Dins del mon del futbol, la temporada passada es va produir un fet que va mes enllà del mon esportiu. Estem parlant del model que el Pep Guardiola al Barça va posar en practica amb èxit.
Optar pels jugadors de la pròpia escola, fomentar el treball en equip, fugir de les expressions de divisme que normalment acompanyen els fitxatges multimilionaris, la invasió de la TV al terreny de joc, el màrqueting que acompanya a les vedettes del futbol espectacle.
Molts ha subratllat, i amb raó, que l’èxit assolit per l’equip en aquesta temporada, té molt a veure amb aquest model.
Podríem ara fer un paral·lelisme entre mon del futbol i mon artístic. Hi trobarem un elements que es repeteixen.
Observem que, quan un jugador que ha arribat a l’equip de primera divisió, ha viscut un procés que s’engega fora del club, als milers d’equips d’aficionats juvenils, molt joves, que cada cap de setmana estan jugant a futbol pel gust de fer-ho. Aquí no hi ha càmeres de TV ni fitxatges ni diners. D’aquest nivell , per via de selecció, sortiran els candidats a l’escola del club, i d’aquesta escola, sortiran els grans talents del futbol.
Estem parlant doncs d’una piràmide de jugadors, on tots juguen, on tots s’ho passen be amb el joc, treballen en equip, van millorant i van mirant com alguns, molt pocs, els talents, arriben a dalt de tot, amb feina, constància i sentit d’equip. No fan res d’especial, però el joc forma part de la seva vida i marca una empremta que es pot reconèixer en les seves relacions o en la seva feina.
La piràmide no es veu, però existeix i funciona. Sense piràmide no hi hauria el jugador de primera. Aquest jugador és el que surt a la foto.
No costa gaire de veure que passa el mateix en el mon de l’art, quan les coses van bé. Quan no van be, falten les oportunitats per que la gent jove pugui anar practicant i creixent. Falten els espais de creació on els talents es posen en joc, on les capacitats van millorant, on uns aprenen dels altres o s’inspiren en els altres.
Falten les oportunitats per que la gent creativa posi en practica les seves capacitats i s’ho passi be. Molts queden reduïts a l’exercici en solitari no per opció personal sinó per falta d’entorn social.
Altres formen part de tallers, corals, grups teatrals, premis de poesia...Molts dels grans talents artístics que algun dia sortiran a la foto, han fet les seves practiques en aquest mon, que no acostuma a sortir a la foto.
Però la piràmide hi és, o lluita per ser-hi.
dimarts, 1 de setembre del 2009
On es la línia divisòria de entre gent creativa i la gent que no ho es?
Tots sabem que no es una qüestió de diplomes ni d'aparèixer molt a la tele, ni de reconeixement oficial. Això es porta a dins, es un impuls que t’obliga a millorar cada dia, anar més enllà de tu mateix.
Tots tenim un talent que si treballem com cal , si li donem un entorn estimulant, acabarà donant el rendiment que pot donar.
Ignorar les limitacions del propi talent és penós. Però molts estan disposat a fer-ho si els hi paguen bé.
Quan ho fas bé, ho saps. Quan et limites a fer el que cal per a vendre l’article que et compren, també.
Molta gent creativa son creadors solitaris. Però molts treballen en grup, amb gent que te més talent i que els pots donar un estímul i una oportunitat d’ensenyar la pròpia creació.
La televisió té molta presencia però difícilment hi ajuda, tendeix a la massificació i sovint dona gat per llebre. En canvi, a Internet hi ha espais que ofereixen oportunitats d’intercanvi de forma més selectiva, si sabem evitar tot allò que és purament comerç.
Tots tenim un talent que si treballem com cal , si li donem un entorn estimulant, acabarà donant el rendiment que pot donar.
Ignorar les limitacions del propi talent és penós. Però molts estan disposat a fer-ho si els hi paguen bé.
Quan ho fas bé, ho saps. Quan et limites a fer el que cal per a vendre l’article que et compren, també.
Molta gent creativa son creadors solitaris. Però molts treballen en grup, amb gent que te més talent i que els pots donar un estímul i una oportunitat d’ensenyar la pròpia creació.
La televisió té molta presencia però difícilment hi ajuda, tendeix a la massificació i sovint dona gat per llebre. En canvi, a Internet hi ha espais que ofereixen oportunitats d’intercanvi de forma més selectiva, si sabem evitar tot allò que és purament comerç.
La Milonga de la Casa Valencia
A Barcelona tenim una milonga. En fi, és una nova paraula per a mi. Es tracta d’un lloc on la gent hi balla el tango.
De llocs on a gent balla, el tango o un altre ball, n’hi ha per tot arreu i cada dia. Però a mi em crida l’atenció l’art que hi posen, l’atenció que s’hi veu per millorar. Parelles que porten anys i que no es deixen anar, no es conformen amb anar fent. Això es veu i es respira, no se per que el tango te aquesta virtut.
