Algú que viu i treballa al negoci internacional de la musica pop ha fet un comentari sobre els Beatles que fa pensar. Diu que a dia d’avui , ja no seria possible que un grup com aquell tingues la difusió i les audiències que ells van tenir. De repent, els Beatles eren a tot arreu, a la radio, als discs, a la premsa, als concerts. Allò era un fenomen.
Segons el professional que deia, avui les corporacions de la musica no aconsegueixen col·locar grans estrelles al mercat, per que avui el mercat , diuen, està fraccionat, molts grans concerts ja no s’arriben a omplir.
Avui hi ha Internet i molts musics emergents tenen una trajectòria professional molt diferent, i molts arriben al seu públic de forma regular. Normalment, quan la gent va a un concert de grups nous, ja els coneixen per les gravacions que han vist i escoltat a Internet.
Malgrat les lamentacions dramàtiques dels que recapten drets i venen CD, avui s’escolta molta més musica que fa cinquanta anys, l’oferta està molt mes diversificada i la qualitat més alta.
Cada dia més, la gent creativa del mon musical troba el seu camí i arriba al seu públic. Cada dia mes, els que arriben son la punta d’una piràmide de gent que fa musica i que escolta musica, de forma que la qualitat avui te una opció que abans no tenia ni en somnis. I la musica surt de la societat d’una forma orgànica, son contribucions dels ciutadans. La musica no ens cau a sobre com un producte del màrqueting. Be, tot això encara no és ben be així, però aviat.
Això anirà a més. Per que es un fenomen que es reprodueix i es realimenta. Podria anar encara millor si fóssim capaços d’activar més joves que aprenen i fan musica, com fan els clubs de futbol amb els joves futbolistes. Si trobéssim formules més potents per a facilitar la circulació per Internet de tota aquesta energia creativa. Si donéssim respostes mes actuals i imaginatives a les tensions que s’han creat amb els drets d’autor.
Però el procés ja està en marxa, es un exemple que ens diu d’on sortiran els artistes que veurem en el segle que vivim, que això només es el començament i que cal ser-hi ben aviat si no volem perdre un ten que ja esta en marxa. Cal ser-hi ben aviat, per que els del màrqueting també saben utilitzar Internet.
divendres, 25 de setembre del 2009
dimecres, 23 de setembre del 2009
Projectes
Si comptem amb gent creativa, fer projectes amb ells nomes és qüestió d’imaginació.
Vull dir que no hi ha un model de “projecte amb gent creativa”.
Ara bé, si en una situació determinada no sabeu quin projecte faríeu, nomes cal que busqueu gent creativa i us en proposaran una dotzena. Vull dir que, fer un projecte tot incorporant gent creativa, no és pas una limitació, sinó una garantia de que fareu una cosa amb sentit.
Per exemple, podem trobar festes locals que han sortit d’un procés creatiu, tot incorporant gent creativa de la pròpia localitat, amb el seu color propi, amb la seva diversitat.
Podeu trobar una projecte de ciutat pel turisme cultural que compti amb la gent creativa de la ciutat i amb la gent creativa que vindrà de fora.
Podeu trobar un projecte d’educació que provocarà la creació dels participants, els escolars, que facilitarà un diàleg amb el seu món.
Podeu trobar un projecte de protecció del medi ambient que mobilitza la poesia al bosc.
Podeu trobar un mural plàstic que activa gent creativa de cultures diverses en un mateix barri.
Podeu trobar una ciutat que crea llocs de treball a partir de la creació dels seus habitants. I tot això pilotat per artistes potents amb sensibilitat per a copsar i activar creativitat al seu entorn.
I a més, podrem facilitar a cada persona creativa la relació via Internet per a intercanviar, per a participar en la construcció d’un projecte artístic, per a difondre’l i generar nous participants.
I moltes idees mes, que no hem ensumat encara i que son aquí, a l’abast de la mà. Idees que estan esperant que obrim ells ulls, per que ara és el temps per a fer coses que abans no podíem ni somiar. De fer coses que la nostra societat busca sense saber-ho i que son importants per que som nosaltres qui les fem, per que ara no som, com sempre, els consumidors i prou.
Vull dir que no hi ha un model de “projecte amb gent creativa”.
