De Barcelona a Lió

De Barcelona a Lió no hi ha tanta distància. És un salt, en cotxe, en tren o en avió, es pot fer en un cap de setmana..

Però penso que alguns hi hauríem d’anar de tant en tant a peu, en peregrinació. Per què a Lió hi ha meravelles que no trobareu si peregrineu a Santiago.

Parlo de Lé Défilé, un espectacle de dansa itinerant al carrer, amb 15 grups que produeixen el seus vestits i les seves coreografies durant 6 mesos de creació i de feina.

Us puc assegurar que no trobareu res semblant a Barcelona. Ara us diré per què.

Si decidiu anar-hi, recordeu que a Lió s’hi menja molt bé. Jo tinc un gran respecte per la gent que cuina bé. El Défilé es fa al setembre, o sigui que us podeu preparar amb temps.

Per cert, a Lió també hi fan la Biennale de la Danse, un esdeveniment de prestigi europeu, que es va passar uns anys sense omplir, tot i la seva qualitat i el prestigi dels seus artistes de primera línia. Però, en lloc de fer-ho a l’estil barceloní, tot contractant experts en màrqueting i una bona campanya publicitària i crear la marca “Barcelona dansa”....varen aplicar la imaginació creativa que tan bé els hi surt a la cuina. Varen inventar Le Défilé.

Era pura lògica. Als lionesos els hi agrada la dansa? Es clar que si. Però això no comença per pagar una entrada i seure. Això comença per sortir al carrer i ballar. Elemental. Ho van fer així i els hi va sortir Le Défilé. Ara els lionesos, tota la ciutat, l’àrea metropolitana amb suburbis, immigrants, marginals i aturats, preparen un espectacle i surten al carrer. Ara es venen les entrades de la Biennale sense campanya publicitària.

El Défilé es finança amb el pressupost de promoció de la Biennale,. També es finança amb el pressupost de seguretat i de cohesió social, previsió de conflictes ètnics, integració laboral de minusvàlids i d’aturats. Parlem de valor social d’un projecte realitzar per artistes, no per assistents socials.

Aquests milers de ciutadans que ballen amb entusiasme cívic fan art i xalen com bojos. Fan art, no art pobre o art social o art comunitari. A veure si ens entendrem per una vegada. Els projectes que es presenten passen per una selecció acurada si volen rebre l’ajut previst. Treballen durant mesos amb artistes per a posar apunt l’escenografia, el vestuari o les figures ambulants. Mobilitzen i entrenen amateurs i voluntaris. No oblidem que son Le Défilé de la Biennale de la Danse, poca broma. No s’hi valen nyaps ni “chapuzas”.

Per què quan parlem del “valor social” de l’art o de la cultura, no s’hi val qualsevol cosa. L’art es un esforç creatiu que podem trobar en qualsevol persona, que pot arribar allà on el seu talent, el seu treball i els seus mestres el poden dur. Tothom en pot fer, d’art. Nomes caldrà que cadascú reconegui els seus límits. A Lió al carrer, podrem veure milers de dansaires que demostren un esforç extraordinari i molt talent, dirigits per gent que sap què vol dir creació artística. Voluntarisme i populisme, no. Els nyaps no enganyen més que aquells que volen ser enganyats.

És clar que molts no en volen saber res d’això. Molts creuen en l’artista excepcional que normalment trobarem al costat del poder, un brillant a la corona del rei. Una categoria sagrada per a una funció sagrada. Una figura distant que mai entrarà en contacte amb el poble baix. La resta son “activitats populars”, tan se val si són castellers com dansaires, art dels pobres i per a pobres. Pobra gent que sovint amb pretextes d’identitat repeteixen cada any les mateixes activitats sense cap creativitat. Aquí l’art esdevé classista, i sense cap mala consciència.

Alguns no aniran mai a Lió, que queda tan a prop.

