És un fet conegut per tothom que avui en dia, un grup musical desconegut pot donar-se a conèixer simplement enregistrant un vídeo i “penjant-lo” a Youtube o altres espais d’Internet. A partir d’aquest moment, des de qualsevol punt del mon, poden escoltar-lo.
Això pot quedar com una curiositat o pot portar conseqüències. És una curiositat si pensem que per la Xarxa circulen milions de vídeos de grups musicals i que la immensa majoria no passaran d’aquí, com qui tira una ampolla al mar pel gust de fer-ho i per a somniar uns quants dies en les possibilitats de contactes increïbles.
Però , en altres casos, aquest vídeo serà el punt de partida d’una aventura musical, d’una relació directa entre músics emergents i el seu públic. Una petita flama que ben alimentada pot provocar un incendi.
La Fira de Vila-seca, amb el seu lloc web www.firacarrer.cat construeix la diferencia entre l’anècdota i el incendi. Aquesta web va néixer com a suport promocional d’una fira musical de grups emergents que es celebra cada mes de maig als carrers de Vila-seca, prop de la costa de Tarragona. Avui ja te vida pròpia. A la última convocatòria de grups s’han presentat 500, i això sense quasi cap anunci de premsa, ràdio o TV. Encara que a Facebook, compta, tanmateix amb 4000 amics i va cap amunt.
Els candidats creixen un 70% cada any. Nomes cal esperar cinc anys i fer números. Pels que això del càlcul no resulta fàcil, si comenceu amb 100 i creixeu un 70% anual, us trobareu amb 1400. Tant se val, això és fa gros tot sol, sense haver d’anar a cridar ningú.
Perquè creix “tot sol”? Doncs podem dir que www.firacarrer.cat ha trobat la fórmula: cada any els grups de més qualitat son seleccionats i actuen als diversos escenaris, situats als carrers del poble, davant del públic; es posen en contacte amb els programadors, mànagers gestors... els quals contracten espectacles; se’n fa difusió entre les publicacions professionals. Sense descomptar el canal de difusió del grups seleccionats mitjançant Facebook. La gent sap que els que actuen a la Fira tenen quelcom especial i els escolten.
Així doncs, molts d’ells ja son coneguts en pocs mesos, i quan és fa la nova convocatòria de grups ja se sap que els seleccionats de la proppassada edició ja se’n van sortint: tenen concerts, tenen una web o MySpace que els afeccionats ja visiten, els hi atorguen premis, fan algun disc i es comencen a guanyar la vida tot fent música. Així van creixent el 70% cada any.
Qui podia imaginar fa quatre dies que això era possible? Que gent creativa que treballa i que té talent, arribi a entrar en contacte amb el seu públic sense haver de passar per la TV ni per les discogràfiques, sense imposicions comercials ni models multinacionals?
Algú s’imagina a on podria arribar això si les “polítiques culturals” fossin capaces de descobrir què està passant, si les pàgines dels diaris que diuen parlar de la cultura poguessin explicar que hi ha una “altra” cultura que neix cada dia al voltant nostre, que podria anar molt més lluny si fóssim capaços d’oferir formació i perfeccionament a aquests artistes emergents? Què esperem per a reconèixer que hi ha vida a casa nostra?
Sense soroll i amb una inversió mínima s’està posant en marxa el futur.
