Traduït al llenguatge no poètic, significa que amb els ordinadors podem aconseguir matisos sonors que els instruments tradicionals no ens donarien. Però les emocions d'un ordinador no son massa diferents de les d'un piano. Per això, en temps del barroc, van introduir millores als instruments tradicionals, tecnologia tanmateix!, per a aconseguir el piano d'avui. No se si Mozart parlava de les emocions del seu piano

• En fi, trobo que es una llàstima que un artista tan creatiu i innovador, que sap perfectament què fa i de què parla, es deixi anar per aquestes ambigüitats. Justament ara, amb la que ens està caient a sobre! Realment, ell i la seva musica no ho necessiten. Tampoc ho necessita el periodista del Pais que utilitza aquest títol sense avisar, sense cap ironia. Per que em temo que més d'un s'ho està prenent seriosament. També n'hi ha de pro-tecnològics. Ja només ens faltava això. Per què no parlem també de les emocions de Facebook, de Google, Twitter o Apple  quan faciliten al president Obama tot el que li cal per a espiar-nos pel forat del pany?
•  
• No, senyor Hütter, els instruments només son instruments. Les emocions son dels artistes i de la gent. No ens queden moltes coses, ara que ja ens retallen les pensions de jubilació, però les emocions encara son nostres. De manera que a Gent creativa continuarem buscant i explicant històries d'art, d'emocions i d'innovació, i si es possible, també de tecnologies TIC que permeten crear instruments nous, cada dia més sofisticats. En definitiva, histories de gent creativa, de gent.

ALLÒ QUE LES MAQUINES NO ENS PODEN FACILITAR

T'han dit alguna vegada que se't està possant cara de Ciborg?

Si utilitzes continuament les tecnologies de la comunicació, el mòbil, Internet, bases de dades, xarxes socials.. això pot ser greu.
Estàs envoltat de màquines, la teva relació en el mon pasa només a traves dela tecnologia?

*Això no és pas una questió banal. No és una alarma de gent que te por de la tecnologia. Hi ha gent que aprecia molt Internet i les xarxes i que es preocupa per aquesta invasió
Us recomano una entrevista amb tres professors de comunicació, que podeu trobar al blog del The New York Times, que tracta d'això, precisament.
http://nyti.ms/14dvtRO

* Allò que es diu en aquesta entrevista m'ha recordat molt el cas del "cantem opera i fem un canvi social" que comentavem aqui fa molt pocs dies.
Per que crec que la "innovació social" que fan aquests nens a la seva escola te molt a veure amb allò que aquests professors recomanen.
Per això deiem que el que fan amb la opera va més enllà dels limits de la seva escola.

*Un dels professors cita una frase de Niels Bohr, un dels físics més importants del segle passat.
Sembla que li va dir un dia a un alumne: "Vostè no està pensant, nomes està sent lògic."
O , el que és el mateix: reduint la cognició humana al comportament dels ordinadors, a l'operació mecànica.

* Sobre les persones que seleccionen les seves informacions i documents en una xarxa virtual automàtica, diuen: si filtrem les informacions que rebem amb un algoritme de Web, estem en un espai tancat. Un algoritme treballa nomes amb les dades disponibles.
Es clar que molts estan pensant ara que ells no corren aquest perill de moment. Però, ¿pensen en els seus fills quan fan un us intensiu de xarxes virtuals en el seu estudi, en la seva vida social o en la seva feina? Potser s'imaginen que estan trencant barreres quan en realitat s'estan acontentant amb un jardí tancat com un bunker. S'estan  convertint en un Ciborg?

*Un altra aportació de l'entrevista que te molt a veure amb el grup d'opera de la escola El Quijote: sabem que la diferencia entre informació i coneixement es molt important en l'educació o en la feina. Parlem de coneixement quan som capaços de relacionar les coses dins d'un  marc d'informacions i fets que hem trobat a la nostra vida.
Aquest marc és el nostre marc, no s'hi val a utilitzar el marc de la vida dels altres, com  a referència. El saber en profunditat emergeix de la vida humana, no es res que es pugui substituir per un producte prefabricat o que es pugui automatitzar.
(Per això els del Quijote guanyen coneixement per l'acció que fa cadascú i el grup.)
O sigui, que no ens podem carregar el cervell amb un xip com a Matrix, si no volem esdevenir Cyborgs o robots.
Ni tampoc fer-ho en format tradicional, tot reduint l'aprenentatge a imitar els mestres.
Amb xip o sense, no aprenem de veritat com a persones. No adquirim coneixement , guardem informacions al magatzem.

*Finalment, una invitació dels professors del New York Times: els perills de invasió  de les xarxes tecnològiques no es superen amb regulacions o barreres. Hauríem de ser pro actius per a donar forma al nostre entorn de manera que cada persona pugui desenvolupar el seu vertader potencial.
Per exemple, dic jo, tot fent una opera

Post Data
I per acabar, us convido a veure un petit video que explica la historia d'un noi que ho veia tot en blanc i negre, fins que un dia li incorporen un software al cervell que li permet percebre el color. Va pel mon amb una mena de micro al cap que capta la llum. Ha aconseguit que el Govern de la Gran Bretanya li reconegui que aquest software forma part de la seva persona. Ell diu que li ha reconegut que ell es un Ciborg. O sigui, que ja es veu que no tothom li dona el mateix sentit a aquesta paraula
http://bit.ly/16JI2YS

Pels que vulguin entrar més a fons en el tema, recomano el blog www.redfractal.com
Son professionals que fan projectes de xarxes a les empreses i que treballen el tema com cal

A BARCELONA, FORMACIÓ PELS PROJECTES CREATIUS

En aquest blog encara estem vivint  l'impacte del nou llibre Gente creativa, gente innovadora.

Això ha fet que el ritme dels articles s'hagi alterat molt.

Ho sento.