Ara bé, si en una situació determinada no sabeu quin projecte faríeu, nomes cal que busqueu gent creativa i us en proposaran una dotzena. Vull dir que, fer un projecte tot incorporant gent creativa, no és pas una limitació, sinó una garantia de que fareu una cosa amb sentit.
Per exemple, podem trobar festes locals que han sortit d’un procés creatiu, tot incorporant gent creativa de la pròpia localitat, amb el seu color propi, amb la seva diversitat.
Podeu trobar una projecte de ciutat pel turisme cultural que compti amb la gent creativa de la ciutat i amb la gent creativa que vindrà de fora.
Podeu trobar un projecte d’educació que provocarà la creació dels participants, els escolars, que facilitarà un diàleg amb el seu món.
Podeu trobar un projecte de protecció del medi ambient que mobilitza la poesia al bosc.
Podeu trobar un mural plàstic que activa gent creativa de cultures diverses en un mateix barri.
Podeu trobar una ciutat que crea llocs de treball a partir de la creació dels seus habitants. I tot això pilotat per artistes potents amb sensibilitat per a copsar i activar creativitat al seu entorn.
I a més, podrem facilitar a cada persona creativa la relació via Internet per a intercanviar, per a participar en la construcció d’un projecte artístic, per a difondre’l i generar nous participants.
I moltes idees mes, que no hem ensumat encara i que son aquí, a l’abast de la mà. Idees que estan esperant que obrim ells ulls, per que ara és el temps per a fer coses que abans no podíem ni somiar. De fer coses que la nostra societat busca sense saber-ho i que son importants per que som nosaltres qui les fem, per que ara no som, com sempre, els consumidors i prou.
dimarts, 22 de setembre del 2009
Innovació cultural al Quebec
“Culture pour tous” és una iniciativa privada, no lucrativa, que ja porta un decenni d’ activitats.
Destaquem la seva finalitat: facilitar a tots “l’accés i participació a la creació i a la activitat cultural”
Organitzen cada tardor unes Jornades de la Cultura i mobilitzen unes 350.000 persones , 8.000 artistes i organismes culturals, 300 municipis.
Encara que ells no ho diuen en aquestes paraules, la seva originalitat és treballar la cultura en relació amb la societat, en qualsevol dels seus àmbits (com l’educació, l’urbanisme, o l’empresa) i des de la societat, de forma que els ciutadans esdevenen agents culturals, no consumidors culturals.
Les seves paraules foren: “mediació i democratització cultural”. Però potser aquí no tinguin la mateixa ressonància.
Tant se val, no renyirem pas per això.
Per que trobi aquestes matisacions massa refinades, aconsello de visitar la seva pagina d’iniciatives, en tenen a dotzenes, on es troben exemples de projectes de gent creativa
http://www.culturepourtous.ca/initiatives.htm
Destaquem la seva finalitat: facilitar a tots “l’accés i participació a la creació i a la activitat cultural”
Organitzen cada tardor unes Jornades de la Cultura i mobilitzen unes 350.000 persones , 8.000 artistes i organismes culturals, 300 municipis.
Encara que ells no ho diuen en aquestes paraules, la seva originalitat és treballar la cultura en relació amb la societat, en qualsevol dels seus àmbits (com l’educació, l’urbanisme, o l’empresa) i des de la societat, de forma que els ciutadans esdevenen agents culturals, no consumidors culturals.
Les seves paraules foren: “mediació i democratització cultural”. Però potser aquí no tinguin la mateixa ressonància.
Tant se val, no renyirem pas per això.
Per que trobi aquestes matisacions massa refinades, aconsello de visitar la seva pagina d’iniciatives, en tenen a dotzenes, on es troben exemples de projectes de gent creativa
http://www.culturepourtous.ca/initiatives.htm
dilluns, 21 de setembre del 2009
Gent creativa a l’Orquestra Filharmònica de Berlin
L’any 2004 , l’Orquestra Filharmònica de Berlin va realitzar un exercici molt interessant amb 250 joves d’un institut de Berlin, amb tota la seva diversitat d’immigrants de diversos orígens i sense massa contacte amb la musica clàssica. Gent difícil per la Filharmònica de Berlin.
Dirigia Thomas Grube, musica de Strawinsky, Le Sacré du Printemps.
