ALLÒ QUE LES MAQUINES NO ENS PODEN FACILITAR

T'han dit alguna vegada que se't està possant cara de Ciborg?

Si utilitzes continuament les tecnologies de la comunicació, el mòbil, Internet, bases de dades, xarxes socials.. això pot ser greu.
Estàs envoltat de màquines, la teva relació en el mon pasa només a traves dela tecnologia?

*Això no és pas una questió banal. No és una alarma de gent que te por de la tecnologia. Hi ha gent que aprecia molt Internet i les xarxes i que es preocupa per aquesta invasió
Us recomano una entrevista amb tres professors de comunicació, que podeu trobar al blog del The New York Times, que tracta d'això, precisament.
http://nyti.ms/14dvtRO

* Allò que es diu en aquesta entrevista m'ha recordat molt el cas del "cantem opera i fem un canvi social" que comentavem aqui fa molt pocs dies.
Per que crec que la "innovació social" que fan aquests nens a la seva escola te molt a veure amb allò que aquests professors recomanen.
Per això deiem que el que fan amb la opera va més enllà dels limits de la seva escola.

*Un dels professors cita una frase de Niels Bohr, un dels físics més importants del segle passat.
Sembla que li va dir un dia a un alumne: "Vostè no està pensant, nomes està sent lògic."
O , el que és el mateix: reduint la cognició humana al comportament dels ordinadors, a l'operació mecànica.

* Sobre les persones que seleccionen les seves informacions i documents en una xarxa virtual automàtica, diuen: si filtrem les informacions que rebem amb un algoritme de Web, estem en un espai tancat. Un algoritme treballa nomes amb les dades disponibles.
Es clar que molts estan pensant ara que ells no corren aquest perill de moment. Però, ¿pensen en els seus fills quan fan un us intensiu de xarxes virtuals en el seu estudi, en la seva vida social o en la seva feina? Potser s'imaginen que estan trencant barreres quan en realitat s'estan acontentant amb un jardí tancat com un bunker. S'estan  convertint en un Ciborg?

*Un altra aportació de l'entrevista que te molt a veure amb el grup d'opera de la escola El Quijote: sabem que la diferencia entre informació i coneixement es molt important en l'educació o en la feina. Parlem de coneixement quan som capaços de relacionar les coses dins d'un  marc d'informacions i fets que hem trobat a la nostra vida.
Aquest marc és el nostre marc, no s'hi val a utilitzar el marc de la vida dels altres, com  a referència. El saber en profunditat emergeix de la vida humana, no es res que es pugui substituir per un producte prefabricat o que es pugui automatitzar.
(Per això els del Quijote guanyen coneixement per l'acció que fa cadascú i el grup.)
O sigui, que no ens podem carregar el cervell amb un xip com a Matrix, si no volem esdevenir Cyborgs o robots.
Ni tampoc fer-ho en format tradicional, tot reduint l'aprenentatge a imitar els mestres.
Amb xip o sense, no aprenem de veritat com a persones. No adquirim coneixement , guardem informacions al magatzem.

*Finalment, una invitació dels professors del New York Times: els perills de invasió  de les xarxes tecnològiques no es superen amb regulacions o barreres. Hauríem de ser pro actius per a donar forma al nostre entorn de manera que cada persona pugui desenvolupar el seu vertader potencial.
Per exemple, dic jo, tot fent una opera

Post Data
I per acabar, us convido a veure un petit video que explica la historia d'un noi que ho veia tot en blanc i negre, fins que un dia li incorporen un software al cervell que li permet percebre el color. Va pel mon amb una mena de micro al cap que capta la llum. Ha aconseguit que el Govern de la Gran Bretanya li reconegui que aquest software forma part de la seva persona. Ell diu que li ha reconegut que ell es un Ciborg. O sigui, que ja es veu que no tothom li dona el mateix sentit a aquesta paraula
http://bit.ly/16JI2YS

Pels que vulguin entrar més a fons en el tema, recomano el blog www.redfractal.com
Son professionals que fan projectes de xarxes a les empreses i que treballen el tema com cal

A BARCELONA, FORMACIÓ PELS PROJECTES CREATIUS

En aquest blog encara estem vivint  l'impacte del nou llibre Gente creativa, gente innovadora.

Això ha fet que el ritme dels articles s'hagi alterat molt.

Ho sento.

Pero, és que no passa cada dia que 45 mecenes es possin d'acord per a fer neixer un llibre que  no

demana permis als que fan i desfan a casa nostra.

No temin permis dels editors ni de Sant jordi, ni de l'academia, ni del govern, ni dels que parlen en

nom dels artistes, ni de la pàtria (o els que es pensen que parlen per la pàtria), ni de la premsa, ni de

l'esglesia, ni de les Caixes ni dels Bancs..

De manera que , si el llibre al final no us agrada, tota la culpa serà meva.



Pero hi trobareu gent molt interessant: gent sensible, inteligent, gent bona...i que fa coses, cada dia,

sense desanimar-se.

Com aquesta gent que es diuen ARTIBARRI.  Ja n'hem parlat altres vegades, pero ara justament

estan anunciant un curs que sembla molt interessant, per a persones que vulguin tirar endevant

projectes creatrius, que volen innovar al seu entorn social.



Si això us interessa, val la pena que us mireu aquesta proposta. És una formació practica i la majoria

dels que parlen son gent que fa projectes i que sap de què parla.

http://artibarriblog.wordpress.com/4-serveis/4-formacio/

Santiago Guillen

Gent Creativa

Gent innovadora a Barcelona

He passat un cap de setmana a la fabrica Fabra &Coats que ara l'ajuntament de Barcelona està reformant per a fer-ne un centre de produccions artístiques i culturals.
Aquí us voldria parlar d'una experiència que hi vaig viure fa pocs dies i que m'ha deixat pensant.
Encara no se exactament què en penso, però us ho aniré explicant, tal com ho veig de moment.

Sense fer soroll,  a Fabra &Coats hi passen coses que m'han despertat la curiositat.
Per a mi , és extraordinari que més de 100 professionals de tota mena, d'empreses, universitats, entitats i grups variats...es trobin durant un divendres i un dissabte, i discuteixin en grups sobre com fer innovacions a la ciutat que siguin bones per a la gent, innovacions on els ciutadans puguin participar.
En altres paraules, es tracta de pensar quins problemes pateix la gent i com es podrien buscar solucions per a millorar la seva qualitat de vida o la seva forma de treballar. o la seva alegria de viure

I per damunt de tot: es tracta de que, si trobem un projecte que valgui la pena, ens organitzem per a fer el projecte que calgui, amb la nostra feina i els nostres recursos.
O sigui que : vosaltres direu què cal fer, i vosaltres ho fareu.
Us buscarem contactes , models, recursos...perquè ho pugueu fer millor.
Sou vosaltres, son els vostres projectes.

Doncs això vaig veure i viure aquest original cap de setmana a la Fabra% Coats de Barcelona.
Jo em mirava la gent que hi havia al meu grup i em preguntava: què fa que aquesta persona estigui aquí buscant innovacions útils per la gent de la ciutat? com és que amb les dificultats que vivim hi ha gent disposada a participar en un esforç creatiu, en grup?com és que busquen projectes on treballar i contribuir amb tanta energia?

