El meu amic jueu

Fa poc, a Barcelona, vaig anar a escoltar un concert gratis. el donaven un grup d'alumnes de la universitat de Princeton, dels Estats Units.
Aquí els podeu veure, hi ha la foto del cor, amb els seus vestits blaus. També s'hi explica com organitzen aquests concerts des de la fundació Turisme creatiu.

http://www.fusic.org/cms/images/stories/princeton.bmp

Cantaven molt bé, el concert era fantàstic i ells eren gent molt simpàtica. Gent creativa, és clar. Venen a Barcelona, canten gratis, canten amb corals barcelonines. Al final , vaig parlar , per casualitat, amb un d'ells. Li vaig dir, vosaltres sou nord-americans, però us podeu considerar ciutadans de Barcelona. És ben clar, veniu, canteu per a nosaltres, ho feu amb gent d'aqui. Què més es pot demanar? Us podeu sentir a casa vostra entre nosaltres. La musica pot fer aquests efectes, ja ho sabeu.

Després varem continuar parlant, tot visitant l'Eixample, passejant. Per casualitat va dir que ell era jueu i vaig aprofitat per a fer-li algunes preguntes, per curiositat. No veig un jueu cada dia ni cada mes. Li agradava parlar i li podies dir les coses sense problemes.

Be, no us diré tot el que vaig aprendre, però si que us vull confiar un secret, una pregunta em va quedar pendent. Per què em sentia tant incòmode quan vaig saber que era jueu? Què ens passava?

Ell em va dir d'entrada: molta gent ens confon, creuen que tots som el mateix, que tots pensem el mateix. Però nosaltres som gent, jo soc gent. No som una tribu ni una secta. Crec que ens agrada ser oberts, de tot arreu, tenir idees pròpies, ser diversos. Com a mínim, sé que a mi m'agrada. Voldria que la gent em veiés així, tal com soc.

Allò que els jueus compartim, va continuar, no és pas fàcil de dir. Una religió, una llengua, una tradició? Segur que no ens posaríem pas d'acord tots plegats. Però , en tot cas, allò que fa o diu un Estat determinat, no ens representa pas a tots. Com si ara anessis a creure que tots els italians parlen i pensen com en Berlusconi.
Tots tenim la nostra creu , vaig pensar

Personal ment, sé que no podria dir res dels jueus, la meva ignorància és total. Vull dir dels que avui viuen per tot el mon, de les persones reals. No parlo de històries, no de mites ni fantasmes. Per a fantasmes, nosaltres, que anàvem a l'esglesia al meu poble, a l'ofici de Dijous Sant, amb un carrau que feia un soroll de mil dimonis, a "matar jueus"! Ja em direu si podem començar a parlar de fantasmes; en trobaríem potser als armaris personals? Per no dir que llegiem una historia infantil on els jueus d'una sinagoga de Toledo sacrificaven una criatura per a fer els seus rituals. Més val que ho oblidem. Però no li donemmassa depresa la culpa a Franco o a l'esglesia, aquí tothom ho feia, ningú ho criticava, eren tradicions populars que es compartien sense més.
Hi han tradicions i tradicions, no?

Avui, les meves relacions amb els jueus no existeixen. Per això m'agradava parlar amb aquell noi. Em feia un efecte semblant al que vaig viure quan vaig trobar-me amb el primer rus de veritat desprès d'anys i anys de sentir- ne parlar a casa com dels rojos mítics de la nostra postguerra. Un altra tradició que compartíem les famílies de dretes i cristianes, com la meva.

M'agradaria saber-ne mes dels jueus, potser aquell noi no era una excepció. Potser n'hi han molts que son oberts, cultes, emprenedors, creatius.. Ja se sap que la gent així ho pot tenir difícil. Potser ens estem perden oportunitats, els fantasmes del passat no ens haurien de frenar la curiositat, no?

La Jennifer, art i societat

Avui aquí ens divertirem amb la Jennifer, una xoni de Castefa
Que traduït al llenguatge normal (què vol dir normal avui?) vol dir: que hi ha una nova cançó que te un gran èxit a Facebook., d'un grup emergent anomenat els Catarres (que , segurament no coneixeu), que parla d'un Romeo català que s'enamora d'una noia. El cas és que el Romeo és un catalanista d'una peça i la noia, la Julieta, és una xoni de Castefa, o sigui una noia de família originaria del sur que parla castellà (abans en dèiem xarnegos). Castefa és Castelldefels, en aquests ambients.

