Creació artistica i marginats

La fundació FEMAREC treballa entre nosaltres ja fa mes de deu anys per a ajudar a superar la marginació social a col·lectius diversos.

Altres entitats “socials” fan activitats d’aquest tipus, molt necessàries i positives.

Però FEMAREC ens crida l’atenció per que, a més d’altres activitats més clàssiques en el seu sector, ha tingut fe en l’art com vehicle d’integració, com llenguatge que supera barreres que sovint fan la desgràcia de molta gent.

L’art a FEMAREC es diu Glòria Rognoni. Parlem d’una gran artista del teatre que tothom coneix. Aquí podeu veure l’últim que han estrenat al Teatre Poliorama de Barcelona:
http://www.femarec.es/fundacio/es_fundacio7a14.htm

FEMAREC no és pas un simple projecte teatral. Estan creant llocs de treball per a disminuïts psíquics, ajuden a les empreses a incorporar-los, donen assistència socio-laboral a milers de persones i ofereixen formació a més de 100.000.

Però saben que amb l’art aconsegueixen una vivència irrepetible, un reforç de l’autoestima, una superació personal i del grup. Els seus actors deixen de ser marginats.

Perquè encara son tan poques les iniciatives socials que descobreixen l’art? Perquè encara no ens veiem tots com potencial gent creativa? Només cal que ens en donin l’oportunitat...

Alguns dies trobo que la gent és molt lletja

Ho confesso, però és així. Per exemple els dilluns al mati quan agafo el tren.

O el dissabte a la tarda al PRYCA. O una tarda de diumenge al Burger King..

Es així, no hi puc fer res.

Però, en realitat, ara penso que no és que la gent sigui lletja, sinó que son els espais, les situacions.

Perquè aquí tenim un supermercat on la gent es torna guapa....

Mireu el vídeo i em donareu la raó: quan l’art entra al dia a dia de la gent, ens tornem més guapos.

De sobte, dóna gust mirar a la gent.

De sobte ens trobem a gust amb els altres, els veiem més simpàtics, sentim allò que es diu empatia.

No ho podríem fer més sovint?

http://www.youtube.com/watch?v=O5r8dmo6vsk

"El viernes 5 de noviembre, ocho cantantes de ópera irrumpieron en el Shopping Alto Palermo (Buenos Aires) en una intervención artística jamás realizada en nuestro país. La conocida mezzosoprano francesa Vera Cirkovic, acompañada por cantantes líricos, interpretando temas del repertorio operístico tradicional. La Habanera de Carmen (Bizet), O Sole Mío (canción napolitana) y Libiamo, el célebre brindis de La Traviata (Verdi), fueron los elegidos para esta actividad con motivo de celebrar la Semana de Palermo.
Hicieron una intervención en el shopping cantantes del teatro Colón, sorpresa ..., nadie sabía nada, ellos estaban vestidos de policía, limpieza, clientes, vendedora..."

La SGAE està guanyant la batalla o la diferència entre Lady Gaga i Manel

La batalla si però no la guerra. En joc hi ha molt més del que sembla. Els interessos del món artístic, l’espai per la creativitat, l’espai per a comunicar en llibertat i respecte als altres. Hi podem perdre molt i no sembla que els defensors de la llibertat estiguin gaire fins, de moment.

La SGAE, en canvi, ha aconseguit una cosa: que tot el tema estigui ben embolicat. Ells defensen les multinacionals i el seu monopoli tradicional. Intenten ampliar el monopoli tradicional a l’espai Internet.. Segons la SGAE, els que no estan d’acord amb ells estan defensant la pirateria.

La trampa es grossa i molts hi ha caigut de quatre potes.

La prova és que gent molt oberta, gent que creu en l’art i en la llibertat acaba creient que ha de defensar la postura de la llei Sinde i altres lleis semblants que apareixen per Europa.

Aquí , a Gent Creativa, no estem defensant el dret a la pirateria. Apropiar-se de la propietat dels altres es un acte irresponsable. Pot ser també un acte de protesta, per que no estem d’acord amb l’abús, no podem acceptar el monopoli. Però és una tàctica equivocada, sense futur. De fet , estem deixant que la SGAE i similars ens arraconin com a irresponsables. Estem deixant que gent sensata i equilibrada es posi al costat dels monopolis de tota la vida.