Si us dic que la invitació a reunir-nos i a treballar ens va venir de l'ajuntament de Barcelona, la cosa encara resulta més increïble. En nom de què ens podria cridar l'alcalde de la ciutat? No crec pas que la majoria dels presents fossin del seu partit ni votants seus.
De fet, la discreció de l'ajuntament, que va ser total, és un altre fet insòlit. Tots sabem prou be l'afició dels nostres polítics a tallar cintes, a fer discursos per a parlar d'ells mateixos i per a penjar-se medalles quan utilitzen els diners de tots.
Però aquí, sembla que per una vegada, l'autoritat ens demana ajuda i hi ha gent, molt qualificada i innovadora, que li fa cas, segons sembla.

Doncs, aquí estem a punt de veure coses, coses noves, sense fer soroll.
Jo estic atent a veure que va passant i tinc ganes d'explicar-vos les novetats que surtin.
De moment, us anticipo la web d'aquesta historia que vol convertir la ciutat en un laboratori on els ciutadans proposen i fabriquen les innovacions, posen en practica les seves capacitats.

Pot ser un gran dia: algú sembla que ja ens tracta com adults amb capacitats creatives i no com a una massa de consumidors ignorants i impotents.
Això és una novetat que interessa a la gent creativa. No m'ho puc perdre. Visiteu la web, si voleu saber-ne més.
www.bcnthelab.com

Amb el vostre permís, ara voldria anticipar-vos una mica algunes idees que he pensat sobre tot plegat. Començaré per una anècdota  de fa un parell de setmanes que potser ens pot ajudar a entendre una mica més aquesta historia.
Es una anècdota que no te res a veure amb la historia de BCN The Lab

Fa uns dies vaig rebre la invitació d'una infermera del meu ambulatori a participar en una operació pilot. Jo vaig a l'ambulatori periodicament a controlar-me la pressió, em mesuren i ho apunten a la meva historia clínica al seu ordinador.
Així doncs, jo podria formar part d'aquesta proba pilot. Els participants no aniríem a l'ambulatori a fer aquest control. el faríem pel nostre compte a una farmàcia i notificaríem el resultat a l'ambulatori per correu electrònic.
D'aquesta manera, sense desplaçaments, els serveis medic poden fer un seguiment i prendre la iniciativa si veuen que algú evoluciona de manera anormal.

Tot plegat, em direu, no resulta pas genial. Utilitzar el correu electrònic a aquestes altures sembla tecnologia de país pobre. Es podia haver fet fa deu anys. Però no es feia!
O sigui que, durant deu anys , milers de persones han fet desplaçaments i han ocupat l'ambulatori amb una activitat que no donava potser masses beneficis a la prevenció sanitària.

Per què no fem innovacions que podrien estalviar recursos, millorar la qualitat de vida i ajudar a reduir el pressupost sanitari de forma intel·ligent, en lloc d'esperar les famoses retallades, tan poc intel·ligents?
Per què esperem que facin aquest pas els tècnics o els informàtics? No és molt mes apropiat que siguin els infermers i els metges, que saben què volen, com ho volen? que poden fixar el procés de relacions amb els pacients, assegurant la relació personal?
Ara que ja sembla que ho estan fent, felicitem-los. Son els metges i infermers, no els informàtics qui han de innovar els processos mèdics si volem millorar amb gràcia.
Son els ciutadans i no els tècnics qui han d'innovar els processos de vida a la ciutat. A cada sector econòmic, a cada activitat educativa a cada institució social, son els ciutadans, no els tècnics, els que han de definir com volen viure o com volen treballar o com volen educar
Per això em sembla tan important aquest moviment ciutadà de BCN The Lab. Necessitem aplicar la tecnologia disponible amb gracia , amb inteligencia, amb visió ciutadana. Necessitem incorporar professionals de tots els sectors, i sobretot artistes, si no volem que el futur de la ciutat sigui un futur gris, sense art al nostre dia a dia.

A Egipte, un grup de dones...

A Egipte, un grup de dones està canviant la societat.
Son l'Orquestra de la Llum i l'Esperança
Aquest grup de 40 dones forma l'orquestra Light and Hope de corda i vent, que recorre el mon tot interpretant Brahms, Mozart, Dvorák, Purcel, Ahmed Aboeleid, Strauss i Bizet.
Son dones cegues, originaries de famílies pobres, la majoria son musulmanes, algunes, cristianes.
L'associació Al Tour Wal Amal adopta nenes entre les més pobres del Caire, son 300 actualment. Els hi ofereix escola formal pels matins i formació musical per la tarda.
Tal com explica la seva directora, és extraordinaria la perseverancia d'aquestes noies, son molt ambicioses.
En lloc de viure avergonyides, demostren orgull i dignitat.

Si tenim en compte l'entorn social a on viuen, s'entèn el valor d'aquestes paraules. Com dones pobres i a més cegues, la seva situació social és molt desfavorable. Elles viuen amb gran interés l'evolució de la primavera àrab al seu país, i el canvi que podria representar per les dones,  si la democràcia arriba a consolidar-se.

Escoltem com viu l'orquestra una de les intèrprets: "quan toco entro en el meu propi mon, m'escapo. El mon real és com foc per a mi. Guerres, protestes, gent que mor, tot potes enlaire, sempre sorolls de conflicte. No tothom sap respectar als altres. A l'orquestra deixem tot això de costat. Em sento com una papallona al cel ballant...."

Aquí ens expliquen el seu projecte innovador: " Nosaltres toquem, i gràcies a això connectem amb totes les religions i cultures. La musica va directament als sentiments, més que qualsevol expressió artística, i ens uneix a tots. Tots tenim la mateixa resposta sense que importi qui som o quines coses creiem. La musica és el llenguatge de l'anima, del cor, de la imaginació, i uneix a tots els éssers humans" (extractes de El Pais Semanal, 16.09.12)

 Be doncs, m'alegra tornar després de tants dies sense escriure i parlar amb vosaltres. Anim, que hi ha gent que te molt cru, molt més que nosaltres, i no es desanimen.

Boa Mistura, un grup de Madrid a la favela de Sao Paulo

Aquests artistes estan vius. Només cal veure les fotos 

http://www.moonward.net/inspiracion/2012/02/boamistura-inspirando-una-favela-con-graffiti/

Les imatges parlen soles i les paraules son impactes: Beleza, Amor, Doçura, Firmeza, Orgulho
Es art al dia a dia de la gent. Aquests nens son gent creativa que creix, que canvia el seu barri. Llàstima que es tracta d'un efecte transitori.
Però els Boa Mistura han demostrat què es pot fer si en tenim ganes

La gent i els arquitectes

 Doncs be, desprès d'alguns intens per a penetrar dins de la boira que envolta l'arquitectura i els arquitectes, tinc de reconèixer que no ho tinc pas mes clar.
Es a dir, si que em sembla clar que hi ha gent que es queixa de ser marginada en projectes que els afecten molt. No està clar com podria participar l'usuari en un projecte, encara que, com passa en altres sectors, si que podria actuar com gent creativa i fer la seva aportació ( recordem com moltes dones ho fan en el sector de la moda).

Un amic arquitecte, Amadeu Matosas de Barcelona, m'envia els seus comentaris: potser falta mètode als projectes arquitectonics, diu. Es un defecte que fa inviable la participació creativa.