Però no en parlarem per pura diversió. Si només fos per a riure, us donem el link i prou. Per que avui tenim una bon cas d'allò que tractem a Gent Creativa, un cas d'art i valor social. Avui veurem com l'art pot entrar a la vida del dia a dia de la gent amb efectes molt positius. Pot fer miracles. Ja ho veureu tot seguit.

Però mireu com canten i en parlem:

http://youtu.be/FhJR6OO1X8Y?t=3m58s

I ara mireu com l'expresident de la Generalitat ens explica què acabeu de veure. Això no és pas una broma, com podríeu creure. Aquí està passant alguna cosa:

http://www.ara.cat/politica/Jennifer-Catarres-Jordi_Pujol_3_551974799.html

S'ha de reconèixer al senyor Pujol un sentit de l'humor que no és freqüent en el seu gremi. Ell s'ho pot permetre per que ja està jubilat. Encara que altres han entès que no parla pas per a riure sinó per que la cançó ha fet diana i ell ho sap molt bé. Està preocupat.

Per a completar a informació: la Vanguardia li dedicava al tema mitja pagina fa un parell de dies. Tot plegat una inesperada i increïble reacció per aquests nois i noia, els nomenats Catarres, que es llencen sols per la vida musical i que troben uns promotors de luxe.

Bé, cadascú en traurà el que voldrà, d'això és tracta. Per que la cançó no és partidista, la caricatura no és pas agressiva. Aquests nois son fins. Vist en perspectiva, ara em semblen els de la Trinca, que sempre els he considerat genials, d'un humor partidista. Feien llenya del contrari. Tan legitim com vulgueu, però no deixa de ser "humor contra algú". Aquí hi ha humor i prou. Una perla de comunicació en temps de joc brut i violent. Estil Barça, diríem.

Això és un retrat d'un noi que el podrem trobar pel carrer cada dia, un retrat del Romeo catalanista que va pel mon blindat amb els seus atributs patriòtics.Es tan freqüent que ja no ens crida l'atenció i ell es considera d'allò més normal. Fins que un dia es troba a l'altre. Algú que és diferent. Tota una història del nostre temps.

En fi, molt be pels Catarres, molt bé pel senyor Pujol , molt be per la Vanguardia. Aquest Romeo podria ben be ser fill o net d'un lector típic seu. Es doncs un punt a favor per la seva redacció.

En fi, son els miracles que pot fer l'art, ja us ho deia. Amb modèstia, elegància, sense trencar cap plat , han fet una diana.
En temps de crispació, els llops d'una i altra banda s'han quedat amb la boca oberta, no saben si es carn o peix. És humor

Musiques, pàtries i gent.

Us proposo que mireu aquest vídeo.És un moment molt especial, irrepetible.La RAI el va filmar amb molta gràcia, fa uns mesos , a l'opera de Roma. Veureu que el públic canta amb el cor i l'orquestra de forma molt emotiva.Alguns troços son una mica foscos per que no hi havien focus, no estava previst, va ser una explosió espontània.

Sembla que Itàlia passa per un mal moment, que ja dura massa. Aquell dia, l'opera que tocaven era Nabucco de Verdi i la dirigia Muti.A l'escenari, el cor acabava de cantar el "Va pensiero". És el cor dels esclaus jueus presoners a Babilònia. Canten per la llibertat, per la seva pàtria perduda. El vídeo arrenca just en aquest punt i es produeix allò que no estava previst.

http://www.youtube.com/embed/G_gmtO6JnRs

El director els anima a cantar un altra vegada el "Va pensiero", i tota la sal dreta canta amb emoció amb el cor de l'escenari. Se'm va posar la pell de gallina quan ho vaig escoltar i veure. No us ho perdeu. Aqui les meves paraules no valen gran cosa, és la musica.

Vaig pensar: els italians tenen sort de tenir una pàtria i una musica que els hi va regalar Verdi. Jo no tinc una cosa semblant.
Però mica a mica vaig sentir que jo en formava part. Que hauría cantat amb ells per la meva pàtria, amb els italians i amb els jueus de Babilònia, tot i que no soc no italià ni jueu. O potser si que ho soc una mica: ara que he cantat amb ells em sento italià i jueu, amb la seva gent, no amb els seus Estats.

Després he pensat que sento una empatia semblant amb altres musiques i altres pàtries. La sento amb el "Freunde", l'himne de l'alegria, un poema en alemany i una musica que compartim els europeus.
També em sento una mica francès quan sento la Marsellesa. Francès amb els francesos, no amb l'Armeé ni la France.

