L'art a la feina

Així podríem traduir “L’art au travail”. Aquest és el nom d’un programa que es realitza a Quebec, dins de la entitat “Culture pour tous” que celebra el seu congrés anual el mes de setembre.

“L’art au travail” és una formula que ja funciona des de fa alguns anys: es tracta de portar un artista a dins d’una empresa i fer una creació amb participació del personal.

Ja ho han fet unes 20 empreses a dia d’avui, i en parlen molt bé. Trobareu els seus testimonis a la web:

http://www.culturepourtous.ca/artautravail/index.htm

En síntesi, els empresaris parlen del que fa l’artista: mobilitzar les persones sobre una feina comuna, activar la creativitat i el treball en equip, millorar la comunicació del personal amb el públic i amb els clients.

(O sigui, just el contrari del que fan les nostres empreses de telecomunicacions quan ens fan la vida impossible amb trucades a domicili per a fer-nos saber la sort que tenim de que s’hagin recordat de nosaltres just a l’hora de la migdiada!)

Com diu una directora d’una empresa del Quebec, esmentant Montaigne: innovar no vol dir canviar el mon sinó mirar-lo amb uns altres ulls. De fet, a la llista d’empreses participants hi ha una bona mostra d’empreses tecnològiques.

Us adjuntem aquí un butlletí del mon de l’empresa que parla d’aquest mateix tema

Les empreses paguen pel treball de l’artista, de l’ordre d’uns 4.000 dòlars. Tenen experiències molt diverses, amb vídeo, instal·lacions en cartró reciclat, foto, dansa, literatura, teatre, poesia, pintura de murals, mosaics. Sempre de forma participativa amb el personal, amb tallers artístics. En general, el treball queda disponible i exposat a la pròpia empresa.

Us recomanem el congrés de setembre a Quebec a tots aquells que us interesseu per les possibilitats de la gent creativa al nostre mon. “Culture pour tous” no és un festival més. La seva missió és “facilitar l’accés i la participació a la creació i a la activitat cultural”. Una expressió de la creativitat d’un país creatiu i d’empreses creatives.

Mirant el futur sense bola de vidre

Aquesta nota pot semblar una digressió del tema central d’aquest blog, però us asseguro que no ho és. El lector que tingui paciència o un mínim de curiositat i arribi fins el final em donarà la raó, espero.

Ara fa dotze anys, el 97, no fa tant temps, Internet encara era, en aquest país, una cosa del futur, “allò que els nostres fills veuran” deia la gent amb seny. Tot i que, recordem-ho, ja eren centenars de milions de persones a tot el mon que es comunicaven per e.mail.

Aleshores dirigia una agencia publica a la Generalitat, que facilitava als joves l’ús d’ordinadors i ‘Internet per a facilitar-los la integració laboral. Al mateix tems ajudàvem a les empreses petites l’aplicació d’Internet per la comunicació.

Tot i que els joves responien molt bé, les empreses es feien el distret. Per això, un dia varem fer una promoció especial: varem triar 100 dirigents d’empreses i els hi vam enviar una flor en un test i un bitllet verd de mil pessetes. Amb una carta que deia més o menys: “segurament, dins de tres anys, la seva empresa necessitarà molt Internet i crec que li convindrà a vostè, com director, anar prenent practica, de forma que no l’agafi per sorpresa. Aquestes mil pessetes potser l’ajudaran a pagar-se un curset pràctic. Però també se les pot gastar tot prenent una copa amb els amics. Si es així, pot beure a la nostra salut i a xalar, que son dos dies”.

La veritat, no varem tenir moltes respostes, però, apart dels que ja ho estaven entenent, una minoria pel que s’ha anat veient, alguns s’ho varen prendre malament. Per la gent del país , mil pessetes ja eren una cosa per a no jugar-hi i el nostre gest era una falta de respecte al més sagrat. Un d’ells em va escriure tot queixant-se de que llencéssim els diners públics. Li vaig fer veure que 100.000 pessetes en un anunci que arribava a 100 directors d’empresa era baratet, comparat amb el que es veia. És clar que si ell no li veia el interès al tema, això devia ser llençar els diners...

