Recapitulem: ja portem nou mesos i 59 textos

“Gent creativa” és aquest blog que teniu davant vostre. Anem fent camí i portem prou temps per a mirar enrere i veure què està passant , el sentit de tot plegat.

El punt de partida era clar: parlem d’aquest impuls que tenim tots, uns més elaborat que altres, uns amb més talent que altres.

Parlem de creativitat artística, una capacitat que ens mou a fer coses. Que no es conforma en ser espectador passiu ni consumidor.

Una activitat que te molt sentit i que pot donar sentit a la vida de molta gent.

Un moviment ple d’energia, que pren formes diverses a tot arreu. Que no acostuma a ser noticia ni passa pel sistema de vedettes o stars. Màrqueting per a explotar l’art.

Amb els mesos passats, i desprès de fer una esforç per anar descobrint gent creativa a tot arreu, al costat de casa i en països llunyans, podem confirmar allò que al principi nomes era una intuïció: que estem davant d’un gran moviment social, de molta gent , a tot el mon.

En alguns llocs tenen recolzament, formació artística accessible, reconeixement públic... i en altres son ignorats sistemàticament, com si fessin por. Per aquells que entenen la vitalitat cultural com un mercat amb productors i consumidors, la gent creativa pot ser com una pedra a la sabata

Però la realitat és tossuda. Ara apareix que una bona part dels continguts artístics que la gent penja a Internet son una nova forma d’expressió de la creativitat. Una forma de contribució que alguns fan al be comú amb el millor d’ells mateixos. Això va a més. Avui te expressions una mica primitives, on la vulgaritat i el narcisisme es barregen amb la creació. Però ja anirem descobrint iniciatives, entorns de facilitació i de selecció, si som capaços de descobrir aquesta nova expressió de la vitalitat cultural.

La realitat es tossuda: malgrat la invasió publicitària per a dirigir els comportaments consumistes de forma compulsiva, la crisi ha posat les coses al seu lloc. Molta gent busca noves formes més humanes de viure i no es deixa classificar com a consumidor sinó com a ciutadà. Consumir i produir son moments complementaris de la nostra relació amb la societat, si volem que aquesta relació tingui sentit.

Precisament aquesta relació ens fa descobrir una cosa que potser ja sabíem: que la creativitat artística es projecta, si volem, a tots els àmbits de la vida social. En trobem exemples en la cohesió social, la vida en l’espai públic, els conflictes culturals i el diàleg intercultural. Avui la gent surt del seu poble i es troba amb gent estranya fins i tot sense sortir-ne. La creativitat artística és una forma de llenguatge que facilita la comunicació, que reforça l’empatia.

També descobrim que la creativitat artística millora les capacitats de la gent per a innovar en el treball i superar els esquemes autoritaris d’organització que han estat la regla en els últims anys.

Trobem la creativitat artística com un factor indispensable en l’educació, no com una simple habilitat que cal aprendre, sinó com una actitud que cal facilitar si volem ciutadans més que consumidors o productors.

No acabaríem mai de aportar exemples de la influencia positiva que la practica creativa dels ciutadans projecta sobre àmbits de la nostra vida, com les que apreciem en el camp de la salut o les que faciliten el descobriment del medi natural i l’empatia en relació amb el planeta.

Si mireu les “etiquetes” d’aquest blog (trobeu a la dreta de la pantalla les paraules claus que us ajuden a localitzar cada tema), veureu com anem descobrint exemples que relacionen la creativitat amb la participació, sobre la societat, sobre la innovació a l’empresa, sobre la ciutat, l’educació, la interculturalitat. Veureu la gran influencia que Internet te sobre aquest tema.

En un dels documents que hem referència en aquest blog, hi ha un informe estadístic sobre la vitalitat cultural i artística als USA. Tot i la dificultat normal que trobem en localitzar activitats que sovint no son professionals ni lucratives, s’arriben a comptabilitzar més del 20% de la població que practica alguna activitat artística, sols o en grup.

Som molts i anem a més.

El pla d’ensenyaments artístics de l’ajuntament de Barcelona és un pla d’obres

Dels ensenyaments artístics en varem parlar no fa massa en una altre entrada al Bloc que es deia “Barcelona està viva gracies a la gent creativa”. Però ara toca tornar-ne a parlar,
perqué l’ajuntament ja ha presentat el seu pla.
(veure pdf “Ciutat i cultura”)

Segons comenta el propi alcalde, una ciutat amb una oferta tant reduïda de formació artística, sobretot, d’oferta publica, difícilment pot ser una ciutat creativa, tal com s’entén a Europa. Resulta sorprenent que desprès d’ignorar el tema tants anys i apostar per l’espectacle al preu que sigui, torni ara a la realitat real. Benvingut , alcalde.