Pero, és que no passa cada dia que 45 mecenes es possin d'acord per a fer neixer un llibre que  no

demana permis als que fan i desfan a casa nostra.

No temin permis dels editors ni de Sant jordi, ni de l'academia, ni del govern, ni dels que parlen en

nom dels artistes, ni de la pàtria (o els que es pensen que parlen per la pàtria), ni de la premsa, ni de

l'esglesia, ni de les Caixes ni dels Bancs..

De manera que , si el llibre al final no us agrada, tota la culpa serà meva.



Pero hi trobareu gent molt interessant: gent sensible, inteligent, gent bona...i que fa coses, cada dia,

sense desanimar-se.

Com aquesta gent que es diuen ARTIBARRI.  Ja n'hem parlat altres vegades, pero ara justament

estan anunciant un curs que sembla molt interessant, per a persones que vulguin tirar endevant

projectes creatrius, que volen innovar al seu entorn social.



Si això us interessa, val la pena que us mireu aquesta proposta. És una formació practica i la majoria

dels que parlen son gent que fa projectes i que sap de què parla.

http://artibarriblog.wordpress.com/4-serveis/4-formacio/

Santiago Guillen

Gent Creativa

CultHunting: una bona noticia per a les empreses innovadores

No es tracta d'una visita turística, venen per a treballar de la mà d'aPortada, www.aportada.com professionals de la comunicació que treballen amb emprenedors del mon artístic i cultural.
De manera que vull felicitar-los. No cal dissimular que m'encanta que siguin aquí, ja era hora.

CultHunting es una iniciativa d'aPortada que vol vendre "cultura com a motor de la innovació a la empresa". A dia d'avui, cal reconèixer a aquesta gent l'esforç que han fet per a integrar persones molt diverses i molt potents, amb capacitat de donar forma a aquesta idea. Entre les que hi son però que es  veuen poc, hi ha la professora d'antropologia Maria Jesús Buxó, una dona amb visió i idees.
Així doncs, aqui hi ha un treball previ que no s'improvisa. Això hauria de funcionar.
 http://www.culthunting.com/

En aquesta web podeu trobar l'anunci del Culthunting Day del dia 23 de novembre amb els actors principals: escoles de negocis, periodistes culturals, empreses.
I una llista molt interessant d'artistes i grups artístics que s'ofereixen per a realitzar projectes artístics a les empreses innovadores.

La jornada es celebrava a la Rambla de Barcelona, a Arts Santa Mònica, un espai de l'ajuntament. Tot un reconeixement per part de l'administració publica, un fet inèdit.
Altres administracions publiques, en aquest precís moment, estan ignorant un projecte artístic d'innovació social que haurà de tancar aquest any per falta de recursos, tot el seu baix cost i els seus resultats, més que bons. És a una escola del barri de Sant Roc a Badalona, on parlar de risc social resulta massa suau, on la innovació social és una urgència.
A partir d'ara, però, si la idea de l'art+innovació els hi arriba del món de l'empresa,  potser les administracions els hi comencin a fer cas. De moment doncs, un ajuntament implicat a CultHunting Day és també una bona noticia que haurem d'agraïr a la capacitat d'aPortada per a obrir portes que estaven ben tancades.


Entre les empreses que van parlar a la Jornada hi trobem dos vells amics del nostre blog Gent Creativa. La Fabrica Moritz (son tres articles, amb tres copes, al mes de febrer), i asseguradora DKW ("una flor no fa estiu"):

 http://gentcreativa.blogspot.com.es/2012/02/la-fabrica-moritz-us-invito-jugar-qui.html

 http://www.gentcreativa.blogspot.com.es/2012/10/una-flor-no-fa-estiu.html

Així doncs, recuperem la copa de cava per a celebrar-ho!

Tot plegat és un pas petit però qualitativament important. Crec que si ara les coses van bé, haurien d'apareixer cada dia més projectes art+negoci en empreses innovadores.
 El fet de comptar amb un mediador com CultHunting pot facilitar molt les coses. Ells son especialistes en encaixar artistes i responsables de les empreses en un mateix projecte. Poden estalviar molts passos inútils, aprofitar esperiencies ja provades, mètodes coneguts.

Cal recordar una cosa que ja hem repetit més d'una vegada en els diferents casos comentats: el factor creatiu i artístic no redueix pas la importància d'un projecte innovador empresarial. Justament, la dificultat consisteix en saber combinar factors emotius i elements tècnics o científics.
Cal mètode, molt mètode per a saber combinar ingredients tan dispars. I cal sensibilitat.
De fet, a tots els països que ho practiquen trobem mediadors que faciliten l'encaix d'aquestes operacions, com Gran Bretanya, Suècia o Canadà.

L'alegria del moment no ens pot fer oblidar el precedent de Conexiones Improbables a Barcelona, una empresa mediadora amb base a Bilbao, que més d'una vegada ha intentat actuar aquí. Opino que els resultats aquí no han estat tan bons com al País Basc, potser per falta d'un soci adient. Per a fer una bona parella cal ser dos, això és indiscutible.
Crec que amb ells també caldrà comptar en el futur. Uns i altres poden sumar per a fer possible un mercat innovador que avui no tenim.
Un altre precedent barceloní, que te la seva implantació en el mon turístic des de fa quatre anys, neix amb el concepte "turisme creatiu", on els artistes que visiten la ciutat de vacances es converteixen en actors i desenvolupen les seves capacitats, cant, musica, dansa, plàstica, fotografia..., juntament amb artistes locals. Diversos grups gestors actuen en aquesta línia des de fa quatre anys i es troben en l'espai
http://www.creativetourismnetwork.org/cms/
amb altres iniciatives a diferents ciutats d'Europa. Falta però, un cop demostrada la seva viabilitat emprenedora, confirmar iniciatives amb una inversió empresarial adient. Però , de moment, el sector turístic no te massa tradició artística i els artistes potser no saben sortir a vendre.

