Opera al cafè!

Però què be que s'ho passen a Pamplona amb l'opera!

S'ha de veure, no us ho explico.

Mireu només les cares de la gent

Això és opera i no el que fan als teatres No ens fa pensar?

Viu el Parc... aquest diumenge

Una oportunitat per a gent creativa menuda..
És una festa on les famílies, nens i grans, entren en el joc i fan una munt de coses que no fan pas cada dia.
Festa major del parc al Castell d’Olerdola:
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3869

Sobre originals i còpies

Poques coses son més sagrades entre nosaltres que les obres d’art, sobretot els originals. Quan pensem que estem davant d’un original i ens diuen que “només és una còpia”, automàticament sentim que l’objecte sagrat ja no ho és, la llum s’apaga i ens quedem a les fosques.

Qui ho diria, que avui, quan ja estem de tornada de tot o gairebé de tot, encara estem en aquests jocs. Pels més escèptics, una pregunta: qui penseu que té una consideració més intocable entre els barcelonins, l’arquebisbe o en Antoni Tàpies?

Doncs ara resulta que el MNAC ens dóna l’agradable sorpresa de jugar amb el tema. No juga amb l’arquebisbe sinó amb l’art. Poca broma. Ha penjat pels carrers de Barcelona unes reproduccions d’obres d’art “consagrades”. Les trobo molt maques i així he decidit que no cal que vagi a veure l’original a Montjuic. http://www.elmnacprenelcarrer.cat/cat/ubicacion-plano.php

En canvi si que us recomano que aneu a veure una pel·lícula al Verdi que també juga al la frontera del sagrat, aneu a veure “Copia certificada”. No és pas una pel·lícula de missatge, com dèiem abans quan algun volia fer-nos un sermó disfressat de pel·lícula, sinó una pel·lícula de debò, que us deixarà marejats, podeu perdre el nord i sortir-ne completament “laics” sobre els sagrats principis de l’art desprès d’un joc tant divertit.
http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30966/copia-certificada/

Tot plegat, perquè gosen fer una pregunta: què es mes important, l’objecte artístic o la persona que el mira o l’artista que el crea? Una pregunta que podria posar en crisi els nostres valors: vull dir el valor de les fires d’art i de les subhastes boges d’objectes “sagrats”. Quan parlem d’art, parlem de gent o parlem d’objectes?

En fi, que potser que ara no podrem fer tanta conya sobre la Sagrada Família que sembla que aquests dies serà objecte, molt objecte, de veneració per part d’una ciutat que es pensa de debò que és laica, però que ha tingut els túnels del AVE penjant d’un fil durant tot un any, encara que tots els enginyers del planeta els portessin la contrària. A Europa no s’ho creien: un segle esperant el tren d’ample europeu, i ara que finalment ja semblava nostre, la Sagrada Família es plantava al mig.

Per cert, que tot plegat, ho estant construint sense llicència municipal. Per que pels socialistes de l’ajuntament, és un tema sagrat, és clar.

Som un cas. Aneu a veure la pel·lícula, us divertireu. També podeu visitar el MNAC si voleu, però sense fer genuflexions, si us plau. Una mica de dignitat.

De Barcelona a Lió

De Barcelona a Lió no hi ha tanta distància. És un salt, en cotxe, en tren o en avió, es pot fer en un cap de setmana..

Però penso que alguns hi hauríem d’anar de tant en tant a peu, en peregrinació. Per què a Lió hi ha meravelles que no trobareu si peregrineu a Santiago.

Parlo de Lé Défilé, un espectacle de dansa itinerant al carrer, amb 15 grups que produeixen el seus vestits i les seves coreografies durant 6 mesos de creació i de feina.

Us puc assegurar que no trobareu res semblant a Barcelona. Ara us diré per què.

Si decidiu anar-hi, recordeu que a Lió s’hi menja molt bé. Jo tinc un gran respecte per la gent que cuina bé. El Défilé es fa al setembre, o sigui que us podeu preparar amb temps.

Per cert, a Lió també hi fan la Biennale de la Danse, un esdeveniment de prestigi europeu, que es va passar uns anys sense omplir, tot i la seva qualitat i el prestigi dels seus artistes de primera línia. Però, en lloc de fer-ho a l’estil barceloní, tot contractant experts en màrqueting i una bona campanya publicitària i crear la marca “Barcelona dansa”....varen aplicar la imaginació creativa que tan bé els hi surt a la cuina. Varen inventar Le Défilé.