Una cosa semblant em passa amb "l'Estaca". És l'himne de la gent que vol la llibertat. El cantàvem a Catalunya i també el varen cantar a Madrid. Amb tota aquesta gent i amb aquesta musica em trobo a casa. També m'hi trobo ara amb els indignats, encara que els pobres no tenen musica. És una sentiment que comparteixo amb ells, encara que no sempre diuen ni fan allò que jo diria o faria.

Encara tinc més musiques, que ja no son del nostre temps però que comparteixo amb nostàlgia. Parlo de "We shall overcome" com la cantava Joan Baez quan érem joves i compartíem llibertat i democràcia amb gent d'America i de tot el mon. Encara més lluny en el record, la Internacional, que no en sabia les paraules però això no tenia importància.

Aquestes coses de l'empatia son com son, no com haurien de ser. Cadascú te les seves. Ara a mi se'm presenta el "Va pensiero" i em sento italià, jueu , del Magreb, mediterrani. Em sento gent amb aquesta gent, no dels Estats. Crec que sovint els Estats s'apropien de les musiques de la gent. És una llàstima, una confusió.
Penso que a molta gent li passa una cosa semblant però que no ho expliquen. Potser no hi pensen. Jo tampoc no hi havia pensat fins que vaig trobar aquest vídeo

El gat i els comptables

Trobo que últimament, només parlem de diners, de com arribar a fi de mes, dels deutes dels ajuntaments, del deute de Grècia...

Doncs ara us explico un conte, parla d'un príncep que es va quedar sense diners. D'un príncep i d'un gat molt fi. Potser us refrescarà les neurones.

Diu que una vegada hi havia un príncep que vivia en una palau.Era un palau molt famós per que hi feien molts concerts de violins. Tenien una orquestra de violins que tothom apreciava molt.
El príncep també tenia una gat, un gat que li agradava molt la musica i que no es perdia un concert.

Però varen venir temps difícils, una crisi, i el príncep era cada dia més pobre. Un dia, els comptables del regne, que n'hi havia molts, es van presentar al príncep i li van anunciar que calia retallar despeses i eliminar serveis, per que els comptes no sortien. Entre altres, calia retallar els concerts de violí.

Així ho van decidir i es van acabar els concerts i el palau es va quedar sense musica. Allò era molt trist, fins i tot el gat va desaparèixer.

Va passar un temps i la situació no millorava. Un dia, el príncep va veure el seu amic el gat. Majestat , li va dir, ho he pensat molt i tinc una proposta. Cal que els comptables aprenguin a tocar el violí i així tornarem a escoltar musica.

Així ho van fer, per que hi havia molts comptables i van formar una gran orquestra. I el gat ja no va marxar mai més.

La història no és meva, és de Yehudi Menuhin , un gran violinista, un gran amic i un gran home. Era molt fi, com el gat

Ja tenim indignats, ara ens cal l'artista

Aquesta història tracta d'art i de participants i va passar a Barcelona, a Poble-sec. Però crec que la podrem aplicar a qualsevol procés participatiu, a l'empresa, a la política, als diaris. A totes les situacions que podeu viure a Internet i a les xarxes socials.
Fa pocs dies dèiem aquí "tots som artistes". Ho deia en Pau Casals i també Yeyudi Menuhin. Però atenció, que molts ciutadans artistes i participatius, molt Youtube, Facebook o Twitter no fan una obra d'art. Molts indignats no fan un govern, molts Wikileaks i Christian Lassange no fan un periodista ni un diari.
: http://gentcreativa.blogspot.com/2011/07/tots-som-artistes-lart-en-temps.html

D'acord, la participació és el futur, però sense demagògies.
Doncs, fa pocs anys, vaig participar al barri de Poble-sec a un projecte artístic i participatiu, es deia Ulisses. Ho vaig viure i ho puc explicar tal com va passar. Ulisses, el viatger, era el personatge de la historia, l'heroi del nostre segle, que va d'un país a l'altre. tot plegat hauria de ser una festa al carrer, amb artistes i participants de moltes cultures i origens. Tants com els qui hi ha vivint al barri. Va ser un éxit, però no ho han tornat a repetir. Era conflictiu, és clar. Encara ens queda molt camí per a fer, molta paciència.
http://gentcreativa.blogspot.com/2010/01/quan-tornara-ulisses-al-poblesec.html