No és estrany: al nostre consell d’administració (d’una agencia de promoció d’Internet !), no hi havia ningú que utilitzés el correu electrònic, fins i tot algú em va voler convèncer que això no fora mai una eina de gent important, potser sí per administratius i noies. Com escriure a màquina.

Ara, per què m’estic entretenint amb historietes passades? Us podeu fer la pregunta amb tot el dret. Doncs, ben senzill, per que ara veig una situació semblant en un tema que te, crec, molt futur, que ja comença a caminar. Només cal mirar i veure, lligar caps.

Però qui mira i lliga caps? Pel que jo sé, poca gent. De quin tema parlo? A on hi veig futur potent?

Doncs permeteu-me que avui jugui una mica i no us ho digui. En tot cas, tard o d’hora ho trobareu en aquest blog, en els textos ja publicats o en les futurs. Hi ha gent amb ganes, amb curiositat i m’agradaria parlar només per ells. Pels altres...doncs, no cal llençar margarites als...És una qüestió de no contaminar l’espai amb comunicacions inútils.

Ara desprès de llegir això, em queda una recança. No vaig per la vida fent de guru, no he publicat cap llibre d’autoajuda. No m’he fet ric amb les meves anticipacions. De fet, vaig crear una empresa al sector Internet que va fer fallida. Això si, pagant deutes, sense oblidar les nòmines del personal ni de vendre bitllets d’avió que no volen.

D’experiència, ara en tinc més que abans, això si, però que quedi clar que, sobre el futur, moltes coses les tinc fosques, com la majoria dels mortals dels temps que vivim.

Us deixo doncs una endevinalla. A veure qui la pesca?

El barri de Tremé a New Orleans ja te la seva sèrie a la TV

Els que seguim encantats les series de TV de la HBO ja estem esperant l’aparició de “Tremé” , una sèrie sobre New Orleans desprès del Katrina. La sèrie ja es va presentar el mes passat als USA, i la signen noms de prestigi, David Simon i Eric Overmeyer, els creadors de “The wire”.

Però aquesta vegada, la sorpresa es doble: no es tracta únicament de la corrupció que aquesta ciutat arrossega des de fa temps i que el Katrina es va encarregar de posar en evidencia. La nova serie enfronta corrupció amb creació artística i vitalitat cultural, la força moral d’una ciutat i d’un barri amb una gran tradició musical.

En aquest cas, la intuïció artística i periodística d’un home admirable, David Simon, sembla que ha donat en el clau. Si New Orleans necessita una renovació innovadora, que enfronti no únicament les desgràcies d’una catàstrofe natural sinó també les corrupcions i limitacions de polítics, empresaris i institucions que durant tant temps l’han mantingut en la misèria, la resposta al desastre no es limita a un pla d’obres públiques.

La vitalitat cultural es la clau del tema. Maria Rosario Jackson, del prestigiós Urban Institute de Washington ho va definir de forma clarivident ja fa temps, en un informe que us adjuntem ( Maria Rosario Jackson i New Orleans desprès del Katrina (http://www.urban.org/publications/900927.html ) Ella diu que, a partir de la música que fa la gent, tota la gent, professionals i aficionats, cal aixecar el barri i la ciutat.

En un treball sistemàtic sobre la vitalitat cultural, el seu impacte social i econòmic en barris i ciutats, i els indicadors per a avaluar-la, l’Urban Institute ofereix una resposta de concepte i de mètode per a facilitar el treball de politics i gestors culturals que vulguin trencar amb rutines que ja han demostrat el seu fracàs en situacions extremes, com ara ho es Haiti i la seva reconstrucció, i en situacions menys dramàtiques de les nostres ciutats. Per què a Barcelona les noticies del barri del Raval sempre tornen a començar? No serà que partim d’un diagnòstic insuficient que no valora l’impacte de la vitalitat cultural?