Entre aquests dos mons tant distants, incomunicats, un home molt reconegut a Alemanya i altres països per portar la dansa a joves de barris en risc de marginació, Royston Maldoon, que va pel mon amb una furgoneta, realitzant tallers de dansa.
La gràcia d’aquesta història és que van fer-ne un documental on es pot apreciar tot el procés, els primers contactes, els primers intents, les crisis i la superació de les barreres. Pels que hagin viscut situacions semblants, s’hi pot apreciar de debò com aquest coreògraf té una fe a proba de bomba en el talent musical d’uns joves que no li posen gens fàcil. Malgrat les actituds inicials i sense abaixar el llistó de la qualitat, arriba a superar les barreres i tots, musics i dansaires es troben amb la musica de Strawinsky dins d’una perfecta borratxera creativa.
Com reconeixen al final uns i altres, joves i musics, tots n’hem après molt.
El documental, molt ben dirigit, es pot trobar en DVD, en versió anglesa a mes de l’alemanya, a la web http://www.rhythmisit.com/en/php/index_flash.php?HM=1
El títol de la pel·lícula és “Rhythm is it”, dirigida per Thomas Grube i Enrique Sanchez.. Han fet altres produccions en una línia semblant , amb la relació cultural entre Asia i Europa que es poden trobar a la mateixa web.
Dirigia Thomas Grube, musica de Strawinsky, Le Sacré du Printemps.
Entre aquests dos mons tant distants, incomunicats, un home molt reconegut a Alemanya i altres països per portar la dansa a joves de barris en risc de marginació, Royston Maldoon, que va pel mon amb una furgoneta, realitzant tallers de dansa.
La gràcia d’aquesta història és que van fer-ne un documental on es pot apreciar tot el procés, els primers contactes, els primers intents, les crisis i la superació de les barreres. Pels que hagin viscut situacions semblants, s’hi pot apreciar de debò com aquest coreògraf té una fe a proba de bomba en el talent musical d’uns joves que no li posen gens fàcil. Malgrat les actituds inicials i sense abaixar el llistó de la qualitat, arriba a superar les barreres i tots, musics i dansaires es troben amb la musica de Strawinsky dins d’una perfecta borratxera creativa.
Com reconeixen al final uns i altres, joves i musics, tots n’hem après molt.
El documental, molt ben dirigit, es pot trobar en DVD, en versió anglesa a mes de l’alemanya, a la web http://www.rhythmisit.com/en/php/index_flash.php?HM=1
El títol de la pel·lícula és “Rhythm is it”, dirigida per Thomas Grube i Enrique Sanchez.. Han fet altres produccions en una línia semblant , amb la relació cultural entre Asia i Europa que es poden trobar a la mateixa web.
dilluns, 14 de setembre del 2009
El gat de Menuhin
Tot parlant de Yehudi Menuhin em va venir a la memòria un conte infantil que va escriure ell mateix, amb un col·laborador. Està editat per Gallimart l’any 83’. El format sembla infantil, però el contingut és ben clar que apunta molt alt
Me’l va regalar personalment el 89’. Aleshores ja era un dels violinistes més reconeguts del mon. Així doncs, el sol fet de parlar-hi em tenia emocionat.
Però el llibret en qüestió, justament, demostra que Menuhin no sacralitzava l’art ni l’artista. Es una historieta senzilla i sembla pensada per a la crisi financera que estem vivint avui. Era , doncs, un rei que vivia en el seu palau, on organitzava uns concerts de violí fantàstics, tenia una orquestra que tocava amb ganes i la gent s’ho passava d’allò més be (al llibre s’hi veu que tothom està xalant amb la musica, no se’ls veu pas encarcarats, nens i grans tots barrejats).
El gat del rei també hi era i també tocava el violi.
Però un dia el cap dels comptables es va presentar dient que no tenien diners i que havien de suprimir els violinistes. El rei ho va lamentar molt però no li va quedar mes remei. El gat, que sembla que tocava gratis, també va desaparèixer i el rei estava realment trist.
Però un dia, el gat torna a aparèixer i li diu al rei: em sembla que tinc la solució: fem que els comptables aprenguin a tocar el violi i tornem a fer concerts.
El rei ho va acceptar encantat i els concerts van tornar al palau. Al final, per a rematar la ironia, el llibre ofereix unes instruccions practiques pels que aprenen a tocar el violi.