Això ens recorda , ni  més ni menys, el nucli central del IV Encuentro de experiències innovadores a la universitat. Us vaig comentar que hi vaig assistir a Madrid.El tema era aquest : per a fer un projecte innovador, a qualsevol àmbit, cal un mètode, no es pot improvisar, no es tan fàcil.. Cal que el professor aprengui a treballar en grup, a respectar a l'altre, a investigar solucions, a incorporar aportacions.
Els que ho practiquen diuen que és tot un art.. Un art molt necessari si volem que les coses canviïn, que la societat es renovi, que les capacitats creatives de la gent s'incorporin i s'aprofitin, que les "bombolles" no es repeteixin sistemàticament.
Però tal com he dit, no veig com es podria portar tot això a la practica. Però en tot cas, crec que caldria "trencar el glaç", iniciar el diàleg. Això s'enten tot seguit si feu una visita a aquestes webs  d'alguns arquitectes que ja intenten explicar què fan. Ho expliquen uns millor que altres, però ho pot entendre una persona. Parlar de forma que nomes t'entenguin els del teu ofici es una cosa que tots podríem fer, però no ho fem. És una "falta d'educació", com diria la meva mare.. Fins i tot Einstein intentava explicar-se.

http://historiasdecasas.blogspot.com.es/
http://blogs.elpais.com/del-tirador-a-la-ciudad/
http://www.mi5arquitectos.com/
http://pkmn.es/
http://www.carlosarroyo.net/esp/index.html

Si altres arquitectes comencessin a fer el mateix, potser podríem iniciar aquest diàleg tan difícil avui. Crec que caldria intentar-ho. Comunicar, primer. Desprès, aprendre a treballar amb mètode per a fer projectes innovadors, susceptibles d'incorporar coneixement d'altres especialistes i dels usuaris .
Sembla que els grecs tenien un ideal que formulaven així: kalos kai agathos. Que volia dir que  bellesa rima amb allò que es bo, just, útil i correcte. Aixi doncs, sense diàleg amb la gent, no podem ni començar. Kalos kai agathos, sona bé

Per cert, en aquestes web trobareu exemples sorprenents, us els recomano. Però no hi he pogut trobar cap exemple que utilitzi jocs digitals en 3D per a facilitar l'entrenament de la gent de forma instintiva en la lectura dels espais arquitectònics. Aquí trobaríem segurament molts analfabets de la tercera dimensió, com jo mateix. Si algú coneix algun experiment en aquest camp amb jocs, podria interessar a molts. No penso en exercicis escolars, sinó en jocs de debò, d'aquests que apassionen als nois i noies de més de 12 anys i també als grans. Hi ha gent que fa meravelles

Per acabar, dues aportacions rebudes sobre aquest tema de l'arquitectura. Un enginyer que treballa amb arquitectes i un arquitecte.
Diu l'enginyer: "A les nostre oficines treballem en espais lluminosos, amplis i tranquils, que potser fomenten l'intercanvi creatiu entre arquitectes i enginyers de diferents disciplines , si es que això es pot atribuir a un espai arquitectònic. Ens diuen que això ajuda al negoci , perquè impressiona als clients  i ens afirma com empresa lider en enginyeria aplicada a disseny arquitectònic de vanguardia. Però jo penso que es un luxe difícil de justificar en temps de crisi per que no ens ajuda a competir  en preus. No se si no haurem de tornar als mètodes tradicionals. Ja veus doncs, diu l'enginyer, que no son unicament els arquitectes els que perden el nord sinó els propis clients...enlluernats pels arquitectes, és clar!"

Diu el nostre arquitecte "Ens deia un professor de l'Escola d'arquitectura (ara està reconegut a nivell mundial com arquitecte i com a teòric de l'arquitectura) : "...siguin intel·ligents i copiïn alló que hi ha de bo a algunes arquitectures i no inventin coses dolentes". O també una frase de Coderch: "el que ens cal no son grans genis sinó bons artesans". Així doncs, continua el nostre arquitecte: "els dos apostaven més per la humilitat, el treball, la formació, la inteligencia... reconeixent que massa sovint els arquitectes s'equivoquen. Així que, en aquest sentit, Deu ens lliuri dels arquitectes "creatius".

Aquest estil "artesà" em recorda perfectament  l'estil de professor que proposaven al IV Encuentro de Madrid : humilitat per a escoltar als alumnes i adoptar les propostes intel·ligents, si allò que volem es una projecte innovador.
Be doncs, fins aquí hem arribat. Crec que per part meva, no sabria dir gaire mes sobre arquitectura.
Però continuarem parlant de projectes innovadors i de la seva capacitat per a incorporar la creació de la gent creativa.

Nota : la perla grega, "kalos kai agathos" l'he trobat a Javier Gomá. Us recomano doncs el llibre: Todo a mil. 33 microensayos de filosofia mundana". Galaxia Gumtemberg. Gràcies Javier

En podem aprendre molt de les dones

No penso en totes les dones, és clar, però en moltes.

A veure, fa uns dies vaig comentar una carta d'un lector que es queixava dels arquitectes i de la gent creativa que li compliquen la vida.
Ja vam anticipar alguna cosa: que la creació ens portarà al caos si no disposem d'un projecte innovador, amb eficàcia i amb ètica. Això val pels arquitectes i val per altres creacions artístiques, penso.

Però em vaig quedar amb un interrogant que potser compartireu amb mi: per què les coses han arribat tan lluny amb alguns arquitectes? Què falla en la relació que semblaria que hi hauria d'haver entre un arquitecte i la persona que habitarà la casa, carrer o ciutat que crea i que construeix?

La pregunta em sembla massa forta per atrevir-me a contestar-la, però en buscaré un altra de més fàcil.
Si no som capaços, com a ciutadans, de fer valdre la nostra posició davant de l'arquitecte que dissenya el lloc on vivim...potser si que som capaços de influir sobre el nostre aspecte, sobre com ens veu la gent quan sortim al carrer.

Estem parlant de la moda. Tot un sector econòmic que fabrica els aspectes de la gent. La gent que veiem al carrer no van néixer tal com els veiem, hi ha un sector industrial que fabrica tot això que la gent porta. Tot això que li dona a cada persona l'aspecte que te.
Aquí , ens trobem amb les dones, es clar.

Per que els homes , en general, tenim poca creativitat quan es tracta del nostre aspecte. Però moltes dones son realment creatives. Tenen la capacitat de configurar-se un personatge de cap a peus, tot triant el que poden comprar al mercadillo o a la super botiga de confecció, a la pasarel.la de modes, a les revistes, a Internet, a les pelicules, a tot el que veuen quan van pel mon. Perquè elles  miren, tanteijen i comparen continuament. Son gent creativa.
Això també val per les sabates, pel pentinat i pel maquillatge, els complements, les joies.

Moltes dones es fabriquen un personatge, però no sempre el mateix. Canvien d'un dia al altre, segons el seu humor, segons l'ocassió, la persona que hauran de trobar, la feina que faran.
Amb el mateix DNI podem trobar un dia la dona professional i l'altre la seductora ingènua. Un altre, una potent esportista, el de mes enllà la mare amantissima o la burgesa rica. N'hi ha que s'atreveixen a canviar tant que poden confondre.
Sobretot a molts homes que no estan preparats per a tanta creativitat.

