divendres, 13 de setembre del 2013

POTSER ENS HAURIEM DE RECICLAR COM A CIUTADANS?

Parlem del llibre 

Gente creativa, gente innovadora”.

 

Un ciutadà no es  limita a respectar les lleis de la ciutat
Ser ciudadà no significa apropiar-se de la ciutat i tancar-la als altres, als “forasters”.

En realitat, la ciutat la fem els ciudadans, cada dia.
Nosaltres ho hem vist:  en aquest llibre expliquem experiencies concretes. 
Histories que combinen emocions i innovació racional.
Molt a prop descubrirem projectes que funcionen, en podem aprendre molt.
Tothom en pot formar part, petits i grans.

El llibre “Gente creativa, gente innovadora” está disponible

al catàleg Amazon per 5,15 € en versió Kindle.

Aqui teniu el link directe: http://amzn.to/ZLnWrN

Si preferiu la versió en paper, recordeu que el tenim en tres  catàlegs:
EL CORTE INGLES: http://bit.ly/10TfWBY
EL MUNDO LIBROS: http://bit.ly/13Hu16j
READ ON TIME:http://bit.ly/193Dx9R
 
Espero que us agradi.
Santiago Guillen

dilluns, 19 d’agost del 2013

ANEU AL CINE A VEURE HANNAH ARENDT

Si hi aneu, ja me'n parlareu, val la pena.
És una pelicula d'exit però amb profunditat, plenament actual.
Ja fa dies que la fan a Barcelona, no se si pot durar encara molt més.
En aquests dies d'agost no hi han moltes coses a fer tan suggerents com aquesta

Pot semblar que es tracta només d'una anècdota molt coneguda, del judici d'un lider nazi als anys cinquanta, responsable del transport de milions del jueus als camps de concentració.
És clar, l'anecdota ja no és cap novetat: la novetat és el personatge, Hannah Arendt.
Ella ens diu coses de la màxima actualitat.

Amb paraules d'avui, ella apunta al mal típic del nostre temps: la mentalitat "burocràtica", la d'aquella persona que no pensa sinó que es limita a seguir les lleis, les normes, les ordenances. Els crims del nazisme tenen molt a veure amb aquests personatges que no es consideren responsables del que estan fent.

Podríem dir que els buròcrates son el contrari dels ciutadans.
És un mal d'aleshores i d'avui mateix.
Ella, Hannah, pensa i no amaga el seu pensament, no es camufla en el paisatge.
És una filosofa i una ciutadana.
Com ella explica: el pensament combina dues coses que semblaven antitètiques. La passió i el raonament . La passió per la veritat no permet al pensador d'observar què està passant, com un agent extern, sense compromís.

Avui, a casa nostra, vivim temps de mediocritat, quan molts pensadors a la premsa, a les institucions, a les empreses, als partits o als sindicats sembla que estiguin vivint com "buròcrates" i no com a ciutadans. Ells pensen o no pensen. Però en tot cas, fan allò que s'espera d'ells, es confonen amb la moda, el perfil baix...tot esperant que els temps canviïn sense patir-ne els perjudicis.

És possible que la nostra gent sigui tan mediocre?
Que els nostres pensadors de les universitats, els diaris, les institucions, les empreses o els partits tinguin  tan poc a dir sobre allò que està passant, allò que la gent està vivint?
Sembla que el rei va nu però què haurem d'esperar per  que algú sigui capaç de dir-ho en veu alta? Només els pobres "indignats"poden pensar pel seu compte?
Si veieu la pelicula ja en parlarem.






dilluns, 5 d’agost del 2013

AMB UN TOC MOLT PERSONAL



En aquests temps de confusió...

...descobrim que alguns fan coses molt especials amb Internet. Coses molt necessaries, que abans eren impossibles. Tot i que, com ja sabem, a Internet hi podem trobar el millor i el pitjor de cada casa.