Era pura lògica. Als lionesos els hi agrada la dansa? Es clar que si. Però això no comença per pagar una entrada i seure. Això comença per sortir al carrer i ballar. Elemental. Ho van fer així i els hi va sortir Le Défilé. Ara els lionesos, tota la ciutat, l’àrea metropolitana amb suburbis, immigrants, marginals i aturats, preparen un espectacle i surten al carrer. Ara es venen les entrades de la Biennale sense campanya publicitària.

El Défilé es finança amb el pressupost de promoció de la Biennale,. També es finança amb el pressupost de seguretat i de cohesió social, previsió de conflictes ètnics, integració laboral de minusvàlids i d’aturats. Parlem de valor social d’un projecte realitzar per artistes, no per assistents socials.

Aquests milers de ciutadans que ballen amb entusiasme cívic fan art i xalen com bojos. Fan art, no art pobre o art social o art comunitari. A veure si ens entendrem per una vegada. Els projectes que es presenten passen per una selecció acurada si volen rebre l’ajut previst. Treballen durant mesos amb artistes per a posar apunt l’escenografia, el vestuari o les figures ambulants. Mobilitzen i entrenen amateurs i voluntaris. No oblidem que son Le Défilé de la Biennale de la Danse, poca broma. No s’hi valen nyaps ni “chapuzas”.

Per què quan parlem del “valor social” de l’art o de la cultura, no s’hi val qualsevol cosa. L’art es un esforç creatiu que podem trobar en qualsevol persona, que pot arribar allà on el seu talent, el seu treball i els seus mestres el poden dur. Tothom en pot fer, d’art. Nomes caldrà que cadascú reconegui els seus límits. A Lió al carrer, podrem veure milers de dansaires que demostren un esforç extraordinari i molt talent, dirigits per gent que sap què vol dir creació artística. Voluntarisme i populisme, no. Els nyaps no enganyen més que aquells que volen ser enganyats.

És clar que molts no en volen saber res d’això. Molts creuen en l’artista excepcional que normalment trobarem al costat del poder, un brillant a la corona del rei. Una categoria sagrada per a una funció sagrada. Una figura distant que mai entrarà en contacte amb el poble baix. La resta son “activitats populars”, tan se val si són castellers com dansaires, art dels pobres i per a pobres. Pobra gent que sovint amb pretextes d’identitat repeteixen cada any les mateixes activitats sense cap creativitat. Aquí l’art esdevé classista, i sense cap mala consciència.

Alguns no aniran mai a Lió, que queda tan a prop.

Aquí podeu llegir més sobre els criteris del Défilé : http://www.biennale-de-lyon.org/Danse2010/DP-defile_2010.pdf

Aquí podeu veure algunes imatges : http://www.biennaledeladanse.com/fr/lm/part2/defile/

Els “Quaderns d’Acció Social i Ciutadania” d’aquest mes

Els Quaderns, una revista d’estil universitari, publiquen aquest mes un numero extraordinari sobre “El retorn social de la Cultura”. El tema doncs resulta més viu del que semblava quan comentàvem fa pocs dies l’informe anual del Conca (vol dir, consell nacional de arts. “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA )

Es una revista en paper. Com les d’abans. Els interessats la trobaran a DIXIT http://dixit.gencat.cat

A aquest número de la revista de la direcció d’Acció Social hi participa el Departament de Cultura , cosa que no té res d’estrany, per que es precisament aquest departament qui patrocina el programa artístic més potent que tenim a Catalunya, que jo sàpiga, orientat a la cohesió social. Vull dir el famós “Tallers per a la festa” . http://www.tallersperalafesta.org/portada/principal.asp

Us recomano que visiteu el web per que les fotos son molt espectaculars, i per que si assistiu a alguna d’aquestes festes hi trobareu un gust particular. Vull dir que no son festes amb els elements tradicionals de tota la vida que ja nomes encanten als que son del poble i per la festa major.

Aquí trobem festes creades des del principi per artistes, entitats i voluntaris. Això es nota. Fa pocs dies recomanava visitar la festa que s’han inventat a Agramunt al voltant dels torrons. Ho trobo genial: muntar-se una festa amb torrons i imaginació per a crear una llegenda escenificada al carrer amb gent i ganes. Es una experiència contagiosa. Dóna ganes de viure, veure la gent creativa en acció.

Enhorabona doncs pels Quaderns: ja ens feia falta una mica més de reflexió teòrica sobre un tema, art i valor social , de plena actualitat al sector cultural europeu.

Per cert, a la mateixa web de Cultura hi trobareu una col·lecció de documents realitzats per IGOP, institut de govern i polítiques publiques. Joan Subirats i Xavier Fina de la UAB treballen en aquest mateix tema des de fa un parell d’anys. Us recomano l’informe (en forma resumida) “El retorn social de les polítiques culturals”. www.gencat.cat/cultura/publicacions

Bé, que ningú s’espanti ara, que no ens volem tornar universitaris nosaltres també. Continuarem fent la nostra feina: buscar i explicar projectes artístics amb valor social, projectes que milloren la cohesió social, la feina, la salut, la relació amb la natura o l’educació. Gent creativa que crea, que millora i que gaudeix de la vida. No parlem d’artistes d’anar per casa, parlem d’artistes.