Es clar que Menuhin sabia descobrir la gent creativa allà on fos. Va treballar molt per a trobar joves, per a formar-los i promocionar-los. Apreciava les músiques de cada cultura, ben diferents de la seva pròpia musica. No es deixava impressionar per la tècnica ni per la publicitat. Anava al cor de la creació i creia que tothom tenia un talent que calia cultivar. “Cada home és un artista”. Ell sabia de què parlava.
Me’l va regalar personalment el 89’. Aleshores ja era un dels violinistes més reconeguts del mon. Així doncs, el sol fet de parlar-hi em tenia emocionat.
Però el llibret en qüestió, justament, demostra que Menuhin no sacralitzava l’art ni l’artista. Es una historieta senzilla i sembla pensada per a la crisi financera que estem vivint avui. Era , doncs, un rei que vivia en el seu palau, on organitzava uns concerts de violí fantàstics, tenia una orquestra que tocava amb ganes i la gent s’ho passava d’allò més be (al llibre s’hi veu que tothom està xalant amb la musica, no se’ls veu pas encarcarats, nens i grans tots barrejats).
El gat del rei també hi era i també tocava el violi.
Però un dia el cap dels comptables es va presentar dient que no tenien diners i que havien de suprimir els violinistes. El rei ho va lamentar molt però no li va quedar mes remei. El gat, que sembla que tocava gratis, també va desaparèixer i el rei estava realment trist.
Però un dia, el gat torna a aparèixer i li diu al rei: em sembla que tinc la solució: fem que els comptables aprenguin a tocar el violi i tornem a fer concerts.
El rei ho va acceptar encantat i els concerts van tornar al palau. Al final, per a rematar la ironia, el llibre ofereix unes instruccions practiques pels que aprenen a tocar el violi.
Es clar que Menuhin sabia descobrir la gent creativa allà on fos. Va treballar molt per a trobar joves, per a formar-los i promocionar-los. Apreciava les músiques de cada cultura, ben diferents de la seva pròpia musica. No es deixava impressionar per la tècnica ni per la publicitat. Anava al cor de la creació i creia que tothom tenia un talent que calia cultivar. “Cada home és un artista”. Ell sabia de què parlava.
dimecres, 9 de setembre del 2009
Tots els homes son artistes
Això ho va dir un artista reconegut, Yeyudi Menuhin.
Ho hem recollit del web del Congrès “Et si la beauté pouvait sauver le monde?” que explica coses molt interessants que estan fent sota aquest lema: http://www.congres-beaute.org/mosaique.php
Ho hem recollit del web del Congrès “Et si la beauté pouvait sauver le monde?” que explica coses molt interessants que estan fent sota aquest lema: http://www.congres-beaute.org/mosaique.php
dilluns, 7 de setembre del 2009
Internet i gent creativa
Ben mirat, de gent creativa sempre n’hi ha hagut, no es cap novetat. Què passa ara per que, de repent, ens posem a descobrir la famosa sopa d’all?
Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.
Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.
D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.
Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.
Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.
Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.
Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.
Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.
D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.
Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.
Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.
Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.
dijous, 3 de setembre del 2009
Gent creativa i ciutat creativa
Com seria una ciutat sense gent creativa? No ho sé pas. Jo m’ho imagino com la platja de la Barceloneta desprès d’un nit de verbena, plena d’escombraries, trista, indiferent a la bellesa del mar, que és allà mateix.
La gent creativa dona el millor d’ella mateixa.
Quanta gent creativa hi entre el públic d’un concert o d’una opera? Quants toquen instruments o canten?
Quanta gent dels que van al teatre participen en un grup amateur de teatre?
Quina diferencia hi ha entre un públic que hi entén i un que no hi entén?
Una ciutat no la fa l’ajuntament. Abans de que s’inventessin els ajuntaments ja hi havia gent creativa, gent que contribueix al be comú pel gust de fer-ho. La pregunta és, com podem fer per que aquesta contribució es pugui fer millor, amb mes formació, amb més gestió, amb més qualitat. Sense contribució no hi ha ciutat, nomes hi ha escombraries a la platja. Això val pel art però també pel benestar social, la qualitat de les escoles o la innovació a les empreses.
La gent creativa no demana res a canvi. Només cal que tinguem sensibilitat per apreciar allò que ens estan oferint cada dia i que no els confonguem amb la massa. Demanen respecte, no es pot confondre el que embruta i el que crea bellesa.
