A Badalona sí que fan coses

Això em diuen uns amics i ells ho saben per que hi són. No cal dir que me’n alegro molt.

L’altre dia parlàvem sobre el triomf electoral de la xenofòbia badalonina. A mi em semblava que no s’hi havia fet gran cosa en el terreny cultural. Però ara tenim més informació, fantàstic..

En tot cas, de Badalona, n’hem de parlar. No entenc que la tercera ciutat de Catalunya no estigui avui en el centre de les nostres preocupacions.

Com si fos suficient no parlar d’una cosa per que aquesta cosa ja no existís.

Què fa i què no fa la gent creativa de Badalona, això és important

La gent creativa dels barris de Badalona Sud fa “Barris en solfa”. Això no és pas una improvisació: darrera hi ha una entitat amb un programa, Veus i música per la integració que funciona des del 2005.

L’entitat també és present a Nou Barris i mes enllà, a Barcelona Nord.

Estem parlant de Músics per la Pau i la Integració
http://www.musicspauintegracio.entitatsbcn.net

Aquesta associació va néixer el 2004, formada per musics catalans i llatinoamericans. Un espai solidari d’ensenyament i pràctica artística de la musica per a nens i joves immigrants i locals amb pocs recursos.

L’Orquestra de Cambra Iberoamericana de Catalunya és l’altra activitat de la associació, potser meé coneguda pel públic. Si sentiu parlar d’ells, us recomano que hi aneu a escoltar-los, val la pena

Un fet recent i molt significatiu. El passat mes d’abril, “Veus i Música per a la Integració” celebrava una classe magistral de violí per els seus professors amb la professora Susan Siman de Veneçuela. Així començaven una col·laboració amb l’entitat pública d’orquestres juvenils de Veneçuela, de la qual ja hem més d’una vegada. Són, penso, un referent mundial en matèria de creació artística amb participació ciutadana.

Això es fa gràcies al consorci públic Badalona Sud.

Ja veiem doncs, que a Badalona si que hi ha gent que sap com cal fer les coses.

Encantats doncs de trobar que el mon va millor del que pensàvem.

Però de Badalona hem de parlar. Serà que la xenofòbia es com la sida dels primers anys, un mal que no volia soroll?

De moment, crec que és indiscutible: Badalona es la capital de la xenofòbia catalana.

Ens hi hem de conformar sense remissió?

(Per cert, ara veig que d’aquesta associació ja n’havia parlat aquí el 30 de novembre de l’any passat. Allà també hi ha un link per a veure el famós projecte de Jose Antonio Abreu de Veneçuela)

Perquè a Badalona i no a Santa Coloma?

Ara que vivim pendents de Badalona, quan ens preguntem si la xenofòbia arribarà o no a l’alcaldia de la ciutat, la tercera de Catalunya... val la pena que ens aturem una mica, que mirem d’entendre què passa, més enllà dels tòpics.

Diuen alguns diaris que a Badalona hi ha molts immigrants i això ha provocat el conflicte. Però, ens podem preguntar, per què a Badalona i no a Sta. Coloma de Gramanet ni al Raval de Barcelona?

Bé, no en tic la resposta, no m’ho he pogut mirar de prop, només tinc algunes pistes que caldria investigar fins al final, com a les novel·les policíaques.

Per exemple: sé que a Sta. Coloma hi ha una biblioteca pública que s’esforça per a crear activitats on els immigrants poden participar. La biblioteca esdevé la seva porta d’entrada a la ciutat.

Què fan al Raval? Des de fa anys, hi trobem activitats artístiques gestionades per fundacions que s’obren a la participació de tots, amb música, amb teatre o arts plàstiques, adreçades als nens o als adults

Què passava a Mataró fa mig any? A Mataró també ha tret molts vots la xenofòbia, però potser no era inevitable. Fa mig any parlava amb la responsable d’un centre cívic d’un barri conflictiu. Jo li recomanava de preparar una festa dissenyada i fabricada per artistes i voluntaris de totes les comunitats, de celebrar-la en una plaça especialment conflictiva.

La seva resposta va ser depriment: “a l’ajuntament ni m’escoltaran, si hi vaig amb aquest tema”.

Què fan a Roquetes, prop de Tortosa? Hi ha un grup de dones del Marroc que no surten de casa, venen del poble més perdut de la seva muntanya. Viuen fora del món. Son un perill real, elles i la seva família son a l’edat mitjana. La biblioteca pública inventa un programa adreçat a aquestes dones, per aconseguir que vinguin a la biblioteca, elles que mai hi haurien posat els peus. Funciona.