Aquí podeu llegir més sobre els criteris del Défilé : http://www.biennale-de-lyon.org/Danse2010/DP-defile_2010.pdf

Aquí podeu veure algunes imatges : http://www.biennaledeladanse.com/fr/lm/part2/defile/

Els “Quaderns d’Acció Social i Ciutadania” d’aquest mes

Els Quaderns, una revista d’estil universitari, publiquen aquest mes un numero extraordinari sobre “El retorn social de la Cultura”. El tema doncs resulta més viu del que semblava quan comentàvem fa pocs dies l’informe anual del Conca (vol dir, consell nacional de arts. “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA )

Es una revista en paper. Com les d’abans. Els interessats la trobaran a DIXIT http://dixit.gencat.cat

A aquest número de la revista de la direcció d’Acció Social hi participa el Departament de Cultura , cosa que no té res d’estrany, per que es precisament aquest departament qui patrocina el programa artístic més potent que tenim a Catalunya, que jo sàpiga, orientat a la cohesió social. Vull dir el famós “Tallers per a la festa” . http://www.tallersperalafesta.org/portada/principal.asp

Us recomano que visiteu el web per que les fotos son molt espectaculars, i per que si assistiu a alguna d’aquestes festes hi trobareu un gust particular. Vull dir que no son festes amb els elements tradicionals de tota la vida que ja nomes encanten als que son del poble i per la festa major.

Aquí trobem festes creades des del principi per artistes, entitats i voluntaris. Això es nota. Fa pocs dies recomanava visitar la festa que s’han inventat a Agramunt al voltant dels torrons. Ho trobo genial: muntar-se una festa amb torrons i imaginació per a crear una llegenda escenificada al carrer amb gent i ganes. Es una experiència contagiosa. Dóna ganes de viure, veure la gent creativa en acció.

Enhorabona doncs pels Quaderns: ja ens feia falta una mica més de reflexió teòrica sobre un tema, art i valor social , de plena actualitat al sector cultural europeu.

Per cert, a la mateixa web de Cultura hi trobareu una col·lecció de documents realitzats per IGOP, institut de govern i polítiques publiques. Joan Subirats i Xavier Fina de la UAB treballen en aquest mateix tema des de fa un parell d’anys. Us recomano l’informe (en forma resumida) “El retorn social de les polítiques culturals”. www.gencat.cat/cultura/publicacions

Bé, que ningú s’espanti ara, que no ens volem tornar universitaris nosaltres també. Continuarem fent la nostra feina: buscar i explicar projectes artístics amb valor social, projectes que milloren la cohesió social, la feina, la salut, la relació amb la natura o l’educació. Gent creativa que crea, que millora i que gaudeix de la vida. No parlem d’artistes d’anar per casa, parlem d’artistes.

Nota Cleveland

Al Museu de les Arts de Cleveland han descobert la gent creativa

Continuem parlant de valor social dels grans equipaments artístics. Ja hem comentat el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. M’agradaria comentar-vos algun dia com s’ho fa el Museu Etnològic que tot i ser un dels mes pobres (en diners, vull dir) de Barcelona, és un dels que més valor social arriba a crear. M’agradaria comentar com el MNAC, un altre museu, son veïns a Montjuïc, no acaba de trobar la manera de fer-ho. Aquí es veu clar que no és pas una qüestió de diners

(Podeu saber mes sobre l’Etnològic I sobre com s’ho fa, amb el vídeo de l’entrevista a Pep Fornés Visions i Projectes de gent creativa... )

És una qüestió d’idees. Per això ens interessa el cas del Museu de les Arts de Cleveland. S’han aliat amb un centre educatiu, University Circle University Circle Inc., han buscat espònsors, artistes, voluntaris..i han mobilitzat diversitats culturals a la ciutat i a altres països. Ja van per la vintena edició, si voleu divertir-vos, ja podeu apuntar-vos-hi pel juny del 2011.

