Nota Cleveland

Al Museu de les Arts de Cleveland han descobert la gent creativa

Continuem parlant de valor social dels grans equipaments artístics. Ja hem comentat el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. M’agradaria comentar-vos algun dia com s’ho fa el Museu Etnològic que tot i ser un dels mes pobres (en diners, vull dir) de Barcelona, és un dels que més valor social arriba a crear. M’agradaria comentar com el MNAC, un altre museu, son veïns a Montjuïc, no acaba de trobar la manera de fer-ho. Aquí es veu clar que no és pas una qüestió de diners

(Podeu saber mes sobre l’Etnològic I sobre com s’ho fa, amb el vídeo de l’entrevista a Pep Fornés Visions i Projectes de gent creativa... )

És una qüestió d’idees. Per això ens interessa el cas del Museu de les Arts de Cleveland. S’han aliat amb un centre educatiu, University Circle University Circle Inc., han buscat espònsors, artistes, voluntaris..i han mobilitzat diversitats culturals a la ciutat i a altres països. Ja van per la vintena edició, si voleu divertir-vos, ja podeu apuntar-vos-hi pel juny del 2011.

Però parlem ara de Cleveland i del seu Museu de les Arts que un cop a l’any envaeix el carrer.

http://www.clevelandart.org/events/art%20festivals.aspx?pid={4724DB39-449D-4E6D-99F1-1DC008462AAB}

Estem parlant d’un esdeveniment artístic i participatiu, on prima la diversitat. On els tema de cada any desenvolupa un aspecte de les pintures del Museu. El lema de les creacions de l’any passat era « Chiaroscuro, la seducció de la Penombra ». El de l’any vinent encara no es coneix.

Es una desfilada anomenada “Parade the Circle”. University circle és una plaça de la ciutat característica per la seva diversitat ètnica. Allí circula la desfilada.

Durant més de 20 anys, el Museu signa un esdeveniment que marca el calendari d’estiu de la ciutat. Color, musica i art per a totes les edats. Hi juguen artistes nacionals i internacionals, juntament amb artistes locals, famílies, escoles, grups de les diverses comunitats, ninots gegants, dansaires, mascares d’artesania, grups multicolors. Inclou activitats d’entreteniment, menjar...

L’art pot donar sentit a la vida

A pocs dies de la reunió anual de la Cultural Action Europe, publiquen a la seva web un article curt de la seva presidenta, Mercedes Giovinazzo, una europea de Barcelona que des de fa nomes un any està donant un cop de timó substancial a aquesta entitat que agrupa xarxes culturals d’Europa.

Recordeu que ja en parlàvem fa pocs dies, de Cultural Action Europe, en relació amb un tema que portarà cua al mon cultural, també aquí. Parlàvem aleshores del “valor social de la cultura pels ciutadans”, de la forma de justificar diners públics en un projecte cultural que suposadament aporta valor social: Podem parlar del valor social de l’art?

Valor social de l’art era també el tema del nostre CONCA, el consell nacional de les arts de Catalunya, que porta poc temps d’existència i que encara no fa molt soroll: “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA

Doncs ara, podem dir que Cultural Action Europe i la seva presidenta apunten al cor del problema. Som capaços de proposar un sentit a la vida per als postres joves? Quan la qüestió no és ja un tema personal sinó ciutadà, sembla que és de la màxima actualitat: http://www.cultureactioneurope.org/lang-fr/news-archive/39-2008/619-reflections

Aquesta és justament la força de la gent creativa: no es tracta d’assistir a molts concerts al Liceu o al Palau sinó de veure com l’art que practiquem projecta la seva llum sobre els altres. Si cantem en una coral hi guanyem nosaltres i hi guanyen els que ens escolten.

Precisament, és una donació que ens surt de dins, no donem coses, ens donem, és la matèria prima del sentit de la vida. És, com diuen els de l’associació Congrés , tot recordant la frase de Dostoievski, “…i si la bellesa pogués salvar el món?” La seva pregunta continua vigent, avui més que mai: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/gent-creativa-de-tot-el-mon-barcelona.html

Per cert, el “Congrés de Barcelona” que anunciàvem aleshores s’ha endarrerit fins el cap de setmana de Tot Sants del 2011. Ja en parlarem

Com genera valor social el Gran Teatre del Liceu?

Fa uns dies parlàvem de les iniciatives al mon cultural europeu relacionades amb l’art i el valor social que pot crear. Fins i tot, explicàvem les propostes que hi han sobre la taula per a valorar aquest tema amb indicadors a l’hora de justificar l’ús de recursos públics.