Per què alguns fan coses i altres no en fan? No ho entenc, ningú no ho explica. Els diaris continuen dient que hi ha conflicte per què hi ha immigrants

Què passava a Badalona? No ho sabem. Potser ara algú s’hi està fent la mateixa pregunta.

Idees, idees idees.

Si ens falten idees, aquí n’hi ha una que trobo genial.

Passa al Mercat de les flors, es diu Dansa en Família

Mireu aquest vídeo i veureu de què parlem:
http://www.xiptv.cat/video/47258?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562Aquí , les paraules sobren.

Però, per que sempre hi ha algun distret, això que veieu no és un classe de dansa.

És gent que balla amb els nens i que s’ho passa molt bé. Cal escoltar-los, estan encantats.

Venen en família, amb els nens comencen a ballar entre ells, però al cap d’una estona, adults i nens es barregen, tots ballen plegats.

Ballen amb artistes de primera, no es una “festa de fi de curs”.

Diuen que ballant es troben amb l’Altre.

Diu el responsable: ens podríem estalviar fronteres, guerres, friccions. No cal que ho digui, es veu. La dansa es un llenguatge que funciona, parlant no s’entendrien.

Sembla una dansa per a divertir als nens. En realitat és una dansa pels pares. Els nens, de vegades, ens ensenyen a ser més persones.

Si voleu saber mes de Danza en Familia del Mercat de les Flors: http://www.danzaenfamilia.com/

Creació als instituts de Barcelona: poca, però n’hi ha.

Ja ho crec. Podem parlar de dos projectes que funcionen, l’un orientat a les arts plàstiques, l’altre a la dansa.

Un i altre tenen molt bon aspecte. Quina llàstima que això no arribi a tots.

Però anem començant. Millor tard que mai.

El més recent es diu “Mostra tot dansa”:
http://www.mercatflors.cat/fitxa/457/projecte-de-dansa-per-a-secundria

i surt del Mercat de les Flors, l’Institut d’educació de Barcelona i l’Institut del Teatre.

Proposen la dansa contemporània com una vivència i experiència tan personal com col·lectiva per a tot l’alumnat dels Instituts d’Ensenyament Secundari públics de Barcelona que s’hi han volgut acollir.

Organitzat en diverses fases de treball: formació de professorat, creació coreogràfica conjunta i mostra dels resultats a l’escenari.

Enguany incorporen un coreògraf professional. Això comença doncs ser art.

De moment, no en sé molt més que això. Però en parlarem, quan tindrem més noticies.

L’altre projecte es diu “En Residència” per que compten amb un artista plàstic que està com “resident” en un institut, durant mesos. Enguany ho fan a cinc instituts. Ho gestiona el grup A Bao A Qu www.abaoaqu.cat

Amb el suport del Consorci d’educació de Barcelona (Generalitat i ajuntament) http://www.edubcn.cat/ca/

Petits però molt interessants, si jutgem pel que ens expliquen.

Els creadors intervenen als instituts com a autors, desenvolupant una obra pròpia. Hi ha participació, diàleg i el contacte directe dels alumnes amb l’obra i amb el seu creador.

La reflexió i l’anàlisi també són parts molt importants del procés d’aprenentatge. Han creat blocs., un per cada projecte,que faciliten el procés compartit.

Els propis artistes presenten algunes reflexions . Què significa per un artista col·locar el seu taller en mig de nois i noies d’un institut ? Molt, pel que diuen. No en surten pas indiferents. Si ho sapiguessin els artistes de la ciutat, farien cua per a ser-hi.

Això diu, entre altres reflexions, Salvador Juanpere :

Sovint el nostre treball és endogàmic, acollim referents del nostre propi

món cultural, disciplinari, per retornar-los de nou al propi

món al que pertanyem en una mena de flux retroactiu.

Participar en projectes d’aquesta mena dóna una força

centrífuga al nostre mètode de treball que el fa sortir dels

llindars del conegut, alimentar-se de vida, de realitat.

Un altre artista, Lluís Sabadell Artiga, diu:

Durant aquests mesos han succeït moltes coses que a

tots ens han meravellat. Però, sobretot n’hi ha una que

crec que és la que destacaria més: el fet de formular les

preguntes i de fer-ho correctament (“Com milloraries el

teu carrer?” o “Què trobes a faltar en aquest espai?”,

etc.), dirigir-les d’una manera tan personal i col·locar-les

a l’espai públic engega uns mecanismes mentals que

tenim adormits, i ens fa reflexionar d’una manera diferent

sobre l’espai urbà i el nostre paper com a actors actius.