L'art com a motor de projectes innovadors es un concepte que molts artistes estan aplicant entre nosaltres, des de fa temps, en altres espais, no a l'empresa. Els apliquen sobretot a escoles i a barris.
En aquests espais dificils poden constatar un nivell de maduresa i professionalitat  de qualitat internacional. La majoria ho estant treballant amb recursos tant precaris que sobreviuen de miracle. Això i la falta de curiositat de la premsa cultural o de la recerca universitaria, potser expliquen la relativa absència d'aquests artistes als fòrums internacionals.

Però aquest és ja patrimoni que tenim,  construir-lo i desenvolupar-lo ha costat anys de feina. Això no crec que sigui un ofici que es pugui aprendre en un curset o en un llibre. No se si a partir d'ara serà possible una transferencia de coneixement cap els projectes empresarials d'art+negoci. Jo crec que es podria fer si es fa amb prudència.

Què s'hi pot trobar en un pot de salsa de tomàquet ?

Molt més del que sembla: innovació empresarial, creació culinària, investigació històrica, marketing alimentici , patrimoni cultural i treball en grup.
I a més, salsa de tomàquet, és clar.

És una petita història, però molt interessant, amb consequències
Me la van explicar al MUHBA, el museu d'història de la ciutat de Barcelona.
 http://bit.ly/Ra7Wvw
Al seu director, Joan Roca, li agrada l'acció. Li agrada saltar del passat al present i portar-nos una recepta de salsa desapareguda des de fa tres segles.
Però aquí no es tractava de muntar una exposició amb restes del passat que ja no hi és. Es tractava de portar la salsa a les botigues de delikatessen (aviat). És una salsa que es menja, es xala. Té bon gust.

Be , això és el que hi ha, però en el fons hi ha molt més. Per això han mobilitzat la Fundació Alícia (la de Ferran Adrià)
 http://www.alicia.cat/es/alicia/la-fundacion

També han activat una empresa d'alimentació sofisticada,  Sosa Ingredients SL
 http://www.sosa.cat/ 

i un equip d'historiadors que investiguen a la Universidat de Barcelona i que tenen nom de grup de rock, els Grup Taedium (que en llatí significa “aburriment”).
http://www.ub.edu/contrataedium/taediumcast/taedium.htm

Buscant entre pergamins o potser entre papers molt antics, localitzen una serie de receptes que ja s'han perdut. Així és com menjaven els barcelonins de fa segles. Han escollit les que poden ser bones, de bon gust, per que no tot era art en aquell temps, com ara.
Busquen els ingredients i els processo, busquen com aconseguir un resultat semblant avui, amb els ingredients d'ara i els mètodes i tècniques actuals.
Busquen com conservar la salsa sense conservants químics, sinó amb tractaments físics.. Aquí hi ha molta feina, jo no sabria explicar-ho per que caldria que fos historiador, cuiner, expert en tecnologies, expert en marketing d'alimentació...Però ells si que ho son.

Van formar un equip entre tots, potent , creatiu i innovador. M'agrada la seva ambició, la seva capacitat de somniar, el seu mètode de treball amb eficàcia , la emoció que comparteix el grup.
 Diu Joan Roca que ells, des del museu de la ciutat volen crear coneixement i facilitar el desenvolupament econòmic. Son coses que es poden fer i sovint es fan amb estudis i informes, però no hi ha res millor que l'acció per a crear coneixement.
El coneixement capaç de fer el pont entre l'art de la cuina de fa 300 anys, la tecnologia d'avui i una botiga de salses de tomàquet. Amb això han fet realitat un somni: el pot de salsa existeix, podem sucar-hi pa amb el mateix gust que aquell barcelonès de fa temps.

Però també han fet molt més: han donat un pas endavant per a innovar i gestionar de forma científica les emocions i sensacions de la cuina.
Crec que han fet una bona feina i que han generat coneixement que obrirà portes a altres iniciatives, culinàries o no, històriques o no. Un coneixement que altres podran compartir

Art i terapia a Murcia i a New York

 

 Aquesta vegada, crec que hem trobat un projecte d'art i teràpia que sembla realment ambiciós. De moment, ens proposen un reportatge a TV2 el 27 a les 11 de la nit, amb el titol: "El naufragio de la memoria. Arte y cultura como teràpia contra el Alzheimer".

El documental mostrarà una visió original i  humana de  convivencia amb l'Alzheimer i com s'aconsegueix despertar la memòria emocional i els records a través de l'art.

Aquest projecte terapèutic funciona a l'Hospital universitari Arrixaca a Múrcia, i compta amb una coordinadora experta en Historia de l'Art.

http://arteyculturacomoterapia.blogspot.ca/

 

Per altra banda, el projecte "Arte y Cultura como Terapia" viatja a New York, aquest mes d'octubre, convidat en un congrés sobre noves línies als museus i a l'educació. El congrés es diu "Multimodal approaches to learning". Està organitzat per la  fundació "Art beyond sight" i el Metropolitan Museum of Art, del 26 al 28 d'octubre.

La contribució del projecte de Múrcia proposa nous instruments i processos dins de l'art en l'aprenentatge multi-sensorial.

Per a més informació sobre el congres de museus:

Programa del congreso

 

Estem doncs parlant d'una experiència que funciona dins de l'entorn sanitari però que no ignora la seva dimensió transversal. Més enllà de la medicina, estem parlant d'aprenentatge multi-sensorial, que ens afecta a tots i en qualsevol situació.

Ja sabem que hi ha una gran quantitat d'iniciatives a tot el mon  que treballen sobre el potencial de l'art per a impulsar l'aprenentatge, però son molt pocs els que tracten la quëstió més enllà de la seva utilitat immediata i al seu entorn específic. Aquí ens trobem, sembla, amb un projecte que compren la practica terapèutica i la investigació. 

