Música i dignitat: 1500 nois i noies canten amb artistes

Si algun despistat s’hagués colat a l’Auditori de Barcelona el dia 10 de juny, potser s’hauria imaginat que allò era una festa de fi de curs.

Una festa grossa, per que cantaven set corals amb una banda i una orquestra del Raval de Barcelona.

Però l’ambient era ben diferent, la química hi era. Vull dir la química de la creativitat compartida.

En realitat, no calia anar a l’Auditori: l’important eren els tallers musicals que durant tot el curs varen facilitar la trobada de nois i noies de molts orígens diversos, compartint les cançons i la música.

A l’Auditori s’hi respirava l’aire d’aquells tallers, mireu les fotos, això no s’improvisa.

Aquells nens i nenes havien passat per una immersió en la música, amb dos conjunts musicals de qualitat, amb artistes. Allò no eren pas classes de musica, ja ens entenem.

Una experiència de creativitat que és el millor passaport cap a la dignitat i la ciutadania. Especialment, quan el món adult on hi viuen encara és tan ranci, tan carregat de reticències i de sobreentesos que ells hauran aprendre si volen sobreviure.

Una dosi de dignitat, ara que sembla que la dignitat es torna a cotitzar. Potser no cotitza als mercats, però si que ho fa al cor de molta , molta gent. Més del que sembla

Si en voleu saber més sobre qui ho fa i com... podeu començar per l’Escola de Músics, una institució de formació reconeguda per la seva qualitat i per la seva iniciativa, una peça bàsica del món musical de la ciutat, una escola privada. Veiem que no els hi cauen els anells per anar a tocar amb la gent creativa més jove del Raval i del Besòs: http://www.lescolademusics.com

Visiteu també el programa Pla Educatiu d’Entorn que arriba a moltes escoles de Catalunya amb idees que salten els esquemes acadèmics: http://www.xtec.cat/lic/entorn/index.htm

Els indignats i la Declaració del “consens de Barcelona”

“El consens de Barcelona” es un document que podeu trobar aquí
http://consensus.nova.cat/ca/node/1480

Crec que us interessarà si heu seguit el moviment dels “indignats” amb curiositat o amb simpatia.

Vosaltres us heu preguntat, en el fons, què volen?

La resposta millor que he trobat fins ara és aquest document. Negre sobre blanc, un conjunt d’experts i de ciutadans de tot el món ha treballat durant mesos per a posar en solfa allò que ens evoca avui la paraula indignació.

Fa poques setmanes han donat forma a aquesta feina conjunta i ara l’ofereixen a tothom que vulgui recolzar-lo. Aquest és el camí, molta gent l’estava esperant.

No es tracta de liquidar la democràcia per inútil sinó de condicionar als agents politics i les institucions per a canviar les regles de joc, per respectar la dignitat, aquí i a tot el món. No és un tema local, ni una batalleta entre un cap de policia i uns quans violents.

Per què mes enllà de l’anècdota d’acampades a les places públiques, crec que estem davant d’un moviment cultural d’abast mundial. Un fet que es aquí per a quedar-se molt de temps i que acabarà modificant les regles de joc

El tema de fons és molt evident i molt fort: tenim dignitat? No ens ho hem preguntat quan hem contemplat abusos sistemàtics del món financer amb total impotència?

Si abans guanyaven molt i produïen poc o res, per què ara que han perdut en aquesta loteria que els han muntat, no saben fer-se càrrec de les seves pèrdues?

Per què ens hauríem de prendre seriosament la seva lletra petita dels contractes d’hipoteca?

Per què hauríem d’acceptar el xantatge dels que ens estan amenaçant amb el caos total si els hi toquem el patrimoni? No és estrany que els governs i els polítics estiguin anul·lats, ells son les primeres víctimes. No són pas els protagonistes, han renunciat a ser-ho.

Aquí i a Londres , a New York , a Paris, a Frankfurt... al final els financers hauran d’assumir les seves pèrdues, com tota empresa. Aquestes són les regles, les seves regles, per cert.

Una situació semblant la varen crear fa us anys a Amèrica del Sud i al final varen assumir les pèrdues. Ara les hauran d’assumir a Grècia i arreu. A Islàndia ja han pres aquest camí.

Alguns ja en parlen, molts miren cap un altra banda i es fan el distret. Els ciutadans al·lucinen. Però no som formigues, com alguns pensaven. Tenim dignitat i ens indignem

Les regles de joc canviaran, molt abans del que alguns creuen, per que la gent, a tot el món, està reaccionant. Tindrem una reacció pacifica o violenta? Esperem que els incidents del Parlament nomes seran una anècdota i que la violència quedi aviat descartada.

Precisament, l’assumpte del Parlament de Catalunya ha esta una distracció , la ingenuïtat d’un moviment que no té disciplina suficient per a muntar-se un servei d’ordre com els partits o els sindicats saben fer molt bé. Sense un servei d’ordre, una brigada de deu violents poden condicionar una manifestació de 3.000 persones. Ho hem vist tots.