Però les dones tenen un estil que fa meravelles i que potser ens sembla natural. Si ho fes un home es posaria un cartell que diria: "disseny i realització artística: jo mateix, diplomat per la universitat d'Oxford"

Es clar que podem trobar de tot: la que te pocs diners i la que que gasta una fortuna, la que arriba a trobar un equilibri i la que en fa una obsessió. La que te gust i creativitat, i la que no en te i es limita a consumir lo més car, lo mes cridaner o lo més prepotent.

Darrera de tot això,  funciona tot  un sector industrial que no sembla que ho passi tan malament, tot i els temps que corren. En tot cas, no tant com l'arquitectura.
Com funciona aquesta industria de la moda? Com es relaciona el creador professional amb aquesta gent creativa que va pel carrer? Proposo una resposta que serà una caricatura de la realitat, però que ens podrà ajudar, potser, a comparar la moda amb l'arquitectura. Per exemple: què passaria si els compradors de pisos tinguessin tanta creativitat sobre el lloc on viuen, com aquestes dones la tenen sobre la forma com vesteixen?

Els professionals de la moda son l'origen de les creacions que al final circulen pel carrer. Però una dona te sovint la capacitat de triar, combinar, recrear, modificar, copiar... allò que els creadors professionals posen al mercat. Qui fabrica cada personatge no son ells, és cada dona. Es el mateix  que fan els personatges al teatre, però posat al carrer en lloc de l'escenari.

Es tant freqüent que ja no ens n'adonem, no li sabem donar importància.
Però les nostres ciutats tenen l'aspecte que tenen, en bona part, gràcies a aquesta gent creativa que dissenya personatges i els posa al carrer cada dia. Aquí tenim sort.

Ara li podríem preguntar al nostre arquitecte, què passaria si intentéssim fer el mateix amb l'habitatge on anem a viure, amb l'escola, amb el comerç, amb el carrer o amb la plaça. Evidentment, aquí les coses funcionen d'una manera ben diferent. Peró, per una persona, no hi ha tanta diferencia entre intervenir amb creativitat a l'hora de configurar els decorats (el pis o el carrer) o els personatges (la moda).

Segurament, seria molt complicat, ens dirà un arquitecte. Segur que si. Peró segur que, si ho intentéssim, trobaríem els mitjans. Avui tenim eines per a fer meravelles. Només cal que busquem la manera de fer-ho. Però, si voleu, en parlarem un altre dia. Hi pensem tots plegats?
Crec que es podria intentar. Per que per molts disbarats que fem, mai serà pitjor que ara.
I potser ens podríem evitar algunes bombolles

Sense por, sense banderes.

Sense por, sense banderes, sense etiquetes.
 Gent que parla amb gent.
Us proposo una visita als vídeos de Pau Perramon. Ell va agafar el tren i va donar una volta per Berlín, Istambul, Zurich, Paris, Sofia.. Volia veure gent, saber com eren i com vivien.
És una bona idea i està feta amb gràcia i professionalitat. 

http://www.randomvoices.org/index.html
La idea ha tingut éxit i en Pau continua viatjant de ciutat en ciutat. Els seus amics fan preguntes i les contesten.
Si estiu tips d'escoltar  slogans i gent que els repeteixen com a lloros. Si esteu avorrits de veure com els uns marquen als altres amb etiquetes, dona gust trobar persones que parlen amb persones.
 

La Fabrica Moritz.3. On és doncs aquest "nou ciutadà de Barcelona s.XXI"?

Us proposo un test. Mireu al voltant vostre i digueu-me quanta gent coneixeu que estiqui utilitzant de debó les Xarxes Socials a Internet

De moment, deixem de banda allò que fan els adolescents en aquest camp, parlo del que fan els adults.

Deixem de banda els activistes politics i empresarials que intenten fer el mateix que han fet tota la vida, amb una eina nova

Fem doncs aquest test : Quànta gent coneixeu que utilitza les Xarxes? Què tenen en comú aquesta gent?

Crec que aquesta gent ha descobert una forma de societat, de treball, d’oci, d’ajut mutu, de col.aboració... que els fa molt diferents.

Per que funcionen en un sistema de comunicació d’anada i tornada. Ens haviem massificat durant 50 anys amb els mitjans que nomes son d’anada, com la TV.

Aquesta gent  donen gratuitament a la xarxa el seu coneixement com experts, la seva creació musical o plastica.

Contribueixen de forma lliure i aprofiten les contribucions dels altres, molt sovint, de desconeguts

El seu centre d’interes no respecta fronteres de feina , d’oci, de vida social, de pais, d’edat, de religions, de cultures ...

Participen en un sistema de gent de tot el mon , on hi troben persones amb les mateixes preferencies, els mateixos coneixements, els mateixos gustos

Participen en ajudar a la gent en necessitat, es mobilitzen contra abusos

Be, si algu em diu que tot això no està canviant una generació, es potser per que no ho veu el que passa, per que no hi és. S’ha quedat al s.XX.

No estem parlant d’adolescents, sino de gent que potser ja tindrien edat per a ser dirigents a les seves empreses

Les Xarxes Socials estan obrint oportunitats de relació noves, oportunitats de fer i compartir coses. A la feina o fora de la feina, els agrada fer coses, coses que demanin creativitat. El consumisme ja no es la opció obligada. Per aquesta gent, el consum ja no serà allò que havia estat, la publicitat tampoc.

La crisi que estem vivint ens obliga a tots a no fer masses onades no fos cas ens empassessim l’aigua. Pero no cal ser profeta per a endevinar que, aixi que la crisi ja no sigui tan forta, tindrem una explosió social.

Jo crec , per exemple, que moltes empreses perdran la gent amb mes talent que avui s’estan aburrint. Potser avui ja estan fent coses creatives pel seu compte, negocis o activitat artistica , o les dues coses.

Per que aquesta nova generació, ja ha començat a caminar.

Esperem i veurem.

Ells no volen ser nomes espectadors, volen ser actors.

No volen quedar-se en un horitzó local, ells ignoren les fronteres.

No volen ser tan rics com sigui possible sino que volen viure millor, de forma mes equilibrada. Especialment, les dones  amb fills que treballen i que estan forçant la seva vida personal de forma insostenible.

Quan sortim de la crisi, moltes coses ja hauran canviat i no ens en haurem adonat. Es com un foc viu però amagat sota la cendra, nomes cal donar-li una mica de temps i una mica de vent. La gent creativa ja està en marxa

I per acabar, tot pensant en la Fabrica Moritz, em pregunto:

*Sabran donar oportunitats a les contribucions d’artistes emergents i de qualitat?

*Sabran facilitar la trobada d’artistes i d’emprenedors?

 *Sabran obrir l’espai a artistes i emprenedors d’altres paisos que volen 

  actuar a Barcelona?

*Sabran colocar les Xarxes socials al centre del projecte?

En altres paraules, : sabran canalitzar l’energia creativa dels seus clients o comptaran només amb l’exhibició de la seva propia creativitat?

Crec que encara no ho fan del tot, pero que han iniciat el bon cami.

Post data: ara us recomano un post que vaig publicar fa un parell d'anys. És el que ha estat més llegit de tots. Lliga molt amb tot això: "La gent creativa som contribuidors"  http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/la-gent-creativa-som-contribuidors.html

Quan bufa el vent treu la pols de les branques més velles

Quan bufa el vent de la creació artística...treu la pols de les branques més velles de la cultura tradicional. Que de pols, n'hi ha molta, prou que ho sabem.