Per que a Internet passen coses que cal saber apreciar. Es com apreciar una bona paella. De paelles se'n fan moltes, però les bones paelles son poques. Es una questió de detall, de toc personal. Si n'heu fet alguna vegada, ja sabreu de què parlo. Allò que pot fer que sigui genial o que sigui el plat més vulgar del món. Un toc personal.Doncs aqui parlem d'això, precisament. Quin és el secret de la cosa?  Què és allò que fa la diferencia?

*Fa pocs dies he pogut escoltar a una dona, Ana Colau, de la PAH (Plataforma de Afectados por las Hipotecas). Voldria comentar algunes impressions aqui amb vosaltres. Aqui descobrim com alguns estan plantant cara als bancs i caixes. 
Personalment estic admirat per aquesta gent. Aquesta dona que surt continuament a la TV o a la prensa, no te res de narcisista, com un es podria esperar. Es normal, eqilbrada, l'exit no li ha pujat al cap. No fa sermons morals ni parla d'allò que no enten. Ella ens diu que apren cada dia.
Sempre parla de "nosaltres", es veu que treballen en grup. 

*Sense fer grans discursos, son ells els que planten cara al "poder factic" del nostre temps, la banca i les caixes. Fan allò que ningú no s'atrevia a fer. Ni el partits d'esquerres s'atrevien amb ells, ni els independentistes catalans ni la premsa. Semblava que tots tenien "el cul llogat", oi? Era com si diguessin : enfrontar-se als seus abusos seria un suicidi. I miraven cap un altra banda.
Ni la Generalitat ni el Govern central, ni el Banco de España ni la Unió Europea, ni el FMI, ni els savis economistes que parlen a les tertulies de la TV  els hi paraven els peus. Era quan la banca anava expulsant de casa seva milers de families a tot Espanya, aprofitant-se dels seus contractes i les seves hipoteques abusives, i ningú tenia res a dir. Això ara ja ho sabem tots. Però cal que ho recordem per que no era pas evident que algu,  algun dia , començaria a aturar-los els peus.
No era pas evident.
Pero ara sembla que el Goliat ha trobat el seu David, encara queda molt per a fer, però les coses ja no tornaran endarerra.  El rei, ja s'ha vist, anava nu i ningú gossava assenyalar-lo amb el dit. L'esperança ha tornat.
Aqui doncs, ens preguntem, com s'ho fan? Quin és el seu secret?

* El secret de la PAH, tal com ho explica Ada Colau, és que fan les coses com cal. La PAH no va sortir a salvar als pobres hipotecats com ho hauria fet el Superman. La PAH no tenia diners, ni poder , ni premsa. Pero la seva forma de treballar em recorda molt la que trobem als projectes de "gent creativa" que presentem en aquest blog.
Van anar a buscar les persones, les que estaven amenaçades i els van escoltar. No els hi van resoldre el problema, els van reforçar per que ells mateixos lluitessin per la seva familia, per la seva llar.
Per que aquesta pobra gent no eren pas uns indignats, com ara en diem. Eren uns derrotats. Uns fracassats que no podien suportar la seva vergonya, que no podien demanar ajut a ningú per que no gosaven reconèixer la seva situació. Havien fet confiança a persones indignes de confiança. Havien perdut i estaven sols.
La lluita de la PAH es doncs, escoltar les persones i ajudar-les a recuperar la dignitat. A fer ciutadans no a crear dependencies sectaries. Facilitar-los els recursos per a que ells mateixos surtin a lluitar pels seus drets. Convertir a gent desesperada en membres de la PAH que lluiten en grup pels seus drets i els drets de tots.
La historia de la PAH es doncs la història d'aquesta gent, no la història de Ada Colau. Això ho te ben clar aquesta dona.

* Fixem-nos doncs en alguns ingredients d'aquesta història, que ens recorden molt els ingredients dels projectes de "gent creativa " que expliquem aquí. Veiem que el grup es la clau de la seva evolució. Aprenen per la pròpia acció. Aprenen a ajudar-se mútuament. Superen les barreres del racisme que molts havien adoptat com a resposta reactiva. Surten del seu aïllament i aprenen a desenvolupar la empatia amb els que pateixen com ells.
Van desenvolupant un projecte innovador que no estava previament escrit per un comité de savis, de manera que ja disposen d'un metode d'acció contra el desnonament,  de presentació d'alegacions juridiques, de propostes de negociació, d'iniciatives legals, de comunicació amb els medis, d'ús d'Internet, de projectes de pisos socials de lloguer, de creació de nous centres de la PAH a tot Espanya.
Es comuniquen per Internet però es troben a nivell local cada setmana, cara a cara, hipotecats i col.laboradors.
Sense Internet mai haurien tingut l'impacte que tenen, pero ells saben que necessiten el contacte personal.