Nota Cleveland

Al Museu de les Arts de Cleveland han descobert la gent creativa

Continuem parlant de valor social dels grans equipaments artístics. Ja hem comentat el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. M’agradaria comentar-vos algun dia com s’ho fa el Museu Etnològic que tot i ser un dels mes pobres (en diners, vull dir) de Barcelona, és un dels que més valor social arriba a crear. M’agradaria comentar com el MNAC, un altre museu, son veïns a Montjuïc, no acaba de trobar la manera de fer-ho. Aquí es veu clar que no és pas una qüestió de diners

(Podeu saber mes sobre l’Etnològic I sobre com s’ho fa, amb el vídeo de l’entrevista a Pep Fornés Visions i Projectes de gent creativa... )

És una qüestió d’idees. Per això ens interessa el cas del Museu de les Arts de Cleveland. S’han aliat amb un centre educatiu, University Circle University Circle Inc., han buscat espònsors, artistes, voluntaris..i han mobilitzat diversitats culturals a la ciutat i a altres països. Ja van per la vintena edició, si voleu divertir-vos, ja podeu apuntar-vos-hi pel juny del 2011.

Però parlem ara de Cleveland i del seu Museu de les Arts que un cop a l’any envaeix el carrer.

http://www.clevelandart.org/events/art%20festivals.aspx?pid={4724DB39-449D-4E6D-99F1-1DC008462AAB}

Estem parlant d’un esdeveniment artístic i participatiu, on prima la diversitat. On els tema de cada any desenvolupa un aspecte de les pintures del Museu. El lema de les creacions de l’any passat era « Chiaroscuro, la seducció de la Penombra ». El de l’any vinent encara no es coneix.

Es una desfilada anomenada “Parade the Circle”. University circle és una plaça de la ciutat característica per la seva diversitat ètnica. Allí circula la desfilada.

Durant més de 20 anys, el Museu signa un esdeveniment que marca el calendari d’estiu de la ciutat. Color, musica i art per a totes les edats. Hi juguen artistes nacionals i internacionals, juntament amb artistes locals, famílies, escoles, grups de les diverses comunitats, ninots gegants, dansaires, mascares d’artesania, grups multicolors. Inclou activitats d’entreteniment, menjar...

L’art pot donar sentit a la vida

A pocs dies de la reunió anual de la Cultural Action Europe, publiquen a la seva web un article curt de la seva presidenta, Mercedes Giovinazzo, una europea de Barcelona que des de fa nomes un any està donant un cop de timó substancial a aquesta entitat que agrupa xarxes culturals d’Europa.

Recordeu que ja en parlàvem fa pocs dies, de Cultural Action Europe, en relació amb un tema que portarà cua al mon cultural, també aquí. Parlàvem aleshores del “valor social de la cultura pels ciutadans”, de la forma de justificar diners públics en un projecte cultural que suposadament aporta valor social: Podem parlar del valor social de l’art?

Valor social de l’art era també el tema del nostre CONCA, el consell nacional de les arts de Catalunya, que porta poc temps d’existència i que encara no fa molt soroll: “Societat i cultura”: l’aposta del CONCA

Doncs ara, podem dir que Cultural Action Europe i la seva presidenta apunten al cor del problema. Som capaços de proposar un sentit a la vida per als postres joves? Quan la qüestió no és ja un tema personal sinó ciutadà, sembla que és de la màxima actualitat: http://www.cultureactioneurope.org/lang-fr/news-archive/39-2008/619-reflections

Aquesta és justament la força de la gent creativa: no es tracta d’assistir a molts concerts al Liceu o al Palau sinó de veure com l’art que practiquem projecta la seva llum sobre els altres. Si cantem en una coral hi guanyem nosaltres i hi guanyen els que ens escolten.

Precisament, és una donació que ens surt de dins, no donem coses, ens donem, és la matèria prima del sentit de la vida. És, com diuen els de l’associació Congrés , tot recordant la frase de Dostoievski, “…i si la bellesa pogués salvar el món?” La seva pregunta continua vigent, avui més que mai: http://gentcreativa.blogspot.com/2010/02/gent-creativa-de-tot-el-mon-barcelona.html

Per cert, el “Congrés de Barcelona” que anunciàvem aleshores s’ha endarrerit fins el cap de setmana de Tot Sants del 2011. Ja en parlarem