La gracia del projecte era reunir artistes, amateurs i ciutadans amb ganes de compartir un mateix projecte, una creació conjunta a partir d'una gran diversitat. Musica, dansa, dissenys, teatre de carrer, disfresses i figures.
Varem reunir la gent, els anàvem a buscar a casa, no esperàvem que vinguessin. Els varem reunir i els hi vam dir, el projecte es vostre, digueu què voleu fer i com. Nosaltres us hi ajudarem.
La diversitat era total, tots els colors, tots els llenguatges, totes les edats i sexes, totes les classes socials. Tots els nivells de talent i de competència. Podia haver estat com la Torre de Babel. Però aquí ve la noticia: hi havia tensions però la festa es va fer, un èxit.
La gent participava per que acceptava una disciplina implícita. Acceptava la regla del talent artístic, la disciplina de la qualitat, la clau de la autoritat que tots respectaven.
qui no ho hagi vist no s'ho creurà, però el mateix passa als prop de 70 projectes artístics i participatius que hem anat comentant en aquest blog.
Podem treballar amb participació, podem assumir la diversitat, però cal l'artista, el que crea la tensió cap a la qualitat. Sense qualitat no hi ha emoció, la participació ja no te sentit. S'apaga la flama. Pot néixer una primera il.lussió, però despres veiem que no valia la pena, que no anàvem enlloc.
Tota la vida he treballat d'enginyer, molts anys amb la informatica i Internet m'he guanyat la vida.
Però cap enginyer (ni cap comptable) poden fer allò que sap fer una artista. És el mateix que sap fer el Josep Guardiola (un altre artista) amb milers i milers de nois que juguen al futbol. Crear l'il.lussió, obrir el camí a la qualitat, al talent i al treball. Dibuixar l'e xit.Els milers de nois s'identifiquen plenament amb els jugadors que arriben a d'alt de tot. Perquè saben que hi arriben amb la disciplina del talent, la qualitat i l'esforç. Això tots ho comparteixen. Veuen que la seva participació tenia sentit.
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/futbol-i-art.html El contrari d'això és la força dels diners, el poder, la rigidesa que desarma el talent, la burocràcia. Mireu al voltant vostre, veureu molts artistes i molta gent creativa, tots ho podem ser. Però també veureu gent sense talent, que tanca portes.
Necessitem doncs l'artista

Tots som "artistes". L'art en temps dificils

Tots tenim un do natural per a la creació artística. És clar, uns tenen més talent que altres, però això no te tanta importancia. L'important és aprofitar el que tenim. Nomes cal que els artistes ens ajudin, que organitzem projectes on participar.
Això no és un invent ni un bon desig, és una realitat.
Ja fa temps que ho van intuir gent tant artista com Yehudi Menuhin o Pau Casals.Però encara hi ha molta gent que no s'ho pot creure.

D'això parlem aqui, d'aquesta gent anònima que arriben a participar i a crear. Això els hi canvia la vida, millora el seu barri o la seva ciutat, desconcerta els mercats, genera nous artistes independents, canvia les regles de joc. Molta gent ja no es conforma a ser sempre, public passiu. Internet ho està facilitant.

Poden ser nens o grans, homes o dones, il.lustrats o analfabets, nadius o immigrants, malalts, incapacitats ex drogadictes..Ens ajuda a superar barreres de cultura, religió, nacionalismes, classe social, sexe,les derivades de la malaltia o de la minusvalia.

Tots ho necessitem si volem viure o treballar de forma creativa,col.laborar a la Xarxa,formar part d'un equip, superar la rigidessa adquirida a l'escola. Molts enginyers ho practiquen.
Tenim la capacitat, només cal que ens hi ajudin.

Aqui, en aquest blog, Gent Creativa, anem descobrint entitats que ho practiquen
de mil formes. Primer pensavem que eren una minoria, una excepció. Ara sabem que son una autentica invasió. a tot arreu, als llocs més increibles.

Nosaltres us hem parlat i donat referencies de més de 70, d'aqui i de tot el mon. Però n'hi ha moltes més, no donem abast.
Amb tota discreció hem anat fent cami, ara son més de 500 els visitants mensuals del blog. Van creixent

Potser us pregunteu qui son la gent que mira aquest blog, que hi busquen?
Tenim estadistiques. Aquests son els temes més visistants, per ordre de preferencia:
http://gentcreativa.blogspot.com/2009/09/la-gent-creativa-som-contribuidors.html
Sobre el sentit de l'art i la participació en la societat post crisi.
http://gentcreativa.blogspot.com/2011/02/una-idea-pels-que-tenen-problemes-per.html
Això anava pels ajuntaments curts de pressupost. Art i participació pot ser una resposta.