La gent creativa dona el millor d’ella mateixa.
Quanta gent creativa hi entre el públic d’un concert o d’una opera? Quants toquen instruments o canten?
Quanta gent dels que van al teatre participen en un grup amateur de teatre?
Quina diferencia hi ha entre un públic que hi entén i un que no hi entén?
Una ciutat no la fa l’ajuntament. Abans de que s’inventessin els ajuntaments ja hi havia gent creativa, gent que contribueix al be comú pel gust de fer-ho. La pregunta és, com podem fer per que aquesta contribució es pugui fer millor, amb mes formació, amb més gestió, amb més qualitat. Sense contribució no hi ha ciutat, nomes hi ha escombraries a la platja. Això val pel art però també pel benestar social, la qualitat de les escoles o la innovació a les empreses.
La gent creativa no demana res a canvi. Només cal que tinguem sensibilitat per apreciar allò que ens estan oferint cada dia i que no els confonguem amb la massa. Demanen respecte, no es pot confondre el que embruta i el que crea bellesa.
dimecres, 2 de setembre del 2009
Ulisses...
Ara farà un any que al barri del Poble Sec, a Barcelona va celebrar una festa molt original. El barri celebrava l’arribada d’Ulisses amb una desfilada i una festa.
La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.
Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.
Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.
Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.
Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.
Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.
A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà
La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.
Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.
Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.
Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.
Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.
Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.
A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà
dimarts, 1 de setembre del 2009
Una broma d’estiu de la SGAE
Pels que no sigueu del ram, la SGAE es una entitat privada protegida per una llei que li permet cobrar drets d’autor allà on hi ha qualsevol espectacle que cobri entrada o no.
Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.
Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.
Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?
Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?
Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.
A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?
Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.
Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.
Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?
Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?
Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.
A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?
La gent creativa som “contribuïdors”
Quin paper té la gent creativa en la societat, especialment quan parlem de la societat post-crisi? Aquest és una gran tema, tot i que nosaltres no pretenem parlar aquí ni de sociologia ni de filosofia.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.
Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.
En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.
La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.
Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.
Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.
Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.
D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.
Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.
En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.
La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.
Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.
Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.
Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.
D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.
La Festa Major de Gracia, tot un mon.
A Barcelona, al barri de Gracia, cada estiu celebren, en ple mes d’agost, una festa major molt especial. Des de fa una anys, la premsa en destaca els incidents d’incivisme: hi ha gent que trenca les decoracions dels carrers, n’hi ha que fan massa soroll fins molt tard, hi ha qui embruta els carrers...
Però tot i així, cada any, alguns carrers apareixen decorats amb motius que els veïns han triat i han fabricat, alguns amb art, altres amb rutines molt vistes.
Aquests carrers s’ho munten d’allò més be, begudes, sopars, balls on els propis veïns i altres que no ho son, s’aprofiten d’allò que Gràcia ofereix de més especial i diferent.
Es pot dir que el mèrit de la festa de Gràcia son aquests carrers i la gent creativa que els fa possibles, any rere any, amb la seva feina i la seva creativitat.
Però ens podem preguntar d’on ha sortit aquest incivisme que els hi fa la vida impossible, que intenta ocupar el carrer, fins a fer inevitable la presència de policia.
M’encanten els carrers de Gràcia i l’ambient que s’hi crea cada any. La pregunta dons és si d’incivisme és inevitable, malgrat el suport actiu del veïns, de la seva gent creativa.
Crec en el valor de la gent creativa de Gràcia, crec que aquesta gent te futur, que el seu paper es imprescindible per a convivència de la ciutat; però no hi ha prou amb això. Potser calia una gestió de la festa mes al dia, més adaptada a la seva situació especifica i més urbana.
Algunes preguntes que potser ens caldria fer-nos si volem que la gent creativa de Gràcia tingui sentit i futur:
Potser, finalment, s’ha vist a Gràcia el poc interès demostrat per l’ajuntament per les festes de caràcter popular de la ciutat, i les conseqüències que comporta una manca de gestió professional de l’espai públic.
Segur que tots podríem aprendre molt de la festa de Gràcia, del bo i del que no ho es tant, del que fan les entitats i del que fa l’ajuntament. El barri i la seva gent creativa s’ho mereixen.