Això sembla prometedor per a tots els sectors, com l'educació, l'empresa o la cohesió social a la ciutat, que combinen la creació artística amb la innovació.

 

Aprofitem doncs l'ocassió per ampliar l'horitzó d'aquest blog. Fins ara hem vist experiències d'empresa, internacionals, d'escoles i de barris. Ens faltaven experiències de salut. M'alegra que comencem aquí a incorporar aquest nou sector.

 

La gent i els arquitectes

 Doncs be, desprès d'alguns intens per a penetrar dins de la boira que envolta l'arquitectura i els arquitectes, tinc de reconèixer que no ho tinc pas mes clar.
Es a dir, si que em sembla clar que hi ha gent que es queixa de ser marginada en projectes que els afecten molt. No està clar com podria participar l'usuari en un projecte, encara que, com passa en altres sectors, si que podria actuar com gent creativa i fer la seva aportació ( recordem com moltes dones ho fan en el sector de la moda).

Un amic arquitecte, Amadeu Matosas de Barcelona, m'envia els seus comentaris: potser falta mètode als projectes arquitectonics, diu. Es un defecte que fa inviable la participació creativa.

Això ens recorda , ni  més ni menys, el nucli central del IV Encuentro de experiències innovadores a la universitat. Us vaig comentar que hi vaig assistir a Madrid.El tema era aquest : per a fer un projecte innovador, a qualsevol àmbit, cal un mètode, no es pot improvisar, no es tan fàcil.. Cal que el professor aprengui a treballar en grup, a respectar a l'altre, a investigar solucions, a incorporar aportacions.
Els que ho practiquen diuen que és tot un art.. Un art molt necessari si volem que les coses canviïn, que la societat es renovi, que les capacitats creatives de la gent s'incorporin i s'aprofitin, que les "bombolles" no es repeteixin sistemàticament.
Però tal com he dit, no veig com es podria portar tot això a la practica. Però en tot cas, crec que caldria "trencar el glaç", iniciar el diàleg. Això s'enten tot seguit si feu una visita a aquestes webs  d'alguns arquitectes que ja intenten explicar què fan. Ho expliquen uns millor que altres, però ho pot entendre una persona. Parlar de forma que nomes t'entenguin els del teu ofici es una cosa que tots podríem fer, però no ho fem. És una "falta d'educació", com diria la meva mare.. Fins i tot Einstein intentava explicar-se.

http://historiasdecasas.blogspot.com.es/
http://blogs.elpais.com/del-tirador-a-la-ciudad/
http://www.mi5arquitectos.com/
http://pkmn.es/
http://www.carlosarroyo.net/esp/index.html

Si altres arquitectes comencessin a fer el mateix, potser podríem iniciar aquest diàleg tan difícil avui. Crec que caldria intentar-ho. Comunicar, primer. Desprès, aprendre a treballar amb mètode per a fer projectes innovadors, susceptibles d'incorporar coneixement d'altres especialistes i dels usuaris .
Sembla que els grecs tenien un ideal que formulaven així: kalos kai agathos. Que volia dir que  bellesa rima amb allò que es bo, just, útil i correcte. Aixi doncs, sense diàleg amb la gent, no podem ni començar. Kalos kai agathos, sona bé

Per cert, en aquestes web trobareu exemples sorprenents, us els recomano. Però no hi he pogut trobar cap exemple que utilitzi jocs digitals en 3D per a facilitar l'entrenament de la gent de forma instintiva en la lectura dels espais arquitectònics. Aquí trobaríem segurament molts analfabets de la tercera dimensió, com jo mateix. Si algú coneix algun experiment en aquest camp amb jocs, podria interessar a molts. No penso en exercicis escolars, sinó en jocs de debò, d'aquests que apassionen als nois i noies de més de 12 anys i també als grans. Hi ha gent que fa meravelles

Per acabar, dues aportacions rebudes sobre aquest tema de l'arquitectura. Un enginyer que treballa amb arquitectes i un arquitecte.
Diu l'enginyer: "A les nostre oficines treballem en espais lluminosos, amplis i tranquils, que potser fomenten l'intercanvi creatiu entre arquitectes i enginyers de diferents disciplines , si es que això es pot atribuir a un espai arquitectònic. Ens diuen que això ajuda al negoci , perquè impressiona als clients  i ens afirma com empresa lider en enginyeria aplicada a disseny arquitectònic de vanguardia. Però jo penso que es un luxe difícil de justificar en temps de crisi per que no ens ajuda a competir  en preus. No se si no haurem de tornar als mètodes tradicionals. Ja veus doncs, diu l'enginyer, que no son unicament els arquitectes els que perden el nord sinó els propis clients...enlluernats pels arquitectes, és clar!"

Diu el nostre arquitecte "Ens deia un professor de l'Escola d'arquitectura (ara està reconegut a nivell mundial com arquitecte i com a teòric de l'arquitectura) : "...siguin intel·ligents i copiïn alló que hi ha de bo a algunes arquitectures i no inventin coses dolentes". O també una frase de Coderch: "el que ens cal no son grans genis sinó bons artesans". Així doncs, continua el nostre arquitecte: "els dos apostaven més per la humilitat, el treball, la formació, la inteligencia... reconeixent que massa sovint els arquitectes s'equivoquen. Així que, en aquest sentit, Deu ens lliuri dels arquitectes "creatius".

Aquest estil "artesà" em recorda perfectament  l'estil de professor que proposaven al IV Encuentro de Madrid : humilitat per a escoltar als alumnes i adoptar les propostes intel·ligents, si allò que volem es una projecte innovador.
Be doncs, fins aquí hem arribat. Crec que per part meva, no sabria dir gaire mes sobre arquitectura.
Però continuarem parlant de projectes innovadors i de la seva capacitat per a incorporar la creació de la gent creativa.

