És l’hora de sortir al pati!

Ja ho sé que havia dit que me n’anava de vacances, però acabo de rebre una nota que parla, justament de “sortir al pati”. Bé, doncs, no m’he pogut resistir a aquest crit salvatge, una explosió de llibertat que diu que s’han acabat els discursos...
(Aquesta temporada portem el cap ple de discursos, anem saturats.)

Doncs aquesta nota ens ve de Bèlgica i parla d’una reunió de nens de moltes escoles que participen en un festival de teatre. Ells fan el teatre, són els actors, però també participen en els textos, fabriquen les històries.

Fan teatre i el públic paga entrada. Això ja ens fa una mica més de respecte.

Els nois viuen les emocions de les històries

Si algú vol participar doncs d’aquesta sortida al pati, encara hi és a temps. És el 20 i 21 d’agost.

Si no hi podeu anar i el tema us interessa, us puc anunciar que aquesta entitat participarà al Congrés de Barcelona, Tot Sants 2011, on participaran entitats que fan creació artística amb impacte sobre la societat. Ja en parlarem amb més calma.

(Ara si que plego de veritat i me’n vaig de vacances)

Abans de marxar de vacances

Marxar de vacances o quedar-se a casa, tan se val. D’una forma o altra, abans de dir adéu i tocar el dos. És quan tens la impressió de que no hi ha res millor que apagar i callar.

Així doncs, just quatre paraules per a dir, fins aviat.

Que tingueu , aquí o ben lluny, unes vacances ben creatives. Amb música, colors, festa, llibres, amics, nens, plantes i animals.

Ara més que mai, és l’ocasió per a fer allò que ens agrada, allò que no fem durant el curs. Fem-ho. No esperem que la felicitat ens caigui del cel o ens la fabriquin als altres.

No deixem que la por de la por ens amargui la vida. Amb poca cosa podem viure.

Jo ho intentaré, us ho prometo.

El bosc i la ciutat

Si ens ho pensem bé, un bosc a les portes d’una ciutat, no pot durar massa.
És com allò que es diu, com un caramel a la sortida d’un col·legi.

Bé, en tot cas, es deia així, per que avui em sembla que anem massa tips per fer cas d’un caramel.

Tornem al bosc. Els que sortim de la ciutat en calent, ens estimem tant la natura que si trobem un bosc ens el podem menjar. Apart dels bons sentiments, que no discutim, no crec que siguem bons veïns de forma espontània.

De la ciutat sortim en ramat, al bosc en canvi , es el lloc per a trobar-nos amb nosaltres mateixos.
De a ciutat sortim accelerats pel consum continu, generant deixalles, fent soroll. Al bosc no hi ha res per a consumir, les deixalles el destrossen.
La ciutat ens fa agressius, al bosc nomes ens podem barallar amb les plantes.
Quan el ciutadà descobreix que al bosc s’hi troben bolets , com al supermercat, però que son gratis, l’ecosistema ja tremola.

En fi, ja es veu com va la cosa. A la ciutat , si som molts es un èxit. Al bosc, és un desastre.

La pregunta era, doncs, com podríem suavitzar al ciutadà quan entra en contacte amb el bosc, abans que l’amor per la natura esdevingui un amor fatal?

Arribats a aquest punt, molts, de bona fe, estan pensant que jo dramatitzo, que no n’hi ha per tant. Que l’urbanita davant de la natura es comporta, en general, de forma civilitzada. Doncs, jo els convidaria a donar una volta per les platges de Barcelona el dia desprès de la revetlla o de les festes de la Mercè. Davant del mar Mediterrani d’un blau preciós , just quan el sol surt de l’aigua fresca , podrà veure una escampada d’escombraries monumental. Camions i camions, tones i tones. No es un espectacle familiar, millor no portar-hi criatures.

Com és possible? Com és que ho hem assumit com un fet inevitable? Quina es la solució de l’ajuntament de la ciutat? Semblaria que ho consideren natural i inevitable. Quina idea es fan les nostres autoritats municipals sobre el poble “baix”?