Una anècdota que alguns voldrien que fos també el final dels indignats. No s’ho poden pas creure. No són pas tan ignorants.

“Els sons visibles”, són imatges de la creació musical

Són 28 imatges d’Ariadna Trias que es presenten a Mataró a partir del 3 de juny.

Són emocions compartides a través de l’art de la música, com ells diuen

Són imatges que els nostres protagonistes no ens podrien explicar en paraules: http://elssonsvisibles.blogspot.com/

Si no aneu a l’exposició visiteu la web. Són fotografies que no s’obliden

Però això no es pas tot...

“Els sons visibles” forma part del projecte “Art social”.

Si mireu el programa d’activitats i les entitats que hi participen quedareu impressionats: http://www.artsocial.net/

“Art Social” reconeix el potencial creatiu de les persones, infants, joves i adults amb diversitats funcionals que participen en activitats musicals amb la seva forma singular d’experimentar la música i d’interactuar a través seu.

Hi trobareu exemples d’arterapia, projectes per a joves (des de professors de filosofia que treballen amb la fotografia, fins accions que promouen els valors cívics o que estimulen als joves a autogestionar-se), projectes amb nens en contextos singulars o conflictius, persones amb discapacitats intel·lectuals, persones sordes, discapacitats diversos que contrasten els seus punts de vista.

Tot es mou a partir de la creativitat de la gent. Potser l’expressió “art social” ens podria fer creure que son accions socials i assistencials, on el ciutadà es el receptor passiu de la benevolència dels forts i dels bons. “Serveis socials” son sovint l’equivalent d’assistència a desvalguts. “Art social” podria amagar una realitat vergonyant “d’art per a pobres”

Però aquí, el punt de partida és la creativitat que tots portem a dins i que cal estimular i facilitar. Això és el que fan a Mataró aquests dies. Són entitats que ho fan tot l’any, a Mataró o a altres ciutats.

Per a ells, la paraula social es refereix a la seva voluntat d’induir “canvis a nivell social”, en diversos sectors, com dones, discapacitats, salut mental, nens, joves...

A través de les diverses disciplines: teatre, dansa, música, fotografia i vídeo...
De les entitats que hi participen, avui no en parlarem, ho farem més endavant, són moltes i molt diverses, amb idees molt interessants. D’algunes ja hem parlat aquí.

Fotògrafs i ONG

“Imagen en acción” és una agencia de fotografia sense ànim de lucre. Volen millorar la visibilitat d’ONG i col·lectius del tercer sector.Sense ànim de lucre vol dir que fan el que poden per a cobrar només el que el client pot pagar, si es tracta d’entitats d’interès social.

Si entreu a la seva web veureu que fan feines amb gràcia

http://imagenenaccion.org/objetivo-solidario/objetivo-solidario-11/

Humor i crisi

El bon humor no el perdrem pas, ni en plena crisi.

Aquí teniu una bona mostra. El que ho ha fet sap de què parla. No n’hi ha prou de ser divertit, cal tocar bé la música.

Ja veureu que aquest vídeo, en el fons, també parla dels trilers i dels ludòpates que ens han portat a la misèria. Tots en coneixeu, sobretot si parlem de la nostra estimada crisi immobiliària.

El problema és que sembla que molts d’ells no s’han adonat dels que han fet i semblarien disposats a continuar amb la “juerga”, sinó fos que s’ha acabat el whisky.

Per això, sortir de la crisi, també es una qüestió d’ètica.

Per això ens cal escoltar als “indignats”.

Per això n’hi ha que en parlen amb tant de menyspreu o amb tanta irritació.

Per que els hi recorden coses que preferirien oblidar.

Però no perdrem el bon humor...

A Badalona sí que fan coses

Això em diuen uns amics i ells ho saben per que hi són. No cal dir que me’n alegro molt.

L’altre dia parlàvem sobre el triomf electoral de la xenofòbia badalonina. A mi em semblava que no s’hi havia fet gran cosa en el terreny cultural. Però ara tenim més informació, fantàstic..

En tot cas, de Badalona, n’hem de parlar. No entenc que la tercera ciutat de Catalunya no estigui avui en el centre de les nostres preocupacions.

Com si fos suficient no parlar d’una cosa per que aquesta cosa ja no existís.

Què fa i què no fa la gent creativa de Badalona, això és important

La gent creativa dels barris de Badalona Sud fa “Barris en solfa”. Això no és pas una improvisació: darrera hi ha una entitat amb un programa, Veus i música per la integració que funciona des del 2005.

L’entitat també és present a Nou Barris i mes enllà, a Barcelona Nord.

Estem parlant de Músics per la Pau i la Integració
http://www.musicspauintegracio.entitatsbcn.net

Aquesta associació va néixer el 2004, formada per musics catalans i llatinoamericans. Un espai solidari d’ensenyament i pràctica artística de la musica per a nens i joves immigrants i locals amb pocs recursos.