En el mateix Urban Institute , al document de mètode esmentat podeu trobar definicions i indicadors que permeten treballar professionalment aquest tema. Son cent pagines amb una bona presentació, en anglès. http://www.urban.org/projects/cultural-vitality-indicators/index.cfm

Per que vulgui l’essencial del tema, li oferim la definició de “vitalitat cultural” que , per cert, podeu comparar amb la que nosaltres donem sobre la “gent creativa”.

“És la manifestació de creació, disseminació, validació i suport de les arts i de la cultura com una dimensió de la vida de cada dia a les comunitats”

No us perdeu la sèrie Treme. En parlarem

Recapitulem: ja portem nou mesos i 59 textos

“Gent creativa” és aquest blog que teniu davant vostre. Anem fent camí i portem prou temps per a mirar enrere i veure què està passant , el sentit de tot plegat.

El punt de partida era clar: parlem d’aquest impuls que tenim tots, uns més elaborat que altres, uns amb més talent que altres.

Parlem de creativitat artística, una capacitat que ens mou a fer coses. Que no es conforma en ser espectador passiu ni consumidor.

Una activitat que te molt sentit i que pot donar sentit a la vida de molta gent.

Un moviment ple d’energia, que pren formes diverses a tot arreu. Que no acostuma a ser noticia ni passa pel sistema de vedettes o stars. Màrqueting per a explotar l’art.

Amb els mesos passats, i desprès de fer una esforç per anar descobrint gent creativa a tot arreu, al costat de casa i en països llunyans, podem confirmar allò que al principi nomes era una intuïció: que estem davant d’un gran moviment social, de molta gent , a tot el mon.

En alguns llocs tenen recolzament, formació artística accessible, reconeixement públic... i en altres son ignorats sistemàticament, com si fessin por. Per aquells que entenen la vitalitat cultural com un mercat amb productors i consumidors, la gent creativa pot ser com una pedra a la sabata

Però la realitat és tossuda. Ara apareix que una bona part dels continguts artístics que la gent penja a Internet son una nova forma d’expressió de la creativitat. Una forma de contribució que alguns fan al be comú amb el millor d’ells mateixos. Això va a més. Avui te expressions una mica primitives, on la vulgaritat i el narcisisme es barregen amb la creació. Però ja anirem descobrint iniciatives, entorns de facilitació i de selecció, si som capaços de descobrir aquesta nova expressió de la vitalitat cultural.

La realitat es tossuda: malgrat la invasió publicitària per a dirigir els comportaments consumistes de forma compulsiva, la crisi ha posat les coses al seu lloc. Molta gent busca noves formes més humanes de viure i no es deixa classificar com a consumidor sinó com a ciutadà. Consumir i produir son moments complementaris de la nostra relació amb la societat, si volem que aquesta relació tingui sentit.

Precisament aquesta relació ens fa descobrir una cosa que potser ja sabíem: que la creativitat artística es projecta, si volem, a tots els àmbits de la vida social. En trobem exemples en la cohesió social, la vida en l’espai públic, els conflictes culturals i el diàleg intercultural. Avui la gent surt del seu poble i es troba amb gent estranya fins i tot sense sortir-ne. La creativitat artística és una forma de llenguatge que facilita la comunicació, que reforça l’empatia.

També descobrim que la creativitat artística millora les capacitats de la gent per a innovar en el treball i superar els esquemes autoritaris d’organització que han estat la regla en els últims anys.

Trobem la creativitat artística com un factor indispensable en l’educació, no com una simple habilitat que cal aprendre, sinó com una actitud que cal facilitar si volem ciutadans més que consumidors o productors.

No acabaríem mai de aportar exemples de la influencia positiva que la practica creativa dels ciutadans projecta sobre àmbits de la nostra vida, com les que apreciem en el camp de la salut o les que faciliten el descobriment del medi natural i l’empatia en relació amb el planeta.