* Es cert que la PAH forma part dels moviments 15M o Indignats. Pero jo crec que han fet molt mes cami que la majoria dels grups d'aquest moviment. Suposo que, més enllà dels efectes positius de les manifestacions 15M, moltes organitzacions sectorials o locals aniran agafant un cami semblant, aniran desenvolupant un proces personal que no es pas fruit de la improvisació.
Per que aquesta és, ben cert, una història inédita. En mig de tanta mediocritat ells son realment una raó per l'esperança.
No n'hi ha prou de tenir raó, no n'hi ha prou amb criticar els errors dels dirigents. La resposta no vindrà del cel ni de les ideologies, sino de la gent, de la gent real.
Això vol dir treballar a partir de la persona i per la persona, amb un toc molt personal, com la paella, és clar.





divendres, 12 de juliol del 2013

AVUI PARLEM DE MODA




De moda, si , però del 1800.

En aquells anys estaven de moda aquestes teles de flors i colors
Ara, tal com ho veig, aquests dibuixos serien més indicats per un sofà que per una dona
Però jo no m'hi entenc d'això.

*A mi si que m'interessa , però, que les "indianes" van ressucitar la industria tèxtil i van convertir la capital catalana en una de les principals ciutats manufactureres d'Europa.
O sigui que, ja ho veiem, no tot eren desgracies en aquells anys.


L'espurna d'aquesta innovació venia d'una aportació artística que venia de les Indies, els dibuixos estampats, que trencaven amb les formes de vestir de l'epoca, molt més tristes i provincianes.
Així doncs, sembla que les dones es van atrevir a sortir al carrer vestides de flors i de colors.
Aquesta iniciativa va fer possible, durant la primera meitat del segle XIX l'aparició de industria moderna a Barcelona.
Per a saber més sobre aquest fet històric us recomano visitar el document del Museu d'Història de Barcelona. Es uns institució que viu els temps actuals, que sap buscar idees i fets en el passat per a trobar pistes pel futur. Aquí , per exemple, pensem en l'atur juvenil i ens preguntem ¿com s'activa la innovació industrial? Quin paper hi pot tenir la creativitat artística? Com s'ho feien al 1800 i com en podríem aprendre dels seus èxits?
   Museo de Historia de Barcelona

*Potser podríem trobar situacions semblant en els nostres dies. Com podríem trobar idees artístiques per a oferir continguts interessants des dels telèfons mòbils?  Què proposen els nostres artistes que fan musica, vídeos o videojocs?

Barcelona ja ha aconseguit ser per uns anys la seu de la capital mundial del mòbil. Però els llocs de treball induïts es reduiran al turisme si no som capaços d'injectar art a la tècnica.
Art al dia a dia de la gent

dilluns, 8 de juliol del 2013

QUAN UN ARTISTA VA A L'EMPRESA

Com cada any,

els amics de Conexiones Improbables…

…llençen la convocatòria a empreses.
Como cada any, empreses, organismes i artistes treballen junts per a introduir innovació a les organitzacions.
Aquí van alguns testimonis dels  que hi van  participar l'any any passat:
  • Xabier Gorritxategi (Fagor Electrodomésticos) “Nos apetecía probar esa mezcolanza, ese punto de fusión,
           ese punto de improbable y de locura, por qué no decirlo, para ver qué podía surgir de  
          ello.”
  • Ángel Maleta (Grupo i68): “Las dinámicas que nos ha propuesto Paola (artista) han hecho que salgan cosas que nosotros mismos no habríamos sido capaces de sacar.”
  • Remedios Zafra (artista): “Ellos reciben una forma de ver distinta… pero que suma, que resulta productiva.
           No entendemos que sea algo que sólo nos valga para el proyecto, entendemos que nos 
          sirve para ir más allá del proyecto.”
  • Virginia Imaz (artista):“Yo vengo de otro lado, de la educación de las emociones, del desarrollo de otro tipo de inteligencias.”
  • Andoni Eguiluz (DeustoTech):
         “Estamos habituados a  trabajar con tecnólogos .