Doncs aquest mateix tema sembla que preocupa al Liceu de Barcelona. En un article que publica el seu director Joan Francesc Marco (La Vanguardia del 25 de setembre) afirma que el Liceu “actua a la nostra societat com vehicle de cohesió, oferint al ciutadà un entreteniment cultural prestigiós i d’alt nivell formatiu“.

L’afirmació del director és rotunda tot i que no dona detalls sobre com realitza aquesta missió de cohesió social envers al ciutadà.

Si voleu mes informació sobre les activitats de valor social del Liceu podeu visitar el seu espai a la web, especialment a l’apartat “Activitats Educatives“ http://www.liceubarcelona.com/index.php?id=11

Per cert, recordem aquí un bon exemple d’activitats de cohesió social a la Philarmonica de Berlin en relació amb instituts de barris d’immigrants, amb un projecte de dansa que implica al propi director de l’orquestra Simon Rattle, (veieu si voleu més detall, en aquest mateix bloc, “Com la creativitat pot canviar la vida de la gent“, http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/com-la-creativitat-pot-canviar-la-vida.html)

En tot cas, el tema és sobre la taula. Tot comentant les dificultats financeres que passa el nostre Liceu amb la crisi actual, el propi Joan Francesc Marco ho planteja així en el seu article “Tots som conscients de que en períodes de crisi es tendeix a banalitzar el valor de la cultura i a relegar-la en front de necessitats bàsiques socials...“ Una reflexió que moltes institucions artístiques s’estan fent segurament en aquests moments.

Gitanos i cultura europea

Fa pocs dies, els caps de govern la Unió Europea van celebrar a Brussel·les una comèdia de vergonya sobre el tema dels gitanos. Això no pot quedar així.

Estem parlant d’uns 12 milions de persones que a molts llocs de la UE estan patint misèria i tractes racistes. Una comunitat que, tot i que van patir un holocaust particular amb mig milió de morts als camps d’extermini nazis, no compta amb el respecte ni l’ajut dels europeus d’avui.

Ara, quan els partits veuen que l’extrema dreta va amunt, es precipiten a utilitzar els seus arguments i a identificar la misèria d’alguns gitanos amb la delinqüència.

La situació dels gitanos es molt diversa, a cada país ho és. No es tracta d’afegir-se als que son bons per a resoldre un tema d’aquesta complexitat amb quatre frases superficials. No hi ha solucions clares i senzilles.

Però sabem que no podem amagar les deixalles sota l’estora i fer veure que no existeixen. Portem dècades de tancar ells ulls o mirar cap un altra banda. Ara hauríem de presentar un diagnòstic i proposar una política europea sobre aquestes comunitats.

No fer-ho es facilitar el camí al racistes.

En aquest moment voldríem afegir un ingredient per la solució futura. Aquest conflicte no es simplement un tema de supervivència i pobresa. També és un cas flagrant de manca de diàleg intercultural, d’incomprensió mútua, de malentesos acumulats anys i anys. També és doncs un conflicte cultural. Aquí ens cal doncs gent creativa

Aquí caldria doncs aplicar també recursos artístics per a millorar la cohesió social. Els gitanos compten amb un tradició musical extraordinària. Si posem en marxa un programa des de la base, amb formació i practica musical als nois i noies d’aquestes comunitats, estaríem posant les bases per recuperar la dignitat d’aquesta gent i facilitarem les oportunitats d’intercanvi.

D’experiències no en falten , en aquest sentit. Ara caldria fer-ne una política cultural europea que desenvolupés la formació, la practica, la recerca, la promoció de grups emergents, els projectes musicals híbrids. Hi ha precedents en el mon del jazz negre als Estats Units, amb el flamenc , tot i que no podem parlar de politiques culturals.

Comptem també amb una petita experiència a la “Carrera del Gancho”, una festa celebrada a Zaragoza l’any 2005 amb participació de gitanos d’aquest barri. La musica va ser el pont que va facilitar la cooperació entre grups

http://www.fusic.cat/projectestancats/carreradelgancho/www.carreradelgancho.org/principal.html

En aquest mateix bloc hem comentat el cas de Nova Orleans desprès del Katrina, de com la musica es un component de recuperació de la comunitat, de la seva dignitat. El tema s’està presentant en una sèrie de TV als Estats Units que ja ha arribat aquí , sobre el barri de Tremé i la musica popular

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/05/el-barri-de-treme-new-orleans-ja-te-la.html

També trobem exemples a les favelas de Rio de Janeiro. És el tema de la pel·lícula de Fernando Trueba, el Milagro de Candeal. http://www.clubcultura.com/clubmusica/candeal/trueba.htm

Invasions massives a la nostra ciutat. No hi ha cap remei?