La llei acabarà sortint endavant. Això serà un 1-0. Però la lliga no s’acabarà aquí.

Per que pretenen posar “puertas al campo” i , amb llei o sense, la qüestió no quedarà tancada.

Però no podem deixar que les coses passin i continuar aprofitant el xollo de les baixades gratis indiscriminades. Per que està en joc molt més que el preu d’una cançó. Estem avançant cap una dinàmica que ens acosta al model xinés. L’Estat podria crear milers de llocs de treball amb personal que es dediqués a vigilar que fem bondat a Internet. Les multinacionals s’hi juguen molt, la SGAE treballa fi, i la gent no entén que està passant.

La clau del tema, crec, és que estem acceptant una confusió absurda. Aquesta és precisament la tàctica SGAE. Estem barrejant Lady Gaga i Manel. Son dues coses molt diferents. Per començar, Lady Gaga la podeu trobar al “top manta” i Manel no. El Manel no té problemes de pirateria i Lady Gaga si. Aquesta noia, desconeguda fa un any per aquestes terres, ara podria mobilitzar milers i milers de fans. El miracle es diu màrqueting. Milions d’euros.

Les multinacionals sempre ho havien fet així i el seu negoci funcionava. Per que no hauria de funcionar ara? Per que ara hi ha 150 milions de mòbils avançats amb capacitat de copiar i de reproduir musica i vídeo. Ara la musica circula instantàniament per Facebook, per milers de webs especialitzades.

Ara podem fer reproduccions amb una tecnologia que tothom porta a la butxaca.

De manera que , si ara poden fabricar fans més que mai, sense problema, també podem fer i distribuir còpies sense problema. Això va tot junt en el mateix paquet. No ho poden separar.De manera que, si volen continuar el seu monstruós negoci de fabricació de fans , han de mobilitzar els jutges, els policies i qui sap què per a protegir uns interessos que son com aigua dins d’un cove.

O sigui que, ja ho em dit, haurem d’acceptar que Lady Gaga , perdó per la grolleria, sigui patrimoni immaterial de la humanitat i que no es pot cobrar drets per veure els seus vídeos. Com si parlem de Bach, de Franc Sinatra o de la Bíblia. Massa èxit, patrimoni de la humanitat. Gratis, això si.

El mateix direm de qualsevol producte generat per la industria del coneixement.

Podríem pagar drets d’autor per un medicament miracle que tothom necessités? De fet, molts medicaments ja es venen a preu rebaixat en països del tercer mon, per que son necessaris. Per que han tingut massa èxit. Per que pagaria la pena saltar-se els dret d’autor

Amb Manel, en canvi, no tindrem pas el mateix problema per que treballa dins de la nova economia.

Una nova economia contributiva on cadascú rep el que es just però també dóna alguna cosa. Si, dóna, gratis. Els que no donen res, son els depredadors, com l’SGAE i els monopolis. Ja en parlarem.

Si algun dia el Manel arriba al gloriós Olimp de la fama mundial, ningú el podrà alliberar dels pirates, per que la tecnologia hi és, a l’abast de les criatures. Serà delicte copiar-lo, però pagarà la pena. No es fan lleis que no es puguin fer respectar.

Es pot morir d’èxit

Què passaria si un grup musical o un creador tinguessin tan èxit que tothom, a tot el mon, volguessin escoltar-los sense parar?

Per exemple, si tornessin a aparèixer els Beatles en persona?

Doncs tots ho sabem, els “tops manta” n’anirien plens.
Webs P2P oferirien descarregar-se la seva ultima gravació.
Els creadors musicals en farien variacions i combinacions.
Els intèrprets tocarien les seves melodies.
La SGAE aniria de bòlit perseguint els Karaokes a les bodes i els balls de festa major, als mòbils...

Però, amb la tecnologia que avui tenim per a copiar, per a reproduir, per a transportar, amb la quantitat de creadors que corren per aquest mon, l’èxit seria incontrolable.