Però parlem ara de Cleveland i del seu Museu de les Arts que un cop a l’any envaeix el carrer.

http://www.clevelandart.org/events/art%20festivals.aspx?pid={4724DB39-449D-4E6D-99F1-1DC008462AAB}

Estem parlant d’un esdeveniment artístic i participatiu, on prima la diversitat. On els tema de cada any desenvolupa un aspecte de les pintures del Museu. El lema de les creacions de l’any passat era « Chiaroscuro, la seducció de la Penombra ». El de l’any vinent encara no es coneix.

Es una desfilada anomenada “Parade the Circle”. University circle és una plaça de la ciutat característica per la seva diversitat ètnica. Allí circula la desfilada.

Durant més de 20 anys, el Museu signa un esdeveniment que marca el calendari d’estiu de la ciutat. Color, musica i art per a totes les edats. Hi juguen artistes nacionals i internacionals, juntament amb artistes locals, famílies, escoles, grups de les diverses comunitats, ninots gegants, dansaires, mascares d’artesania, grups multicolors. Inclou activitats d’entreteniment, menjar...

L’art pot donar sentit a la vida

A pocs dies de la reunió anual de la Cultural Action Europe, publiquen a la seva web un article curt de la seva presidenta, Mercedes Giovinazzo, una europea de Barcelona que des de fa nomes un any està donant un cop de timó substancial a aquesta entitat que agrupa xarxes culturals d’Europa.

Recordeu que ja en parlàvem fa pocs dies, de Cultural Action Europe, en relació amb un tema que portarà cua al mon cultural, també aquí. Parlàvem aleshores del “valor social de la cultura pels ciutadans”, de la forma de justificar diners públics en un projecte cultural que suposadament aporta valor social: Podem parlar del valor social de l’art?

Valor social de l’art era també el tema del nostre CONCA, el consell nacional de les arts de Catalunya, que porta poc temps d’existència i que encara no fa molt soroll: “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA

Doncs ara, podem dir que Cultural Action Europe i la seva presidenta apunten al cor del problema. Som capaços de proposar un sentit a la vida per als postres joves? Quan la qüestió no és ja un tema personal sinó ciutadà, sembla que és de la màxima actualitat: http://www.cultureactioneurope.org/lang-fr/news-archive/39-2008/619-reflections

Aquesta és justament la força de la gent creativa: no es tracta d’assistir a molts concerts al Liceu o al Palau sinó de veure com l’art que practiquem projecta la seva llum sobre els altres. Si cantem en una coral hi guanyem nosaltres i hi guanyen els que ens escolten.

Precisament, és una donació que ens surt de dins, no donem coses, ens donem, és la matèria prima del sentit de la vida. És, com diuen els de l’associació Congrés , tot recordant la frase de Dostoievski, “…i si la bellesa pogués salvar el món?” La seva pregunta continua vigent, avui més que mai: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/gent-creativa-de-tot-el-mon-barcelona.html

Per cert, el “Congrés de Barcelona” que anunciàvem aleshores s’ha endarrerit fins el cap de setmana de Tot Sants del 2011. Ja en parlarem

Com genera valor social el Gran Teatre del Liceu?

Fa uns dies parlàvem de les iniciatives al mon cultural europeu relacionades amb l’art i el valor social que pot crear. Fins i tot, explicàvem les propostes que hi han sobre la taula per a valorar aquest tema amb indicadors a l’hora de justificar l’ús de recursos públics.

Doncs aquest mateix tema sembla que preocupa al Liceu de Barcelona. En un article que publica el seu director Joan Francesc Marco (La Vanguardia del 25 de setembre) afirma que el Liceu “actua a la nostra societat com vehicle de cohesió, oferint al ciutadà un entreteniment cultural prestigiós i d’alt nivell formatiu“.

L’afirmació del director és rotunda tot i que no dona detalls sobre com realitza aquesta missió de cohesió social envers al ciutadà.