La bona noticia és doncs que a Lliçà de Vall, a pocs kilòmetres de Barcelona, està en marxa un procés de creació artística molt interessant. Es una iniciativa que lidera l'ajuntament, però que la posa en mans de la gent
 És la creació d'una nova festa, que celebrarà un fet molt caracteristic: els pous de glaç que havien funcionat al poble fins a principis del s. XX. No se si tothom sap que, quan encara no sabíem fabricar gel artificial, les poblacions tenien un pous especials on guardaven la  neu a l'hivern i d'on treien barres de gel la resta de l'any per a guardar els aliments o fer gelats. A Lliçà de Vall encara en guarden uns quants.

Be, un bon pretexte per a mobilitzar artistes i gent creativa, diables i castellers, associacions i entitats.
Volen fer creació i demanen participació. Fins i tot la idea del projecte artístic està per decidir, perquè ho faran entre tots
Arribat a aquest punt podeu imaginar un autentic caos. Creatiu, però caos. Pels que us interesseu per aquesta mena de projectes, us proposo que visiteu una presentació molt entenedora que convida a participar, que organitza la participació, fa un calendari, fixa objectius.. Un pla que podria fer enveja a més d'un dirigent d'empresa.
http://ldvlafestadelglac.blogspot.com

Com s'ho fan els artistes per a facilitar la creació dels ciutadans? Com s'implica  la gent per a descobrir un fet històric oblidat i llençar la imaginació? Com es controlen les idees massa cares i es busca la viabilitat? Com es guanya la participació d'aquells que normalment no hi son, per que no es senten invitats? Com es practica la creació entre gent de talents tan diversos? No s'acabaran barallant tots plegats?
Tot això pren forma en aquest pla. Això no és encara la creació, però la farà possible. Això fa possible que idees inèdites arribin a ser realitats i que tothom s'ho senti seu. Sentir les tradicions no es tan difícil, sentir les creacions vives, que hem viscut i hem recolçat... això significa autoafirmació i cohesió social.

Aquí, l'ajuntament no fa allò clàssic: jo pago, jo decideixo, vosaltres dieu ooooh què maco"! La crisi també te el seus aspectes positius, se'n pot aprendre molt.

Un alta cosa que estem aprenent: les tradicions son com les rutines, ajuden a viure, ens donen solucions mínimes. Peró la vida es molt trista si la vivim a mínims. La creació és la resposta. El que es vell no cal llençar-ho, cal recrear-ho. Aquest es el vent que bufa, molta pols s'enlaira. Ja era hora.

Postdata. Si voleu coneixer altres projectes semblants
Tallers per a la festa

Un Cavall de Troia d'anada i tornada

Un grup d'artistes catalans han anat fa pocs dies a Turquia, com si fossin un Cavall de Troia .Suposo que allà saben prou bé de què es tracta. Troia era a la costa de l'Egeu, al territori que avui nomenem Turquia.

Esperem que aquest cavall no tingui res de dramàtic, però segur que tindrà conseqüències.

La idea original ve de la Unió Europea. L'any 2007, tot pensant en el desenvolupament social i econòmic de Turquia, van notar que "els prejudicis culturals podien ser un obstacle per la cooperació i el diàleg" . Que calia superar una idea "centralista i homogènia d'Europa", i van apostar per la "unitat en la diversitat" amb els instruments de l'art i la cultura.

Els polítics de la UE van apostar per l'art per a facilitar el comerç. Van tornar a inventar el Cavall de Troia.

Això és aixi encara que per alguns resulti increïble.Molt sovint hem vist Brussel·les com una torre d'ivori plena d'advocats i d'economistes. Però en aquest cas, crec que algú va veure la llum. Molts fracassos de cooperació internacional i d'inversions empresarials tenen la seva clau en un dèficit d'empatia.Falta superar barreres i prejudicis.Els diners no ho solucionen tot, segons com, encara ho espatllen.

Per si no us ho acabeu de creure, us reprodueixo el text literal del document de la UE: 
Culture and Arts can be an excellent tool for enhancing dialog, better understanding and cooperation between Turkey and EU members states' civil societies. On the other hand cultural prejudices may constitute an obstacle for dialogue and cooperation. In that respect, partnerships in the field of culture and arts will not only serve to more efficient and fruitful dialogue and cooperation but also help to overcome possible cultural prejudices.Partnerships in the field of culture and arts between Turkish and member states' civil societies will also conttribute to to the EU policy "unity in diversity"
(1.2.Objectives of the programme and priority issues./ Civil Society dialogue- II Culture and Arts-3.4.2010.pdf)

Per a mes informació : http://ec.europa.eu/europaaid

 Com s'aplica l'art i la cultura per a desfer malentesos culturals? Doncs, cal fer-ho amb gràcia.Artistes catalans i artistes turcs, allà i aquí, treballaran junts, crearan junts, intercanviaran idees i habilitats, oferiran a la gent l'oportunitat de participar.
No es tracta de fer una tournée de grups tradicionals.
Aquí hi han mes detalls:
Catalunya i Turquia
El llenguatge comú, no cal inventar-lo. És l'art, el millor llenguatge.La musica, la dansa, el teatre de carrer.No cal traductor.
Valorar l'art dels altres, participar-hi, crear junts, es la millor manera d'arribar a casa seva.
Això fan ara els artistes catalans allà. Després vindran ells  aquí. Serà doncs, el Cavall de Troia de tornada.

L'ultim record que els turcs tenien de nosaltres potser era embarcats en vaixells de guerra a Lepanto.L'enemic sempre és lleig. Potser ens veuen com els "cristians", és a dir, violència, prepotència, distancia. Peró ara son un país en expansió, els nostres empresaris ja hi son, els nostres artistes també

Post data.
Com de costum, aquí va un contacte, un projecte de gent creativa que us pot interessar , si penseu en un projecte.  Avui us donem un link on veureu molts exemples semblants al de Turquia. Tallers per a la Festa
Exemples de cohesió social via creació artística, on artistes i gent creativa treballen junts

Sempre millor, sempre amunt, sempre més forts

Trobo un amic que és lector d'aquest blog. En confiança , em diu, sobre la gent creativa, això ho trobo simpàtic. Fins i tot em sembla saludable pels joves que estan sense feina i no tenen en què passar el temps. O potser un bon truc per a animar la festa major del poble ara que els ajuntaments van curts de recursos.

Dons be, festes majors si, d'acord. Però hi ha molt més que això. Avui us porto tres casos, ben diferents, on trobarem gent creativa en acció. L'un ens el porta el CCCB, una institució sensible als temps, que proposa al seu public una oportunitat de participar en una exposició d'imatges, tot presentant un vídeo de dos minuts. Si voleu formar part de la "Pantalla global", animeu-vos, ho trobareu aquí.

http://pantallaglobal.cccb.org/

El segon exemple, alguns ja el coneixeu, és la fira musical FIM que convida als grups emergents a penjar el seu vídeo a la web de la fira. Si son seleccionats seran presentats al public en directe i als compradors professionals. Es una història petita, local, però cada any es presenten 600 o mes grups i només 40 surten seleccionats. A mi em cau be aquest projecte, en vaig formar part a l'origen. Si fóssim a Amèrica, d'això se'n parlaria

http://www.firacarrer.cat/

El següent cas és el diari digital més fort del mon que ve dels USA i te 30 milions de lectors al mes. Forma part d'American On Line. Es diu The Hufffington Post. aquí podeu trobar l'edició USA
http://www.huffingtonpost.com/The Huffington Post ens interessa per que és un negoci periodístic de nova línia, que creix quan la premsa clàssica te problemes per a sobreviure (sense anar més lluny, aquí, els nostres millors diaris viuen dels impostos que paguem els que en paguem)
Aviat els trobarem amb edicions europees, aliats amb diaris europeus.
No son digitals purs. Combinen digital amb paper, global i local, periodistes professionals i gent creativa. Gent creativa es gent que envia noticies i escriu blogs sense cobrar. Ho fan per que els hi agrada escriure, participar.
Però, atenció: el treball de la gent creativa passa per un filtre de qualitat com el treball dels professionals. Ho tenen clar: la participació ciutadana no és una excusa per a la mediocritat.
És el mateix criteri que ja hem vist a la fira musical FIM. En canvi , el CCCB sembla que encara està optant per acceptar totes les col.laboracions.