Avui , Barcelona ha aconseguit per mèrits propis significar-se com la ciutat espectacle, on l’atractiu turístic ha funcionat amb satisfacció dels hotelers.

Ben fet. Però llàstima que mentrestant ens hagin volgut vendre que tot això era en benefici de la cultura dels barcelonins.

Durant llargs anys, molt llargs, molts barcelonins han assistit a les escoles artístiques, la major part escoles privades. Ara veiem que podríem millorar l’oferta i multiplicar per cinc els estudiants. Per què per cinc? Semblaria que aquesta xifra ens col·locaria al nivell europeu en la matèria.

Encara que no es diu, serà per que tindrem mes places i més barates.

O sigui, que si vostè ha creat una escola de musica i la fet funcionar a Barcelona durant aquesta últims anys, ara ja es pot preparar per que s’acaba la festa i l’ajuntament li farà la competència. O això, o fa oposicions per a convertir-se en funcionari. Potser no serà així i l’ajuntament trobarà una formula? No ho sabem, però si sabem que les escoles ja han posat el crit al cel.

De moment, el més clar es que es faran inversions en obres per a disposar d’edificis a cada districte. Podríem dir que això, mes que un pla d’ensenyaments és una pla d’obres.

Desprès faran, suposem, un pla de funcionaris nous per a omplir aquests edificis. Finalment, esperem, veurem un pla d’ensenyaments artístics.

No hi ha una manera millor de fer les coses?

Qui vol ara més funcionaris?

Civilització empàtica

Empatia vol dir una cosa que s’assembla a simpatia però que va més enllà. Vol dir una capacitat humana, i d’alguns mamífers, de posar-se al lloc d’un altre i de viure la seva situació com a pròpia. Podem plorar per la pena d’un altre, podem sentit el desig d’ajudar-lo, compassió per la seva situació.

Això no es producte de la nostra cultura, ni de la nostra ciutadania ni de la nostra fe religiosa. Això es produeix a traves del nostre cos. Aquest cos de pecat, segons les religions, aquest cos de sentiments i sensacions irracionals, segons molts científics.

Però... ara la ciència, biòlegs i neurocientifics estan trobant al nostre cervell unes neurones mirall que permeten experimentar i sentir les situacions de l’altre com si fossin pròpies.

Per que això funcioni nomes cal que l’altre estigui al davant nostre. Això pot funcionar encara que no entenem el seu idioma, encara que tingui un altra fe, sigui d’un altre color o d’un altre país. Pot funcionar encara que l’altre sigui fan del Real Madrid. Son unes neurones perilloses, ja es veu, que ens poden jugar una mala passada .

Es clar que, tranquils, les neurones mirall nomes funcionen si hem tingut una educació empàtica. L’empatia es comença a practicar quan som molt petits i juguem amb la teta de la mare o ama de cria. Ja es veu que una cosa que comença així no deixa de ser molt incòmoda per alguns. Tots en coneixem d’aquesta mena de gent que sembla que el seu cos els hi fa nosa o vergonya. Pensa en algú i preguntat: te l’imagines petit jugant amb la teta materna? Si la resposta és negativa, para compte, pot tenir reaccions violentes.

A mida que creixem, cal anar practicant l’empatia. Som capaços de d’estroncar-la a costa de prejudicis i fanatismes de tota mena. El rebuig del propi cos que ens ha ensenyar sovint la religió i que els científics de la Il.lustració van denigrar en nom de la racionalitat i el pensament, també poden apagar aquest mecanisme natural, més propi de dones febles que d’homes forts i raonables.

O sigui que som una espècie empàtica. Malgrat les aparences. En cada civilització trobem aquest ingredient, des del Neolític; però cada vegada de forma més potent, fins arribar al nostre temps. Avui, gracies a les xarxes de comunicació disponibles la potencia de l’empatia arriba més lluny que mai, si no la refrenem, es clar.

Be no us explico més, si en voleu saber d’això, us recomano el llibre del conegut, Jeremy Rifkin www.foet.org de PAIDOS,, aparegut aquest mes i titulat “La civilización empática”, 700 pagines que estic llegint apassionadament. A les llibreries us el venen per 26 €.

Ell us explica com aquest fet condiciona l’educació dels nens des dels primers dies, com apareix a la societat de formes diferents, en funció de les tecnologies de comunicació de cada època, comunicació oral, escriptura, impremta, comunicació emissora com radio i TV, o comunicació d’anada i tornada com Internet.