Però tot i així, cada any, alguns carrers apareixen decorats amb motius que els veïns han triat i han fabricat, alguns amb art, altres amb rutines molt vistes.
Aquests carrers s’ho munten d’allò més be, begudes, sopars, balls on els propis veïns i altres que no ho son, s’aprofiten d’allò que Gràcia ofereix de més especial i diferent.
Es pot dir que el mèrit de la festa de Gràcia son aquests carrers i la gent creativa que els fa possibles, any rere any, amb la seva feina i la seva creativitat.
Però ens podem preguntar d’on ha sortit aquest incivisme que els hi fa la vida impossible, que intenta ocupar el carrer, fins a fer inevitable la presència de policia.
M’encanten els carrers de Gràcia i l’ambient que s’hi crea cada any. La pregunta dons és si d’incivisme és inevitable, malgrat el suport actiu del veïns, de la seva gent creativa.
Crec en el valor de la gent creativa de Gràcia, crec que aquesta gent te futur, que el seu paper es imprescindible per a convivència de la ciutat; però no hi ha prou amb això. Potser calia una gestió de la festa mes al dia, més adaptada a la seva situació especifica i més urbana.
Algunes preguntes que potser ens caldria fer-nos si volem que la gent creativa de Gràcia tingui sentit i futur:
- Calia muntar espectacles de massius a algunes places, amb grups artístics més apropiats per grans espais, com el Fòrum o els festivals d’estiu de la costa? Realment els carrers i la festa de Gràcia son apropiats per l’espectacle massiu i allò que arrossega? (molta gent, molts decibels, moltes llaunes, molts waters que no hi son, molts restes de menjar...)
- Han aprofitat els tallers de producció de decoracions de carrer per a fomentar el diàleg intercultural entre vells i joves, o entre natius i nouvinguts?
- Han creat una relació amb el públic que aprecia allò que la festa te d’específic o han buscat una públic massiu i anònim?
- Han viscut al marge de l’ajuntament mentre no han necessitat la policia per a frenar el descontrol del carrer?
- Es poden concentrar milers de persones en un barri i no programar wàters i papereres suficients?
Potser, finalment, s’ha vist a Gràcia el poc interès demostrat per l’ajuntament per les festes de caràcter popular de la ciutat, i les conseqüències que comporta una manca de gestió professional de l’espai públic.
Segur que tots podríem aprendre molt de la festa de Gràcia, del bo i del que no ho es tant, del que fan les entitats i del que fa l’ajuntament. El barri i la seva gent creativa s’ho mereixen.
Parlem de 280.000 nens i joves que fan musica clàssica.
No és hora de fer cap descobriment si parlem del moviment musical de Venezuela, creat per Jose Antonio Abreu fa 30 anys. Ara , aquest moviment musical ha creat la seva pròpia piràmide de musics i a la punta hi apareix un jove director d’orquestra reconegut a Amèrica i a Europa. Gustavo Dudamel se’n va a dirigir la Filharmònica de los Angeles. La noticia es diu doncs, Gustavo Dudamel.
Però, atenció, per que estem parlant d’un moviment formidable adreçat a joves en perill de marginació social que han descobert el mon de la musica, que aprenen, que en gaudeixen, que l’ofereixen als altres. Son histories d’autoestima, de ciutadans responsables.
Son gent creativa, cadascú amb el talent que te, uns millors que altres, però tots lluitant per fer-ho millor. Alguns en viuen i formen l’orquestra Simon Bolivar, altres, la majoria, fan altres estudis, altres feines. Tots creatius. Tots formen part d’una piràmide i ho saben.
Em pregunto què ens passa aquí, a Catalunya. No hi ha milers i milers de joves que estudien i practiquen? Hi ha algunes iniciatives per a joves en perill de marginació. Però hi ha una piràmide social que crea una continuïtat entre els que arriben a dalt i els que no tenen aquesta capacitat? Potser hi es però no la sé veure?
Però, atenció, per que estem parlant d’un moviment formidable adreçat a joves en perill de marginació social que han descobert el mon de la musica, que aprenen, que en gaudeixen, que l’ofereixen als altres. Son histories d’autoestima, de ciutadans responsables.