Pels que vivim a Barcelona o hi fem una visita de tant en tant, ens serà fàcil imaginar-nos la riuada de gent que baixa per la Rambla o si ho preferiu una mica més fi, pel Passeig de Gràcia. Turistes. Altres ciutats coneixen aquest fenomen. Una invasió que sembla inevitable si en volem els beneficis econòmics que comporta.

Ara ens preguntem què hi pinten en aquest fenomen la gent creativa? Segons les estadístiques que tenim, als seus països d’origen, un mínim de 20 a 25 % dels adults són gent que practica les arts, sols o en grup. Podem pensar doncs, que dins d’aquesta riuada indistinta de personal també hi trobaríem una proporció semblant.

Però, em direu, saber-ho no ens arregla res. Si fa no fa, tots es comporten d’una forma semblant. El turisme que hem fabricat és, en bona mesura, un fenomen de masses i la gent es comporta tal com s’espera que es comporti, massivament.

En fi, no sempre. Hi ha gent creativa que ve a Barcelona a practicar una activitat artística, individual o en grup. Cada dia més. I cada dia més, es troben amb gent creativa de la ciutat i fan coses junts. Aquí podem posar molts exemples: els més vistosos son les corals, orquestres i grups de dansa que venen i actuen gratis davant de molt públic. (Si us interessa us podem donar un contacte per a assistir-hi). http://www.barcelonacreativa.info/

Hi ha gent que ve a pintar i conèixer tallers de pintura, que ve a fer fotografia o vídeo, a fer cuina, a aprendre a ballar flamenc…

N’hi ha cada dia més

Es clar que em direu que son un minoria, per que la majoria s’apunten al sol i platja, a les visites de monuments fotografiables, a visitar museus que “cal veure” a tota velocitat. Evident. Per recordem que estem entrant en situacions de “cua llarga” .( Veieu la sèrie dels cinc articles en aquest mateix bloc*).

En dues paraules, això de la « cua llarga » és un fenomen que s’està repetint en tots els mercats culturals: llibres, series de TV, musica, programes de TV…Tot i que el màrqueting cultural continua venent els productes mes massius, cada dia hi ha mes gent que sap utilitzar Internet per a descobrir allò que prefereix, allò que li agrada de debò, encara que sigui minoritari. Les grans audiències baixen, les vedettes prefabricades ja no son allò que eren.

Per això en diuen la teoria de la « cua llarga », per que els productes minoritaris, petits però molt nombrosos, arriben fins i tot, a sumar més que els productes massius promocionats per les grans industries. Passa amb la música, comença a passar amb el turisme. El visitant creatiu prefereix dissenyar-se un viatge al seu gust, on ell mateix actua, on troba col·legues d’altres llocs que comparteixen amb ell el gust per la música o per la gastronomia.

Barcelona ja ha posat en marxa un sistema per a facilitar als visitants creatius les oportunitats que busquen, cadascú la seva. Ara ja està en marxa la formació d’una xarxa de ciutats grans mitjanes i petites de tot Europa, una xarxa de ciutats obertes als visitants creatius. Al desembre es reuneixen a la Pedrera, a Barcelona.

Es una oportunitat per a entrar a la xarxa europea. Paris i Roma ja en formen part.

www.creativetourismnetwork.org

*“La cua llarga” Sèrie de cinc articles sobre com, en el mercat cultural, els grups petits arriben a sumar més que el grup majoritari.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/serie-long-tail-1-la-cua-llarga.html

Sèrie The long tail 5 ("la cua llarga")

Cinquena i última entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet

Molta gent creativa fa música a Catalunya. Ho sabem

Això no és una afirmació gratuïta ni un bon desig sense conseqüències. Això és una cosa que està passant i que no fa soroll. És un fet que ens diu que els temps actuals ja no son com eren quan nosaltres érem joves. Que el mon potser funcionarà amb regles de joc diferents mentre alguns es capfiquen en recuperar allò que ja no hi és ni te raó de ser.

Però, això, no és greu, per que tot indica que anem cap a situacions on la diversitat es possible. Que ja no caldrà disfressar-se de persona mediocre i vulgar per a ser acceptat i sobreviure. On cadascú buscarà allò que li agrada de debò, no allò que els altres diuen que ara toca.