Es clar que ho intentarien alguns, en nom de la cultura amb majúscules, sobretot si s’haguessin gastat una fortuna en fer la publicitat dels Beatles i haguessin aconseguit que el mon s’omplís de fans dels Beatles (fos la musica bona o dolenta !)

Son milions de mòbils a tot el món que d’un dia per altre es posen a sonar amb la mateixa música. Qui ho pot aturar?

Naturalment, la discogràfica multinacional faria pressió als governs per a imposar la llei i l’ordre a Internet, encara que per això calgués controlar tota la xarxa i els seus continguts com fa el govern de la Xina, amb milers de funcionaris controladors, amb penes de presó pels infractors, amb denúncies dels parents i veïns. Encara que pel mateix cop, altres continguts fossin filtrats i controlats i la Xarxa esdevingués el regne de la policia.

Tot això es possible. Però arribats en aquest punt ens hauríem de preguntar si no hem perdut el nord. Defensar els drets d’autor amb tanta brutalitat, ens portaria a trepitjar altres drets. Així no farem pas un estat de dret

Potser doncs, la resposta a l’enigma és que cal renunciar a protegir els drets d’autor d’aquells creacions que tenen massa èxit. Èxit espontani o èxit forçat pel màrqueting.

Els Beatles doncs esdevenen patrimoni de la humanitat, per que tothom els vol. Com la musica de Bach o la pintura de Miquel Angel o la Bíblia o les cançons del Julio Iglesias o els partits del Barça o el PC.

Per que amb les tecnologies que tenim, i que van a més, protegir un èxit absolut ja no té sentit, es com posar portes al camp.

El mateix ens passaria en altres camps de creacions derivades del coneixement: imaginem un medicament d’èxit reconegut i aplicable a moltes situacions. Les barreres poden costar més cares que el bé que es vol guardar. O , com sempre s’ha dit, costaria més el farciment que el gall.

Les lleis i les proteccions al comerç del drets d’autor valen per a bens amb menys èxit.

No serà que els “tops manta” són un indicador molt valuós d’aquells productes que s’estan passant de la ratlla? Que potser porten massa publicitat incorporada?

Per que ens hauríem de fer la vida impossible a la Xarxa, només per a protegir algunes l inversions en publicitat sense mesura? No hi ha un límit “ecològic” per a excessos de publicitat?

Queda clar que tot això poc té que veure amb la creació artística i amb la cultura, no?

Entre pirates i multinacionals

M’ha cridat l’atenció, aquests dies, un article de Josep Ramoneda sobre la avortada “llei Sinde”. Segur que aquest tema, regular els drets d’autor a Internet, no s’acaba aquí i que veurem altres iniciatives semblants.

Però no voldria parlar dels drets d’autor sinó de l’article de Josep Ramoneda i del personatge.

Em crida l’atenció que algú com ell, director del CCCB, una autoritat diríem, ens escrigui un article sobre un tema que la immensa majoria dels “personatges” de la política cultural no semblen entendre massa. Ni els de la política, ni els de l’empresa.

Nomes cal llegir l’article per a veure que l’autor està familiaritzat amb el tema, que sap de què parla, que ho viu a la seva feina i a les seves idees.

Fixem-nos en els consellers, directors generals, directors de museus, directors de discogràfiques, empresaris clàssics...se’ls hi nota ben aviat que, com a màxim, han visitat una web i han rebut un correu electrònic (però no els contesten pas).

Hi ha una generació de dirigents, politics o empresaris, que passen. Que no veuen ni entenen que això que en diem “Internet” no es una tècnica sinó un altra forma de fer negocis o de gestionar la vida cultural.

Qui son aquesta gent? N’hi ha per tot arreu. És la ignorància sense vergonya. L’article en qüestió ens recorda qui està pressionant el govern central per a fabricar una llei que permetria tancar una web per decisió administrativa. “El gobierno se vió impelido a redactar esta norma por la presiones de siempre: de la industria cultural, del grupo de artistas abajo firmantes que son amigos dela paz y de Zapatero, pero sobretodo de ellos mismos, de las agresivas prácticas (según generoso eufemismo del embajador de Estados Unidos) de la SGAE y , como han revelado Wikileaks y Gonzalez Sinde, del propio gobierno americano y de algunos vecinos europeos” (J. Ramoneda).