Si voleu mes informació sobre les activitats de valor social del Liceu podeu visitar el seu espai a la web, especialment a l’apartat “Activitats Educatives“ http://www.liceubarcelona.com/index.php?id=11

Per cert, recordem aquí un bon exemple d’activitats de cohesió social a la Philarmonica de Berlin en relació amb instituts de barris d’immigrants, amb un projecte de dansa que implica al propi director de l’orquestra Simon Rattle, (veieu si voleu més detall, en aquest mateix bloc, “Com la creativitat pot canviar la vida de la gent“, http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/com-la-creativitat-pot-canviar-la-vida.html)

En tot cas, el tema és sobre la taula. Tot comentant les dificultats financeres que passa el nostre Liceu amb la crisi actual, el propi Joan Francesc Marco ho planteja així en el seu article “Tots som conscients de que en períodes de crisi es tendeix a banalitzar el valor de la cultura i a relegar-la en front de necessitats bàsiques socials...“ Una reflexió que moltes institucions artístiques s’estan fent segurament en aquests moments.

Gitanos i cultura europea

Fa pocs dies, els caps de govern la Unió Europea van celebrar a Brussel·les una comèdia de vergonya sobre el tema dels gitanos. Això no pot quedar així.

Estem parlant d’uns 12 milions de persones que a molts llocs de la UE estan patint misèria i tractes racistes. Una comunitat que, tot i que van patir un holocaust particular amb mig milió de morts als camps d’extermini nazis, no compta amb el respecte ni l’ajut dels europeus d’avui.

Ara, quan els partits veuen que l’extrema dreta va amunt, es precipiten a utilitzar els seus arguments i a identificar la misèria d’alguns gitanos amb la delinqüència.

La situació dels gitanos es molt diversa, a cada país ho és. No es tracta d’afegir-se als que son bons per a resoldre un tema d’aquesta complexitat amb quatre frases superficials. No hi ha solucions clares i senzilles.

Però sabem que no podem amagar les deixalles sota l’estora i fer veure que no existeixen. Portem dècades de tancar ells ulls o mirar cap un altra banda. Ara hauríem de presentar un diagnòstic i proposar una política europea sobre aquestes comunitats.

No fer-ho es facilitar el camí al racistes.

En aquest moment voldríem afegir un ingredient per la solució futura. Aquest conflicte no es simplement un tema de supervivència i pobresa. També és un cas flagrant de manca de diàleg intercultural, d’incomprensió mútua, de malentesos acumulats anys i anys. També és doncs un conflicte cultural. Aquí ens cal doncs gent creativa

Aquí caldria doncs aplicar també recursos artístics per a millorar la cohesió social. Els gitanos compten amb un tradició musical extraordinària. Si posem en marxa un programa des de la base, amb formació i practica musical als nois i noies d’aquestes comunitats, estaríem posant les bases per recuperar la dignitat d’aquesta gent i facilitarem les oportunitats d’intercanvi.

D’experiències no en falten , en aquest sentit. Ara caldria fer-ne una política cultural europea que desenvolupés la formació, la practica, la recerca, la promoció de grups emergents, els projectes musicals híbrids. Hi ha precedents en el mon del jazz negre als Estats Units, amb el flamenc , tot i que no podem parlar de politiques culturals.

Comptem també amb una petita experiència a la “Carrera del Gancho”, una festa celebrada a Zaragoza l’any 2005 amb participació de gitanos d’aquest barri. La musica va ser el pont que va facilitar la cooperació entre grups

http://www.fusic.cat/projectestancats/carreradelgancho/www.carreradelgancho.org/principal.html

En aquest mateix bloc hem comentat el cas de Nova Orleans desprès del Katrina, de com la musica es un component de recuperació de la comunitat, de la seva dignitat. El tema s’està presentant en una sèrie de TV als Estats Units que ja ha arribat aquí , sobre el barri de Tremé i la musica popular

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/05/el-barri-de-treme-new-orleans-ja-te-la.html

També trobem exemples a les favelas de Rio de Janeiro. És el tema de la pel·lícula de Fernando Trueba, el Milagro de Candeal. http://www.clubcultura.com/clubmusica/candeal/trueba.htm

Invasions massives a la nostra ciutat. No hi ha cap remei?