Estem sortint del segle de la mediocritat imposada per les multinacionals. Amb talent, un producte diferent i la comunicació idònia podrem sobreviure (no serem els primers ni els mes famosos) però farem la nostra creació i trobarem gent capaç d’apreciar-la. I amb una mica de gràcia, en podrem viure, si som emprenedors.

Però deixeu-me que us expliqui la historia que he començat però que no he explicat fins al final.

Recordeu que us parlava de la fira de musica emergent FIM de Vila-seca. Que organitza anual una trobada cada mes de maig, cada vegada amb mes èxit. Els músics seleccionats es presenten a Internet, ofereixen el seu catàleg. Tenen contactes directes amb els empresaris de sales de concert i troben el seu públic via web, Twitter i Facebook.

El que això té d’especial es que tot plegat funciona sense publicitat i que els millors, arriben cada any a nivells de primera fila en el mercat català. En la proppassada edició s’han presentat uns 600 grups (estan creixent a un ritme sorprenent del 60% a l’any) i 40 surten seleccionats, en tots els estils i idiomes. La promoció on line, de boca a orella, fan possible que un d’aquests grups ompli el Palau de la Musica dues vegades seguides dins del mateix any. Son coneguts, viuen dels concerts.

Han aconseguit allò que durant dècades era impossible aquí i arreu. Fer la musica que ells volen fer, arribar al seu públic, no adaptar-se a les vulgaritzacions prefabricades de les discogràfiques per a competir en el mercat. No arribaran a ser “estrelles“ de discogràfica però fan la musica que volen fer.

Si nomes 40 son seleccionats, què passa amb la resta fins a 600? Doncs, que el maig vinent es presentaran un 60% més de grups. Per que aquest “cercle virtuós“ funciona sobre una “piràmide“ de gent creativa on els millors pugen pel seu talent i on tothom sap apreciar el talent. On molts dels que escolten música també en fan o l’interpreten.

Ara aquesta gent creativa treballa en allò que li agrada i sap fer, creativitat. No estan a la cursa per fer “el salt a la fama“. No lluiten per a ser primers en vendes, sortir a Eurovisión ni omplir estadis. No juguen en un joc ple de trampes on no se’ls hi ha perdut res.

Aquí un es pregunta què caldria fer per que això anés a més. Si no volem caure en manipulacions, la autèntica ajuda ha de donar més formació, més qualitat, mes oportunitats de contacte, més intercanvis.

Per que fent això donem una llum d’esperança en el futur a molts joves, un ingredient de gaudi en la seva vida, un factor de cohesió social, descobrim una forma de societat més sensible i civilitzada, un vehicle de diàleg intercultural, una oportunitat de educar-se de forma mes creativa, oportunitats de feina com artistes, tècnics i emprenedors. Mes dignitat i autoestima.

No es tracta d’ajudar-los, sinó de retirar obstacles, d’obrir portes. Avui ja son molts, molts mes dels que imaginem.

Tot plegat és una qüestió de model social. No som davant del fanatisme de la “secta Internet“. Parlem com hem dit, de talent, treball, sensibilitat, comunicació, d’emprenedors. Tant se val si ho fem o ho trobem a la TV, a Internet o al carrer.

Deixem enrere la massificació i el fanatisme, l’obsessió pel consum, les actituds passives.

Són bones noticies per aquells que us agraden les bones noticies. Aquí sempre en trobareu, això és la meva feina.

P.D: última hora: ens arriba un exemple d’utilització d’Internet per a fer difusió de musica de grups “petits”.

Llegiu l’’article adjunt i visiteu la web... això està funcionant : http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Concierto/cualquier/parte/elpepiespcat/20100912elpcat_14/Tes

Sèrie The long tail 4 ("la cua llarga")

Quarta entrega dels cinc textos sobre un article clàssic i famós al mon dels negocis culturals i Internet
Com podem entrar en aquest mon nou que encara no veiem?

Si mirem atentament els exemples d'Amazon, Netflix, Rhapsody i altres, veiem doncs uns fets que es repeteixen: són llocs webs que ofereixen uns fitxers enormes, on es poden trobar èxits musicals o llibres best sellers, al costat d’una immensa “cua“ de productes minoritaris, desconeguts o passats de moda. Ens estan oferint estocs accessibles pel públic, 20 o 40 vegades més grans que els negocis tradicionals del sector.