Als boscos pròxims a Barcelona han trobat , sembla, una formula que funciona des de fa anys: la creativitat artística. Si portem al bosc la sensibilitat de l’art, sembla que els “elefants” es poden convertir en lleugeres papallones i que la natura se’n pot beneficiar. També se’n beneficien els propis ciutadans.

Funciona tant bé aquest principi, que sembla que uns 100 municipis veïns dels boscos barcelonins participen en aquestes activitats artistico-naturals.

Es una cosa que no fa soroll però que compta amb milers i milers de persones que, sense l’art , potser s’haurien menjat el bosc. Ara ja estaríem posant barreres i guardes per salvar els mobles.

Fa pensar que les coses puguin funcionar així. Per a salvar les coses delicades que trepitgem cada dia amb indiferència ens caldria posar –hi més art. Això ja ho està fent, per sort per a nosaltres, la discreta gent creativa que viu entre nosaltres, sense esperar barreres ni guardes

Webs on trobareu més informació:

l'informatiu dels parcs http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/

Cercle d’amics dels Parcs http://www.diba.es/parcsn/cercle/

Viu el parc http://www.viuelparc.org

Cultura i emergències. Donaria ara vostè un ajut per a facilitar la cultura a Haití?

Poques paraules estan patint més violència que la paraula “cultura”
Alguns estem considerant si no valdria més eliminar-la del nostre vocabulari per a no contribuir a l’abús que se’n fa.

Només cal fullejar qualsevol diari, no parlem de la TV, i veure quins temes hi apareixen sota aquest títol. Al final cal triar entre allò més comercial i massiu, que quasi sempre té marca o inspiració americana, o allò més elitista, senyors de frac tocant el piano o el violí, o allò més tradicional, com els castellers de tota la vida. Quina pena.

Aquí ens tocaria parlar ara d’un aspecte vital i sovint oblidat de la cultura: la vitalitat cultural, allò que facilita les arts i la cultura al dia a dia de les comunitats.( Ja n’hem parlat de l’Urban Institute de Washington.)

Per això, pot sonar a sacrilegi parlar de la necessitat d’invertir en cultura a Haití, quan encara no han sortit de la catàstrofe. Doncs d’això voldríem parlar avui, d’Haití.

Aquest mes de maig, el dia 18, al centre cultural del IDB (Banc Inter Americà de Desenvolupament) de Washington, presentaven a Magali Comeau Denis, assesora del ministeri de cultura d’Haití, amb una conferencia: “Reconstruir Haití a traves de la seva cultura”.

La senyora Comeau, entre altres coses, es coordinadora de la entitat Culture and Development Mouvement i dona un avís: està en perill la memòria del poble.

Per a que quedi clar de què ens està parlant afegeix: “es tracta de veure com poden els haitians utilitzar la cultura per a construir el seu futur i evitar els errors del passat?”

En altres paraules. A més de les moltes coses que fan falta allà, com cases, feina, equipaments, infraestructures... allà hi calen ciutadans. Sense això, els errors del passat, la corrupció, la falta de comunitat, d’autoestima cívica ..tornaran a reproduir el model de país d’esclaus que les excolònies van facilitar com a venjança de la seva revolta.

Podeu veure la nota de Magali Comeau i de les activitats culturals pel desenvolupament del IDB a www.iadb.org/cultural

Un altre aspecte del tema ens l’ofereix de forma molt directa un correu electrònic d’un expert de la UNESCO en el recent debat on line que la pròpia UNESCO va llençar sobre “Cultura i desenvolupament” .Del debat on line, amb uns 300 experts de tot el mon, ja en parlarem un altre dia. Però ara voldria recollir una observació d’aquest participant, una persona qualificada pel lloc que ocupa. Gabriel Khili, de la secció d’educació post –conflictes i post-desastres de la UNESCO.

Podeu trobar la seva aportació al fòrum del mes d’abril – maig, en el document adjunt Gabriel Khili

Però jo mateix us ho puc resumir: desprès de la crisi d’Haití, cap de les ajudes planificades incloïen elements culturals. Això és greu, diu ell, per que si no entres als primers temps ales prioritats, ja no ho faràs mes endavant. Però gracies a una gestió in extremis, aquesta situació es va corregir. Ell mateix ens ho explica: normalment, es considera que el que cal és “economia” per a superar una crisi. Així estem, encara que el tema cultura i desenvolupament es a l’agenda dels grans organismes internacionals, sobre el terreny encara no es nota, els projectes culturals son una excepció. La ONU tracta del tema a la cimera de setembre sobre els Objectius del Mil·lenni, i la UE celebrava un seminari sobre el mateix, fa poc, el maig, a Girona. Però ja poden dir missa, les rutines marquen molt.