Nota : la perla grega, "kalos kai agathos" l'he trobat a Javier Gomá. Us recomano doncs el llibre: Todo a mil. 33 microensayos de filosofia mundana". Galaxia Gumtemberg. Gràcies Javier

Quan la creativitat ens porta al caos

Acabo de rebre una critica al blog Gent Creativa que  m'ha fet pensar. És un lector que diu coses que tenen molt sentit. Aquí va el text del missatge però no en diré el nom, per que és un lector que no vol soroll.
Per cert, no viu en una gran ciutat, viu en un poblet de muntanya.
Diu el lector xxx:

"Llegeixo el teu blog i tinc dubtes.


Vaig acabar barallat amb els arquitectes que van fer el projecte de la casa on visc perquè eren "gent creativa".
Aquests mateixos arquitectes han dissenyat un hotel prop d'aquí. Representa exactament això que tu propugnes. Està ple d'artistes "en acció", però jo no hi posaria mai els peus. Quin maldecap!
Al bar del poble que serveix menjars han canviat els plats rodons per plats quadrats. Quin acudit! Es clar, ara el porten uns joves urbanícoles creatius.
Vivint al camp t'adones del caràcter superflu, prescindible, de tots aquests "valors afegits".
Em fa l'efecte que, amb la crisi, les fantasies quedaran per als xinesos i els qatarians. I que nosaltres anem cap una reforma social protestant."

  Realment, em sento identificat amb aquest lector, en el seu lloc, jo reaccionaria igual que ell. Què passa doncs amb la creativitat? Ens portaria realment al caos?

  Ara m'adono de que en aquest blog hem anat presentat exemples de creadors artístics tals com pintors, cineastes, dansaires o musics. Parlem d'exemples que porten l'art al dia a dia de la gent, pensem que hi han moltes possibilitats si això esdevé una realitat generalitzada.
Però què passa amb els arquitectes i amb els decoradors? Què passa amb els creadors de moda? Aquests artistes ja son al dia a dia de la gent, de formes diverses.
Com es produeix aquesta invasió de creativitat?

  L'exemple dels arquitectes ens toca de molt aprop. Les seves creacions son una invasió a la nostra vida privada i publica. Ens poden costar molt cares, tant com els estalvis de tota una vida, amb hipoteca inclosa.
El nostre lector ens apunta fets ben coneguts. La creació artística es pot convertir en un malson si no compta també amb un projecte d'innovació que respecti al client, als veïns o a tota la ciutat, segons el cas. Però en molts casos, l'artista no els hi fa cap cas. Està mirant a aquella gent que li interessa, que pot ser el banc, la immobiliària o la revista d'arquitectura que li posarà la medalla.

  El projecte innovador haurà de fer aterrar al creador a les realitats que el condicionen, tals com les preferències dels usuaris, el pressupost compromès, les qualitats tecnològiques, el calendari d'execució, el balanç energètic.
Un projecte que normalment l'arquitecte no es capaç de desenvolupar tot sol sinó tot formant part d'un equip professional que cada dia ha de dominar capacitats més exigents , com el respecte de medi ambient, l'economia energètica, la seguretat contra incendis o terratrèmols, els nous materials...


  En resum, podem dir, que allà on hi hagi una creació ens caldrà un projecte que demanarà un mètode de treball innovador i una ètica de treball respectuosa amb els implicats.
No n'hi ha prou de dir-ho, cal fer-ho. Combinar tots aquests elements no es pot fer tot improvisant, amb una mètode de treball primitiu. Cal treballar en equip, integrar iniciatives, integrar exigències de tot tipus.
En nom de la creativitat, ningú no ens pot colar el gol: pressupostos que es dupliquen, calendaris que s'eternitzen, decisions que no es consulten, edificis que llencen energia de forma estúpida, instal·lacions que no s'han previst, tecnologies que no es saben aprofitar, costos creixents..Treballar així no és treballar com un artista sinó com un irresponsable. En aquests anys de bombolla inmobiliaria n'hem vist molt d'això. 

  Per això me'n vaig a Madrid la setmana entrant, per assistir a un Encuentro de professors i estudiants a la Universitat Complutense on el tema son les experiències que estan fent per a aprendre a estudiar i a treballar en aquesta forma. Sense gent que tingui aquestes noves habilitats, no podrem introduir creació artistica als projectes, sense risc d'acabar en un caos total, en un fracàs de la creació artistica.

Si en voleu saber una mica mes us aconsello de visitar la seva web 

http://ivencuentro2012.blogspot.com.es/

En parlarem més d'artistes de l'arquitectura, també d'artistes de la moda, unes formes de creació que ja circulen per la nostra societat. També parlarem de com aquests creadors faciliten o no la participació creativa de la gent implicada, de la gent creativa

Avui un artista pot arribar lluny

 En poques paraules, 
aquesta és la historia. Una artista troba un laboratori tecnològic, treballen junts uns sis mesos, creen un joc online que te molt èxit. Ara l'artista te una empresa on continua combinant art i tecnologia.
Això passa a Bristol. Podria passar a qualsevol ciutat, a Barcelona , per exemple?

Ara veurem que tenim alguns prejudicis que ens fan molta nosa. Per exemple, a Barcelona tenim la fira de telefonia mòbil mes gran del mon, però sembla que això sigui just una qüestió d'hosteleria, restaurants, transports...Turisme de negocis, en diuen. De què serveix una fira tecnològica com aquesta si només oferim sol i platja i la Sagrada Familia? On es el nostre sector tecnològic?
Un altre prejudici: això del nous emprenedors és qüestió d'un parell de tècnics informàtics i un garatge.