Més clar, l’aigua. Els de sempre

És llàstima que , entre les persones que ens dirigeixen, des de la política o des de l’empresa, entre les que realment prenen les decisions, hi hagi tanta ignorància sobre com Internet esta canviat, avui i aquí, el model de capitalisme que hem conegut els últims 50 anys.

Que no puguin entendre que el sistema de les corporacions culturals clàssiques, un quasi monopoli basat en el control dels drets d’autor, està fent aigües.

Que avui els nous creadors arriben directament al seu públic, amb una llibertat creativa inèdita, sense passar necessàriament per discogràfiques.

Que el preu que havíem pagat per un CD ara ens fa riure , de tant exagerat que era.

Que aquests grups de pressió tenen els dies comptats, ells ja ho saben, nomes volen allargar tant com poden el temps que els hi pot quedar abans de jubilar-se.

Jo no accepto que em vulguin fer triar entre convertir-me en pirata o apostar per les multinacionals. Tots sabem que cal trobar una formula de retribució per creadors i productors artístics, sense que calgui viure de la herència durant setanta anys.

Amb el sistema antic ens havien portat cap un mon monopolitzat amb “super-estrelles” fabricades a cop de campanya de publicitària, on els creadors lliures quedaven asfixiats. Qui vol ara tornar enrere, si no son els que viuen o pretenen viure de la herència?

Tots som capaços de baixar-nos una sèrie de TV gratis i gaudir per un dia del sentiment llibertari de no pagar. Però això no vol pas dir que això sigui realment el sistema que proposem. Ni pirates ni monopolis.

A veure quan els nostres dirigents es posen a treballar seriosament el tema i ens ofereixen solucions viables i raonables. O si no ho entenen, poden deixar el pas a una nova generació, de gent de la cultura o d’empresaris, que ja han entès com funciona aquest mon. Potser hi ha pendent un canvi de generació i cadascú hauria de fer els seus càlculs. En molt casos, el país no pot esperar fins que tinguin 67 anys per a passar el testimoni.

Feliç Any 2011!

Feliç any nou!

Aquest vídeo es vell com el Charles Chaplin, però es pot tornar a veure i sempre fa riure...


dinner for one, vostfr, très drôle !!
Carregat per asilis93. - Comèdia, series d'humor, monòlegs i vídeos divertits.

Art i canvi climàtic

“Potser la musica salvarà el mon”. Avui he descobert que això ho va dir Pau Casals. Ho he descobert avui a una web de músics d’Estats Units.

Crec que tenim molt en comú amb aquests músics americans.

Són una associació de músics que volen millorar el medi ambient i lluitar contra el canvi climàtic MUSE) http://www.musemusic.org/

Ells diuen: molts músics troben a la seva terra la inspiració pel seu art. Ara haurien de mobilitzar-se per a salvar aquesta terra.

Ells s’inspiren en la terra i recullen diners per a editar CD musicals. El producte d’aquesta activitat va a petites organitzacions que fan projectes ecologistes

Els amics de MUSE no estan sols. Mols artistes s’estan mobilitzant , a Europa també. Les iniciatives son diverses: teatre inspirat en la falta d’aigua a l’Àfrica, exposició de fotografies, art participatiu amb teatre de carrer, exposicions de pintura..

Moltes associacions funcionen amb la idea de facilitar idees als artistes que volen que el seu art doni forma a les noves històries que faran viable la futura civilització respectuosa amb la terra.

Als que us sentiu artistes i estimeu la terra, us recomano la web “Lab for culture” de la European Cultural Foundation. Hi ha un treball , en versió castellana, sobre “Cambio climático: los artistas responden”, on podreu trobar una sèrie d’iniciatives, individuals o de grups d’artistes que ja funcionen.

En parlarem més. Les possibilitats son moltes. Només cal perdre la por i atrevir-se a canviar el món des d’ara.

Estic buscant iniciatives semblants aquí. De moment, nomes trobo « Viu al parc ». Ja n’hem parlat. Un programa artístic que funciona als parcs naturals de la provincia de Barcelona. http://gentcreativa.blogspot.com/2010/11/viu-el-parc-aquest-diumenge.html