Son gent creativa, gent que viu entre nosaltres i que no es diferent ni millor ni pitjor. Potser porten una vida gris, però quan la musica sona i es posen a ballar, es transformen, es superen, s’il·luminen. La musica els transfigura. S’ha de veure.
De llocs on a gent balla, el tango o un altre ball, n’hi ha per tot arreu i cada dia. Però a mi em crida l’atenció l’art que hi posen, l’atenció que s’hi veu per millorar. Parelles que porten anys i que no es deixen anar, no es conformen amb anar fent. Això es veu i es respira, no se per que el tango te aquesta virtut.
Son gent creativa, gent que viu entre nosaltres i que no es diferent ni millor ni pitjor. Potser porten una vida gris, però quan la musica sona i es posen a ballar, es transformen, es superen, s’il·luminen. La musica els transfigura. S’ha de veure.
dimecres, 29 de juliol del 2009
Bellesa
Penso en la gent que agafa el tren per anar a Barcelona els dilluns al matí. Les cares que fan no recorden pas l’Himne a l’alegria. En aquestes circumstàncies, tots fem la cara que podem, ja se sap.
Però nosaltres sabem el seu secret. Be, no de tots. Però potser la tercera part (si no arribem al nivell de Silicon Walley) son gent creativa. En algun moment del seu dia canvien l’expressió de la cara i fan musica, pinten, ballen, canten, actuen, fan fotos, fan un brodat, escriuen uns versos o expliquen una historia...Ho fan amb ganes, pel gust de fer-ho, sols o en grup, en privat o de cara al públic. En aquell moment, el seu únic negoci és la bellesa.
La vida es dura, vivim en un mon que ens va tirant aigua al vi, un dia darrera l’altre. Però molts son els que continuen fent camí, sense desanimar-se, sense aigualir-se.
“I si la bellesa pogués salvar el mon?” Això es pregunten la gent de www.congres-beaute.org que any rere any es reuneixen amb gent de molts països, artistes i amateurs, gent de tota mena, tots molt diversos; cadascú fa allò que li agrada fer, un mosaic, com ells diuen.El mes d'agost es troben a Namur, Belgica, amb el teatre per a nens.
dijous, 23 de juliol del 2009
És possible que el 51% d’una comunitat sigui gent creativa?
A Silicon Walley, sembla que no tot és informàtica i biotecnologies. Disposem d’una enquesta per avaluar quanta gent practica les arts i que parla d’un total del 51% de la població adulta. La gent es defineix dins d’una gamma amplia, però els més freqüents son els que es dediquen a la musica: toquen instruments o participen el cant coral.
Si voleu conèixer tot l’informe el trobareu als Documents Externs (a la dreta d’aquesta columna) amb el títol “Comunitat Creativa a Silicon Walley”
En tot cas, estem parlant de molta gent. Quants en trobaríem aquí si poguéssim fer una enquesta similar? Algun dia ens hi posarem.
En tot cas, estem parlant de molta gent. Quants en trobaríem aquí si poguéssim fer una enquesta similar? Algun dia ens hi posarem.
dimecres, 22 de juliol del 2009
Individualment o en grup
Trobarem molts exemples de projectes artístics que agrupen molta gent creativa, però no sempre es així. En molts casos, estem parlant de persones que de forma individual es posen a pintar aquarel·la, a tocar el piano, escriure poemes o filmar curtmetratges.
Ho fan per que els hi agrada i no pensen en actuacions publiques en cap cas. Son molt, son molt discrets, treballen dur per a millorar cada dia. Estem voltats de gent creativa.
Ho fan per que els hi agrada i no pensen en actuacions publiques en cap cas. Son molt, son molt discrets, treballen dur per a millorar cada dia. Estem voltats de gent creativa.
dimarts, 21 de juliol del 2009
Es tracta de ballar, no de mirar!
A Lió tenen la Biennale de la Danse, un festival de dansa contemporània de fama internacional. Això no és cap novetat. Però aquest festival te una petita història poc coneguda. Durant anys, tot i la seva qualitat, tenien dificultats per a vendre les entrades i gastaven molts diners en publicitat per a omplir. Fins aquí, tot normal.
Ara és dona el cas que algú va inventar La Défilé. Van començar per tallers de dansa a tots el barris de la ciutat , i al final, una exhibició de dansa tot desfilant pel centre. Van tenir i tenen encara, un gran èxit. Milers de dansaires, tota la ciutat va sortir al carrer. Les coreografies i el vestuari son notables.
Així doncs, mentre que la gent volia ballar, l’ajuntament els hi proposava de comprar entrades i seure en una butaca.
Ara, La Défilé mobilitza cada any milers de persones que treballen dur en assajos que duren mesos, gent creativa. Per la seva banda, el Festival ven totes les entrades sense publicitat.
A Barcelona, potser ho hauríem arreglat amb una campanya de màrqueting turístic “ BCN, capital europea de la dansa” i hauríem venut totes les entrades sense aixecar-nos de la cadira.
Però es tractava de ballar, no de mirar...
La Défilé de Lyon:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)