Una ultima nota, positiva, ens ve de Xile, on també saben bé què vol dir la paraula catàstrofe. Al bloc d’Arturo Navarro, www.arturonavarro.cl consultor cultural, es troben les recents disposicions legals del govern de Xile per a facilitar les donacions econòmiques per a superar la destrucció del terratrèmol al camp cultural.

Un altre dia m’agradaria parlar també de les iniciatives culturals (en l’àmbit immaterial, no parlen de reconstruir monuments) post –conflictes i de com ajuden a construir la pau en situacions de gran tensió. Mica a mica, el tema va avançant.

Però, abans d’acomiadar-nos, estimats amics, una pregunta: estaria vostè disposat a donar un ajut per a reconstruir la cultura a Haití? O pensaria que es una distracció, quan hi han en aquell país tantes necessitats “reals”? (de quina “realitat” parlem?)

Quan acabem de llegir un bon llibre...

És com si tinguéssim ales i ens veuriem en cor de sortir volant. Però això ens dura poc, a mi , en tot cas.

Però hi ha gent amb potencial creatiu que sap expressar-se cantant o ballant o recitant poemes o fent teatre. Ells tenen ales per a ells i per a nosaltres. Quan compartim les seves creacions tornem a viure el llibre...

Tot això i molt mes ha passat a Móra d’Ebre, els dies 4, 5 i 6 de juny. Celebren la fira d’espectacles d’inspiració literària. És el moment de tornar a llegir aquell llibre que ens va agradar tant, però ara ja no ho farem sols sinó que es poden compartir emocions amb altres lectors.

A Móra d’Ebre, el lector és, en certa manera, el protagonista.

Els llibres, un patrimoni col·lectiu sobre el qual els artistes amb talent fan les seves recreacions.

Sobre quins autors s’inspiren els espectacles? N’hi ha per a tots els gustos: Marta Barceló, Andreu Subirats, Abu Bakr at Turtuxí, Salvador Espriu, Joan Barril, Jacint Verdaguer, Miquel Martí Pol, Feliu formosa, cinta mulet, Narcís Oller, Vicens Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Joan Viñoli, Joan Brossa.

Més informació:
http://www.litterarum.cat/

L'art a la feina

Així podríem traduir “L’art au travail”. Aquest és el nom d’un programa que es realitza a Quebec, dins de la entitat “Culture pour tous” que celebra el seu congrés anual el mes de setembre.

“L’art au travail” és una formula que ja funciona des de fa alguns anys: es tracta de portar un artista a dins d’una empresa i fer una creació amb participació del personal.

Ja ho han fet unes 20 empreses a dia d’avui, i en parlen molt bé. Trobareu els seus testimonis a la web:

http://www.culturepourtous.ca/artautravail/index.htm

En síntesi, els empresaris parlen del que fa l’artista: mobilitzar les persones sobre una feina comuna, activar la creativitat i el treball en equip, millorar la comunicació del personal amb el públic i amb els clients.

(O sigui, just el contrari del que fan les nostres empreses de telecomunicacions quan ens fan la vida impossible amb trucades a domicili per a fer-nos saber la sort que tenim de que s’hagin recordat de nosaltres just a l’hora de la migdiada!)

Com diu una directora d’una empresa del Quebec, esmentant Montaigne: innovar no vol dir canviar el mon sinó mirar-lo amb uns altres ulls. De fet, a la llista d’empreses participants hi ha una bona mostra d’empreses tecnològiques.

Us adjuntem aquí un butlletí del mon de l’empresa que parla d’aquest mateix tema

Les empreses paguen pel treball de l’artista, de l’ordre d’uns 4.000 dòlars. Tenen experiències molt diverses, amb vídeo, instal·lacions en cartró reciclat, foto, dansa, literatura, teatre, poesia, pintura de murals, mosaics. Sempre de forma participativa amb el personal, amb tallers artístics. En general, el treball queda disponible i exposat a la pròpia empresa.