En tot cas , estem molt lluny de l'estil de participació que trobem a alguns diaris digitals de casa nostra. Alguns arriben a uns nivells tan tristos que semblen hereus de les parets de les latrines de la mili.
Creativitat rima amb qualitat. Sempre millor, sempre amunt, sempre mes forts..com els deportistes.

Post data.
Avui us oferim la connexió amb Hai Hiroko, una artista japonesa que realitza obres d'art per a promocionar el medi ambient, la pau i la solidaritat. Amb aquests objectius col.labora amb el sector tecnològic per avançar cap a la ciutat ideal (La Saline Royal, a França)
http://www.saihiroko.com/en/profile/index.html

Els comptes, clars. La gent, creativa.

Amb els temps que corren, no ens podem fer els distrets, ens hi juguem molt. Si practiquem l'art i contribuïm a la societat d'alguna forma, no vol dir que vivim fora de la realitat tot caçant papallones.
Vull dir, que si parlem d'art, de creació, de societat contributiva... això no vol pas dir que no sabem de comptes.

A veure, aqui no som comptables, però per a entendre de comptes no cal ser-ho.
Potser millor no ser-ho. Per que ja veiem com els experts, amb els seus comptes , poden demostrar-nos tot el que volen.
Ja ho sabeu, si voleu fer trampes i portar dobles comptabilitats, el primer és fitxar un comptable.
De manera que la gent creativa volem els comptes clars.

Mireu això, tots ho tenim a la vista. No cal fer discursos:

• Molta gent, els més pobres, sobretot, està patint. Aturats, gent sense subsidis, minusvàlids sense serveis, llistes d'espera per a operar-se, retallades a escoles publiques...Segons els nostres càlculs, ja és hora de que els rics paguin més impostos. El seu % és mes baix que el que paguem els assalariats i els pensionistes.
• No s'hi val a distreure a la gent de bona fe. Els rics catalans, també haurien de pagar més. No s'hi val a distreure a la gent amb discursos patriòtics.
• Cal modificar les hipoteques. La gent es queda al carrer i amb el deute a sobre. Si ara els pisos han perdut valor, els bancs havien fet negoci amb aquest risc. Ara els hi toca assumir la part que els hi correspon.Cal pactar una sortida
• El frau fiscal és molt gran, parlen d'una quarta part dels impostos. Son molts diners. Molts n'han guanyat molts aquests últims anys.
• Hauríem de fer pressió sobre els socis europeus per modificar la línia d'austeritat generalitzada. França, Alemanya, Holanda, haurien de fer de locomotora europea. Anem tots al mateix barco. Ningú se'n sortirà sol.
• Algunes administracions publiques catalanes haurien d'aprendre gestió. Ara sabem que ajuntaments i Generalitat estaven fent grans obres que no ens podien permetre. Tenim aeroports sense viatgers, palaus de cultura i d'esports de luxe. Ports esportius i altres meravelles.
• Justament quan alguns no paraven de plorar per que el dèficit fiscal amb l'estat ens arruïnava. Ara ens ho recorden els països que ens estaven pagant la festa.

La gent creativa és i serà necessària si volem que el país vagi endavant.Molta gent ja treballa en la societat contributiva. Gent que fa coses que ningú li paga, a casa o al carrer.Però també cal tenir clars els comptes
El gat tenia raó, cal que els "comptables" aprenguin a tocar el violi Recordeu:http://gentcreativa.blogspot.com/2011/08/el-gat-i-els-comptables.html
Post data: avui presentem un centre que aplica l'art al canvi ètic i sostenible. Es diu Cittadellarte i funciona en una vella fabrica al mig del camp, al Piemonte.Tenen tallers permanents on apliquen l'art a innovar en educació, ecologia, economia, la producció, el treball, la comunicació, la moda o la nutrició

http://www.cittadellarte.it/progetti.php?prog=32

Parlen del Tercer paradís. Desprès del primer, la Natura, i del segon, el domini de la ciència i la tecnologia, anem cap a la Tercera: quan la ciència , la tecnologia, l'art, la cultura i la politica restitueixen la vida a la terra. Tot un programa per a la gent creativa

• 
  

Joves sense dignitat, joves amb dignitat

Aquest estiu ha passat una cosa bona, una alegria.
Un jove de 26 anys, originari d'un barri pobre de Veneçuela, és director d'opera al teatre La Fenice de Venecia
La Fenice no es qualsevol cosa. El teatre on Verdi va estrenar la Traviata. Que això li passi a un noi de barri tampoc no és qualsevol cosa.
Algú pot pensar que així son els genis artístics, que salten totes les barreres socials i la musica acaba triomfant, com a les peli cules de Hollywood.

Però aquest noi que es diu Diego Matheuz ni s'ho ha fet tot sol ni ha perdut de vista el seu barri. Aquest noi forma part d'un moviment musical creat ja fa anys per Jose Antonio Abreu, un gran home que va entendre que els nois de barris pobres també podien accedir a la musica i als nivells més alts, si tenien talent, si rebien el suport necessari i si treballaven com cal.

Diego és doncs un més d'aquests nois, son milers de joves creatius, que han rebut formació musical, han format orquestres juvenils, han progressat amb independència de la seva classe social.
Molts altres companys seus fan el mateix camí com amateurs o com professionals, quadascú segons el seu talent. Aquí podeu trobar més informació sobre aquest moviment.

http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/parlem-de-280000-nens-i-joves-que-fan.html

Abreu va tenir una pensada genial: els nens i joves dels barris no necessiten rebre sinó donar. Quan et reconeixen la teva capacitat, quan et donen oportunitats d'oferir els teu talent als altres, quan et proposen un ajut si fas un esforç, la teva dignitat dona un pas endavant. La teva, la de la teva família, la dels teus amics.

De la dignitat dels joves n'hem sentit a parlar molt aquest estiu. Hem vist que sortien al carrer no per a demanar beneficis sinó per a afirmar la seva dignitat. Això ho hem vist aquí mateix, a Espanya, al Marroc, a Tunísia, a Líbia, a Egipte, al Yemen, a Israel, a Síria. També hem vist els joves sense dignitat a Londres.

Molts no ho acaben d'entendre. Què demanen? es pregunten, quina llista de reclamacions presenten? Penso que aquests joves diuen coses molt diverses, sovint incoherents. Però la gran sintonia que han trobat entre la majoria dels ciutadans, joves i grans, ve de la seva afirmació de dignitat. Quan els abusos son tan clars i no està clar qui doni la cara, nomes queda la dignitat i la indignació.