Si mireu les “etiquetes” d’aquest blog (trobeu a la dreta de la pantalla les paraules claus que us ajuden a localitzar cada tema), veureu com anem descobrint exemples que relacionen la creativitat amb la participació, sobre la societat, sobre la innovació a l’empresa, sobre la ciutat, l’educació, la interculturalitat. Veureu la gran influencia que Internet te sobre aquest tema.

En un dels documents que hem referència en aquest blog, hi ha un informe estadístic sobre la vitalitat cultural i artística als USA. Tot i la dificultat normal que trobem en localitzar activitats que sovint no son professionals ni lucratives, s’arriben a comptabilitzar més del 20% de la població que practica alguna activitat artística, sols o en grup.

Som molts i anem a més.

El pla d’ensenyaments artístics de l’ajuntament de Barcelona és un pla d’obres

Dels ensenyaments artístics en varem parlar no fa massa en una altre entrada al Bloc que es deia “Barcelona està viva gracies a la gent creativa”. Però ara toca tornar-ne a parlar,
perqué l’ajuntament ja ha presentat el seu pla.
(veure pdf “Ciutat i cultura”)

Segons comenta el propi alcalde, una ciutat amb una oferta tant reduïda de formació artística, sobretot, d’oferta publica, difícilment pot ser una ciutat creativa, tal com s’entén a Europa. Resulta sorprenent que desprès d’ignorar el tema tants anys i apostar per l’espectacle al preu que sigui, torni ara a la realitat real. Benvingut , alcalde.

Avui , Barcelona ha aconseguit per mèrits propis significar-se com la ciutat espectacle, on l’atractiu turístic ha funcionat amb satisfacció dels hotelers.

Ben fet. Però llàstima que mentrestant ens hagin volgut vendre que tot això era en benefici de la cultura dels barcelonins.

Durant llargs anys, molt llargs, molts barcelonins han assistit a les escoles artístiques, la major part escoles privades. Ara veiem que podríem millorar l’oferta i multiplicar per cinc els estudiants. Per què per cinc? Semblaria que aquesta xifra ens col·locaria al nivell europeu en la matèria.

Encara que no es diu, serà per que tindrem mes places i més barates.

O sigui, que si vostè ha creat una escola de musica i la fet funcionar a Barcelona durant aquesta últims anys, ara ja es pot preparar per que s’acaba la festa i l’ajuntament li farà la competència. O això, o fa oposicions per a convertir-se en funcionari. Potser no serà així i l’ajuntament trobarà una formula? No ho sabem, però si sabem que les escoles ja han posat el crit al cel.

De moment, el més clar es que es faran inversions en obres per a disposar d’edificis a cada districte. Podríem dir que això, mes que un pla d’ensenyaments és una pla d’obres.

Desprès faran, suposem, un pla de funcionaris nous per a omplir aquests edificis. Finalment, esperem, veurem un pla d’ensenyaments artístics.

No hi ha una manera millor de fer les coses?

Qui vol ara més funcionaris?

Civilització empàtica

Empatia vol dir una cosa que s’assembla a simpatia però que va més enllà. Vol dir una capacitat humana, i d’alguns mamífers, de posar-se al lloc d’un altre i de viure la seva situació com a pròpia. Podem plorar per la pena d’un altre, podem sentit el desig d’ajudar-lo, compassió per la seva situació.

Això no es producte de la nostra cultura, ni de la nostra ciutadania ni de la nostra fe religiosa. Això es produeix a traves del nostre cos. Aquest cos de pecat, segons les religions, aquest cos de sentiments i sensacions irracionals, segons molts científics.

Però... ara la ciència, biòlegs i neurocientifics estan trobant al nostre cervell unes neurones mirall que permeten experimentar i sentir les situacions de l’altre com si fossin pròpies.

Per que això funcioni nomes cal que l’altre estigui al davant nostre. Això pot funcionar encara que no entenem el seu idioma, encara que tingui un altra fe, sigui d’un altre color o d’un altre país. Pot funcionar encara que l’altre sigui fan del Real Madrid. Son unes neurones perilloses, ja es veu, que ens poden jugar una mala passada .