I per acabar, perquè no acabaríem mai, una frase del grup A Bao A Qu que diu molt amb poques paraules: pels alumnes això és creació: “una oportunitat de ser subjectes”

O sigui, gent creativa.

Malgrat tot, bones noticies

Es així, aquí portem bones noticies. A qui això no li agradi, qui busqui desastres i indignacions, és a la porta del costat. Apa, que n’hi ha tant, que podran triar.Hi ha bones noticies que venen de la “gent creativa” i de molts que s’hi semblen. N’hi ha més cada dia. Quan varem començar aquest blog, crec que aviat farà dos anys, no ens ho podíem pas imaginar.

Trobem gent que fa coses creatives, que parla de la persona i de la seva dignitat i del ciutadà. Potser ara n’hi ha més que mai, perquè la crisi ho està posant de manifest.

Ja ho dèiem fa poc, la crisi no ha caigut del cel, ni ens arriba del infern. Som tots plegats que ens hi hem ficat. Els “trilers” famosos, en són la imatge. Els que tiren les cartes i enganyen, i els que volen ser enganyats, uns ludòpates totals.

Com deien abans, els que venen duros a quatre pessetes i els que els compren. Les bombolles immobiliàries son això, al cap i a la fi. Desprès, però, tots a queixar-nos al govern.

Als que no jugaven, Als que s’ho miraven, també els hi toca pagar el desastre. Els que produïen riquesa i feien rutllar el país, aquests també en paguen les conseqüències.

Trilers i ludòpates formaven la gran piràmide des de la petita especulació fins a la City de Londres i fins a Wall Street, perquè n’hi ha de petits i de grans.

Ara podeu anar pel carrer i mirar la gent que passa. Intenteu endevinar, els que tiraven les cartes, els que jugaven sense parar, els que creaven riquesa, els que s’ho miraven i es pensaven que eren fóra del joc.

Ningú no era fóra del joc, ara veiem que tots plegats ens havien robat la cartera.

Però ara no veiem ningú que ho vulgui reconèixer, que s’adoni del que estava fent, que ens digui que no ho farà mes, que estigui disposat a invertir alguns dels diners que han fet, sense crear riquesa, en millorar el país.

Per que ara no hi ha crisi per a tothom, molts n’han guanyat molts i encara en volen més. Potser per això no els hi importa la corrupció, si és la dels seus...

I les bones noticies? Dons, justament. Tanta immundícia i tant globalitzada, està despertant els ciutadans del mon.

Comencem per Stephane Hessel i el seu llibret “Indignaos” que publica Destino. N’han venut 200.000 en sis setmanes i encara no ha sortit en català. Es pot comprar per 5 € online: http://www.planetadelibros.com/indignaos-libro-49695.html

http://www.edicionessimbioticas.info/Indignate-de-Stephane-Hessel

A França és un gran èxit, està sortint en tots els idiomes

És una crida als ciutadans contra l’abús del sistema financer i la crisi

Dignitat, democràcia, bé comú.

Això proposen en el seu llibret “Reacciona” un conjunt d’autors, en la mateix línia. Hi ha esperança. Mayor Zaragoza hi diu, per exemple: “ha llegado el momento de rescatar a los ciudadanos” http://www.librosaguilar.com/es/libro/reacciona/

De llibres se’n poden trobar molts que expliquen la crisi . Però la novetat d’aquests és que són pamflets, crides a la gent per a sortir de casa i actuar

La gent creativa crec que també som d’aquesta mena de gent. Amb les activitats de creació artística projectades sobre el nostre entorn i sobre tota la societat, ens hem posat a caminar. Afirmem la dignitat de la persona, de totes les persones. Amb la creació artística ens descobrim ciutadans. Es quan tenim dignitat i respectem la dignitat dels altres, quan ens podem indignar.

Dignitat que tots compartim, els europeus i els nord-africans que surten al carrer i es juguen la vida, no en nom d’una nació, ni d’una religió, ni contra ningú, sinó per afirmar-se com ciutadans. Això ho compartim, ara amb la crisi, mes que mai.

La resta son petites baralles locals, drames sentimentals i records d’infància que tots tenim i tots estimem.

Indigneu-vos, gent creativa!