És clar que a cada època també correspon una forma pròpia d’utilitzar l’energia, de manera que ara tenim més empatia i arriba a tot el mon, però també tenim més abús de l’energia que mai. Posem la terra en perill. Cada civilització es pot definir per la seva forma de comunicar i per la forma d’utilitzar l’energia.

La pregunta és si en aquesta cursa entre empatia i mal ús de l’energia (l’entropia) la guanyarà un o l’altre. Si guanya l’entropia, en cent anys no hi haurà més problemes per que no hi haurà més gent. En altres civilitzacions, al final de l’Imperi Romà, per exemple, la entropia va guanyar a la empatia i va ser un desastre que va durar segles

Ara ens cal preguntar què te que veure la empatia amb la creació artística i amb la gent creativa. És una pregunta retòrica per que tot aquell que ha participat en una activitat artística sap que les relacions entre el participants funcionen per empatia, no? Com més progressem en el projecte artístic més millora la empatia entre les persones, artistes, participants o públic.

Tot plegat ens diu doncs que això que fa la gent creativa pot semblar petit però és molt potent.

Ull lluents

Benjamin Zender es el director de l’orquestra Filharmònica de Londres.

Us recomano que el trobeu en aquest vídeo on fa un exercici de comunicació excel·lent.

Ell parla en angles però el vídeo porta subtítols en castellà. Té un bon sentit de l’humor i molta sensibilitat quan parla i toca el piano.

Diu coses notables. Per exemple, aconsella als pianistes que quan toquen el piano no seguin al tamboret amb tot el cul sinó només amb una natja.

Un altra cosa: si només el 3% de la població aprecia la musica clàssica, això podria millorar si els músics fessin un esforç. Ell diu: com a director d’orquestra se que no faig bé la meva feina si en acabar d’interpretar els músics no tenen els ulls lluents.

Fins i tot parla de com la música de Chopin inspira a alguns directors d’empresa.

Des d’aquí , li reconeixem a senyor Benjamin Zender, el títol de “gent creativa”. Espero que quan haureu vist el vídeo estareu d’acord amb mi.: http://video.google.es/videoplay?docid=-6200291961635473004#

Barcelona està viva gracies a la gent creativa

Comentem noticies recents: el secretariat de Corals Infantils de Catalunya va convocar un Seminari que prometia: “treballem la inclusió” adreçat als dirigents de corals infantils que volien conèixer experiències de corals que practiquen el diàleg intercultural i faciliten als nens la creativitat sense fronteres culturals, immigrants o natius.
http://www.scic.cat/
Un altra bona noticia ens parla d’una orquestra de nens immigrants (i de natius) de Nou Barris que actua al Palau: “Orquestra de nens immigrants al Palau”
És a dir que, a Barcelona, els nens aprenen musica gràcies a que es busquen la vida sense esperar que l’Administració es posi en marxa. A més, ho fan de forma intercultural i treballen per uns barris més humans.
Cada dia trobem exemples d’escoles artístiques i d’activitats artístiques que integren gent de tots els orígens. La ciutat està viva per que aquesta gent ho fa sense esperar a ningú.
L’ajuntament va per una altra banda. Ara fa bons propòsits i promet que s’ocuparà de la formació artística de nens i de grans: "BCN apuesta por la formación artísitca". Ara, vol dir potser, ara que s’acosten les eleccions. Haurem esperat 20 i 30 anys de l’ICUB per que la ciutat és prengui seriosament la gent creativa? Tan costa descobrir que cal que tothom, no únicament els artistes, practiqui l’art segons les seves preferències i el seu talent? Això que el mon de futbol ja practica amb tant d’èxit, formar els petits, molts, per arribar a uns pocs de nivell excel·lent. Tant costa de fer el mateix amb la musica, el teatre, la pintura o la gastronomia?

Diuen a l’ajuntament que podríem multiplicar per 5 la quantitat d’estudiants d’art de la ciutat. Vida cultural? Si no fos per que ens la paguem de la butxaca...
Això si, amb un magnífic pressupost de màrqueting per vendre BCN con a “ciutat creativa” (què dimonis significa això?)

Un esdeveniment cultural extraordinari: l’Index nacional 2009 de les Arts als USA

Crec que aquesta publicació molt recent, que apareix per primera vegada despres de quatre anys de treball, marcarà un abans i un desprès, també a Europa

Ara veurem per què.