Aquesta és doncs una primera novetat que trenca amb els mètodes tradicionals, es a dir, una botiga amb pocs exemplars o un magatzem amb estocs petits. Aquestes limitacions d’espai es traduïen en un màrqueting pensat per a vendre pocs productes en grans quantitats, es a dir, un màrqueting de productes per a tothom, promocions massives per a imposar gustos “passats per aigua“ , mercaderia pel “mínim comú denominador“.

Però, atenció, no n’hi ha prou amb disposar d’uns arxius immensos i de fàcil accés. Ara cal que la gent hi arribi a trobar allò que li agrada, cadascú , diferent. Ara ja no cal comptar amb la publicitat per a orientar les compres, la comunicació esdevé de “boca a orella“, son recomanacions fiables les que ens poden guiar entre milers i milers d’opcions.

A les grans webs com les esmentades, això es fa de formes diverses. Hi ha el sistema automàtic que diu al comprador: “si li ha agradat aquest llibre, aquesta cançó, potser li agradarà també...“ . Naturalment, això passa per que la mateixa web ofereixi els grans èxits comercials que atrauen grans quantitats de públic. Aquest públic o una bona part, acabarà també comprant productes minoritaris. Així doncs, els dos extrems de la cua es reforcen, en aquest cas.

Un sistema equivalent consisteix en oferir a la mateixa web els comentaris d’altres lectors sobre un determinat llibre o producte.

Amb posterioritat a l’article “The long tail“ que comentem aquí, apareixen amb força les xarxes socials a Internet, Facebook és la mes utilitzada a casa nostra. Son el sistema ideal per a donar a conèixer llibres o cançons per a mercats minoritaris, gracies al sistema de comentaris i recomanacions entre el propi públic. Les xarxes socials son un vehicle innovador per passar de la informació ( i de la propaganda) a la comunicació (dues persones es comuniquen)

Un altre mecanisme que ja s’ha provat i que , en el cas de les cançons s’ha vist que funciona, consisteix en oferir cançons, una a una, i per un preu que respongui als costos reals. S’ha vist que aquest preu podria rondar els 25 cèntims d’euro sense produir pèrdues (contra els 1,50 euros que continuen cobren les discogràfiques), tenint en compte que no hi ha costos d’empaquetat, distribució i botiga i que sovint son productes ja amortitzats. Es un preu realista que compensa al comprador les molèsties d’anar a comprar productes pirates amb poca qualitat. Però els segells musicals no en volen sentir a parlar i prefereixen no vendre productes minoritaris tot i que podrien facturar tant com ara facturen amb els productes estrella. Però no estan muntats per a treballar així i la mentalitat no canvia fàcilment.

Però, sigui quina sigui la tècnica, el concepte ja funciona i està demostrat que comporta una gran capacitat de compra sobre productes poc coneguts. Vista la inèrcia dels sectors tradicionals, emergeixen per tot arreu iniciatives alternatives que es van consolidant amb inversions molt petites i molta agilitat. Per exemple, el boom de les pel·lícules documentals que no arriben a produir documentals estrella. Però el volum i la qualitat dels documentals s’ha incrementat enormement en els últims anys, sobre temes que tenen un interès específic o un espai territorial limitat

Entre nosaltres tenim noves editorials que fabriquen només una dotzena d’exemplars i en fan una llançament via Facebook. Amb les recomanacions entre lectors , van apareixent els nous compradors i la editorial els va fabricant a mida que arriben.

En aquesta mateixa línia funciona el model de la fira FIM (música al carrer de Vila-seca) que combina la web i la plataforma Internet amb un esdeveniment al carrer, cada mes de maig a Vila-seca. Els potencials compradors descobreixen els nous productes via Facebook, web i YouTube. Però la “compra“ no es fa on line, sinó que es fa via concerts en directe, que te els avantatges de qualitat que no trobarem pas via Internet o mp3.

Cap a on va doncs el futur? Ara ja no tenim excusa per a acceptar la dictadura dels monopolis musicals, però la solució ja es veu que no cau del cel. No és per que Internet funcioni que tot s’arreglarà. Les plataformes alternatives, com la FIM catalana cal fabricar-les i introduir-les. En cada cas, amb la tècnica mes adient segons el públic i el producte. No hi ha una formula per a tots els casos. Cal imaginació i innovació empresarial. Però ara ja podem dir que les coses estan canviant i que la gent creativa te cada dia mes oportunitats per a fer el seu art i per a donar-lo a conèixer.