Pels que vivim a Barcelona o hi fem una visita de tant en tant, ens serà fàcil imaginar-nos la riuada de gent que baixa per la Rambla o si ho preferiu una mica més fi, pel Passeig de Gràcia. Turistes. Altres ciutats coneixen aquest fenomen. Una invasió que sembla inevitable si en volem els beneficis econòmics que comporta.

Ara ens preguntem què hi pinten en aquest fenomen la gent creativa? Segons les estadístiques que tenim, als seus països d’origen, un mínim de 20 a 25 % dels adults són gent que practica les arts, sols o en grup. Podem pensar doncs, que dins d’aquesta riuada indistinta de personal també hi trobaríem una proporció semblant.

Però, em direu, saber-ho no ens arregla res. Si fa no fa, tots es comporten d’una forma semblant. El turisme que hem fabricat és, en bona mesura, un fenomen de masses i la gent es comporta tal com s’espera que es comporti, massivament.

En fi, no sempre. Hi ha gent creativa que ve a Barcelona a practicar una activitat artística, individual o en grup. Cada dia més. I cada dia més, es troben amb gent creativa de la ciutat i fan coses junts. Aquí podem posar molts exemples: els més vistosos son les corals, orquestres i grups de dansa que venen i actuen gratis davant de molt públic. (Si us interessa us podem donar un contacte per a assistir-hi). http://www.barcelonacreativa.info/

Hi ha gent que ve a pintar i conèixer tallers de pintura, que ve a fer fotografia o vídeo, a fer cuina, a aprendre a ballar flamenc…

N’hi ha cada dia més

Es clar que em direu que son un minoria, per que la majoria s’apunten al sol i platja, a les visites de monuments fotografiables, a visitar museus que “cal veure” a tota velocitat. Evident. Per recordem que estem entrant en situacions de “cua llarga” .( Veieu la sèrie dels cinc articles en aquest mateix bloc*).

En dues paraules, això de la « cua llarga » és un fenomen que s’està repetint en tots els mercats culturals: llibres, series de TV, musica, programes de TV…Tot i que el màrqueting cultural continua venent els productes mes massius, cada dia hi ha mes gent que sap utilitzar Internet per a descobrir allò que prefereix, allò que li agrada de debò, encara que sigui minoritari. Les grans audiències baixen, les vedettes prefabricades ja no son allò que eren.

Per això en diuen la teoria de la « cua llarga », per que els productes minoritaris, petits però molt nombrosos, arriben fins i tot, a sumar més que els productes massius promocionats per les grans industries. Passa amb la música, comença a passar amb el turisme. El visitant creatiu prefereix dissenyar-se un viatge al seu gust, on ell mateix actua, on troba col·legues d’altres llocs que comparteixen amb ell el gust per la música o per la gastronomia.

Barcelona ja ha posat en marxa un sistema per a facilitar als visitants creatius les oportunitats que busquen, cadascú la seva. Ara ja està en marxa la formació d’una xarxa de ciutats grans mitjanes i petites de tot Europa, una xarxa de ciutats obertes als visitants creatius. Al desembre es reuneixen a la Pedrera, a Barcelona.

Es una oportunitat per a entrar a la xarxa europea. Paris i Roma ja en formen part.

www.creativetourismnetwork.org

*“La cua llarga” Sèrie de cinc articles sobre com, en el mercat cultural, els grups petits arriben a sumar més que el grup majoritari.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/serie-long-tail-1-la-cua-llarga.html