Però anticipem ja un dels elements innovadors d’aquest treball estadístic: incorpora xifres de “gent creativa” als USA. Encara no inclou totes les categories artístiques, però sí una bona part. Això és una novetat que ens alegra.

Ells no en diuen “gent creativa” sinó “Participation in Personal creativity activities” ( o sigui, participació en activitats de creativitat personal”). Als USA son de l’ordre de 60 milions de persones o del 20% per cent de la població.

A més, cal considerar 1,8 milions de voluntaris registrats en entitats, en activitats musicals (corals molt sovint) o teatre.

Tot plegat, es clar, es consideren xifres millorables. Per una banda, reconeixen que no hi son tots, per altra, alguns apareixen repetits. En tot cas, no estem parlant de gent a ple temps. Es normal que tinguin la seva activitat professional apart.

Amb raó, el document en qüestió, el Nationals Arts Index 2009, porta un subtítol que resulta idoni: “una mesura anual de la vitalitat de les arts i de la cultura als Estats Units

En parlarem més d’aquest document, per que ens interessa veure com evolucionen les diverses variables del mon cultural que presenten en forma de gràfics, sobre els últims deu anys.

Però ja anticiparé una característica del seu mètode: consideren el mon artístic com un ecosistema que treu la seva vitalitat de la interacció de tots els factors.

Afegim que la entitat que gestiona aquest índex, una organització non-profit, American for the arts, http://www.americansforthearts.org/ vol promoure ara un debat cultural que compti amb una visió sistèmica, es adir, que veu la cultura com un sistema interrelacionat.

Sens dubte, disposarar d’una sèrie d’indicadors sobre un període de deu anys que permeten veure els fluxos de finançament públics i privats, l’evolució del personal i els seus costos, l’emergència d’Internet i la desaparició de les botigues de CD, les produccions artístiques de tots els sectors, la dedicació de temps que el públic dedica a cada sector..pot constituir una novetat que des d’aquí ens mirem amb enveja.

Però també podrem aprofitar-ho pel nostre propi debat. Les seves xifres ens poden donar moltes idees, el seu mètode ens pot ajudar a estructura la nostra visió. Una visió que sovint ens han segrestat els prejudicis històrics, com l’exaltació romàntica de l’artista, la prioritat que les autoritats donen a l’espectacle, o el prejudici que classifica l’art segons la classe social on es manifesta.

Torna Leonardo Da Vinci a Barcelona?

S’han instal·lat a la Pedrera enginyers de tot el mon per a parlar d’ètica , de valors.

Quan les persones parlen de “valors” o valors humans a l’enginyeria, es poden estar referint a la llibertat, la justícia, la veritat, la saviesa, la pau, la bellesa, la seguretat o l’autonomia.

No ho dic jo, ho diu la convocatòria de la Conferencia internacional http://www.icehve.com que varen celebrar aquest mes de març.

Encara diuen més: servir a les persones i a la seva seguretat, respondre als compromisos, respectar al proïsme, a la comunitat i al medi ambient. Benvinguts els enginyers que volen fer un mon millor, una societat més justa. Que volen fer la part que els hi toca.

Que els temps estan canviat és un fet, nomes cal portar els ulls ben oberts i encara en veurem més. És molt estimulant de veure com hi ha molta gent que també vol , com nosaltres, que les coses vagin millor, que volen fer millor les coses, sense esperar què faran o deixaran de fer aquests senyors que surten a la TV.

Aquí, nosaltres volem oferir als enginyers unes gotes de creativitat per acabar de fer el pes, com ho feia el gran Leonardo. Això vol dir creativitat artística per a enriquir “l’ecosistema creatiu” on treballem. Un ecosistema que de vegades es tan pobre que la vida s’hi fa impossible. Creativitat per a descobrir la il·lusió de crear i d’innovar. Per a obrir la mentalitat i acceptar noves idees, noves solucions. La vida a les empreses podria alegrar-se una mica i la feina sortiria millor.

Perquè ètica i valors no vol dir nomes “allò que no està be” o que fa mal a algú. També ens parla d’allò que si que està be, com ara innovar. És ètic no innovar? Disposar de recursos i de capacitats i no treure’n el millor rendiment possible ens pot conduir a una crisi com la que ara vivim. En podríem dir la crisi de la no-innovació, en lloc de la “bombolla del totxo”. Tot depèn de com ho vulguem explicar.

Cantar, dibuixar, fer teatre o ballar…també poden fer-ho els enginyers. Segur que n’hi ha molts que ho fan. Personalment, en conec alguns. Com podríem fomentar un “ecosistema creatiu” al voltant de les nostres empreses