Son gent creativa, cadascú amb el talent que te, uns millors que altres, però tots lluitant per fer-ho millor. Alguns en viuen i formen l’orquestra Simon Bolivar, altres, la majoria, fan altres estudis, altres feines. Tots creatius. Tots formen part d’una piràmide i ho saben.
Em pregunto què ens passa aquí, a Catalunya. No hi ha milers i milers de joves que estudien i practiquen? Hi ha algunes iniciatives per a joves en perill de marginació. Però hi ha una piràmide social que crea una continuïtat entre els que arriben a dalt i els que no tenen aquesta capacitat? Potser hi es però no la sé veure?
Futbol i art
Dins del mon del futbol, la temporada passada es va produir un fet que va mes enllà del mon esportiu. Estem parlant del model que el Pep Guardiola al Barça va posar en practica amb èxit.
Optar pels jugadors de la pròpia escola, fomentar el treball en equip, fugir de les expressions de divisme que normalment acompanyen els fitxatges multimilionaris, la invasió de la TV al terreny de joc, el màrqueting que acompanya a les vedettes del futbol espectacle.
Molts ha subratllat, i amb raó, que l’èxit assolit per l’equip en aquesta temporada, té molt a veure amb aquest model.
Podríem ara fer un paral·lelisme entre mon del futbol i mon artístic. Hi trobarem un elements que es repeteixen.
Observem que, quan un jugador que ha arribat a l’equip de primera divisió, ha viscut un procés que s’engega fora del club, als milers d’equips d’aficionats juvenils, molt joves, que cada cap de setmana estan jugant a futbol pel gust de fer-ho. Aquí no hi ha càmeres de TV ni fitxatges ni diners. D’aquest nivell , per via de selecció, sortiran els candidats a l’escola del club, i d’aquesta escola, sortiran els grans talents del futbol.
Estem parlant doncs d’una piràmide de jugadors, on tots juguen, on tots s’ho passen be amb el joc, treballen en equip, van millorant i van mirant com alguns, molt pocs, els talents, arriben a dalt de tot, amb feina, constància i sentit d’equip. No fan res d’especial, però el joc forma part de la seva vida i marca una empremta que es pot reconèixer en les seves relacions o en la seva feina.
La piràmide no es veu, però existeix i funciona. Sense piràmide no hi hauria el jugador de primera. Aquest jugador és el que surt a la foto.
No costa gaire de veure que passa el mateix en el mon de l’art, quan les coses van bé. Quan no van be, falten les oportunitats per que la gent jove pugui anar practicant i creixent. Falten els espais de creació on els talents es posen en joc, on les capacitats van millorant, on uns aprenen dels altres o s’inspiren en els altres.
Falten les oportunitats per que la gent creativa posi en practica les seves capacitats i s’ho passi be. Molts queden reduïts a l’exercici en solitari no per opció personal sinó per falta d’entorn social.
Altres formen part de tallers, corals, grups teatrals, premis de poesia...Molts dels grans talents artístics que algun dia sortiran a la foto, han fet les seves practiques en aquest mon, que no acostuma a sortir a la foto.
Però la piràmide hi és, o lluita per ser-hi.
Optar pels jugadors de la pròpia escola, fomentar el treball en equip, fugir de les expressions de divisme que normalment acompanyen els fitxatges multimilionaris, la invasió de la TV al terreny de joc, el màrqueting que acompanya a les vedettes del futbol espectacle.
Molts ha subratllat, i amb raó, que l’èxit assolit per l’equip en aquesta temporada, té molt a veure amb aquest model.
Podríem ara fer un paral·lelisme entre mon del futbol i mon artístic. Hi trobarem un elements que es repeteixen.
Observem que, quan un jugador que ha arribat a l’equip de primera divisió, ha viscut un procés que s’engega fora del club, als milers d’equips d’aficionats juvenils, molt joves, que cada cap de setmana estan jugant a futbol pel gust de fer-ho. Aquí no hi ha càmeres de TV ni fitxatges ni diners. D’aquest nivell , per via de selecció, sortiran els candidats a l’escola del club, i d’aquesta escola, sortiran els grans talents del futbol.
Estem parlant doncs d’una piràmide de jugadors, on tots juguen, on tots s’ho passen be amb el joc, treballen en equip, van millorant i van mirant com alguns, molt pocs, els talents, arriben a dalt de tot, amb feina, constància i sentit d’equip. No fan res d’especial, però el joc forma part de la seva vida i marca una empremta que es pot reconèixer en les seves relacions o en la seva feina.