Amb la musica, a la Fenice, han donat una lliçó de dignitat a gent que ja no es recordaven del sentit d'aquesta paraula.

Nota. a partir d'avui iniciem un espai on trobareu links de tot el mon, d'entitats que fan projectes de gent creativa. En presentarem un cada dia. Creiem que poden ser útils per aquells que volen impulsar projectes de gent creativa

Iniciem doncs la serie amb http://www.culturepourtous.ca , una entitat del Canadà que realitza projectes artístics amb valor social. Al programa "Art au travail" realitzen tallers artístics a empreses per a promoure la creativitat o el treball en grup.

Si teniu referències d'entitats d'aquestes, us agrairem molt que ens ho feu saber a tots

El meu amic jueu

Fa poc, a Barcelona, vaig anar a escoltar un concert gratis. el donaven un grup d'alumnes de la universitat de Princeton, dels Estats Units.
Aquí els podeu veure, hi ha la foto del cor, amb els seus vestits blaus. També s'hi explica com organitzen aquests concerts des de la fundació Turisme creatiu.

http://www.fusic.org/cms/images/stories/princeton.bmp

Cantaven molt bé, el concert era fantàstic i ells eren gent molt simpàtica. Gent creativa, és clar. Venen a Barcelona, canten gratis, canten amb corals barcelonines. Al final , vaig parlar , per casualitat, amb un d'ells. Li vaig dir, vosaltres sou nord-americans, però us podeu considerar ciutadans de Barcelona. És ben clar, veniu, canteu per a nosaltres, ho feu amb gent d'aqui. Què més es pot demanar? Us podeu sentir a casa vostra entre nosaltres. La musica pot fer aquests efectes, ja ho sabeu.

Després varem continuar parlant, tot visitant l'Eixample, passejant. Per casualitat va dir que ell era jueu i vaig aprofitat per a fer-li algunes preguntes, per curiositat. No veig un jueu cada dia ni cada mes. Li agradava parlar i li podies dir les coses sense problemes.

Be, no us diré tot el que vaig aprendre, però si que us vull confiar un secret, una pregunta em va quedar pendent. Per què em sentia tant incòmode quan vaig saber que era jueu? Què ens passava?

Ell em va dir d'entrada: molta gent ens confon, creuen que tots som el mateix, que tots pensem el mateix. Però nosaltres som gent, jo soc gent. No som una tribu ni una secta. Crec que ens agrada ser oberts, de tot arreu, tenir idees pròpies, ser diversos. Com a mínim, sé que a mi m'agrada. Voldria que la gent em veiés així, tal com soc.

Allò que els jueus compartim, va continuar, no és pas fàcil de dir. Una religió, una llengua, una tradició? Segur que no ens posaríem pas d'acord tots plegats. Però , en tot cas, allò que fa o diu un Estat determinat, no ens representa pas a tots. Com si ara anessis a creure que tots els italians parlen i pensen com en Berlusconi.
Tots tenim la nostra creu , vaig pensar

Personal ment, sé que no podria dir res dels jueus, la meva ignorància és total. Vull dir dels que avui viuen per tot el mon, de les persones reals. No parlo de històries, no de mites ni fantasmes. Per a fantasmes, nosaltres, que anàvem a l'esglesia al meu poble, a l'ofici de Dijous Sant, amb un carrau que feia un soroll de mil dimonis, a "matar jueus"! Ja em direu si podem començar a parlar de fantasmes; en trobaríem potser als armaris personals? Per no dir que llegiem una historia infantil on els jueus d'una sinagoga de Toledo sacrificaven una criatura per a fer els seus rituals. Més val que ho oblidem. Però no li donemmassa depresa la culpa a Franco o a l'esglesia, aquí tothom ho feia, ningú ho criticava, eren tradicions populars que es compartien sense més.
Hi han tradicions i tradicions, no?

Avui, les meves relacions amb els jueus no existeixen. Per això m'agradava parlar amb aquell noi. Em feia un efecte semblant al que vaig viure quan vaig trobar-me amb el primer rus de veritat desprès d'anys i anys de sentir- ne parlar a casa com dels rojos mítics de la nostra postguerra. Un altra tradició que compartíem les famílies de dretes i cristianes, com la meva.

M'agradaria saber-ne mes dels jueus, potser aquell noi no era una excepció. Potser n'hi han molts que son oberts, cultes, emprenedors, creatius.. Ja se sap que la gent així ho pot tenir difícil. Potser ens estem perden oportunitats, els fantasmes del passat no ens haurien de frenar la curiositat, no?

La Jennifer, art i societat

Avui aquí ens divertirem amb la Jennifer, una xoni de Castefa
Que traduït al llenguatge normal (què vol dir normal avui?) vol dir: que hi ha una nova cançó que te un gran èxit a Facebook., d'un grup emergent anomenat els Catarres (que , segurament no coneixeu), que parla d'un Romeo català que s'enamora d'una noia. El cas és que el Romeo és un catalanista d'una peça i la noia, la Julieta, és una xoni de Castefa, o sigui una noia de família originaria del sur que parla castellà (abans en dèiem xarnegos). Castefa és Castelldefels, en aquests ambients.

Però no en parlarem per pura diversió. Si només fos per a riure, us donem el link i prou. Per que avui tenim una bon cas d'allò que tractem a Gent Creativa, un cas d'art i valor social. Avui veurem com l'art pot entrar a la vida del dia a dia de la gent amb efectes molt positius. Pot fer miracles. Ja ho veureu tot seguit.

Però mireu com canten i en parlem:

http://youtu.be/FhJR6OO1X8Y?t=3m58s

I ara mireu com l'expresident de la Generalitat ens explica què acabeu de veure. Això no és pas una broma, com podríeu creure. Aquí està passant alguna cosa:

http://www.ara.cat/politica/Jennifer-Catarres-Jordi_Pujol_3_551974799.html

S'ha de reconèixer al senyor Pujol un sentit de l'humor que no és freqüent en el seu gremi. Ell s'ho pot permetre per que ja està jubilat. Encara que altres han entès que no parla pas per a riure sinó per que la cançó ha fet diana i ell ho sap molt bé. Està preocupat.

Per a completar a informació: la Vanguardia li dedicava al tema mitja pagina fa un parell de dies. Tot plegat una inesperada i increïble reacció per aquests nois i noia, els nomenats Catarres, que es llencen sols per la vida musical i que troben uns promotors de luxe.

Bé, cadascú en traurà el que voldrà, d'això és tracta. Per que la cançó no és partidista, la caricatura no és pas agressiva. Aquests nois son fins. Vist en perspectiva, ara em semblen els de la Trinca, que sempre els he considerat genials, d'un humor partidista. Feien llenya del contrari. Tan legitim com vulgueu, però no deixa de ser "humor contra algú". Aquí hi ha humor i prou. Una perla de comunicació en temps de joc brut i violent. Estil Barça, diríem.

Això és un retrat d'un noi que el podrem trobar pel carrer cada dia, un retrat del Romeo catalanista que va pel mon blindat amb els seus atributs patriòtics.Es tan freqüent que ja no ens crida l'atenció i ell es considera d'allò més normal. Fins que un dia es troba a l'altre. Algú que és diferent. Tota una història del nostre temps.