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/ciutats-creatives-en-parlarem-molt.html La vida de la ciutat depen de la creativitat de la gent, sobretot en projectes col.lectius.

http://gentcreativa.blogspot.com/2010/09/societat-i-cultura-laposta-del-conca.html De com una entitat publica fa una aposta per l'art al servei del ciutadà i no del gremi dels artistes. Sobreviuran?

Ho sabem .La gent creativa ja forma part delanova societat emergent post crisi. Només cal tenir ulls a la cara per a veureu-ho.

Amb vosaltres arrivarem encara més lluny.

Les hipoteques: no esperis que t'ho expliquin.

A la "gent creativa" li agrada actuar. Actuar millor que fer d'espectador. Fer coses millor que consumir-les. Estem parlant d'art, és clar. Però per una vegada veiem com quest estil de vida s'està ampliant a altres camps de la vida social. Crec que això és precisament una de les característiques dels nous temps.
Que no t'ho expliquin, participa-hi!

Doncs estem parlant d'hipoteques i de famílies que estan perdent el seu pis pels desnonaments judicials. Ja ho sabeu: hi ha un grup de persones que es presenten davant de la casa que el jutjat pretén buidar i no se'n van fins que el jutjat no ho deixa per a més endavant.
Si voleu viure aquests fets i formar part d'un d'aquests grups us facilitem el contacte. Una associació de Barcelona que ja compta amb una xarxa a tot Espanya

http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com

Com que es tracta de veure qui aguanta més, cada plantada pot durar hores i així tindreu ocasió de parlar amb la gent ( tothom parla amb tothom, encara que no es coneguin). Tornareu a casa amb un munt de reflexions sobre la crisi, sobre el "qui és qui" d'aquesta història. Gent amb noms propis.
Alguns hi van amb els fills per que vagin aprenent de la vida. Per que us imagineu una mica de què va, us anticipo aquí algunes preguntes que la gent es fa en aquests casos. Son preguntes que podreu aplicar a tota la crisi financera internacional sense dificultats. Però s'enten millor en un cas concret i visible, sense parlar de mercats ni de coses abstractes. Senti comú.

Per exemple: Per què la gent que va a frenar els desnonaments son tan diversos, n'hi ha de tot arreu, de tota mena. Qui son "aquesta gent"? com encara diuen alguns polítics que porten el rellotge atrasat. D'on venen? Quines banderes aixequen? En nom de què o de qui parlen? Son perillosos? Volen destruir la nostra democràcia, el nostre sistema?

Un altra pregunta: Com és que el banc o caixa reclamen diners a una família que no te ni per pagar el seu pis? Realment esperen cobrar alguna cosa de gent marginada com aquesta? Quin valor real pot tenir aquesta hipoteca pel propi banc? No és això allò que en diuen una hipoteca-escombraria? A qui volen enganyar amb aquesta comèdia, els bancs, és clar? Ajuda a millorar el seu balanç un actiu com aquest? Qui es pot creure doncs el seu balanç?

Per què un banc que s'arrisca en donar crèdits se'n beneficia quan l'encerta i no en pot sortir perjudicat quan la pífia? No son ells els experts en valoracions immobiliàries?

Per què el sistema legal que protegeix al banc i es vigent a Espanya no ho és a tot Europa? Necessiten els nostres bancs viure sota una tutela que els protegeixi dels propis errors?

Sembla que l'associació PAH intenta negociar amb cada banc o caixa per a trobar una solució per que la família pugui continuar vivint al seu pis tot pagant un lloguer. Per que si això és possible no s'aplica ja a tothom i s'atura aquest malviure per a milers de famílies?

Per què de tot això no se'n parla clar? És un tabú? Sembla que en els dos anys que venen n'hi haurà uns 500.000 casos. Com poden parlar de confiança en l'economia i en la política si els polítics miren cap un altra banda, si consideren poc rellevant aquesta violència sistemàtica. Som formigues?

Parlar i escoltar la gent d'aquests grups pot ser una gran experiència. Si hi porteu els fills, ells mateixos us faran les preguntes que vosaltres podreu anar contestant.
No espereu que us ho expliquin, ho podeu viure.