Us recomanem el congrés de setembre a Quebec a tots aquells que us interesseu per les possibilitats de la gent creativa al nostre mon. “Culture pour tous” no és un festival més. La seva missió és “facilitar l’accés i la participació a la creació i a la activitat cultural”. Una expressió de la creativitat d’un país creatiu i d’empreses creatives.

Mirant el futur sense bola de vidre

Aquesta nota pot semblar una digressió del tema central d’aquest blog, però us asseguro que no ho és. El lector que tingui paciència o un mínim de curiositat i arribi fins el final em donarà la raó, espero.

Ara fa dotze anys, el 97, no fa tant temps, Internet encara era, en aquest país, una cosa del futur, “allò que els nostres fills veuran” deia la gent amb seny. Tot i que, recordem-ho, ja eren centenars de milions de persones a tot el mon que es comunicaven per e.mail.

Aleshores dirigia una agencia publica a la Generalitat, que facilitava als joves l’ús d’ordinadors i ‘Internet per a facilitar-los la integració laboral. Al mateix tems ajudàvem a les empreses petites l’aplicació d’Internet per la comunicació.

Tot i que els joves responien molt bé, les empreses es feien el distret. Per això, un dia varem fer una promoció especial: varem triar 100 dirigents d’empreses i els hi vam enviar una flor en un test i un bitllet verd de mil pessetes. Amb una carta que deia més o menys: “segurament, dins de tres anys, la seva empresa necessitarà molt Internet i crec que li convindrà a vostè, com director, anar prenent practica, de forma que no l’agafi per sorpresa. Aquestes mil pessetes potser l’ajudaran a pagar-se un curset pràctic. Però també se les pot gastar tot prenent una copa amb els amics. Si es així, pot beure a la nostra salut i a xalar, que son dos dies”.

La veritat, no varem tenir moltes respostes, però, apart dels que ja ho estaven entenent, una minoria pel que s’ha anat veient, alguns s’ho varen prendre malament. Per la gent del país , mil pessetes ja eren una cosa per a no jugar-hi i el nostre gest era una falta de respecte al més sagrat. Un d’ells em va escriure tot queixant-se de que llencéssim els diners públics. Li vaig fer veure que 100.000 pessetes en un anunci que arribava a 100 directors d’empresa era baratet, comparat amb el que es veia. És clar que si ell no li veia el interès al tema, això devia ser llençar els diners...

No és estrany: al nostre consell d’administració (d’una agencia de promoció d’Internet !), no hi havia ningú que utilitzés el correu electrònic, fins i tot algú em va voler convèncer que això no fora mai una eina de gent important, potser sí per administratius i noies. Com escriure a màquina.

Ara, per què m’estic entretenint amb historietes passades? Us podeu fer la pregunta amb tot el dret. Doncs, ben senzill, per que ara veig una situació semblant en un tema que te, crec, molt futur, que ja comença a caminar. Només cal mirar i veure, lligar caps.

Però qui mira i lliga caps? Pel que jo sé, poca gent. De quin tema parlo? A on hi veig futur potent?

Doncs permeteu-me que avui jugui una mica i no us ho digui. En tot cas, tard o d’hora ho trobareu en aquest blog, en els textos ja publicats o en les futurs. Hi ha gent amb ganes, amb curiositat i m’agradaria parlar només per ells. Pels altres...doncs, no cal llençar margarites als...És una qüestió de no contaminar l’espai amb comunicacions inútils.

Ara desprès de llegir això, em queda una recança. No vaig per la vida fent de guru, no he publicat cap llibre d’autoajuda. No m’he fet ric amb les meves anticipacions. De fet, vaig crear una empresa al sector Internet que va fer fallida. Això si, pagant deutes, sense oblidar les nòmines del personal ni de vendre bitllets d’avió que no volen.

D’experiència, ara en tinc més que abans, això si, però que quedi clar que, sobre el futur, moltes coses les tinc fosques, com la majoria dels mortals dels temps que vivim.

Us deixo doncs una endevinalla. A veure qui la pesca?