          Pero ahora podemos trabajar

          con alguien que viene de un mundo que en un principio parece muy distinto aunque
          tiene muchas correlaciones,
          tiene mucho encanto para las dos partes.”
 
Doncs bé, ara estan convocant empreses i organitzacions candidates per a realitzar un projecte juntament amb artistes.
Tal como ells ho expliquen, aquests projectes son bons per a :

repensar los modelos organizativos.
y/o generar nuevos productos, servicios, tecnologías, o nuevos usos de lo
existente.
y/o buscar nuevas formas de relacionarse con el entorno.

Conexiones Improbables es a Bilbao i compta amb anys d'experiencia i un reconeixement europeu de primera linea
La majoria dels casos que realizen son al  Pais Basc, però accepten treballar a tot arreu a Espanya.
 
Para saber-ne més i, potser entrar en contacte amb ells :

dilluns, 1 de juliol del 2013

QUÈ DIUEN ELS NENS DELS INMIGRANTS I ELS POBRES?

¿Qué passaria si ...

...els nens d'una escola del Raval de Barcelona, a la vora del port, es trobessin amb els nens d'una escola de Sarrià, a la part alta, gent "d'alt standing" , com diuen les inmobiliàries?

Doncs això, més o menys, és el que fa una associació d'Hamburg que es diu Crossover: organitzen tallers musicals  i partits de basquet entre dues escoles ben diferents.


*El seu mètode es combinar dues escoles , una ve d'un barri pobre amb inmigrants, i l'altra ve d'un barri ric amb nens nadius en la seva majoria.
Hamburg , com Barcelona, és una ciutat de port, amb poblacions que no es parlen encara que viuen a 15 minuts una de l'altra.
Abans de trobar-se, els nens parlen els uns dels altres. No s'han trobat mai però ja tenen les seves idees, molts prejudicis. Els nens, que saben parlar clar, que saben dir allò que els adults no s'atreveixen a dir,  diuen coses que trobaríem "incorrectes". La correcció és la nostra millor arma contra els altres, pot ser més dura que una pedra.
En parlen abans dels tallers. Després parlen dels seus amics de l'altre barri, sense cap problema.

*Què passa doncs en aquests tallers? Crossover

Això és un vídeo curt. Amb les imatges que son molt explicites, sentim un comentari en alemany, pero allò que diu la veu en off ho podem endevinar fàcilment. És això, aproximadament:
“Crossover” és como una fusió musical entre dos estils diferents. Aixi veiem nosaltres la integració entre gent diversa
Fem tallers durant una setmana tot ajuntant dues escoles molt diverses, rics i pobres, nadius i immigrants. 
La idea és que els nens actuin junts: fant musica, dibuixen, escriuen cançons, juguen a basket.
D'aquesta forma superen barreres mentals. I molt més: aprenen a treballar en grup, guanyen autoconfiança i empatia, aprenen valors civics.

*Quina classe de musica? Rap , és clar.  Asi combinen texts que diuen coses molt directes sobre nois i noies que venen de lluny, que volen viure de debó al seu nou pais, que son amics sense pensar d'on venen,  que assumeixen amb responsabilitat un passat de guerra i de nazisme pero que miren endevant. No es queixen contra ningú.
Per a donar idea del seu estil, tenim aqui una cançó d'un dels liders de Crossover, l'artista Samy Deluxe.
La cançó "D'on vinc?"

*Be, doncs, aquests son els Crossover d'Hamburg. Crec que ens poden donar idees, no? Treballen ja amb 30 escoles de tot el pais, arriben fins a 6000 nens i nenes. Han possat a punt el seu propi metode de treball.
Per a saber-ne més podeu visitar la seva web

Asociación Crossover
Un altre dia us explicaré el seu projecte per adolescents, molt original.

dimecres, 19 de juny del 2013

Mmm...m'agrada, mi piacce, me gusta!