La piràmide no es veu, però existeix i funciona. Sense piràmide no hi hauria el jugador de primera. Aquest jugador és el que surt a la foto.
No costa gaire de veure que passa el mateix en el mon de l’art, quan les coses van bé. Quan no van be, falten les oportunitats per que la gent jove pugui anar practicant i creixent. Falten els espais de creació on els talents es posen en joc, on les capacitats van millorant, on uns aprenen dels altres o s’inspiren en els altres.
Falten les oportunitats per que la gent creativa posi en practica les seves capacitats i s’ho passi be. Molts queden reduïts a l’exercici en solitari no per opció personal sinó per falta d’entorn social.
Altres formen part de tallers, corals, grups teatrals, premis de poesia...Molts dels grans talents artístics que algun dia sortiran a la foto, han fet les seves practiques en aquest mon, que no acostuma a sortir a la foto.
Però la piràmide hi és, o lluita per ser-hi.
On es la línia divisòria de entre gent creativa i la gent que no ho es?
Tots sabem que no es una qüestió de diplomes ni d'aparèixer molt a la tele, ni de reconeixement oficial. Això es porta a dins, es un impuls que t’obliga a millorar cada dia, anar més enllà de tu mateix.
Tots tenim un talent que si treballem com cal , si li donem un entorn estimulant, acabarà donant el rendiment que pot donar.
Ignorar les limitacions del propi talent és penós. Però molts estan disposat a fer-ho si els hi paguen bé.
Quan ho fas bé, ho saps. Quan et limites a fer el que cal per a vendre l’article que et compren, també.
Molta gent creativa son creadors solitaris. Però molts treballen en grup, amb gent que te més talent i que els pots donar un estímul i una oportunitat d’ensenyar la pròpia creació.
La televisió té molta presencia però difícilment hi ajuda, tendeix a la massificació i sovint dona gat per llebre. En canvi, a Internet hi ha espais que ofereixen oportunitats d’intercanvi de forma més selectiva, si sabem evitar tot allò que és purament comerç.
Tots tenim un talent que si treballem com cal , si li donem un entorn estimulant, acabarà donant el rendiment que pot donar.
Ignorar les limitacions del propi talent és penós. Però molts estan disposat a fer-ho si els hi paguen bé.
Quan ho fas bé, ho saps. Quan et limites a fer el que cal per a vendre l’article que et compren, també.
Molta gent creativa son creadors solitaris. Però molts treballen en grup, amb gent que te més talent i que els pots donar un estímul i una oportunitat d’ensenyar la pròpia creació.
La televisió té molta presencia però difícilment hi ajuda, tendeix a la massificació i sovint dona gat per llebre. En canvi, a Internet hi ha espais que ofereixen oportunitats d’intercanvi de forma més selectiva, si sabem evitar tot allò que és purament comerç.
La Milonga de la Casa Valencia
A Barcelona tenim una milonga. En fi, és una nova paraula per a mi. Es tracta d’un lloc on la gent hi balla el tango.
De llocs on a gent balla, el tango o un altre ball, n’hi ha per tot arreu i cada dia. Però a mi em crida l’atenció l’art que hi posen, l’atenció que s’hi veu per millorar. Parelles que porten anys i que no es deixen anar, no es conformen amb anar fent. Això es veu i es respira, no se per que el tango te aquesta virtut.
Son gent creativa, gent que viu entre nosaltres i que no es diferent ni millor ni pitjor. Potser porten una vida gris, però quan la musica sona i es posen a ballar, es transformen, es superen, s’il·luminen. La musica els transfigura. S’ha de veure.
De llocs on a gent balla, el tango o un altre ball, n’hi ha per tot arreu i cada dia. Però a mi em crida l’atenció l’art que hi posen, l’atenció que s’hi veu per millorar. Parelles que porten anys i que no es deixen anar, no es conformen amb anar fent. Això es veu i es respira, no se per que el tango te aquesta virtut.
Son gent creativa, gent que viu entre nosaltres i que no es diferent ni millor ni pitjor. Potser porten una vida gris, però quan la musica sona i es posen a ballar, es transformen, es superen, s’il·luminen. La musica els transfigura. S’ha de veure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)