En fi, molt be pels Catarres, molt bé pel senyor Pujol , molt be per la Vanguardia. Aquest Romeo podria ben be ser fill o net d'un lector típic seu. Es doncs un punt a favor per la seva redacció.

En fi, son els miracles que pot fer l'art, ja us ho deia. Amb modèstia, elegància, sense trencar cap plat , han fet una diana.
En temps de crispació, els llops d'una i altra banda s'han quedat amb la boca oberta, no saben si es carn o peix. És humor

Musiques, pàtries i gent.

Us proposo que mireu aquest vídeo.És un moment molt especial, irrepetible.La RAI el va filmar amb molta gràcia, fa uns mesos , a l'opera de Roma. Veureu que el públic canta amb el cor i l'orquestra de forma molt emotiva.Alguns troços son una mica foscos per que no hi havien focus, no estava previst, va ser una explosió espontània.

Sembla que Itàlia passa per un mal moment, que ja dura massa. Aquell dia, l'opera que tocaven era Nabucco de Verdi i la dirigia Muti.A l'escenari, el cor acabava de cantar el "Va pensiero". És el cor dels esclaus jueus presoners a Babilònia. Canten per la llibertat, per la seva pàtria perduda. El vídeo arrenca just en aquest punt i es produeix allò que no estava previst.

http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs

El director els anima a cantar un altra vegada el "Va pensiero", i tota la sal dreta canta amb emoció amb el cor de l'escenari. Se'm va posar la pell de gallina quan ho vaig escoltar i veure. No us ho perdeu. Aqui les meves paraules no valen gran cosa, és la musica.

Vaig pensar: els italians tenen sort de tenir una pàtria i una musica que els hi va regalar Verdi. Jo no tinc una cosa semblant.
Però mica a mica vaig sentir que jo en formava part. Que hauría cantat amb ells per la meva pàtria, amb els italians i amb els jueus de Babilònia, tot i que no soc no italià ni jueu. O potser si que ho soc una mica: ara que he cantat amb ells em sento italià i jueu, amb la seva gent, no amb els seus Estats.

Després he pensat que sento una empatia semblant amb altres musiques i altres pàtries. La sento amb el "Freunde", l'himne de l'alegria, un poema en alemany i una musica que compartim els europeus.
També em sento una mica francès quan sento la Marsellesa. Francès amb els francesos, no amb l'Armeé ni la France.

Una cosa semblant em passa amb "l'Estaca". És l'himne de la gent que vol la llibertat. El cantàvem a Catalunya i també el varen cantar a Madrid. Amb tota aquesta gent i amb aquesta musica em trobo a casa. També m'hi trobo ara amb els indignats, encara que els pobres no tenen musica. És una sentiment que comparteixo amb ells, encara que no sempre diuen ni fan allò que jo diria o faria.

Encara tinc més musiques, que ja no son del nostre temps però que comparteixo amb nostàlgia. Parlo de "We shall overcome" com la cantava Joan Baez quan érem joves i compartíem llibertat i democràcia amb gent d'America i de tot el mon. Encara més lluny en el record, la Internacional, que no en sabia les paraules però això no tenia importància.

Aquestes coses de l'empatia son com son, no com haurien de ser. Cadascú te les seves. Ara a mi se'm presenta el "Va pensiero" i em sento italià, jueu , del Magreb, mediterrani. Em sento gent amb aquesta gent, no dels Estats. Crec que sovint els Estats s'apropien de les musiques de la gent. És una llàstima, una confusió.
Penso que a molta gent li passa una cosa semblant però que no ho expliquen. Potser no hi pensen. Jo tampoc no hi havia pensat fins que vaig trobar aquest vídeo

Ja tenim indignats, ara ens cal l'artista

Aquesta història tracta d'art i de participants i va passar a Barcelona, a Poble-sec. Però crec que la podrem aplicar a qualsevol procés participatiu, a l'empresa, a la política, als diaris. A totes les situacions que podeu viure a Internet i a les xarxes socials.
Fa pocs dies dèiem aquí "tots som artistes". Ho deia en Pau Casals i també Yeyudi Menuhin. Però atenció, que molts ciutadans artistes i participatius, molt Youtube, Facebook o Twitter no fan una obra d'art. Molts indignats no fan un govern, molts Wikileaks i Christian Lassange no fan un periodista ni un diari.
: http://gentcreativa.blogspot.com/2011/07/tots-som-artistes-lart-en-temps.html

D'acord, la participació és el futur, però sense demagògies.
Doncs, fa pocs anys, vaig participar al barri de Poble-sec a un projecte artístic i participatiu, es deia Ulisses. Ho vaig viure i ho puc explicar tal com va passar. Ulisses, el viatger, era el personatge de la historia, l'heroi del nostre segle, que va d'un país a l'altre. tot plegat hauria de ser una festa al carrer, amb artistes i participants de moltes cultures i origens. Tants com els qui hi ha vivint al barri. Va ser un éxit, però no ho han tornat a repetir. Era conflictiu, és clar. Encara ens queda molt camí per a fer, molta paciència.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/quan-tornara-ulisses-al-poblesec.html

La gracia del projecte era reunir artistes, amateurs i ciutadans amb ganes de compartir un mateix projecte, una creació conjunta a partir d'una gran diversitat. Musica, dansa, dissenys, teatre de carrer, disfresses i figures.
Varem reunir la gent, els anàvem a buscar a casa, no esperàvem que vinguessin. Els varem reunir i els hi vam dir, el projecte es vostre, digueu què voleu fer i com. Nosaltres us hi ajudarem.
La diversitat era total, tots els colors, tots els llenguatges, totes les edats i sexes, totes les classes socials. Tots els nivells de talent i de competència. Podia haver estat com la Torre de Babel. Però aquí ve la noticia: hi havia tensions però la festa es va fer, un èxit.
La gent participava per que acceptava una disciplina implícita. Acceptava la regla del talent artístic, la disciplina de la qualitat, la clau de la autoritat que tots respectaven.
qui no ho hagi vist no s'ho creurà, però el mateix passa als prop de 70 projectes artístics i participatius que hem anat comentant en aquest blog.
Podem treballar amb participació, podem assumir la diversitat, però cal l'artista, el que crea la tensió cap a la qualitat. Sense qualitat no hi ha emoció, la participació ja no te sentit. S'apaga la flama. Pot néixer una primera il.lussió, però despres veiem que no valia la pena, que no anàvem enlloc.
Tota la vida he treballat d'enginyer, molts anys amb la informatica i Internet m'he guanyat la vida.
Però cap enginyer (ni cap comptable) poden fer allò que sap fer una artista. És el mateix que sap fer el Josep Guardiola (un altre artista) amb milers i milers de nois que juguen al futbol. Crear l'il.lussió, obrir el camí a la qualitat, al talent i al treball. Dibuixar l'e xit.Els milers de nois s'identifiquen plenament amb els jugadors que arriben a d'alt de tot. Perquè saben que hi arriben amb la disciplina del talent, la qualitat i l'esforç. Això tots ho comparteixen. Veuen que la seva participació tenia sentit.
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/futbol-i-art.html El contrari d'això és la força dels diners, el poder, la rigidesa que desarma el talent, la burocràcia. Mireu al voltant vostre, veureu molts artistes i molta gent creativa, tots ho podem ser. Però també veureu gent sense talent, que tanca portes.
Necessitem doncs l'artista