L’Orquestra de Cambra Iberoamericana de Catalunya és l’altra activitat de la associació, potser meé coneguda pel públic. Si sentiu parlar d’ells, us recomano que hi aneu a escoltar-los, val la pena

Un fet recent i molt significatiu. El passat mes d’abril, “Veus i Música per a la Integració” celebrava una classe magistral de violí per els seus professors amb la professora Susan Siman de Veneçuela. Així començaven una col·laboració amb l’entitat pública d’orquestres juvenils de Veneçuela, de la qual ja hem més d’una vegada. Són, penso, un referent mundial en matèria de creació artística amb participació ciutadana.

Això es fa gràcies al consorci públic Badalona Sud.

Ja veiem doncs, que a Badalona si que hi ha gent que sap com cal fer les coses.

Encantats doncs de trobar que el mon va millor del que pensàvem.

Però de Badalona hem de parlar. Serà que la xenofòbia es com la sida dels primers anys, un mal que no volia soroll?

De moment, crec que és indiscutible: Badalona es la capital de la xenofòbia catalana.

Ens hi hem de conformar sense remissió?

(Per cert, ara veig que d’aquesta associació ja n’havia parlat aquí el 30 de novembre de l’any passat. Allà també hi ha un link per a veure el famós projecte de Jose Antonio Abreu de Veneçuela)

Perquè a Badalona i no a Santa Coloma?

Ara que vivim pendents de Badalona, quan ens preguntem si la xenofòbia arribarà o no a l’alcaldia de la ciutat, la tercera de Catalunya... val la pena que ens aturem una mica, que mirem d’entendre què passa, més enllà dels tòpics.

Diuen alguns diaris que a Badalona hi ha molts immigrants i això ha provocat el conflicte. Però, ens podem preguntar, per què a Badalona i no a Sta. Coloma de Gramanet ni al Raval de Barcelona?

Bé, no en tic la resposta, no m’ho he pogut mirar de prop, només tinc algunes pistes que caldria investigar fins al final, com a les novel·les policíaques.

Per exemple: sé que a Sta. Coloma hi ha una biblioteca pública que s’esforça per a crear activitats on els immigrants poden participar. La biblioteca esdevé la seva porta d’entrada a la ciutat.

Què fan al Raval? Des de fa anys, hi trobem activitats artístiques gestionades per fundacions que s’obren a la participació de tots, amb música, amb teatre o arts plàstiques, adreçades als nens o als adults

Què passava a Mataró fa mig any? A Mataró també ha tret molts vots la xenofòbia, però potser no era inevitable. Fa mig any parlava amb la responsable d’un centre cívic d’un barri conflictiu. Jo li recomanava de preparar una festa dissenyada i fabricada per artistes i voluntaris de totes les comunitats, de celebrar-la en una plaça especialment conflictiva.

La seva resposta va ser depriment: “a l’ajuntament ni m’escoltaran, si hi vaig amb aquest tema”.

Què fan a Roquetes, prop de Tortosa? Hi ha un grup de dones del Marroc que no surten de casa, venen del poble més perdut de la seva muntanya. Viuen fora del món. Son un perill real, elles i la seva família son a l’edat mitjana. La biblioteca pública inventa un programa adreçat a aquestes dones, per aconseguir que vinguin a la biblioteca, elles que mai hi haurien posat els peus. Funciona.

Per què alguns fan coses i altres no en fan? No ho entenc, ningú no ho explica. Els diaris continuen dient que hi ha conflicte per què hi ha immigrants

Què passava a Badalona? No ho sabem. Potser ara algú s’hi està fent la mateixa pregunta.

Idees, idees idees.

Si ens falten idees, aquí n’hi ha una que trobo genial.

Passa al Mercat de les flors, es diu Dansa en Família

Mireu aquest vídeo i veureu de què parlem:
http://www.xiptv.cat/video/47258?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562Aquí , les paraules sobren.

Però, per que sempre hi ha algun distret, això que veieu no és un classe de dansa.

És gent que balla amb els nens i que s’ho passa molt bé. Cal escoltar-los, estan encantats.

Venen en família, amb els nens comencen a ballar entre ells, però al cap d’una estona, adults i nens es barregen, tots ballen plegats.

Ballen amb artistes de primera, no es una “festa de fi de curs”.

Diuen que ballant es troben amb l’Altre.

Diu el responsable: ens podríem estalviar fronteres, guerres, friccions. No cal que ho digui, es veu. La dansa es un llenguatge que funciona, parlant no s’entendrien.

Sembla una dansa per a divertir als nens. En realitat és una dansa pels pares. Els nens, de vegades, ens ensenyen a ser més persones.

Si voleu saber mes de Danza en Familia del Mercat de les Flors: http://www.danzaenfamilia.com/