Però potser no cal que ens preocupem, aviat tindrem tots feina, amb "Las Vegas i companyia" si no ens guanyen des de Madrid i es queden amb aquesta joia. Aviat la Politècnica obrirà un màster per a croupiers. Del "totxo a la ruleta" (i altres complements). Els milers de tècnics que se'n van des de fa deu anys a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa, Canadà, Austràlia.. ja no caldrà que tornin, sinó volen treballar de cambrers

Doncs veiem aquesta història de Bristol, a veure què passa allà.
A Bristol, tenim una artista, Hazel Grain que fa pelicules molt curtes. Un laboratori de recerca de productes tecnològics, el Hewlett Packard Lab, un centre que facilita contactes entre artistes, tècnics i emprenedors, Watershed, orientat a la imatge, mòbil i vídeo.

• Watershed és doncs una primera novetat. Les histories no s'improvisen, s'aprenen, es practiquen. És el model de la Masia del Barça, que fa possible que avui parlem de Messi. Guardiola no fa miracles, i Messi tampoc, és tot un equip, tot un esforç que dura anys. A Watershed, artistes, tecnics i emprenedors s'hi troben com a casa. D'aqui surten els projectes cap el mercat http://www.watershed.co.uk/

Si visiteu la seva web hi trobareu activitats, creativitat, entusiasme. Son gent creativa.

• Un segon actor, HP Lab a Bristol  http://www.hpl.hp.com/bristol/

Es un laboratori de recerca avançada, on inventen els productes, l'empresa i la societat del futur, per a dintre de 10 anys. Son una gent molt qualificada que fa convenis continuament amb Watershed, per a aprofitar la creativitat dels artistes. Ells saben que els enginyers no s'ho faran sols.

• Finalment, la nostra artista, Hazel Grain, que s'ha concentrat en realitzar cine molt curt per a mòbils. També fa teatre de "guerrilla" al carrer. En aquesta operació de sis mesos va comptar amb una "residencia" finançada per Arts Council England al HP Lab

Ja tenim doncs els tres actors de la nostra historia. Al cap dels mesos, d'aqui en sortirà un joc online molt especial. En parlarem mes endavant.

Però com treballen durant aquests sis mesos? No és tan evident. L'artista, tot i trobar-se en un laboratori tecnològic, continua treballant com una artista. Tots son conscients que no es pot transformar en un tècnic mes, al contrari, la seva activitat, influirà als científics del laboratori. D'això es tracta, justament. Ara tindran tots una forma més oberta i més lliure d'enfocar la seva recerca. tindran més creativitat. Això és justament el merit del faciitador, de Watershed, un artista no pot anar tot sol a un laboratori de científics, se'l menjarien
El joc en qüestió crea una realitat alternativa tot utilitzant vídeos curts, webs, videocam, on els jugadors entren de forma interactiva i busquen al culpable, com en una història criminal.

Aquesta combinació d'elements reals i d'elements de ficció permet tractar situacions molt complexes però molt actuals. Personalment, crec que podria ser el format ideal per a crear un joc sobre la "crisi financera, Walt Street i els "chorisos" de casa nostra". Un tema apassionant però complexe que pot trobar en el joc el format ideal per a seguir una narració no lineal.

Hazel parla així del seu joc:
"És una forma de narració online, on cal resoldre enigmes i trobar pistes, per a passar al episodi següent. Els personatges tenen els seus webs, videos i documents. El jugador és un investigador que busca al criminal"
El joc surt finalment amb el nom de MeiGeist, des de Watershed. Trenta mil jugadors de tot el mon hi participen durant les vuit setmanes que dura.
Per a més detalls, aquí n'hi ha una descripció:
www.licorice-media.com/Meigeist.html

Veiem què en diu Kenton O’Hara  de HP Lab d'aquesta experiència:
"combinar art, tecnologia i ciències socials ens ha donat grans oportunitats per anar més enllà del propòsit inicial d'aquestes tecnologies. Això influirà també en els nous projectes"

Final feliç: Hazel te ara la seva pròpia empresa per a generar projectes tecnològics creatius:
 http://www.watershed.co.uk/ished
Nota: aquesta història ja te sis anys, però nosaltres encara hi som a temps

Sempre millor, sempre amunt, sempre més forts

Trobo un amic que és lector d'aquest blog. En confiança , em diu, sobre la gent creativa, això ho trobo simpàtic. Fins i tot em sembla saludable pels joves que estan sense feina i no tenen en què passar el temps. O potser un bon truc per a animar la festa major del poble ara que els ajuntaments van curts de recursos.

Dons be, festes majors si, d'acord. Però hi ha molt més que això. Avui us porto tres casos, ben diferents, on trobarem gent creativa en acció. L'un ens el porta el CCCB, una institució sensible als temps, que proposa al seu public una oportunitat de participar en una exposició d'imatges, tot presentant un vídeo de dos minuts. Si voleu formar part de la "Pantalla global", animeu-vos, ho trobareu aquí.

http://pantallaglobal.cccb.org/

El segon exemple, alguns ja el coneixeu, és la fira musical FIM que convida als grups emergents a penjar el seu vídeo a la web de la fira. Si son seleccionats seran presentats al public en directe i als compradors professionals. Es una història petita, local, però cada any es presenten 600 o mes grups i només 40 surten seleccionats. A mi em cau be aquest projecte, en vaig formar part a l'origen. Si fóssim a Amèrica, d'això se'n parlaria

http://www.firacarrer.cat/

El següent cas és el diari digital més fort del mon que ve dels USA i te 30 milions de lectors al mes. Forma part d'American On Line. Es diu The Hufffington Post. aquí podeu trobar l'edició USA
http://www.huffingtonpost.com/The Huffington Post ens interessa per que és un negoci periodístic de nova línia, que creix quan la premsa clàssica te problemes per a sobreviure (sense anar més lluny, aquí, els nostres millors diaris viuen dels impostos que paguem els que en paguem)
Aviat els trobarem amb edicions europees, aliats amb diaris europeus.
No son digitals purs. Combinen digital amb paper, global i local, periodistes professionals i gent creativa. Gent creativa es gent que envia noticies i escriu blogs sense cobrar. Ho fan per que els hi agrada escriure, participar.
Però, atenció: el treball de la gent creativa passa per un filtre de qualitat com el treball dels professionals. Ho tenen clar: la participació ciutadana no és una excusa per a la mediocritat.
És el mateix criteri que ja hem vist a la fira musical FIM. En canvi , el CCCB sembla que encara està optant per acceptar totes les col.laboracions.