 Avui podríem pensar que estem quasi de vacances, només quasi.
Així doncs, per començar us proposo aquest vídeo que m'han regalat. Gràcies pel regal, me'n podeu enviar més , per favor.
Potser us agradarà, potser no, ja sabem que això va segons el gust de cadascú.
Jo l'he vist i m'he dit : m'agrada
Aixi doncs, mirem el vídeo i continuem parlant:  
http://www.youtube.com/watch?v=XxCso8WgvGg

* Quan diem "m'agrada" estan passant coses ben curioses. Mai no ho hauria pensat. Coses que ens diuen grans filòsofs com Heideger, Hegel, Freud. Un jove francès que s'explica molt be, Charles Pepin,  m'ha ajudat a descobrir-les. No hi hauria pensat mai.
Però jo no parlaré de filòsofs, no es pas el meu tema.

Però si que m'agradaria saber una mica sobre aquesta cosa misteriosa, això que passa quan la gent creativa que canta en una coral, actua en una obra de teatre o participa a fer un vídeo, arriben en grup a produir una innovació en el seu entorn.
Sabem que això passa i que te alguna relació amb l'art. Però com podria l'art produir aquests efectes?

*Efectivament, quan dic "m'agrada!" passen coses especials. Passa, per exemple, que per un moment, m'estic escoltant de debò a mi mateix. De sobte, ja no dic allò que se suposa que he de dir, ni el més escaient, ni el que em comportarà un benefici, ni el que és mes decent, ni el mes modern, ni el mes intel·ligent...
No estic pensant en els meus col·legues, ni en la competència, ni en el públic, ni en els meus fills..
(la vida és complicada, ja se sap)
M'atreveixo a ser jo mateix. Per un instant recupero la meva unitat. Soc algú.

* També passa que de repent m'agradaria que tothom pogués participar de la meva satisfacció. Estaria obert a qualsevol persona, ignoro les barreres, els grups, les tribus, els prejudicis, els estats.
Soc qui soc, i no tinc barreres amb els altres. Llàstima que això no dura gaire estona, però és agradable la sensació que deixa.
En certa manera m'oblido de la meva identitat. Poser soc ben conscient que això que m'agrada no m'hauria d'agradar, per que no correspon als que som d'aquesta cultura, d'aquesta edat, d'aquest sexe, d'aquesta nacionalitat, d'aquesta religió, d'aquesta classe social...

*Quan dic "m'agrada!", potser no se ben bé per què m'agrada. Un d'aquests filòsofs va dir: la bellesa és l'esplendor de la veritat". Sabem doncs que ens agrada, que ès autentic, però potser no sabem què és. Potser forma part del misteri de la vida, si creiem que a la vida hi han misteris. Però ara hem fet l'experiencia del sentit de la vida, encara que no sapiguem desxifrar-lo

*I què podem fer amb aquestes pulsions que portem reprimides per a poder accedir a la civilització?
Potser podriem alliberar-nos, ni que fos per un moment, de l'afany de possessió i de consum, de l'agressivitat, de la libido salvatge, tot això que ens presentaria com animals?
Doncs, quan diem "m'agrada!" descarreguem repressions per un moment. Llàstima que no dura gaire, pero no deixa de ser una revelació, si volem fer-hi cas.

*Aquells que participen en un projecte d'art +innovació potser saben precisament com donar continuitat a aquests moments singulars i com traduir-los en innovacions operatives. Potser

*De moment, ens podem preguntar quan temps fa que vam dir de veritat "m'agrada!". Si ja ha passat molt de temps, ens ho hauriem de pensar, sobretot en els temps que corren. Això sembla ser el que aquests filòsofs diuen. Charles Pepin, aquest jove francès ho explica de forma viva i rigorosa en aquest video en francès.
Bones vacances, quasi.
Charles Pépin : Et si la beauté pouvait nous sauvez ? - YouTube