Es clar que, tranquils, les neurones mirall nomes funcionen si hem tingut una educació empàtica. L’empatia es comença a practicar quan som molt petits i juguem amb la teta de la mare o ama de cria. Ja es veu que una cosa que comença així no deixa de ser molt incòmoda per alguns. Tots en coneixem d’aquesta mena de gent que sembla que el seu cos els hi fa nosa o vergonya. Pensa en algú i preguntat: te l’imagines petit jugant amb la teta materna? Si la resposta és negativa, para compte, pot tenir reaccions violentes.

A mida que creixem, cal anar practicant l’empatia. Som capaços de d’estroncar-la a costa de prejudicis i fanatismes de tota mena. El rebuig del propi cos que ens ha ensenyar sovint la religió i que els científics de la Il.lustració van denigrar en nom de la racionalitat i el pensament, també poden apagar aquest mecanisme natural, més propi de dones febles que d’homes forts i raonables.

O sigui que som una espècie empàtica. Malgrat les aparences. En cada civilització trobem aquest ingredient, des del Neolític; però cada vegada de forma més potent, fins arribar al nostre temps. Avui, gracies a les xarxes de comunicació disponibles la potencia de l’empatia arriba més lluny que mai, si no la refrenem, es clar.

Be no us explico més, si en voleu saber d’això, us recomano el llibre del conegut, Jeremy Rifkin www.foet.org de PAIDOS,, aparegut aquest mes i titulat “La civilización empática”, 700 pagines que estic llegint apassionadament. A les llibreries us el venen per 26 €.

Ell us explica com aquest fet condiciona l’educació dels nens des dels primers dies, com apareix a la societat de formes diferents, en funció de les tecnologies de comunicació de cada època, comunicació oral, escriptura, impremta, comunicació emissora com radio i TV, o comunicació d’anada i tornada com Internet.

És clar que a cada època també correspon una forma pròpia d’utilitzar l’energia, de manera que ara tenim més empatia i arriba a tot el mon, però també tenim més abús de l’energia que mai. Posem la terra en perill. Cada civilització es pot definir per la seva forma de comunicar i per la forma d’utilitzar l’energia.

La pregunta és si en aquesta cursa entre empatia i mal ús de l’energia (l’entropia) la guanyarà un o l’altre. Si guanya l’entropia, en cent anys no hi haurà més problemes per que no hi haurà més gent. En altres civilitzacions, al final de l’Imperi Romà, per exemple, la entropia va guanyar a la empatia i va ser un desastre que va durar segles

Ara ens cal preguntar què te que veure la empatia amb la creació artística i amb la gent creativa. És una pregunta retòrica per que tot aquell que ha participat en una activitat artística sap que les relacions entre el participants funcionen per empatia, no? Com més progressem en el projecte artístic més millora la empatia entre les persones, artistes, participants o públic.

Tot plegat ens diu doncs que això que fa la gent creativa pot semblar petit però és molt potent.

Ull lluents

Benjamin Zender es el director de l’orquestra Filharmònica de Londres.

Us recomano que el trobeu en aquest vídeo on fa un exercici de comunicació excel·lent.

Ell parla en angles però el vídeo porta subtítols en castellà. Té un bon sentit de l’humor i molta sensibilitat quan parla i toca el piano.

Diu coses notables. Per exemple, aconsella als pianistes que quan toquen el piano no seguin al tamboret amb tot el cul sinó només amb una natja.

Un altra cosa: si només el 3% de la població aprecia la musica clàssica, això podria millorar si els músics fessin un esforç. Ell diu: com a director d’orquestra se que no faig bé la meva feina si en acabar d’interpretar els músics no tenen els ulls lluents.

Fins i tot parla de com la música de Chopin inspira a alguns directors d’empresa.

Des d’aquí , li reconeixem a senyor Benjamin Zender, el títol de “gent creativa”. Espero que quan haureu vist el vídeo estareu d’acord amb mi.: http://video.google.es/videoplay?docid=-6200291961635473004#