En tot cas , estem molt lluny de l'estil de participació que trobem a alguns diaris digitals de casa nostra. Alguns arriben a uns nivells tan tristos que semblen hereus de les parets de les latrines de la mili.
Creativitat rima amb qualitat. Sempre millor, sempre amunt, sempre mes forts..com els deportistes.

Post data.
Avui us oferim la connexió amb Hai Hiroko, una artista japonesa que realitza obres d'art per a promocionar el medi ambient, la pau i la solidaritat. Amb aquests objectius col.labora amb el sector tecnològic per avançar cap a la ciutat ideal (La Saline Royal, a França)
http://www.saihiroko.com/en/profile/index.html

L'art a la feina

Així podríem traduir “L’art au travail”. Aquest és el nom d’un programa que es realitza a Quebec, dins de la entitat “Culture pour tous” que celebra el seu congrés anual el mes de setembre.

“L’art au travail” és una formula que ja funciona des de fa alguns anys: es tracta de portar un artista a dins d’una empresa i fer una creació amb participació del personal.

Ja ho han fet unes 20 empreses a dia d’avui, i en parlen molt bé. Trobareu els seus testimonis a la web:

http://www.culturepourtous.ca/artautravail/index.htm

En síntesi, els empresaris parlen del que fa l’artista: mobilitzar les persones sobre una feina comuna, activar la creativitat i el treball en equip, millorar la comunicació del personal amb el públic i amb els clients.

(O sigui, just el contrari del que fan les nostres empreses de telecomunicacions quan ens fan la vida impossible amb trucades a domicili per a fer-nos saber la sort que tenim de que s’hagin recordat de nosaltres just a l’hora de la migdiada!)

Com diu una directora d’una empresa del Quebec, esmentant Montaigne: innovar no vol dir canviar el mon sinó mirar-lo amb uns altres ulls. De fet, a la llista d’empreses participants hi ha una bona mostra d’empreses tecnològiques.

Us adjuntem aquí un butlletí del mon de l’empresa que parla d’aquest mateix tema

Les empreses paguen pel treball de l’artista, de l’ordre d’uns 4.000 dòlars. Tenen experiències molt diverses, amb vídeo, instal·lacions en cartró reciclat, foto, dansa, literatura, teatre, poesia, pintura de murals, mosaics. Sempre de forma participativa amb el personal, amb tallers artístics. En general, el treball queda disponible i exposat a la pròpia empresa.

Us recomanem el congrés de setembre a Quebec a tots aquells que us interesseu per les possibilitats de la gent creativa al nostre mon. “Culture pour tous” no és un festival més. La seva missió és “facilitar l’accés i la participació a la creació i a la activitat cultural”. Una expressió de la creativitat d’un país creatiu i d’empreses creatives.

Mirant el futur sense bola de vidre

Aquesta nota pot semblar una digressió del tema central d’aquest blog, però us asseguro que no ho és. El lector que tingui paciència o un mínim de curiositat i arribi fins el final em donarà la raó, espero.

Ara fa dotze anys, el 97, no fa tant temps, Internet encara era, en aquest país, una cosa del futur, “allò que els nostres fills veuran” deia la gent amb seny. Tot i que, recordem-ho, ja eren centenars de milions de persones a tot el mon que es comunicaven per e.mail.

Aleshores dirigia una agencia publica a la Generalitat, que facilitava als joves l’ús d’ordinadors i ‘Internet per a facilitar-los la integració laboral. Al mateix tems ajudàvem a les empreses petites l’aplicació d’Internet per la comunicació.

Tot i que els joves responien molt bé, les empreses es feien el distret. Per això, un dia varem fer una promoció especial: varem triar 100 dirigents d’empreses i els hi vam enviar una flor en un test i un bitllet verd de mil pessetes. Amb una carta que deia més o menys: “segurament, dins de tres anys, la seva empresa necessitarà molt Internet i crec que li convindrà a vostè, com director, anar prenent practica, de forma que no l’agafi per sorpresa. Aquestes mil pessetes potser l’ajudaran a pagar-se un curset pràctic. Però també se les pot gastar tot prenent una copa amb els amics. Si es així, pot beure a la nostra salut i a xalar, que son dos dies”.

La veritat, no varem tenir moltes respostes, però, apart dels que ja ho estaven entenent, una minoria pel que s’ha anat veient, alguns s’ho varen prendre malament. Per la gent del país , mil pessetes ja eren una cosa per a no jugar-hi i el nostre gest era una falta de respecte al més sagrat. Un d’ells em va escriure tot queixant-se de que llencéssim els diners públics. Li vaig fer veure que 100.000 pessetes en un anunci que arribava a 100 directors d’empresa era baratet, comparat amb el que es veia. És clar que si ell no li veia el interès al tema, això devia ser llençar els diners...

No és estrany: al nostre consell d’administració (d’una agencia de promoció d’Internet !), no hi havia ningú que utilitzés el correu electrònic, fins i tot algú em va voler convèncer que això no fora mai una eina de gent important, potser sí per administratius i noies. Com escriure a màquina.

Ara, per què m’estic entretenint amb historietes passades? Us podeu fer la pregunta amb tot el dret. Doncs, ben senzill, per que ara veig una situació semblant en un tema que te, crec, molt futur, que ja comença a caminar. Només cal mirar i veure, lligar caps.

Però qui mira i lliga caps? Pel que jo sé, poca gent. De quin tema parlo? A on hi veig futur potent?

Doncs permeteu-me que avui jugui una mica i no us ho digui. En tot cas, tard o d’hora ho trobareu en aquest blog, en els textos ja publicats o en les futurs. Hi ha gent amb ganes, amb curiositat i m’agradaria parlar només per ells. Pels altres...doncs, no cal llençar margarites als...És una qüestió de no contaminar l’espai amb comunicacions inútils.

Ara desprès de llegir això, em queda una recança. No vaig per la vida fent de guru, no he publicat cap llibre d’autoajuda. No m’he fet ric amb les meves anticipacions. De fet, vaig crear una empresa al sector Internet que va fer fallida. Això si, pagant deutes, sense oblidar les nòmines del personal ni de vendre bitllets d’avió que no volen.

D’experiència, ara en tinc més que abans, això si, però que quedi clar que, sobre el futur, moltes coses les tinc fosques, com la majoria dels mortals dels temps que vivim.

Us deixo doncs una endevinalla. A veure qui la pesca?

Podem activar la innovació d’una empresa amb la creació artística?

D’això voldríem parlar avui una mica més a fons. Notem que en l’ambient d’avui, la paraula creativitat s’utilitza a tot arreu, sovint, amb una certa ambigüitat. Aquí doncs, parlem de creativitat artística i d’exemples pràctics.

En altres textos ja hem comentat l’impacte que la gent creativa en acció pot produir en l’educació dels nens i dels adults, en la cohesió social, la promoció del ciutadà i el diàleg intercultural.

Però avui voldríem dir alguna cosa en concret sobre què passa i què podria passar a les empreses. Ho farem, sense massa teoria, tot comentant alguns exemples d’aquest àmbit.

Hem seleccionat uns tallers artístics que es celebren a les empreses i un joc que s’ofereix al personal i que ofereix una experiència creativa.

En el camp de la formació i entrenament per l’empresa, us proposem un taller internacional per a dirigents amb exercicis de creativitat artística als espais urbans de Barcelona.

Una peça molt interessant: us adjuntem una presentació tipus ppt que explica a empresaris el valor de la creativitat artística per a activar la innovació de producte, en la creació de marca, en recursos humans i en comunicació. Ho explica de forma molt entenedora i concreta, com si ho hagués escrit un enginyer.

D’exemples pràctics, n’hi ha. Nomes cal veure què busquem i saber-ho adaptar a cada cas.

Sobre els tallers a les empreses: parlem de Marsella. Aquesta ciutat està desenvolupant la seva candidatura con Capital Europea amb Tallers artístics a diversos llocs de la ciutat, especialment a les empreses. Les oportunitats hi son i prenen formes molt divertides, unes més superficials, altres van realment a estimular la creativitat artística al personal de l’empresa: http://ateliers-candidature.blogspilotes.marseille-provence2013.fr/

El joc a l’empresa ens ve de Mataró i porta un nom de pel·lícula: Lovework... Es tracta d’un joc aplicable a un sector d’empresa molt determinat. Segur que és una bona idea i que es que se’n pot trobar d’altres de semblants

Document: “Proyecto Lovework”. Tecnocampus de Mataró

Un altre exemple passa per Barcelona, encara que ve de Nova York: es un seminari per a estimular la creativitat a dirigents d’empresa per la via de la creació artística, tot aprofitant espais públics de la ciutat: http://creativityworkshopbarcelona.eventbrite.com/

Què en diu la UE?

Aquesta vegada podem dir que ha parlat clar. Disposem del resum de l’estudi que la direcció general d’educació i cultura va encarregar a la consultora KEA i traduïda per la Generalitat. Es diu “Impacte de la cultura en la creativitat”, és clar i facilita la feina en aquest camp sense patir d’ambigüitats. O sigui, que no tenim excuses. Insisteixo en la claredat, per que , últimament estem flotant en un núvol de “creativitats i ciutats creatives” que no diu d’on ve ni on va. Sembla una paraula màgica que il·lumina tot el que toca. Amics, esteu avisats.
Document: “L’impacte de la cultura en la creativitat”

Si en voleu saber més us recomanem la versió original i integral en diapositives, realitzada per una consultora internacional, interessant i pràctica.

Document: “The Impact of Culture on Creativity”. KEA, empreses i ciutats creatives.

Creativitat artística i altres creativitats

Algú que considero una persona creativa en el camp de l’art i també en el camp de l’enginyeria i l’empresa, m’ha fet pensar sobre aquesta distinció.

La seva posició era, sense dubtes, que la creació artística és d’una naturalesa diferent. Jo encara hi afegiria més: pots ser creatiu a l’empresa i no ser-ho a l’art.

Però últimament, sembla que la moda sigui de fer una confusió entre tot.

Suposo que serà difícil demostrar una cosa o la contraria, però en canvi, podrem trobar molta gent que sap molt be de què estem parlant. M’agradaria escoltar el testimoni de cadascú.

No es una qüestió banal, per que la Unió Europea dedica aquest any a la Creativitat i a la Innovació. Partim de que necessitem innovar ales empreses i que la condició per a innovar és la creativitat. Al document de llançament consideren que la creativitat pren moltes formes, certament, i que entre la creativitat artística i la de l’empresa s’haurien de crear ponts.

http://create2009.europa.eu

És possible que el 51% d’una comunitat sigui gent creativa?

A Silicon Walley, sembla que no tot és informàtica i biotecnologies. Disposem d’una enquesta per avaluar quanta gent practica les arts i que parla d’un total del 51% de la població adulta. La gent es defineix dins d’una gamma amplia, però els més freqüents son els que es dediquen a la musica: toquen instruments o participen el cant coral.

Si voleu conèixer tot l’informe el trobareu als Documents Externs (a la dreta d’aquesta columna) amb el títol “Comunitat Creativa a Silicon Walley”

En tot cas, estem parlant de molta gent. Quants en trobaríem aquí si poguéssim fer una enquesta similar? Algun dia ens hi posarem.